La Revolució de 1868, anomenada la Gloriosa, la Setembrina o la Revolució de setembre, fou una insurrecció militar amb elements civils que tingué lloc al Regne constitucional d'Espanya el setembre de 1868 i que suposà el destronament i l'exili de la reina Isabel II i l'inici del període anomenat Sexenni Democràtic. La Revolució de Setembre va ser una brusca sacsejada en la història del espanyol, els efectes de la qual es van deixar sentir àmpliament a tota la geografia del país; a partir d'ella tingué lloc el primer intent de la seva història d'establir un règim polític democràtic, primer en forma de monarquia parlamentària, durant el regnat d'Amadeu I de Savoia (1871-1873), i posteriorment en forma de república, la Primera República (1873-1874). No obstant això, ambdues fórmules acabaran fracassant.
Antecedents A mitjan anys 1860, el descontentament contra el règim monàrquic d'Isabel II era palès i el moderantisme espanyol, en el poder des de 1844, excepte els intervals del Bienni Progressista (1854-1856) i els governs de la Unió Liberal (1858-1863), es trobava en una important crisi interna. Per la seva banda, el Partit Progressista, amb Pedro Calvo Asensio com un dels seus impulsors, havia optat pel retraïment en les eleccions per deslegitimar les Corts que en sortissin. El 1864 va tornar al poder el general Narváez, que va haver d'abandonar-lo després dels tràgics successos de la Nit de Sant Daniel, sent substituït pel general Leopoldo O'Donnell.
Al juny de 1866 va tenir lloc una insurrecció a Madrid per acabar amb la monarquia d'Isabel II que va ser dominada pel govern de la Unió Liberal del general O'Donnell, coneguda com la revolta de la caserna de San Gil, ja que foren els sergents d'aquesta caserna d'artilleria els qui van protagonitzar l'alçament. El mes següent la reina va destituir el general O'Donnell per considerar que havia estat massa tou amb els insurrectes, malgrat que 66 d'ells havien estat afusellats, i va nomenar per substituir-lo el general Narváez, líder del Partit Moderat.
Narváez adoptà immediatament una política autoritària i repressiva que va fer impossible l'alternança en el poder amb la Unió Liberal d'O'Donnell. Aquest va optar per fer el «buit a Palau» (vacío en Palacio) —segons l'expressió del propi O'Donnell—, que es va concretar en el retraïment en el Senat. Però al que es va negar en rotund el líder unionista va ser a pactar cap iniciativa amb els progressistes, amb els quals estava «dolgut pels esdeveniments de la caserna de San Gil, especialment amb Prim», líder del Partit Progressista i de la coalició de forces que pretenia el derrocament d'Isabel II. Només després de la mort d'O'Donnell (novembre de 1867) se sumà la Unió Liberal —liderada llavors pel general Serrano— al pacte d'Ostende que havien signat un any abans progressistes i demòcrates.
La crisi econòmica de 1866-1868 miniatura|Xarxa de ferrocarrils espanyola durant el A principis de 1866 esclatà la primera crisi financera de la història del capitalisme espanyol. Encara que va estar precedida per la crisi de la indústria tèxtil catalana –els primers símptomes de la qual van aparèixer el 1862 a conseqüència de l'escassetat de cotó provocada per la Guerra de Secessió estatunidenca–, el detonant de la crisi financera de 1866 van ser les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit. Les primeres fallides de societats de crèdit vinculades a les companyies ferroviàries es van produir el 1864, però fou al maig de 1866 quan la crisi feu caure dues importants societats de crèdit de Barcelona, la Catalana General de Crédito i el Crédito Mobiliario Barcelonés, fallida que causà una onada de pànic.
A la crisi financera de 1866 s'hi sumà una greu crisi de subsistència els anys 1867 i 1868, motivada per la males collites. Els afectats no van ser els homes de negocis o els polítics, com en la crisi financera, sinó les classes populars, a causa de l'escassetat i carestia de productes bàsics com el pa. Es produïren motins populars a diverses ciutats, com a Sevilla, on el blat va arribar a multiplicar per sis el seu preu, o a Granada, al crit de «pa a vuit [rals]». La crisi de subsistència es veié agreujada pel creixement de l'atur provocat per la crisi econòmica desencadenada per la crisi financera, que va afectar sobretot a dos dels sectors que més treball proporcionaven: les obres públiques —inclosos els ferrocarrils— i la construcció. La coincidència d'ambdues crisis, la financera i la de subsistència, creà «unes condicions socials explosives que donaven arguments als sectors populars per incorporar-se a la lluita contra el règim isabelí».
El pacte d'Ostende
miniatura|Joan Prim el 1869 El pacte d'Ostende entre progressistes i demòcrates, que rep el seu nom pel de la ciutat de Bèlgica on es va signar el 16 d'agost de 1866, va ser una iniciativa del general progressista Joan Prim amb l'objectiu de derrocar la monarquia d'Isabel II. Constava de dos punts:
L'ambigua redacció del primer punt permetia incorporar-hi altres personalitats i forces polítiques. Així, després de la defunció d'O'Donnell, Prim i Serrano —paradoxalment, el mateix militar que havia dirigit la repressió de la revolta de la caserna de San Gil— van signar un acord el març de 1868 pel qual la Unió Liberal s'hi sumava. «Amb això la Unió Liberal acceptava l'entrada en un nou procés constituent i en la cerca d'una nova dinastia i, segons el punt segon [del pacte d'Ostende], la sobirania única de la nació i el sufragi universal».
La resposta de Narváez fou accentuar la seva política autoritària. Les Corts, tancades el juliol de 1866, no van tornar a obrir perquè van ser dissoltes i es van convocar noves eleccions a principis de 1867. La «influència moral» del govern va donar una majoria tan aclaparadora als diputats ministerials que la Unió Liberal, el més semblant a una oposició parlamentària, va quedar reduïda a quatre diputats. A més, en el nou reglament de les Corts aprovat el juny de 1867, tres mesos després d'haver estat obertes, es va suprimir el vot de censura, reduint així sensiblement la seva capacitat de controlar el govern. L'abril del 1868 va morir el general Narváez i la reina va nomenar per substituir-lo l'ultraconservador Luis González Bravo, que va seguir amb la política autoritària i repressiva del seu antecessor.
Esclat de la revolució miniatura|Almirall Juan Bautista Topete (1887) per Rafael Monleón (Museu Naval de Madrid) A principis de setembre de 1868 tot estava preparat per al pronunciament militar que es va acordar que s'iniciaria a Cadis amb la revolta de la flota per part de l'almirall unionista Juan Bautista Topete. Allí arribà la nit del 16 de setembre des de Londres, via Gibraltar, el general Prim, acompanyat dels progressistes Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, abans que arribessin des de Canàries en un vapor llogat amb diners del duc de Montpensier els generals unionistes que estaven allí desterrats, encapçalats pel general Francisco Serrano. Prim i Topete decidiren no esperar i el 18 de setembre Topete es revoltava al capdavant de l'esquadra. L'endemà, després de l'arribada de Serrano i dels generals unionistes des de Canàries, Topete va llegir un manifest redactat per l'escriptor unionista Adelardo López de Ayala en el qual es justificava el pronunciament i que acabava amb un crit —«¡Viva España con honra!»— que es faria cèlebre. Segons Fontana, el manifest «era un autèntic prodigi d'ambigüitat política».
«El manifest "España con honra" que redactà Adelardo López de Ayala i signaren el duc de la Torre, Joan Prim, Domingo Dulce, Ramón Nouvilas, Rafael Primo de Rivera, Antonio Caballero y Fernández de Rodas i Juan Bautista Topete estava cridat a ser un dels emblemes bàsics de l'Espanya liberal i democràtica». miniatura|Fragata blindada Zaragoza En els dies següents l'aixecament s'anà estenent per la resta del país, començant per Andalusia. El 20 de setembre es formava a Sevilla la primera junta, la qual va publicar un manifest en què exposava una sèrie de reivindicacions populars, com l'abolició de les quintes i els consums o la llibertat religiosa, que anaven molt més enllà del que postulava el manifest de Topete. Prim, per la seva banda, a bord de la fragata blindada Zaragoza, va recórrer la costa mediterrània aconseguint que se sumessin al moviment totes les ciutats riberenques des de Màlaga fins a Barcelona.
El dia anterior, el 19 de setembre, González Bravo va dimitir i la reina Isabel II va nomenar per substituir-lo el general José Gutiérrez de la Concha, qui va mantenir gairebé tots els ministres del govern anterior i va col·locar González Bravo al capdavant del ministeri de Governació. El general de la Concha va organitzar com va poder un exèrcit a Madrid, atesa la falta de suport que trobà entre els comandaments militars —ni un sol general «se'm va presentar llavors, ni tan sols després, per demanar-me un lloc per a combatre la revolució», afirmaria més tard— i el va enviar a Andalusia sota el comandament del general Manuel Pavía y Lacy, marquès de Novaliches, per a que acabés amb la rebel·lió. Al mateix temps, aconsellà a la reina que tornés a Madrid des de Sant Sebastià, on estava estiuejant, igual que el pare Claret, que li digué: «si sa majestat fos una nina, me la posaria a la butxaca i arrencaria a córrer cap a Madrid per salvar Espanya de la revolució». No obstant això, al poc temps d'iniciar el viatge amb tren en direcció a Madrid, el general de la Concha va enviar un telegrama a la reina demanant-li ara que restés a Sant Sebastià perquè la situació de les forces lleials havia empitjorat.
miniatura|Madrid: la Puerta del Sol el matí del 29 de setembre de 1868, de Vicente Urrabieta, a El Museo Universal.
El 28 de setembre tingué lloc la decisiva batalla d'Alcolea (a la província de Còrdova) en la qual la victòria va ser per a les forces revoltades al comandament del general Serrano, que van comptar amb el suport de milers de voluntaris armats. L'endemà l'aixecament triomfava a Madrid i el dia 30 Isabel II abandonava Espanya des de Sant Sebastià. En el missatge que dirigí la reina a la nació «en trepitjar terra estrangera» advertia que no renunciava a
Acabà llavors tota resistència de les forces lleials a la reina, i el 8 d'octubre es formava un govern provisional presidit pel general Serrano del qual formaven part el general Prim i l'almirall Topete. Se segellava així el triomf del que s'anomenaria posteriorment la Revolució de 1868 o La Gloriosa, que havia posat fi al regnat d'Isabel II.
miniatura|El Govern Provisional el 1869. D'esquerra a dreta: Laureà Figuerola, Hisenda; Práxedes Mateo Sagasta, Governació; Manuel Ruiz Zorrilla, Foment; Joan Prim, Guerra; Francisco Serrano, president del govern provisional; Juan Bautista Topete, Marina; Adelardo López de Ayala, Ultramar; Antonio Romero Ortiz, Gràcia i Justícia; i Juan Álvarez Lorenzana, Estat. Foto de J. Laurent.