miniatura|<center>Recreació d'una formació hoplita. Lhoplita (, derivat de , hóplon) era el guerrer de la infanteria pesant, el focus central de la guerra a l'antiga Grècia. Aquests soldats van aparèixer probablement a final del , i formaven part d'una milícia ciutadana, armada com a llancers i amb una formació anomenada falange. Eren soldats relativament fàcils d'armar i de mantenir, i a més a més podien pagar el cost de l'equipament. Gairebé tots els grecs famosos de l'Antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filòsofs i dramaturgs.
A partir de l'aparició dels hoplites com a milícia, no existiren combats perllongats i les campanyes eren curtes. L'excepció eren els guerrers espartans, que eren soldats especialitzats, i que tenien en els seus estats terres assignades a les classes baixes, que eren els qui se n'encarregaven. Els exèrcits marxaven directament cap al seu objectiu. Allà, els defensors podien amagar-se rere les muralles de la ciutat, en eixe cas els atacants havien d'acontentar-se a destrossar el camp, encara que els primers també podien decidir trobar-se amb ells en el camp de batalla. Les batalles aleshores eren decisives. Eren curtes, sagnants i brutals, de manera que calia un grau de disciplina molt alt.
Ambdues forces s'alineaven en el terreny de batalla, amb una formació rectangular aproximadament de vuit fileres, encara que era molt variable. Altres forces eren menys importants, com els hippeis (cavalleria), que se situaven als flancs, i tant la infanteria lleugera com les tropes que llançaven projectils eren insignificants. Els hoplites més coneguts eren els espartans, que eren entrenats de petits en el combat i en la guerra, per a convertir-los en una força d'atac superior i excepcionalment disciplinada.
Organització L'organització militar i política de les polis estava íntimament connectada. Els ciutadans hoplites estaven organitzats en “tribus” sense cap relació de sang. Aquestes “tribus” s'organitzaven dividint la població hoplita de la polis en grups polític-militars de la mateixa mida. Aquests grups inevitablement van començar a variar la mida segons les causes naturals com naixements, morts, pèrdues en combat. Amb el temps seria necessari reemplaçar l'estructura tribal per una altra.
Les tribus estaven originalment sud-dividides en fratries o germandats. Les phratries es van fundar en virtut d'un jurament comú de tots els seus membres estaven vinculats a romandre junts a la batalla i es posaven sota la protecció d'una deïtat. La funció militar de les phratry va acabar caient en desús a causa de les contínues reformes en les tribus.
Entrenament Cada polis tenia el seu propi calendari, però en general l'any començava al final de l'estiu. El mètode pel qual un home era apuntat al cos de ciutadans i més tard al servei militar variava en cada polis en el cas d'Atenes era el següent:
L'entrenament militar començava per a tots els nois de 18 anys que aquell any assolirien l'edat. Els nous soldats es reunien per dur a terme un jurament comú.
El jurament dels joves atenencs al temple d'Aglauros s'ha conservat fins a l'actualitat:Suides i Hesiqui d'Alexandria, s.v. Ulpià ad Demosth. de fals. leg.Plutarc, Alcibíades 15Filòcor, Fragm. p. 18, ed. Siebelis
Aquests nois passaven a dir-se epheboi i durant els dos pròxims anys es sotmetien a un programa físic i mental, el "ephebate". Algun tipus d'ephebate està testimoniada en la majoria dels estats grecs, però en la pràctica varia molt. En el període arcaic, la formació era rudimentària i casual, però es va fer cada vegada més organitzada i sofisticada amb el temps.
Equipament Els hoplites s'armaven generalment poc abans de la batalla, ja que el seu armament era molt pesat: el pes total de l'armadura hoplita (la panòplia) estava entre els 22 i els 27 quilograms.
Típicament, un hoplita tenia una cuirassa de bronze que reproduïa la forma dels músculs del tors, un casc de bronze amb proteccions per a les galtes, més un escut de forma circular anomenat aspís, que mesurava un metre de diàmetre (també anomenat hoplon). Cada grec hoplita tenia una armadura diferent, feta a mesura, i en l'escut col·locava els símbols de la seva família. En canvi, els espartans tenien el mateix uniforme i la lletra grega lambda (Λ) en els seus escuts, en referència a la seua terra d'origen Lacedemònia (Esparta). L'arma primària era la llança, que feia al voltant de 2,7 metres de llarg i s'anomenava dori. Els hoplites també duien una espasa curta anomenada xiphos, una arma secundària que s'utilitzava quan la llança es trencava. Totes les armes i armadures solien ser de bronze i es tractava d'un equipament costós que només els rics podien permetre's. Els soldats, a vegades heretaven l'equip dels seus pares o avis. Si el soldat era prou ric, podia comprar un cavall i servir en la cavalleria.
Armes defensives L'aspis miniatura|esquerra|<center>Hoplita mostrant l'estil de subjecció de l'escut. Laspis o escut era juntament amb la llança l'arma més important de la panòplia. S'elaborava amb làmines de fusta i la part interior era de cuir mentre que l'exterior es cobria habitualment amb una làmina prima de bronze de mig centímetre de gruix, el seu pes rondava al voltant dels 6,5-8 quilos i amb un diàmetre que oscil·lava entre 80 i 110 cm.
La subjecció de l'escut era molt important, ja que no seguia la pauta habitual de l'empunyadura central, que havia de ser subjectada per la mà del combatent, sinó que portava una cinta o cenyidor de bronze, en la part central prou àmplia com per passar l'avantbraç esquerre i la mà es tancava sobre una peça de cuir a la vora de l'escut.
Aquest sistema de subjecció permetia que la mà i el canell no patissin gaire. Fins i tot aquest sistema permetia que es pogués alliberar la mà sense que l'escut caigués, ja que encara quedava l'avantbraç subjectat pel cenyidor central. Tot i això resultava un escut dolent en combats individuals perquè no permetia gaire mobilitat, en estar subjecta l'avantbraç cosa que obligava a tenir el braç doblegat i només oferia protecció a la banda esquerra.
La cèlebre frase: «torna amb l'escut o sobre ell»Plutarc. Moràlia, 241F ens ofereix una pista sobre la dificultat de treures l'escut; molts hoplites no el podien deixar anar a temps per fugir i morien amb l'escut agafat al braç.
La forma circular de l'escut i el seu diàmetre donen l'efecte que l'escut es desaprofita, ja que la meitat esquerra no està davant del cos de l'hoplita, sinó que sobresurt del cos, això es deu a la tàctica de combat de la falange: la meitat esquerra de l'escut protegeix la part dreta del company de formació, per aquest motiu desprendre's de l'aspis durant el combat era posar en perill no només la pròpia vida, sinó la de tots els membres de la falange, ja que tots els escuts formaven una barrera infranquejable en la formació. Que un home de la primera línia deixés anar l'escut podia suposar una bretxa per on l'enemic entraria en la tancada línia d'hoplites.
Aquesta peça de la panòplia també era una arma ofensiva, ja que amb l'escut es gestava una bona part de la tàctica de la falange: empènyer amb tots els escuts alhora, fins a formar una massa compacta davant l'enemic. S'ha descrit aquesta mena de combat com una melé de rugbi en què les dues formacions empenyen la contrària miniatura|Detall dels diferents emblemes que es portaven en els escuts La superfície exterior de l'escut se solia decorar, a vegades l'avanç de centenars d'escuts movent-se a la vegada i reflectint els rajos de sol podia atemorir els «bàrbars» orientals, com explica Xenofont en l'Anàbasi.Anàbasi, 1, 2, 17 Els escuts estaven decorats amb emblemes d'un heroi o de la seva família com una àguila amb les ales esteses, un escorpí, la trisquela o l'Eros d'Alcibíades; altres vegades amb símbols protectors o monstres com el cap d'una gorgona o d'un minotaure; i altres cops fan al·lusions mitològiques com un trident (símbol de Posidó), un mussol (símbol d'Atenea) o un pegàs. En els escuts espartans a partir del es va començar a portar una lambda (Λ) de Lacedemònia i amb el temps altres polis van seguir el seu exemple: la (sigma) de Sició o la maça de Tebes (símbol d'Hèrcules).<ref>Fernando Quesada, Armas de Grecia y Roma, pàg. 31</ref>
La cuirassa Les primeres cuirasses eren de bronze, oferien una gran protecció a canvi de sacrificar la mobilitat i comoditat del guerrer fet que va causar que al les antigues cuirasses de bronze es van apartar per deixar pas el linothorax. El linothorax'' estava fabricat per làmines de lli encolades entre si, eren armadures més lleugeres i tot i que la protecció era menor es guanyava en mobilitat. A la segona meitat del segle V aC la major part dels hoplites van començar a combatre sense cap cuirassa o simplement utilitzaven lspolas'' com una armadura. miniatura|<center>Armadura Hoplita exhibida en el Museu Arqueològic de Corfú. Són interessants les incrustacions d'or al voltant de l'àrea pectoral en la peça del centre de la vitrina. El casc dalt a l'esquerra és una versió restaurada del casc de la dreta.
Les gamberes Les gamberes eren una protecció per a la zona davantera de les cames, que solia cobrir des del turmell fins al genoll, acostumaven a ser de pell o tela. El seu ús estava molt estès entre els guerrers de diferents pobles d'ençà el . 150|miniatura|esquerra|Gamberes del 500-490 aC Amb les gamberes s'aconseguia protegir les cames, ja que amb l'escut circular aquestes quedaven desguarnides. Res impedia portar una sola gambera, a la cama esquerra, com a prolongació de l'escut, encara que era més comú portar-ne les dues.
Les gamberes gregues eren del tipus semirígid, amb forma anatòmica que s'ajustaven a la cama amb corretges, la seva utilitat era pels atacs amb fletxes que pogués patir la falange, guarnint una zona amb poc múscul com és la tíbia, així com per parar els cops baixos d'espasa o llança de la primera fila d'hoplites.
No obstant, generaven l'inconvenient d'introduir rigidesa en les carreres; d'aquí ve que l'estil de combat de la falange no inclogués aquesta mena de moviments ràpids. El moviment del combat i els cops rebuts podien deformar-les cosa que encara era pitjor. Per aquests motius aquestes gamberes d'ajust directe varen ser substituïdes posteriorment per altres amb subjeccions de cuir que, encara que més rígides, al no embolicar la cama fins als bessons, permetien una facilitat més gran en la carrera i era possible treure-se-las tallant els amarratges en cas que arribessin a deformar-se.
El casc miniatura|<center>Bust d'un soldat hoplita mostrant un casc corinti amb una crinera. El casc normalment de bronze i de diferents tipus segons l'època, amb un predomini del corinti a partir del , havia de protegir tant el cap com la cara, es solia modelar sobre la base d'una única làmina de bronze, cosa que requeria una gran perícia en el forjat. L'interior solia estar forrat, habitualment amb feltre, per tal d'esmorteir els cops com d'evitar rascades al cuir cabellut. Aquest encoixinat es cosia al casc. També es van utilitzar gorres de feltre..
El casc contenia perforacions horitzontals per als ulls, i una vertical per a la boca i el nas. No resultava especialment pesat, uns dos quilos, però sí molest, ja que cobria pràcticament tot el cap. Era molt poc confortable, sobretot amb la calor de l'estiu grec.
Aquest model primitiu va patir canvis al llarg del temps: es van engrandir les obertures per als ulls i per a la boca. També es van practicar unes obertures per les orelles. A l'engrandir-se aquestes obertures, s'hi va afegir una placa per a la protecció del nas, que en el model antic quedava al descobert.