La història d'Israel i Palestina finalitza amb la seva proclamació de la independència el 1948. Aquesta fita històrica es va aconseguir després de més de seixanta anys d'esforços polítics i diplomàtics per part del moviment sionista per establir una nació sobirana en què consideraven que era la seva pàtria, l'antiga terra d'Israel, també coneguda com a Palestina des dels temps romans. miniatura|Foto via satèl·lit de l'Orient Mitjà.
Època presemita
Restes arqueològiques han evidenciat que a la regió hi havia petites ciutats, almenys, des del tercer mil·lenni aC. La regió era part de diverses rutes comercials i, així, esdevingué un centre cultural i religiós amb influències d'Egipte, Síria, Mesopotàmia i l'Àsia Menor.
A principis del segon mil·lenni aC, perizites, jebuseos, quenites, hivites, guirgaixites i amorreus, van formar el poble cananeu. També els fenicis es deien a si mateixos cananeus. Els filisteus, per la seva banda, havien arribat de fora en diverses onades, la principal sembla que com a part dels Pobles de la Mar, i habitaven també la regió.
Arribada dels semites
Existeixen algunes evidències que semblen indicar que els hebreus haurien arribat a Egipte cap al , i que posteriorment, al s.XV aC, s'haurien establert a Canaan, terra que van conquerir. Aquesta teoria sembla coincidir amb la narració bíblica de l'esclavatge a Egipte i l'Èxode. Tot i que les dates exactes són controvertides, sembla clar que en aquesta època els hebreus van prendre possessió de nombroses ciutats cananees i s'hi van establir donant a cada tribu una zona on viure. La cronologia bíblica concreta l'any 1473 aC. Els cananeus que no van morir durant la conquesta van ser tractats com a servents. miniatura|Mapa de les tribus i principals ciutats de Canaan quan els israelites hi van arribar.
Regne d'Israel
Segons la Bíblia, els israelites es van organitzar en una confederació de dotze tribus o clans dirigits per un "jutge" (Llibre dels jutges). Aquests jutges, el càrrec dels quals no era hereditari, tenien com a funció mantenir units els dotze clans i ajudar el seu poble. La paraula hebrea que els designa, xofet, significa, de fet, "qui dona ajuda a la justícia"; per això, possiblement els jutges no van dur a terme una tasca específicament jurídica, sinó que més aviat serien líders o caps de clan. esquerra|miniatura|Distribució de les tribus d'Israel. D'altra banda, els filisteus havien ocupat la plana costanera del sud-oest, formant una confederació de cinc ciutats (Gaza, Ascaló, Asdod, Gat i Eqron).
Ben aviat van sorgir hostilitats entre els dos grups. Els filisteus feien incursions cap a l'interior des de les seves ciutats costaneres que posaren en perill els israelites. Estaven molt més ben organitzats i disposaven d'armes de ferro, cosa que els oferia una posició privilegiada als combats i a les batalles. A finals del segle XI aC, les dotze tribus van decidir agrupar-se per poder fer front els atacs filisteus.
El primer rei del regne d'Israel va ser Saül, que en va establir la capital a Hebron. Durant el seu regnat (1012-1004 aC) va posar en marxa una sèrie de campanyes militars contra els filisteus, però finalment va morir enmig d'una batalla. El seu successor, David, va assumir la corona (1004-965 aC). Al voltant de l'any 1000 aC va aconseguir vèncer els filisteus i posteriorment també els moabites i els edomites. A poc a poc va anar ampliant el regne d'Israel i en va establir la capital a Jerusalem, que en aquella època només era un petit poblat jebuseu amb uns quants centenars d'habitants. La ciutat, però, es trobava al centre del regne i ben aviat va ser el motor cultural i religiós del judaisme. David hi va portar l'Arca de l'Aliança. Segons la Bíblia, el Regne d'Israel de llavors hauria tingut una extensió de quatre vegades l'estat d'Israel actual. miniatura|Màxima extensió del Regne d'Israel amb el rei Salomó d'Israel El successor de David va ser el seu fill Salomó. El regnat de Salomó (965-922 aC) va ser pacífic i el país va gaudir de prosperitat. Salomó va crear llaços comercials amb el Iemen i Etiòpia i va construir, a Jerusalem, el temple.
Amb tot, les dates no són pas exactes i la cronologia bíblica avança aquests regnats unes set dècades respecte a la cronologia oficial.
Divisió del regne miniatura|Mapa dels regnes d'Israel del Nord i de Judà (cap al 900 aC)
Després de la seva mort el 922 aC, deu de les dotze tribus es van negar a acceptar el fill de Salomó com a rei i el regne d'Israel es dividí en dues parts: al sud del país, les tribus de Judà i de Benjamí van constituir el regne de Judà, sempre sota la dinastia de David i amb centre a Jerusalem; al nord es formà el regne d'Israel del Nord, regit per Jeroboam, que tingué la capital a Siquem, després a Tirsà i finalment a Samaria. El regne del nord, gràcies a la feblesa egípcia i assíria, va desenvolupar-se molt ràpidament; el regne de Judà, en canvi, va restar tan petit i insignificant que, anys després, Assíria ni tan sols l'atacà.
Els regnes circumdants esdevingueren forts de nou i van començar a expandir-se; sobretot Assíria, que cap al començà a atacar les ciutats més riques del nord fins que entre el 722 i el 721 aC ja havia conquerit tot el regne d'Israel del Nord. La població local fou deportada a l'Eufrates i colons assiris van establir-se a la regió. Aquests colons passaren a ser coneguts com a samaritans pel nom de la ciutat de Samaria.
Jerusalem i el regne de Judà, en canvi, no foren atacats. Quan la potència assíria desaparegué (612 aC), el rei Josies i el clergat del Temple intentaren tornar a reunificar tots dos regnes i tots els diferents grups culturals i de població que hi vivien, sense gaire èxit. En aquesta època aparegué la primera redacció completa de l'Alt Testament. Les històries tradicionals i els llibres antics es van agrupar i redactar amb un estil "nacionalista", per tal d'unificar la història dels pobles de tots dos regnes i crear un vincle comú. Cent anys després, però, Babilònia augmentà el seu poder i conquerí Jerusalem.
El regne de Judà va quedar en mans dels babilonis, governats per Nabucodonosor II el 586 aC. Jerusalem fou arrasada i destruïda, i la població jueva fou deportada a Babilònia. Cir II el Gran de Pèrsia conquerí l'imperi babiloni el 539 aC; llavors permeté que els jueus tornessin a Judà i els concedí una autonomia relativa. Els jueus, de nou a Judà, van reconstruir Jerusalem, van emmurallar la ciutat i van edificar de nou el Temple de Jerusalem (539-516 aC).
Domini hel·lènic El 332 aC la regió de Palestina va quedar sota el control d'Alexandre el Gran sense que hagués trobat gaire resistència. Després de la seva mort (323 aC) i de diverses batalles pel control de Palestina, la regió passà a mans de Ptolemeu I, fundador de la dinastia ptolemaica d'Egipte i, posteriorment (194 aC), a la dels selèucides.
Una de les conseqüències del domini hel·lènic fou el canvi en l'estructura ètnica de la població. Fins a la conquesta del país, a la regió hi vivien jueus, fenicis, samaritans, edomites i nabateus, cadascun en un territori determinat. A l'interior hi predominaven els jueus i els samaritans, a la zona costanera del nord els fenicis i al sud els edomites i els nabateus. A més a més, molts colons grecs i macedonis van arribar a la regió.
La cultura hel·lènica florí especialment a les ciutats, que es van anar apropant al model social de les polis gregues. Els fenicis van adoptar ràpidament la cultura dels nouvinguts, mentre que les poblacions de l'interior van seguir mantenint el caràcter semita. Malgrat que el govern ptolemaic va imposar tributs molt alts, no permeté que la població autòctona fos explotada descontroladament ni fos esclavitzada.
Palestina va viure, sota els ptolomeus, un període de gran creixement econòmic. Van obrir-se noves relacions comercials amb moltes altres nacions i es van introduir noves tècniques agrícoles. Al , però, Antíoc IV Epifanes decidí eliminar la religió jueva i l'atacà al nucli, Jerusalem. La revolució dels macabeus (168 aC) esclatà per aturar aquesta agressió i, després de cinc anys de lluites, aconseguiren la llibertat religiosa (163 aC) i la independència (142 aC). La família dels macabeus van aconseguir el control del clergat (153 aC) i, després de la independència, el govern (141 aC) de manera hereditària. El país va romandre independent fins al 63 aC, quan fou ocupat per Pompeu en nom de Roma. Palestina esdevingué la província romana de Judea, i els romans van establir una monarquia jueva per governar la província.
Imperi Romà miniatura|Dominis d'Herodes el Gran, en vermell
Al final de la dinastia dels asmoneus, descendents dels macabeus, ja es feia sentir la influència romana. Herodes el Gran va obtenir d'Octavi August el títol de rei i amplià els territoris del país fins als límits que tenia a l'època de Salomó. El seu llarg regnat (40-4 aC) fou un període de prosperitat. Després de la seva mort, dividí el regne entre els seus fills: Arquelau governà Judea, Samaria i Idumea; Herodes Antipas, Galilea i Perea; i Filip, Batanea, Gaulanítida, Traconítida i Auranítida. Després, el territori passà a ésser administrat per procuradors romans, el govern dels quals suscità disturbis i protestes freqüents.
Finalment, entre els anys 66 i 73 tingué lloc la Gran Revolta Jueva, però els sublevats foren sotmesos pels emperadors romans Vespasià i Titus després de reconquerir Jerusalem, ciutat que fou destruïda completament juntament amb el segon Temple. Les ànsies nacionalistes jueves no desaparegueren, i entre els anys 132 i 135, a conseqüència de les restriccions religioses imposades per l'emperador Hadrià, tingué lloc la revolta de Bar Kokheba; la sublevació fou reprimida de nou, Judea fou integrada a la província de Síria-Palestina (Syria Palæstinai) i nombrosos jueus foren exterminats o venuts com a esclaus. Molts jueus van decidir exiliar-se, començant així la diàspora.
Judea tornà a prendre importància quan l'emperador Constantí permeté el culte cristià l'any 313. Sa mare, Helena, visità Jerusalem, i Judea esdevingué la Terra Santa dels cristians. Judea visqué un període de prosperitat econòmica i cultural, i la major part de la població es convertí al cristianisme.
Imperi Romà d'Orient
Després que l'emperador Teodosi partís l'Imperi Romà, Judea quedà a la part oriental, a l'Imperi Romà d'Orient, fins que els perses, sota el comandament de Còsroes II, l'ocuparen entre els anys 614 i 629. L'any 628, l'emperador romà d'Orient Heracli organitzà una campanya contra els perses i reconquerí Judea; però el 634 els àrabs musulmans n'iniciaren la conquesta.
Domini àrab Entre 637 i 638, l'exèrcit islamista del califa Omar ocupà el territòri corresponent a l'actual Palestina. Els musulmans s'hi van establir i va començar un procés d'islamització de la població indígena. El 691, els musulmans van completar la construcció de la Cúpula de la Roca a l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem. Després de cent anys la majoria ja s'havia convertit a l'islam fos per convicció o per evitar haver de pagar l'impost obligatori per cristians i jueus.
Palestina tragué molt de profit del comerç amb tot el regne i de la seva importància religiosa durant el primer califat dels Omeies de Damasc, sota els quals les conquestes àrabs van arribar a la seva expansió màxima. Després que els àbbassides fessin de Bagdad el centre polític el 762, la importància de Palestina decreixé i fou escenari de nombroses batalles. La regió passà per les mans dels seljúcides, dels fatimites i dels croats. Tanmateix, l'esplendor científica, cultural, filosòfica i literària de la cultura arab van influir molt positivament en la cultura palestina de l'època.
Croades miniatura|100px|Estats croats cap al 1100
Amb l'inici de les croades, el conflicte entre l'islam i el cristianisme es traslladà a Palestina.