LImperi Romà d'Occident fou la part occidental de l'Imperi Romà durant el període en el qual era administrada per una cort imperial pròpia, especialment entre el 395 i el 476, quan les províncies occidentals i les orientals eren governades per dues corts diferents, cadascuna amb la seva pròpia successió imperial. Les denominacions Imperi Romà d'Occident i Imperi Romà d'OrientDit igualment Imperi Bizantí en la seva fase medieval. són termes moderns per referir-se a territoris que només eren independents de facto. Els romans de l'època no consideraven que l'Imperi s'hagués dividit en dos estats diferents, sinó que simplement el veien com una única entitat política governada per dues corts imperials diferents per facilitar-ne l'administració. L'Imperi d'Occident caigué el 476 i fou dissolt formalment el 480, mentre que l'Imperi d'Orient es mantingué fins al 1453.
Malgrat que ja hi havia hagut períodes de govern conjunt per diversos emperadors, la idea que una única persona no podia dirigir tot l'Imperi per si sola fou plasmada en les reformes promulgades per l'emperador Dioclecià després de les calamitoses guerres civils i pulsions separatistes de la crisi del . El 286 introduí la tetrarquia, un sistema que preveia dos emperadors de rang superior o augustos, un a Occident i l'altre a Orient, cadascun amb el seu lloctinent o cèsar (emperador de rang inferior i successor designat). Tot i que el sistema de la tetrarquia no fou gaire longeu, la divisió administrativa entre Occident i Orient es mantingué d'una manera o altra al llarg dels segles següents. Així doncs, l'Imperi Romà d'Occident existí de manera intermitent entre els segles i . Alguns emperadors, com ara Constantí I i Teodosi I, governaren l'Imperi en solitari com a únic august. A la seva mort el 395, Teodosi I dividí l'Imperi entre els seus dos fills: Honori assumí la dignitat imperial a Occident, amb capital a Mediolànum, mentre que Arcadi ho feu a Orient, amb capital a Constantinoble.
El 476, Odoacre i els seus federats derrotaren l'exèrcit romà d'Occident en la batalla de Ravenna. Seguidament, el capitost germànic deposà l'emperador adolescent Ròmul Augústul i es convertí en el primer rei d'Itàlia. El 480, l'anterior emperador d'Occident, Juli Nepot, fou assassinat i l'emperador d'Orient, Zenó, dissolgué la cort occidental i assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'imperi. El 476, data popularitzada per l'historiador britànic del Edward Gibbon per a la caiguda de l'Imperi d'Occident, sovint es fa servir com a límit entre l'edat antiga i l'edat mitjana. Tant el regne d'Odoacre com altres regnes bàrbars, molts dels quals eren antics aliats de l'Imperi Romà d'Occident que havien rebut terres a canvi del seu suport militar, mantingueren l'aparença de continuïtat amb l'Estat romà mitjançant l'ús dels sistemes administratius romans i sotmetent-se en teoria, tot i que no en la pràctica, a la sobirania de la cort romana d'Orient.
Al , l'emperador Justinià I restablí el domini imperial directe sobre gran part de l'antic Imperi Romà d'Occident, incloent-hi les pròsperes regions del nord d'Àfrica, les terres ancestrals romanes d'Itàlia i parts d'Hispània. La inestabilitat política dels territoris centrals d'Orient, juntament amb invasions de potències exteriors i l'esclat de conflictes religiosos, afeblí progressivament l'autoritat de l'Imperi sobre aquestes regions fins que caigueren definitivament fora del seu control. Malgrat que l'Imperi Romà d'Orient mantingué una presència al sud d'Itàlia fins al , en aquell moment la influència de l'Imperi sobre l'Europa de l'Oest ja havia quedat molt tocada. L'any 800, el rei dels francs, Carlemany, es feu coronar emperador romà pel papa, inaugurant una nova línia imperial que acabaria desembocant en el Sacre Imperi Romanogermànic. Tot i que aquesta nova entitat pretenia ressuscitar el títol imperial a l'Europa de l'Oest, en realitat no tenia cap relació significativa amb les tradicions o institucions romanes. El 1054, el Gran Cisma entre les esglésies de Roma i Constantinoble reduí encara més la poca autoritat que conservava l'emperador de Constantinoble a Occident.
Context
L'expansió de la República Romana feu que assolís una extensió territorial que dificultava el govern efectiu de les províncies més remotes des del seu centre administratiu a Roma. La immensitat de l'Imperi complicava molt les comunicacions i el transport. Les notícies d'invasions, rebel·lions, catàstrofes naturals o epidèmies eren transmeses per vaixell o correu muntat i sovint calia molt de temps perquè arribessin a Roma, sense oblidar el temps que calia perquè les decisions preses pel govern fessin el trajecte invers i fossin aplicades. Així doncs, els governadors de les províncies gaudien d'autonomia de facto en nom de la República Romana. Les seves comeses incloïen dirigir els exèrcits, administrar els impostos recaptats i exercir de jutges en cap de les seves respectives províncies.
El 43 aC, abans de la fundació de l'imperi, els territoris de la República Romana s'havien repartit entre els membres del segon triumvirat: Marc Antoni, Octavià i Marc Emili Lèpid. A Marc Antoni li foren assignades les províncies orientals: Acaia, Macedònia i l'Epir (corresponent aproximadament a les actuals Grècia, Albània i costa de Croàcia), Bitínia, el Pont i Àsia (corresponent aproximadament a l'actual Turquia), Síria, Xipre i Cirenaica. La majoria de l'aristocràcia d'aquests territoris havia estat grega des de la seva conquesta per Alexandre el Gran. De fet, tota la regió i, especialment, les seves ciutats principals havien estat assimilades a la cultura grega en gairebé tots els aspectes i tenien el grec com a lingua franca.
miniatura|La República Romana abans de les conquestes d'Octavià Octavià rebé les províncies occidentals: Itàlia, la Gàl·lia (actual França), la Gàl·lia Belga (parts de l'actual Benelux) i Hispània (actuals Espanya i Portugal). Aquestes terres també incloïen colònies gregues i cartagineses situades a les costes, tot i que tribus cèltiques com ara els gals i els celtibers hi mantenien l'hegemonia cultural. A Lèpid li fou assignada la província menor d'Àfrica (corresponent aproximadament a l'actual Tunísia), però Octavià la hi arrabassà poc després alhora que afegia Sicília als seus dominis.
Gràcies a la seva victòria sobre Marc Antoni en la Quarta Guerra Civil Romana, Octavià s'erigí en amo i senyor d'un Imperi Romà unificat. L'Imperi era un mosaic de cultures que passarien per un procés de romanització gradual al llarg dels segles posteriors. Malgrat que la cultura predominantment llatina d'Occident i la predominantment grega d'Orient es mostraren totalment compatibles, a llarg termini els esdeveniments polítics i militars acabarien tornant a alinear l'imperi amb aquestes fronteres culturals i lingüístiques. Les tradicions llatines i gregues (així com, en certa manera, les llengües en si) sovint convergiren en disciplines com ara la història (p. ex. amb Cató el Vell), la filosofia i la retòrica.
Revoltes i canvis polítics Les rebel·lions i els alçaments de poca envergadura eren relativament freqüents arreu de l'imperi. Quan una tribu conquerida o una ciutat oprimida es revoltava, s'hi enviaven legions per sufocar la rebel·lió. Aquest procediment, que no presentava gaire dificultat en temps de pau, es complicava en temps de guerra. El nombre de legions augmentava considerablement cada vegada que s'engegava una campanya militar a gran escala, com ara quan Vespasià dirigí els exèrcits contra la Gran Revolta Jueva. A fi d'assegurar-se la lleialtat dels seus generals, alguns emperadors pragmàtics en prenien els familiars com a ostatges. Per exemple, Neró retingué Domicià i Quint Petil·li Cerial, governador d'Òstia, respectivament el fill petit i el cunyat de Vespasià. Finalment, una revolta de la guàrdia pretoriana, subornada per agents de Galba, posà fi al regnat de Neró. La guàrdia pretoriana, una mena d'«espasa de Dàmocles» que penjava sobre els emperadors, era considerada una unitat de lleialtat molt discutible, principalment a causa de la seva participació en intrigues de palau i el derrocament de diversos emperadors, incloent-hi Pèrtinax i Aurelià. Les legions frontereres aviat seguiren el seu exemple i començaren a implicar-se en guerres civils. Per exemple, les legions d'Egipte i les províncies orientals tingueren un paper significatiu en la guerra civil del 218 entre l'emperador Macrí i el pretendent Elagàbal.
Gradualment es consolidaren dues fronteres clau. A l'oest, les tribus germàniques que vivien a l'altra banda del Rin i el Danubi eren un enemic important. El primer emperador, August, desistí de conquerir-les després de la derrota sense pal·liatius dels romans en la batalla del bosc de Teutoburg. Tanmateix, la principal amenaça per a l'Imperi Romà era l'Imperi Part, situat a la seva frontera oriental. Els parts es trobaven massa lluny i eren massa poderosos per ser conquerits; mentre que el perill d'una invasió parta era constant. Els parts repel·liren diverses invasions romanes i, fins i tot quan emperadors com Trajà o Septimi Sever foren capaços d'arrabassar-los grans territoris, les regions conquerides els foren retornades per forjar una pau duradora. L'Imperi Part fou succeït per l'Imperi Sassànida, que continuaria les hostilitats amb l'Imperi Romà durant els segles següents.
La seva relativa proximitat a Roma i la falta d'unitat entre els germànics facilitaven bastant el control de la frontera occidental. Tanmateix, en temps de guerra era difícil vigilar les dues fronteres alhora. La marxa d'un emperador en campanya a l'est oferia un escenari propici per a la rebel·lió d'un general ambiciós a l'oest, i viceversa. Aquest oportunisme en temps de guerra fou un maldecap per a molts emperadors i alhora una via d'accés al tron per a d'altres. Felip l'Àrab, Trebonià Gal i Emilià foren alguns dels generals que usurparen el tron i, al seu torn, acabaren perdent el poder a mans d'un altre usurpador.
Crisi del
miniatura|lang=ca|Els imperis romà, de les Gàl·lies i de Palmira el 271 L'assassinat de l'emperador Alexandre Sever el 18 de març del 235 sumí l'Imperi Romà en un període d'anarquia militar de cinquanta anys que avui en dia es coneix com a «crisi del ». Alhora, l'agressivitat de l'Imperi Sassànida, que havia sorgit de les cendres de Pàrtia, constituïa una amenaça important per a la frontera oriental de l'Imperi Romà, com ho demostra la captura de l'emperador Valerià pel rei dels reis Sapor I el 259.
Canvis militars El principal canvi que es va produir entre les èpoques de la pax romana i la divisió de l'Imperi Romà es va veure sobretot en l'exèrcit romà. Després de la Batalla d'Adrianòpolis, l'imperi va deixar de basar la seva estratègia en la formació de les legions a favor de la cavalleria; les armes utilitzades per les legions, com el gladius o el scutum, van deixar pas a la més llarga spatha i a escuts de forma rodona, a l'estil bàrbar; les populars armadures romanes conegudes com a lorica segmentata van donar pas a les més barates i menys eficaces cotes de malla, que antigament només eren usades per les tropes auxiliars. Això es va deure, d'una banda, al fet que l'exèrcit romà va començar a introduir guerrers bàrbars a l'exèrcit; aquests eren anomenats federati. I de l'altra, a causa de l'escassetat d'or en les arques imperials, que va obligar l'exèrcit romà a abaratir el cost dels seus materials.