miniatura|Filocalia LEsglésia Ortodoxa Romanesa (Biserica Ortodoxă Română en romanès) és una de les esglésies autocèfales integrades en la comunió ortodoxa. En formen part la majoria dels romanesos (el 86,8% de la població de Romania, segons el cens de l'any 2002). Pel nombre de fidels, és la segona de les esglésies ortodoxes autocèfales, només darrere de l'Església Ortodoxa Russa. Els fidels de l'Església Ortodoxa Romanesa sovint s'hi refereixen com a Dreapta credinţă ('creença correcta', 'autèntica', nom semblant al grec Ορθος δοξος, «creença correcta, recta»). Els creients ortodoxos són coneguts, a vegades, com a dreptcredincioşi o dreptmăritori creştini.
Organització Òrgans centrals de deliberació i executiu La més alta autoritat de l'Església Ortodoxa Romanesa per a tots els problemes dogmàtics i canònics, així com per a regular les relacions amb les altres esglésies ortodoxes i cristianes, és el Sant Sínode, integrat pel patriarca i els jerarques de l'Església en funcions (metropolitans, arquebisbes, bisbes, arquebisbes vicaris i bisbes vicaris). Entre les reunions del Sant Sínode funciona el Sínode Permanent integrat pel patriarca, els metropolitans i el secretari del Sant Sínode. L'organisme representatiu de l'Església Ortodoxa Romanesa en els apartats administratius, econòmics i aquells que no depenen del Sant Sínode és lAssemblea Nacional de l'Església, integrada per tres representants de totes les diòcesis -un clergue i dos seculars- que han de ser designats per les assemblees diocesanes respectives per períodes de quatre anys. L'organisme suprem administratiu, conjuntament amb el Sant Sínode i l'Assemblea Nacional de l'Església, és el Consell Nacional Eclesial, integrat per tres clergues i deu seculars, elegits a l'Assemblea Nacional de l'Església per períodes de quatre anys. El patriarca de l'Església Ortodoxa Romanesa és el president de tots els organismes, en qualitat de líder de l'ortodòxia romanesa.
Vida monàstica Dins del patriarcat romanès actualment hi ha 423 monestirs, i hi ha aproximadament uns 8.000 monjos.
Ensenyança teològica ortodoxa Ensenyament teològic preuniversitari 37 seminaris teològics (4 monacals) 8 escoles de post batxiller teològiques sanitàries 11 escoles de cant eclesial
Ensenyament teològic universitari Aquest ensenyament està organitzat en 11 facultats teològiques i 4 departaments: Teologia pastoral. Teologia didàctica. Teologia social. Art sacre.
5 de les facultats de teologia organitzen cursos de doctorat.
Ensenyament religiós a les escoles públiques 10.185 professors de religió imparteixen classes de religió a les escoles públiques romaneses. D'aquests 3.221 són titulars, 2.638 són indefinits, 1.076 en grau d'interins a jornada completa i 221 en grau d'interins a temps parcial. Tots aquests professors tenen una ampla formació religiosa, ja que s'han hagut de formar en teologia.
Activitat missionera social i filantròpica 285 sacerdots que asseguren l'assistència religiosa als hospitals i als instituts mèdics, 137 sacerdots que estan integrats dins l'exèrcit romanès, 20 dins del Ministeri d'Administració i Interior, 39 a les presons de Romania. L'Església Ortodoxa Romanesa sosté a 237 institucions pròpies d'assistència social: 65 per a infants, 25 per a malalts, 92 cantines per alimentar a la gent que està en perill d'exclusió social, 22 centres mèdics i farmàcies socials, 22 centres de diagnòstic i tractament i centres d'assistència per a famílies en dificultats.
L'any 2005, aproximadament 384.323 persones es van beneficiar de programes socials de l'Església en funció del pressupost destinat a aquestes obres socials, que ascendeix, si fa no fa, a uns 13 milions d'euros.
Art iconogràfic a Romania miniatura|Icona de Jesucrist miniatura|Icona de la Trinitat miniatura|Icona de sant Pere A lEsglésia Ortodoxa Romanesa les icones són molt presents, ja que formen part de les tradicions de les esglésies ortodoxes. Aquest art pictòric va sobreviure a l'època comunista romanesa. Actualment, encara hi ha artistes que realitzen icones a Romania.
Organització territorial A Romania Seu Metropolitana de Muntènia i Dobrodja Arquebisbat de Bucarest Arquebisbat de Tomis Arquebisbat de Targoviste Diòcesi de Buzau Diòcesi d'Arges i Muscel Diòcesi del Baix Danubi Diòcesi de Slobozia i Calarasi Diòcesi d'Alexandria i Teleorman Seu Metropolitana de Moldàvia i Bucovina Arquebisbat de Iasi Arquebisbat de Suceava i Radauti Diòcesi de Roman Diòcesi d'Husi Seu Metropolitana de Transsilvània Arquebisbat de Sibiu Diòcesi de Covasna i Harghita Seu Metropolitana de Cluj, Alba, Crisana i de Maramures (Cluj-Napoca) Arquebisbat de Vad, Feleac i Cluj Arquebisbat d'Alba Iulia Diòcesi de Maramures i Satmar Diòcesi d'Oradea, Bihor i Salaj Seu Metropolitana d'Oltènia Arquebisbat de Craiova Diòcesi de Ramnic Seu Metropolitana de Banat Arquebisbat de Timisoara Arquebisbat d'Arad Diòcesi de Caransebes Diòcesi de Deva i Hunedoara
Fora de Romania Església ortodoxa autònoma de Bessaràbia (República de Moldàvia) Metropolità ortodox romanès a Alemanya i Europa central. Metropolità ortodox romanès d'Europa occidental i meridional. Arquebisbat ortodox romanès a Amèrica i Canadà. Diòcesi ortodoxa romanesa a Hongria. Diòcesi ortodoxa romanesa a Sèrbia i Montenegro.
Orígens i primeres mostres del cristianisme a la Dàcia miniatura|El territori de la Dàcia vers l'any 82 aC
La Dàcia clàssica i romana El territori de l'actual Romania va ser un dels primers territoris del continent europeu en rebre l'impacte de les cultures neolítiques desenvolupades al voltant del «Creixent Fèrtil». Aquest territori estava poblat pels dacis i els guetes, que suposadament formaven part dels tracis. Tucídides diu que ja hi vivien a mitjan durant l'expedició del rei Darios I de Pèrsia, i més tard van seguir a Sitalces com a cap de la confederació tribal tràcia dels Odrisis. Durant l'expedició de Filip II de Macedònia a Tràcia, els tribals ocupaven les regions entre el Danubi i els Balcans (havien estat desplaçats darrerament pels kelts, probablement celtes) i al seu torn van expulsar els guetes cap a l'altre costat de riu. Alexandre Magne al 335 aC va trobar els guetes a l'altre costat de l'Ister, amb uns deu mil guerrers i quatre mil cavallers. Durant la invasió dels gals —un poble celta— els guetes van estar en guerra amb ells però foren derrotats i milers de guetes foren venuts com a esclaus a Atenes (en aquesta època apareixen molts esclaus que es diuen geta o dacus o davus).
La societat dels dacis va evolucionar en diverses formes d'organització més complexes en comparació amb els altres pobles d'aquesta part del centre-est del continent europeu. La religió dels dacis rebia una certa influència de la religió hel·lènica. Així constava, amb tot, un panteó de déus on s'identificava cada déu amb algun element del medi on vivia. Zamolxys era el déu suprem i de tota la Terra; a més, era la divinitat dels vius i els morts, del món subterrani i de la vida després de la mort. Gebeleizis era el déu del foc, de la guerra i de la pluja, i es creu que és l'homòleg del déu nòrdic Thor. Derzis era el déu de la salut, Bendis era la deessa del camp, vinculada a la màgia, a l'amor i a la maternitat i, finalment, trobem la deessa Kotys, que era la reina mare de la mitologia dàcia.
L'estat daci —sota la direcció del cabdill Burebista (70-44 aC)— es va organitzar en un estat fortament centralitzat que va arribar a amenaçar els interessos a la zona del creixent Imperi Romà. L'any 44 aC, Juli Cèsar va planificar tot un seguit de campanyes contra els dacis, campanyes que mai va poder dur a terme perquè va morir assassinat. El líder dels dacis, Burebista, com succeí amb el Cèsar romà, va morir assassinat també i l'estat daci es va fragmentar en petites comunitats corresponents a les tribus dàcies. La divisió perdurà fins que l'any 95 dC, quan el cabdill Decebal va unificar de nou el poble daci en un estat que va tornar a ser un potent enemic dels romans a la regió. Per aquest motiu l'emperador Trajà va començar tot un seguit de campanyes contra els dacis i els seus aliats, els guetes. Aquestes es coneixen amb el nom de les Guerres Dàcies (101-102 i 105-106), en què els dacis i els guetes foren derrotats, el centre i el sud del territori daci van passar a formar part de l'Imperi Romà i es va crear la província romana de la Dàcia. Les muntanyes dels Carpats i la part nord de l'actual Romania van constituir el territori de la Dàcia lliure, però tot i això el poble daci que es trobava en aquest territori va sofrir una profunda romanització en tots els sentits.
Dàcia va esdevenir província romana l'any 107 (Dàcia Trajana o simplement Dàcia) amb uns límits definits: a l'oest el riu Tysia que separava el país de Iaziges metanastes; al nord, les muntanyes dels Carpats; a l'est, el Hierasus fins a la confluència amb l'Ister, i al sud quedava separada de Mèsia pel Danubi. El pont construït per l'arquitecte de Trajà, Apol·lodor de Damasc, a les portes de Ferro assegurava la comunicació amb les terres del sud, això no obstant, fou destruït per ordre de l'emperador Adrià el 120 per prevenir incursions dels bàrbars a Tràcia. També es van construir carreteres, bàsicament tres, connectades a la via Trajana al sud de Danubi. El 108 es va fundar la metròpoli Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa, damunt del que havia estat l'antiga capital de l'estat daci, Sarmizegetusa.
La província de Dàcia fou poblada amb romans de moltes procedències; la província era consular i estava administrada per llegats. Dues legions foren estacionades al país. L'any 129 es va dividir en dos: Dàcia Inferior i Dàcia Superior. Marc Aureli (161-180) la va dividir en tres províncies: Dàcia Porolissensis (per la ciutat de Porolissum), Dàcia Apulensis (per la ciutat d'Apulum) i Dàcia Malvensis (per la ciutat - desconeguda- de Malva) amb una capital comuna i una assemblea comuna però independents, cadascuna amb el seu procurador, subordinat a un governador de rang consular (procònsol).
L'any 271 dC l'emperador Lluci Domici Aurelià va decidir evacuar els territoris de la província de la Dàcia i ubicar una nova província de la Dàcia al sud del Danubi que va ser poblada amb la major part dels colons romans i aquells dacis que van voler romandre sota el control de Roma, ja que per l'Imperi era més fàcil controlar les fronteres naturals. Això va fer que l'antic territori de l'antiga Dàcia fos ocupat progressivament per tots els pobles que des de les planures danubianes volien entrar dins l'Imperi Romà. Així per aquells territoris varen passar els gots i d'altres pobles germànics que els varen succeir. Els colons romans foren instal·lats al sud del riu Danubi entre l'alta i la baixa Mèsia, en un districte conegut com a Dàcia Aureliana, que després es va dividir en dues províncies: Dàcia Ripensis (al Danubi amb capital a Ratiaria) i Dàcia Mediterrània amb capital a Sàrdica, que junt amb tres províncies més fou part de la diòcesi de Dàcia. Les relacions comercials entre els dos costats del riu van continuar i la llengua llatina va subsistir. De l'actual Romania només va romandre sota control romà la província romana de Scythia Minor, amb capital a Tomis (actual Constanţa), aspecte important a tenir en compte pel que fa a la difusió del cristianisme per la regió.
Invasions i primeres mostres del cristianisme miniatura|Sepulcre cristià de Niculiţel on es troben localitzades les restes dels primers màrtirs cristians a la Dàcia