miniatura|page=2|Isop segons l'edició en català de 1908, de Ramon Miquel i Planes, basada en unes altres del segle XVI Isop () va ser un escriptor de faules grec que va viure al i del qual es desconeix la data exacta del naixement i la mort. Se'n conserven una sèrie de rondalles ara conegudes col·lectivament com a Faules d'Esop. Tot i que la seva existència no està clara i no sobreviu cap escrit sobre ell, nombrosos contes que se li atribueixen es van reunir al llarg dels segles i en moltes llengües en una tradició narrativa que continua fins als nostres dies. Molts dels contes relacionats amb ell es caracteritzen per personatges animals antropomòrfics.
Es poden trobar detalls dispersos de la vida d'Esop en fonts antigues, com Aristòtil, Heròdot i Plutarc. Una antiga obra literària anomenada The Aesop Romance explica una versió episòdica, probablement altament fictícia, de la seva vida, inclosa la descripció tradicional d'ell com un esclau () sorprenentment lleig que amb la seva intel·ligència adquireix llibertat i esdevé conseller de reis i ciutats-estat. Les representacions d'Esop a la cultura popular durant els darrers 2.500 anys han inclòs moltes obres d'art i la seva aparició com a personatge en nombrosos llibres, pel·lícules, obres de teatre i programes de televisió.
Biografia Les primeres fonts gregues, inclòs Aristòtil, indiquen que Esop va néixer cap al 620 aC a la colònia grega de Mesèmbria. Alguns escriptors posteriors del període imperial romà (inclòs Fedre, que va adaptar les faules al llatí) diuen que va néixer a Frígia.Brill's New Pauly: Encyclopaedia of the Ancient World (hereafter BNP) 1:256. El poeta del segle III Cal·límac el va anomenar «Esop de Sardes»,Callimachus. Iambus 2 (Loeb fragment 192) i el posterior escriptor Màxim de Tir el va anomenar «el savi de Lídia».Maximus of Tyre, Oration 36.1
AristòtilAristotle. Rhetoric 2.20 . i HeròdotHerodotus. Histories 2.134 . apunten que Esop era un esclau a Samos; que els seus amos esclaus van ser primer un home anomenat Xanthus, i després un home anomenat Iadmon; que finalment devia ser alliberat, ja que donava arguments convincents per a defensar un sami ric; i que va trobar la seva fi a la ciutat de Delfos. PlutarcPlutarch. On the Delays of Divine Vengeance; Banquet of the Seven Sages; Life of Solon. ens diu que Esop va arribar a Delfos amb una missió diplomàtica del rei Cresos de Lídia, que va insultar els habitants de Delfos, que va ser condemnat a mort per un presumpte càrrec de robatori del temple i que va ser llançat des d'un penya-segat (després del qual els habitants de Delfos van patir pestilència i fam). Abans d'aquest episodi fatal, Isop es va trobar amb Periandre de Corint, on Plutarc el fa sopar amb els set savis de Grècia i assegut al costat del seu amic Soló, a qui havia conegut a Sardes. Leslie Kurke suggereix que Esop va ser ell mateix «un candidat popular a ser incorporat» a la llista dels set savis.Kurke 2010, p. 135.
L'any 1965, Ben Edwin Perry, un estudiós d'Isop i compilador de l'Índex Perry, va concloure que, a causa dels problemes de reconciliació cronològica que data la mort d'Èsope i el regnat de Cresos, «tot el testimoni antic sobre Esop que pertany a les seves associacions amb Cresos o amb qualsevol dels Grecs s'ha de tenir en compte que és una ficció literària». Perry també va rebutjar els relats de la mort d'Esop a Delfos com a simples llegendes de ficció.Perry, Ben Edwin. Introduction to Babrius and Phaedrus, pp. xxxviii–xlv. No obstant això, investigacions posteriors han establert que la possible missió diplomàtica de Cresos i la visita a Periandre «són coherents amb l'any de la mort d'Esop».BNP 1:256. Encara és problemàtica la història de Fedre, que mostra a Esop, a Atenes, relatant la faula de les granotes que demanaven un rei, perquè segons Fedre això succeeix durant el regnat de Pisístrat, que es va produir dècades després de la presumpta data de la mort d'Esop.Phaedrus 1.2
Romanç d'Isop Juntament amb les referències disperses a les fonts antigues sobre la vida i la mort d'Isop, hi ha una biografia molt probablement ficticia que ara s'anomena habitualment El Romanç d'Isop (també conegut com la Vita o La vida d'Isop o El llibre de Xant el filòsof i Isop el seu esclau), «una obra anònima de la literatura popular grega composta al voltant del segle II de la nostra època. «Igual que Romanç d'Alexandre, El Romanç d'Isop es va convertir en un llibre popular, una obra que no pertanyia a ningú, i escriptors ocasionals se sentien lliures de modificar com li convingués».William Hansen, review of Vita Aesopi: Ueberlieferung, Sprach und Edition einer fruehbyzantinischen Fassung des Aesopromans by Grammatiki A. Karla in Bryn Mawr Classical Review 2004.09.39 . Per això existeixen versions múltiples, de vegades contradictòries, d'aquesta obra. La versió més antiga coneguda probablement va ser composta al segle I d.C., però la història pot haver circulat en diferents versions durant segles abans que s'escrigués,Leslie Kurke, «Aesop and the Contestation of Delphic Authority», in The Cultures Within Ancient Greek Culture: Contact, Conflict, Collaboration, ed. Carol Dougherty and Leslie Kurke, p. 77. i es pot demostrar que certs elements tenen l'origen al .François Lissarrague, «Aesop, Between Man and Beast: Ancient Portraits and Illustrations», in Not the Classical Ideal: Athens and the Construction of the Other in Greek Art, ed. Beth Cohen (hereafter, Lissarrague), p. 133. Els estudiosos van rebutjar durant molt de temps qualsevol validesa històrica o biogràfica del Romanç d'Isop; l'estudi generalitzat de l'obra no va començar fins cap a finals del segle XX.
A Romanç d'Isop, Isop és un esclau d'origen frigi a l'illa de Samos, extremadament lleig. Al principi li manca el poder de la paraula, però després de mostrar bondat a una sacerdotessa d'Isis, la deessa li concedeix no només la parla sinó un do per a la narració intel·ligent, que utilitza alternativament per ajudar i confondre el seu mestre, Xanthus, avergonyint el filòsof davant dels seus estudiants i fins i tot dormint amb la seva dona. Després d'interpretar un presagi per a la gent de Samos, Isop rep la seva llibertat i actua com a emissari entre els samis i el rei Cresos. Més tard viatja a les corts de Licurg de Babilònia i Nectanabo d'Egipte – ambdós governants imaginaris - en una secció que sembla agafar en gran manera el romanç d'Ahiqar.Lissarrague, p. 113. La història acaba amb el viatge d'Isop a Delfos, on enfada els ciutadans explicant faules insultants, és condemnat a mort i, després de maleir la gent de Delfos, es veu obligat a saltar a la seva mort.
Fabulista miniatura|Representació d'Isop per Diego Velázquez Les faules es basen en històries simples, protagonitzades per animals amb un missatge moral clar. L'objectiu és fomentar determinades virtuts o aconsellar com s'ha de comportar una persona en la vida quotidiana. Les faules van influir molts autors posteriors, especialment Jean de la Fontaine i Félix María Samaniego. Alguns personatges han esdevingut imatges arquetípiques i han estat emprats en altres obres de ficció. En la literatura moderna catalana, la companyia de teatre infantil Xip Xap va adaptar diverses faules a un context contemporani.El conte de la lletra, (2008), Recenció: Andreu Sotorra, «El conte de la lletera» Adaptació i dramatúrgia de Jaume Belló. Titellaires: Imma Juanes i Víctor Polo. Músic-narrador: Oriol Planas «Ritxi». Escenografia i titelles: Maribel Pérez. Construcció titelles: Òscar Ribes i Imma Juanes.
L'estructura de la faula isòpica ha estat definida per diversos autors, però la definició més completa s'atribueix a Nojgaard,Morten Nojgaard (n. 1934): romanista danès. que distingeix tres tipus de faules: les agonals, on hi ha antagonisme entre almenys dos personatges; les de situació, on no hi ha antagonisme entre els personatges, sinó una situació apurada, i les etiològiques, que serveixen per explicar l'origen d'alguna cosa.F. Martín i A. Róspide, op. cit., p. 16-18. En la narració de les agonals hi ha d'haver almenys tres elements o moments imprescindibles: La situació de partida en què es planteja un determinat conflicte, entre dues figures, generalment animals. L'actuació dels personatges, que procedeix de la lliure decisió entre les possibilitats de la situació donada. L'avaluació del comportament triat, que s'evidencia en el resultat pragmàtic, l'èxit o el fracàs produït per aquesta elecció, de vegades amb l'aparició d'un personatge sobrevingut o survenant aliè a l'acció que serveix per a la comprensió correcta de la faula.Estudis oferts a Emilio Alarcos Llorach, Universitat d'Oviedo, 1983. pàg. 315
Algunes de les faules més famoses són: La cigala i la formiga: la formiga treballa tot l'estiu mentre la cigala es dedica a divertir-se, però quan arriba l'hivern és la formiga qui té aliment per sobreviure; és un elogi de l'esforç i la previsió. El noi que va cridar llop: un noi que habitualment feia broma sobre un llop que venia veu com ningú li fa cas quan realment l'animal arriba, que va inspirar la peça musical russa Pere i el llop de Serguei Prokófiev. El gos i l'os: un gos que porta un os a la boca es veu reflectit en un riu i quan vol agafar l'os de qui creu que és un altre gos, perd el seu, i aprèn així que la cobdícia fa perdre-ho tot. El corb i la guineu: un corb té un formatge al bec i la guineu el vol. Per això, adula el corb dient-li que canti, ja que li han dit que té una veu molt bonica. El corb ho fa i perd el formatge. La guineu i el raïm: una guineu es consola dient que un raïm -que desitja- és verd, perquè realment el que ocorre és que no el pot agafar; ha esdevingut una dita popular en diverses llengües. El ratolí i el lleó: un lleó captura un ratolí i aquest li prega que el perdoni, que li tornarà el favor. El lleó se'n riu, però accedeix i, més tard, és caçat amb una xarxa. El ratolí la rosega fins que allibera l'amic i demostra que no es pot menysprear ningú perquè tothom pot aportar qualitats. La llebre i la tortuga: una llebre i una tortuga fan una cursa. La llebre està tan confiada en el seu triomf que s'adorm i així la lenta tortuga la pot avançar. El roure i la canya: la tempesta destrueix l'orgullós roure i la humil canya es vincla sense trencar-se. La ratapinyada, l'esbarzer i la gavina: una ratapinyada, un esbarzer i una gavina, emprenien el vol per travessar el Mar. La ratapinyada posava diners, la gavina coure i l'esbarzer roba. Hi hagué una tempesta i ells van haver de tornar a la costa sense res, des d'aleshores, l'esbarzer agafa la roba dels qui passen pel seu costat, la gavina posa el cap al mar per cercar coure i la ratapinyada roba a aquells que tenen diners.
Les seves faules varen ser recuperades per Demetri de Falèron cap al 300 aC.
Aparença repugnant