miniatura|Projector antic El cinema (del grec κίνημα, moviment), cínema, cine o cinematografia (de κίνημα, moviment, i γράφειν, gravar) és l'art de fer films cinematogràfics. Es tracta d'aprofitar la il·lusió de moviment produïda pel visionat d'imatges fixes, però que canvien molt ràpidament. En el cinema aquestes imatges es projecten sobre una pantalla en un ambient de penombra o foscor. Aquestes imatges fixes s'han enregistrat prèviament sobre una pel·lícula de cel·luloide, l'una a continuació de l'altra. En el cinema modern hom projecta les imatges fixes habitualment a una freqüència de 24 fotogrames per segon. L'esmentada sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència en la retina, la teoria de la qual va ser formulada per Peter Mark Roget el 1824.
Com que hi ha sis arts clàssiques, el cinema és considerat el Setè Art, terme introduït per Ricciotto Canudo el 1914. Segons ell, el cinema és «l'art plàstica en moviment que compendia totes les arts». Els principals centres de producció de pel·lícules actualment es troben a Hollywood i a Bollywood.
Història del cinema
Antecedents del cinema El terme «cinema» és la forma abreujada del mot «cinematògraf», nom de l'aparell que va permetre de desenvolupar la tècnica i arts cinematogràfiques. No obstant això, el cinema no és fruit d'un invent, sinó d'una evolució constant al llarg de la seva història, i de la convergència de molts experiments pertanyents a segles passats. El cinema té molts antecedents tecnològics pertanyents a segles passats.
Les esferes xineses perforades es consideren un dels primers d'aquests antecedents. Es tracta d'objectes de metall amb perforacions que dibuixen imatges florals, d'animals o geomètriques. A l'interior de l'esfera es col·loca una espelma, constantment mantinguda en posició vertical gràcies a un sistema interior d'anelles, amb la qual s'aconsegueix projectar les ombres de les perforacions de l'objecte metàl·lic a les parets de qualsevol habitació a fosques.
El mirall màgic del Japó és un altre dels antecedents tecnològics del cinema. Consta d'una superfície polida i convexa sobre la qual es reflecteix una llum molt intensa, o potent, per després aconseguir la projecció de les diverses figures, gravades a la superfície de l'objecte, a la paret.
El primer precedent de projecció d'imatges en una pantalla són les ombres xineses, les primeres proves documentals de les quals daten del . Les figures bidimensionals es movien mitjançant filferros, tot projectant ombres acolorides sobre una pantalla tibada de paper o de seda. Les històries que s'hi explicaven es basaven en relats èpics orientals i en poemes hindús com el Ramayana i el Mahabharata.
Però l'antecedent més immediat del naixement del cinema es troba amb Étienne-Jules Marey l'any 1874 va ser el primer de desenvolupar una càmera que permetia captar imatges en moviment, el Cronofotògraf. Amb aquest s'obtenien dotze imatges en una placa giratòria que completava la seva revolució en un segon. Malgrat aquests fets, els pares o creadors del cinema més coneguts són els germans Lumière. Aquests, l'any 1895, van ser els que van inventar el Cinematògraf, un aparell que tenia la funció de càmera, copiador i projector a la vegada, per això és considerat el primer aparell qualificat de cinema.
miniatura|L'arribada d'un tren, 1895.
Els germans Lumière van produir tot un conjunt de curtmetratges que van tenir molt èxit. La primera projecció va ser a París l'any 1895, i portava el títol de La sortida dels obrers de la Fàbrica Lumière. Però la que es va fer més popular va ser L'arribada d'un tren, que també van produir els Lumière.
Orígens d'elements del cinema a partir de l'art pictòric Durant el , l'església es fa ressò de com van anar evolucionant les llengües derivades del llatí. Tot i això, l'església continuava recitant les misses en la seva llengua d'origen. A partir del , molts feligresos del nord de la península, de la zona dels Alps, van començar a tenir problemes alhora d'entendre al capellà que impartia la missa. Per això, l'única manera de crear un vincle directe entre el capellà i el feligrès era per mitjà de les imatges.
Una vegada van comprovar que a través de les imatges pintades de l'interior de l'església, els feligresos eren capaços de comprendre la missa sense necessitat d'entendre les paraules en llatí, l'església va començar a dotar-se d'alguns pintors perquè dibuixessin imatges que representessin fragments de la Bíblia. Així, es van començar a realitzar pintures romàniques, estil que es va estendre ràpidament per totes les cultures europees mediterrànies, travessant els Alps cap als països del Rin i endinsant-se per tota la península Ibèrica. Catalunya va ser una de les principals localitzacions en rebre obres d'aquest estil.Art romànic. [Consulta: 16-04-2016] Per això, pintures com el Pantocràtor de l'Absis de l'Església de Sant Climent de Taüll (1123), exemplifiquen el gran paper que van protagonitzar les imatges a l'interior de les esglésies. A través d'una pintura com aquesta, els feligresos comprenien que la figura que es trobava al centre la qual era la més gran, també resultava ser la més important. Per tant, sabien que aquesta era el personatge principal de la Bíblia, Déu.
La proposta d'explicar una doctrina per mitjà de pintures va anar evolucionant fins al punt en què aquestes imatges van començar a tenir certa animació. Pintures com l'Arcàngel de 6 ales de l'Absis de l'Església de Santa Maria d'Àneu (s. XI) són clau per entendre l'origen de la imatge en moviment i posteriorment d'alguns elements del cinema a partir de l'art. A través de components fortuïts com les espelmes que envolten l'altar de l'absis i el moviment de les flames d'aquestes que es reflecteix en la pintura, es crea un efecte d'animació en l'obra, on les 6 ales de l'Arcàngel semblava que haguessin adquirit moviment. Una característica rellevant d'aquestes pintures era la seva inversemblança, degut a les grans proporcions de Déu i la ubicació d'aquest al centre de la imatge. Per tant, eren pintures poc representatives de la realitat.
Així que a partir del , pintors gòtics com Giotto di Bondone, van començar a adoptar un estil més versemblant. D'aquesta manera, es va mantenir la versemblança al llarg de l'evolució pictòrica exceptuant l'època dels -ismes avantguardistes que trenca amb la fotografia que vindrà posteriorment, carregada de realisme. Giotto a mesura que l'art pictòric, sobretot dins l'àmbit eclesiàstic, va començar a evolucionar, va trencar amb aquesta inversemblança a partir d'obres com Lamentació sobre Crist mort (1304), on Jesús ja no es trobava en el centre de la imatge, sinó que el representava en un dels laterals. Així que, en comptes de donar-li importància a través de la seva posició o mida, li va atorgar protagonisme per mitjà de les mirades de la resta de personatges, generant perspectiva. Per tant, va incorporar realisme a les seves obres pictòriques amb elements que no s'havien utilitzat fins aleshores.
Junt amb el naixement d'un moviment reivindicatiu com el Renaixement va sorgir un altre element, la profunditat, utilitzada per pintors com Jan Van Eyck en la seva obra El matrimoni Arnolfini (1434) de Jan Van Eyck (1390-1441). Jan van Eyck ja va inculcar la perspectiva a aquesta pintura, a través de la creació d'un punt de fuga situat al centre de la imatge, des d'on neixen les línies de fuga que marquen la perspectiva del quadre però també la profunditat d'aquest, que es veu reforçada per un joc subtil de llum. L'autor que va començar a treballar la llum amb més aprofundiment va ser Caravaggio. El pintor barroc no buscava la profunditat amb línies de fuga, sinó que la va aconseguir amb el volum dels cossos i sobretot amb llum combinada amb ombres, novetat anomenada clarobscur. D'aquesta manera, les imatges van guanyar molt realisme, per exemple en obres d'estil gòtic flamenc com Sant Enterrament (Caravaggio) (1602).
Per tant, a partir de l'art pictòric van començar a sorgir elements com la perspectiva, la profunditat i la llum que es mantindran fins al cinema, perquè són elements clau que es tenen en compte per a la composició i la posada en escena d'una representació. Aquestes idees ja les va posar de manifest Da Vinci amb pintures com La verge de les Roques (versió segona, 1506) on a més, juga amb els contrastos de colors càlids combinats amb els freds.
Tractant el camp de la representació escènica del moment. En The Globe (1599-1613 / 1614-1642) on es representaven les obres de William Shakespeare entre d'altres, va consistir en un escenari on es van desenvolupar les regles de composició que posteriorment es duran a terme en el cinema. És a dir, la representació es duia a terme en un escenari on els actors es col·locaven al mig, entraven a escena pels laterals i el públic que assistia se situava al voltant de l'escenari.
Tornant a l'àmbit pictòric, durant el , va sorgir un nou estil anomenat realisme i posteriorment idealisme. El realisme va ser l'últim pas de l'evolució pictòrica, eren pintures pràcticament perfectes sobre la realitat. Obres com La família de Carles IV (1800) de Francisco de Goya y Lucientes eren una representació plàstica de la realitat. Però justament quan es va aconseguir la realitat amb total versemblança, es va inventar la fotografia, art i tècnica amb la que només una màquina es podia copiar la realitat. La fotografia va provocar que molts pintors deixessin de pintar així que es va donar una crisi pictòrica a partir de la Primera fotografia (1826) de Nicéphore Niépce (1765-1833). En canvi, molts altres pintors van reaccionar i van començar a pintar la realitat d'una altra manera, trencant el camí cap a la versemblança i basant les seves obres en la irracionalitat.
Aleshores, van aparèixer molts moviments diferents, com el surrealisme, el futurisme, cubisme... Els anomenats «-ismes» avantguardistes. Malgrat que aquests «-ismes» van semblar molt trencadors, no ho van ser tant, perquè van seguir un cànon clàssic amb elements que van recuperar d'altres estils com en Guernica (1937) de Pablo Picasso (1881-1973), on es va tornar a utilitzar l'eix central, amb llum que impartia línies verticals i escenaris on els personatges representaven l'escena en el centre.
L'autor realment revolucionari en les arts plàstiques va ser Diego Velázquez (Barroc), considerat per molts autors com el primer cineasta de la història. A través de la llum, la perspectiva i el color, va crear un vincle amb l'espectador, fent que aquest participés en la història com en Las Meninas (1656) de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660).
Quan comença el cinema, es col·loca la línia d'horitzó enmig (separant terra i cel) per influències de les arts plàstiques. Fins avui, aquesta línia d'horitzó sempre s'ha mantingut. En canvi, el punt de fuga (un dels conceptes d'art, concretament, de l'estil renaixentista) varia i es col·loca en un dels dos costats. Aquest canvi de fuga es dona perquè la càmera comença a adquirir moviment. Més endavant, encara podem trobar la línia d'horitzó enmig però el punt de fuga pot estar fora de camp, reflectint una mirada més contemporània del cinema.
Tota aquesta mena de deutes que té el món audiovisual amb les arts plàstiques es poden exemplificar amb pel·lícules com Mad Max (1979). En aquest film, tot i que la càmera està a peu de terra la línia horitzó continua estant enmig del quadre, igual que el punt de fuga, elements influenciats per les pautes més clàssiques de l'art.
Més endavant, alguns directors volien trencar amb aquestes pautes. Per exemple, al film The Thin Red Line (1998), durant la primera hora de pel·lícula, el director situa la línia d'horitzó per sobre del pla d'enquadrament, per tant crea una sensació visual d'estar constantment ajupit. Amb això, aconsegueix trencar amb la norma clàssica de la línia d'horitzó però a més, fa al públic partícip de la història.