El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya o Festival de Sitges (en anglès: Sitges Film Festival, o amb nom complet traduit a l'anglès: SITGES – International Fantastic Film Festival of Catalonia) és un festival de cinema que se celebra cada any a Sitges, i que dona un paper preponderant al cinema fantàstic, per bé que hi són presents obres de tots els gèneres. Des del 1968, el Festival de Sitges ofereix trobades, exposicions, presentacions i projeccions de cinema fantàstic de tot el món i serveix com a seu dels lliuraments anuals de premis de la Federació Europea de Festivals de Cinema Fantàstic. Establert en 1968, sota el nom de Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, va ser el primer festival del món dedicat al cinema fantàstic. Des de llavors s'ha celebrat ininterrompudament cada any a principis d'octubre. L'acció es desenvolupa en la localitat costanera de Sitges, una ciutat a 40 quilòmetres al sud de Barcelona.
És el festival de cinema amb més prestigi internacional i ressò mediàtic dels que es fan a Catalunya. A nivell espanyol, és un dels festivals de cinema més importants, juntament amb el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià o la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.
A més, acostuma a programar homenatges, retrospectives i sessions especials. En les últimes edicions han assistit al voltant de 180.000 espectadors que, a més de poder assistir a les projeccions cinematogràfiques, poden assistir a exposicions i conferències.
Dates Fins a l'actualitat, el festival s'ha celebrat a l'octubre. Tot i que en el passat la seva duració no ha estat clara i ha anat variant, des del 2017 ha mantingut una duració de 10 dies, començant el primer dijous del mes i acabant el diumenge de la setmana posterior.
Espais del festival Sales de projecció Hotel Melià Sitges És la seu central del Festival i té dues sales de projecció.
Auditori: amb capacitat per a 1.380 espectadors i on es solen projectar les pel·lícules més aclamades. Sala Tramuntana: on cada matí a primera hora es reuneixen 400 periodistes per a gaudir de les passades de premsa. Sala Llevant 1+2: per a la Secció Brigadoon i sessions gratuïtes del Festival.
Cinema El Retiro o Cinema Retiro (fins al 2023):
Situat en el centre de Sitges i amb una capacitat de 600 butaques. Alberga les millors estrenes de les seccions Panorama i Midnight X-treme.
Cinema Casino Prado, sala del Casino Prado o Casino Prado Suburense:
Dedicat a les seccions Noves Visions, Anima’t o Seven Chances, a més de les sessions nocturnes i maratons.
Centre cultural l'escorxador, Antic excorxador municipal o Centre cultural Joan Maragall (2024):
És un espai polivalent amb una capacitat màxima de 200 persones que va ser remodelat l'any 2024.
Espais d'oci Coneguda com la King Kong Area, és un espai obert a tothom que es distribueix al llarg de Sitges. Ofereix activitats variades durant el festival.
Mercat Vell: on es realitzen projeccions familiars aptes per a totes les edats. Palau del Rei Moro: on es desenvolupen els tallers infantils i conta-contes. Estudi Vidal: lloc dedicat a exposicions de caràcter fantàstic. Centre Cultural Miramar: activitats paral·leles al festival. Per exemple, l'any 2023 es va dedicar a una exposició i un túnel de terror. Fanshops al carrer de Port Alegre: espai dedicat marxandatge fantàstic i terrorífic. Meeting area a l'Ermita de Sant Sebastià: espai a l'aire lliure on es desenvolupen activitats d'oci com música en directe, projeccions, pòdcast, arts multidisciplinàries, photocalls, activacions de marca i punt de trobada dels fans i convidats. Foodtastic: zona a l'aire lliure dedicada a la gastronomia.
Història del festival Origen Encara que el primer Festival de Cinema Fantàstic de Sitges va tenir lloc en 1968, les seves arrels es remunten un any enrere, durant la Primera (i única) Setmana de Cinema, Foto i Audiovisión. Aquestes jornades també van ser conegudes com les Jornades d'Escoles de Cinema.
L'origen d'aquest esdeveniment es troba en l'àmbit turístic. L'Ajuntament buscava promoure la temporada baixa de la localitat, aprofitant el seu clima favorable. Va ser Antonio Rafales, president de l'associació Cinema Foto en aquest llavors, qui va proposar la idea inicial d'una mostra de cinema, encara que modesta en els seus inicis. Rafales es va posar en contacte amb Antoni Krirchner i Pere Fages, organitzadors actius dels primers cineclubs. Aquests, al seu torn, van contactar a Romà Gubern per a dirigir la mostra. El que va començar com una exposició de treballs provinents d'escoles de cinema, es va transformar en un esdeveniment internacional en convidar a diverses acadèmies estrangeres a presentar les seves produccions, incloent-hi la primera obra de Roman Polanski, per esmentar una d'elles.
Primera edició (1968) La inauguració del certamen es remunta a 1968, sota el nom de "I Setmana Internacional de Cinema Fantàstic". En aquesta etapa inicial, no es considerava un festival, mancava de premis i va evidenciar una falta d'experiència organitzativa. L'organització, conformada per individus novençans en el món cinematogràfic, es limitava principalment a la projecció regular de pel·lícules a la sala del Casino Prado, la seva primera ubicació oficial.
La majoria de les pel·lícules estrangeres es van exhibir en el seu idioma original, sense subtítols. Només dotze de trenta films es van estrenar per primera vegada a Espanya. La resta ja havien tingut recents projeccions comercials o eren habituals en cineclubs, filmoteques i fins i tot en la programació de Televisió Espanyola. Les pel·lícules en format escope es van adaptar a la pantalla quadrada de la sala, la qual cosa va causar un molest allargament vertical de les imatges. Va haver-hi incidents com l'absència de projecció de "L'Àngel Exterminador" de Buñuel, molt esperada ja que encara no s'havia vist a Espanya, juntament amb "Un Gos Andalús". Sembla que les pel·lícules arribaven a l'aeroport a última hora i no totes van aconseguir arribar a temps, sense previ avís al públic que assistia amb expectatives diferents a les ofertes.
La segona edició del festival va seguir la mateixa línia que la primera. Malgrat les expectatives de la presència de Terence Fisher i Christopher Lee, els qui finalment no van assistir, els espectadors es van conformar amb la participació del teòric i cineasta francès Alexandre Astruc, presentant la seva aclamada adaptació de Poe, "Le puits et le pendule". A més, va ser present l'actriu belga Dianik Zurakowska, protagonista de la pel·lícula espanyola menys coneguda "La llamada" de Javier Setó. Curiosament, la projecció d'aquesta pel·lícula va ser boicotejada per part d'una part reduïda de la crítica present, marcant així l'inici d'una tradició que en algunes ocasions persisteix. Com ho va expressar un lector de la revista Nova Dimensió: "es van dedicar a parlar, cridar, picar de peus, xiular, grunyir i bramar".
Els anys 70 i 80 Durant els anys setanta i vuitanta, es va dur a terme l'últim any sense premis, mentre la III Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges (1970) experimentava canvis en traslladar les seves projeccions des de la sala del Casino Prado a la més moderna i adequada sala del Cinema Retiro. No obstant això, persistia la falta de subtitulació en les pel·lícules estrangeres i es mantenia una organització gairebé familiar amb un pressupost limitat. Per a evitar decepcions i canvis sobtats (pel fet que moltes pel·lícules s'obtenien de l'aeroport el mateix dia), el programa no es revelava al públic fins a poc abans de cada jornada. Considerant que molts assistents es desplaçaven des de Barcelona, aquest mètode resultava curiós. Malgrat això, l'audiència acudia. No sols per les pel·lícules, moltes de les quals no tenien estrena prèvia o eren mostrades de manera més censurada que a Sitges, sinó també perquè l'esdeveniment s'estava convertint en un punt de reunió per a aficionats, incrementant gradualment l'afluència de públic.
En els relats d'aquesta època, es ressalta que la programació es va caracteritzar per la presència predominant de terror, violència i escenes sagnants. Això va contribuir a forjar la reputació que fins avui perdura, descrivint a Sitges com un lloc conegut per mostrar pel·lícules que destacaven per la seva intensitat en situacions de violència extrema.
L'any 1971, es va marcar un moment significatiu: Sitges va aspirar a transformar-se en un festival internacional competitiu, establint un jurat oficial i la creació d'uns premis, que en aquest moment es van denominar les Medalles Sitges en Or de Llei.
Durant la cinquena edició del certamen en 1972, el president del Jurat Internacional va ser Luis García Berlanga, una figura de molt renom en l'àmbit cinematogràfic. A l'any següent, en 1973, el director alemany Peter Fleischmann va encapçalar el jurat amb Jean-Claude Carrière, atorgant així una distinció significativa al certamen. Malgrat això, en aquest mateix any, el jurat va recomanar en la seva declaració més rigorositat en la selecció de pel·lícules, ja que el festival era de naturalesa competitiva, la qual cosa va generar una certa controvèrsia. També va sorgir controvèrsia pel fet que el premi al millor director va ser concedit a Juan Buñuel, la qual cosa va cridar l'atenció a causa de la seva relació familiar amb Luis Buñuel, així com la participació de Jean-Claude Carrière, estret col·laborador d'aquest últim, en el jurat.
En 1980, el jurat va comptar amb la participació del destacat poeta i artista català Joan Brossa. En l'edició de 1983, el president del jurat va ser Tony Bill, actor i director estatunidenc guardonat amb un premi Oscar. Posteriorment, en 1984, Bigas Luna va formar part del jurat, seguit per la participació de Wes Craven, el director de "Malson a Elm Street", a l'any 1985.
Durant la dècada dels 80, Sitges va començar a presentar pel·lícules que van generar un gran impacte a nivell internacional, algunes de les quals van ser posteriorment reconegudes amb premis Oscar. Per exemple, en 1986 es va estrenar "La Mosca" de David Cronenberg. Això va marcar l'inici de la internacionalització del festival, mentre els premis atorgats a Sitges s'encaminaven a convertir-se en els més prestigiosos dins de l'àmbit del cinema fantàstic.
Els anys 90 En 1992, inspirat per l'èxit dels voluntaris en els Jocs Olímpics de Barcelona, el festival va decidir incorporar l'ajuda d'uns vint voluntaris per a col·laborar en diverses labors d'organització i atenció durant l'esdeveniment. Aquesta iniciativa ha perdurat fins a l'actualitat, havent experimentat un notable creixement, ja que actualment més de 150 voluntaris participen activament en el certamen anualment. A més, cada any es reben al voltant de 300 sol·licituds de persones interessades a formar part de l'equip de voluntaris del festival.
En una nova etapa per al festival en 1992, es va incorporar l'Hotel Melià Sitges, que es va convertir en el centre neuràlgic de l'esdeveniment. El seu auditori, amb aproximadament 1300 seients, va reemplaçar a les sales del Casino Prado i la de Cinema Retiro, relegant-los a un paper secundari.
Durant aquest mateix any, Quentin Tarantino va aconseguir l'èxit en el festival en rebre premis per millor guió i direcció per la seva pel·lícula "Reservoir Dogs". Posteriorment, en 1995, es projectaria la seva obra més reconeguda, "Pulp Fiction". A més, en 1996, Tarantino rebria el Premi Màquina del Temps.
En 1995, personalitats com Álex de la Iglesia i Barbara Steele van formar part del jurat. A partir de 1996, Sitges es va convertir en l'escenari triat per al lliurament del premi Méliès d'Or, atorgat a Esteban Ibarretxe.
En 1999, es va presentar la pel·lícula de terror "The Ring", que es va convertir en una de les pel·lícules de terror més vistes en la història del cinema i va guanyar el premi a la millor pel·lícula en el festival. Isabel Coixet, directora, va ser part del jurat en aquesta edició.