El Regne de Pamplona va ser una entitat política creada al Pirineu occidental entorn de la ciutat de Pamplona en els primers segles de la Reconquesta. El seu nom s'esmenta en els Annales regni Francorum.Annales Regni Francorum dels quals es diferencien el poble dels navarri del de els pampiloneneses (Collins 1985:166). L'expressió es va continuar utilitzant fins que Sanç VI va canviar el seu títol de Pampilonensium rex (rei dels pamplonesos) pel de Navarrae rex (rei de Navarra). Historiogràficament també s'empren les expressions comtat de Pamplona (durant l'època dels reis navarresoaragonesos) i regne de Nájera o regne de Pamplona-Nájera (a partir de 925, després de la conquesta de Nájera, la consolidació del regne de Nájera i el regnat de Garcia Sanxes I).
La civitas romana de Pompaelo havia estat la principal ciutat de l'imprecís territori atribuïble al poble dels vascons, fins a la fundació de Victoriacum pels visigots (581). Durant l'últim terç del Carlemany, el rei dels francs, va dur a terme expedicions en el territori sudpirenàic per a crear una marca fronterera meridional (la posteriorment denominada Marca Hispànica) al territori entre els Pirineus i l'Ebre que contrarestés l'emirat de Còrdova. Després del fracàs inicial de tals intents d'expansió, es va aconseguir a principis del la creació a la part occidental dels Pirineus d'un comtat que subsistiria uns deu anys. A partir de llavors, de nou sota el control de les autoritats cordoveses (ja amb la denominació d'emirat de Còrdova), es va organitzar cap a 824 el regne de Pamplona sota la mandat d'Ènnec Aritza, el seu primer senyor o magnat, i amb el suport dels seus aliats muladins dels Banu Qassi, senyors de Tudela, i del bisbat de Pamplona.
En el el regne de Pamplona va trencar amb Còrdova i va iniciar la seva expansió tant militar com diplomàtica amb aliances segellades amb matrimonis dels monarques i nobles. D'aquesta manera tenia llaços familiars molt pròxims amb el veí Regne de Lleó. La dinastia Aritza-Ènnec, configuradora del nou espai polític pamplonès, va acabar amb Fortuny Garcés (870-905) qui, segons la tradició, va abdicar i es va retirar al monestir de Leire.
Va ser continuada per la dinastia Ximena, que va començar amb Sanç I de Pamplona (905-925), primer rei documentalment constatat,La historiografia basada en la documentació conservada en arxius distingeix els tipus d'autoritat en els inicis del regne de Pamplona (senyors, magnats, mandataris, cabdills, etc). Encara que popularment s'esmenten a tots com a reis, estrictament parlant només hi ha evidències escrites de l'aplicació de tals títols des del 905 a Sanç Garcés I. Vegeu en , en , en i en . Un resum sobre aquesta qüestió de determinar el títol regi es pot llegir . Més endavant, fins i tot, matisa les diferències sobre dir rei a Ènnec Aritza i a Sanç Garcés I en i l'autoritat territorial del qual, al costat de la posseïda per altres senyors i tinents, es denomina pròpiament com a regne de Pamplona.(Collins 1985:190) Sanç Garcés I i el seu fill, Garcia Sanxes I, van desenvolupar una labor de repoblació i afavoriment de les noves terres i dels monestirs allí existents. Sanç Garcés II i Garcia Sanxes II el Trèmol es van veure obligats a capitular davant Almansor i a pagar tributs al califat de Còrdova.
Amb Sanç III el Major (1004-1035) el regne de Pamplona aconsegueix la seva major extensió territorial abastant gairebé tot el terç nord peninsular. Abans de morir (1035) va dividir els seus territoris entre els seus fills: el seu primogènit, Garcia Sanxes III, va regnar a Pamplona i va heretar algunes terres a Aragó i Castella; Ferran I de Castella va obtenir gran part del comtat de Castella; Ramir I d'Aragó va rebre terres a Aragó i Navarra; i Gonçal a Sobrarb i altres punts distants d'Aragó. D'aquest repartiment sorgeix la nova estructura política del amb els regnes de Navarra, Aragó i Castella.
El regne de Pamplona va estar incorporat entre 1076 i 1134 als territoris aragonesos, després de l'assassinat de Sanç IV de Pamplona Garcés a les mans del seu propi germà. Va recuperar la seva independència en el regnat de Garcia Ramires de Pamplona i en el de Sanç VI de Navarra (1150-1194) va passar a dir-se regne de Navarra.
Origen del regne de Pamplona Els orígens vascons i hispanogots del regne de Pamplona Com recorda l'hispanista Roger Collins, els testimoniatges que es conserven de l'època són molt escassos, de manera que no existeix un consens entre els especialistes per a discernir el nombre precís de monarques i la durada dels seus mandats, com tampoc sobre l'extensió del seu territori i influència.
Si bé durant molt de temps s'ha afirmat que el germen del Regne de Pamplona és el Ducat de Bascònia, avui aquesta afirmació sembla descartable, en primer lloc, perquè la mateixa existència històrica del suposat ducat és posada en dubte. Aquest ducat, transcrit també en llatí com a Wasconiae, va ser —suposant que va ser real— una entitat de l'Alta Edat mitjana constituïda cap al 601-602 pels reis francs merovingis sobre la base territorial de la circumscripció o ducatus de la província baiximperial romana de Novempopulania, en l'antany província augusta de Gàl·lia Aquitània, i que s'estenia des del sud del curs sota del riu Garona fins al vessant continental dels Pirineus.
Però sembla inversemblant que una població tan aclaparantment rural i dispersa com la basca de l'època fos capaç d'articular formes polítiques tan complexes. En aquest sentit, és significatiu que el regne de Pamplona sorgís a partir d'una ciutat el mateix nom de la qual en basc —Iruña, "la ciutat"— dona fe de què es tractava de l'única ciutat de tota la regió. Així doncs, sembla més encertat afirmar que el futur regne de Navarra va ser el resultat d'un indubtable origen indígena basc, però també d'una base urbana i hereva de la Hispània romana (convé recordar que Pamplona va ser fundada per Pompeu el Gran, de qui pren el nom). A partir de l'aliança entre aquestes dues realitats històriques i culturals o de la lenta assimilació d'ambdues, la tradició rural dels vascons i la tradició urbana i hispanoromana —i més tard hispanogoda— de la ciutat de Pamplona, es va anar decantant amb el temps la personalitat del regne pamplonès. L'evidència indica que aquesta aliança entre dos mons enfrontats —l'agrovascó i la ciutat hispanogoda— va ser possible per la necessitat de sumar forces enfront d'un poderós enemic comú: Al-Àndalus.
Els fets Carlemany, amb el projecte de defensar i dilatar l'orbe cristià, va realitzar una expedició amb la intenció d'ocupar Saragossa i afeblir a l'emir cordovès. Aquesta expedició va ser un fracàs i en el seu retorn va destruir els murs i la ciutat de Pamplona perquè no es pogués rebel·lar. En passar pel Pirineu, la seva rereguarda va ser sorpresa i aniquilada pels vascons en l'anomenada batalla de Roncesvalls el 15 d'agost del 778. L'emir cordovès amb les seves forces armades va recuperar el seu poder a Saragossa en el 781, després a la comarca de Calahorra, dirigint-se a terres vascones i a Pamplona va ser atacat per Ximeno de Pamplona. En el 806 l'aristocràcia pamplonesa es va anar organitzant en oposició al califat i incorporant-se a l'Imperi carolingi de Lluís el Pietós, sense conèixer els termes d'aquesta mutació política. La marca hispànica carolíngia de la "Navarra nuclear" era un comtat d'uns 4.000–5.000 km² i només degué tenir un únic comte, Velasc el Gascó, ja que en el 816 es va produir l'esfondrament d'aquestes marques al Pirineu occidental, sent per tant efímera i sense canvis profunds. Mentrestant, Àlaba va entrar en l'òrbita de la monarquia asturiana quan el príncep Fruela I va vèncer als rebels vascons, va capturar a la que seria la seva futura esposa, Múnia i va convertir aquest territori en el baluard oriental de la monarquia asturiana i mantenint la descripció de vascons per als seus habitants.
Després de l'enèrgica reacció sarraïna, es va tornar a instaurar el sistema d'obediència indirecta a Còrdova, considerant-se que s'estableix el Regne de Pamplona amb el seu primer rei Ènnec Aritza, que comptava amb el suport dels Banu Qassi de la ribera. Havia de tributar a l'emir de Còrdova, però mantenia el seu propi govern i la religió cristiana. En els testimoniatges àrabs el presenten com a «senyor, comte o príncep dels vascons (bashkunish)» i, per tant, és dubtós que fos considerat en l'època com a rei (igual que els seus dos descendents primers), atès que el territori era petit, com el d'un comtat, i amb una única seu episcopal. Aquesta submissió era mantinguda mitjançant expedicions armades punitives, sense intenció, pel que sembla, de voler mantenir una ocupació permanent. El territori era d'uns 5.000 km² entre els cims del Pirineu occidental i els límits que donaven les serres exteriors. En el 824, després de la segona batalla de Roncesvalls, Navarra i els territoris al sud del Pirineu se separen definitivament del Ducat i inicien el seu propi recorregut. Després de sufocar les revoltes de les forces nobiliàries a Gascunya, el poder carolingi envia les seves tropes a Pamplona capitanejades per dos dels seus comtes, a fi de restaurar la seva sobirania sobre el territori. En el retorn de la seva missió van ser sorpresos i capturats als Pirineus després de perdre a la seva guàrdia armada de vascons o gascons a les mans dels "pèrfids muntanyesos" (vascons cispirenàics). El comte Eblo va ser enviat a Còrdova com a trofeu, i el comte Asnar va ser posat en llibertat per ser gascó i ser considerat consanguini. En 853, el duc de Bascònia jurarà per última vegada lleialtat a un sobirà carolingi, iniciant posteriorment una dinàmica regional fora dels poders centrals carolingis. Els títols de duc de Bascònia i Aquitània es van reunir definitivament en la figura de Guillem VIII d'Aquitània a partir de 1063.
El fill d'Ènnec Aritza, Garcia Ènnec (851-882) i el seu net, Fortuny Garcés (882-905), van mantenir el mateix territori sense realitzar conquestes.
Dinastia Ximena
miniatura|320x320px|Passatge de la Chronicon Albeldense en el Còdex Vigilano (RBME d-I-2, fol. 242v) referent al sorgiment del regne de Pamplona («surrexit in Pampilona») i informant de la mort de Sanxe Garcés I en 926 (al marge, «Obiit Sancio Garseanis era DCCCCLXIIII») Després d'arrabassar el poder a Fortuny Garcés, Sanç Garcés I (906-926), fill de Garcia Ximenes (iniciador de la dinastia règia dels Ximena, assentats en la zona de la Val d'Aibar, Sangüesa i Valdonsella, i regent de Fortuny Garcés, durant la seva presó) i de Dadilda de Pallars, una germana del comte de Pallars Ramon I, es va alçar com a rei, va trencar els compromisos amb Còrdova i va estendre els seus dominis per les terres de Deyo, el curs del riu Ega fins a l'Ebre i més enllà les comarques de Nájera i Calahorra, aquestes amb l'ajuda del rei lleonès Ordoni II que van produir la decadència de la dinastia Banu Qassi. La resposta de l'emir cordovès Abderraman III va ser immediata i va realitzar dues expedicions amb la victòria en la batalla de Valdejunquera. Encara que no va poder arribar a la conca de Pamplona, sí que va aconseguir ocupar gairebé tot el territori de la Rioja (923). En la següent campanya de l'emir en 924 va arribar i va arrasar Pamplona. El territori de Calahorra es va adjudicar íntegrament a Sanç Garcés, i per aquest motiu va casar a la seva filla Sança amb Ordoni II. Sota la seva tutela també van quedar els comtats de les valls dels rius Aragó i Gállego fins a arribar al Sobrarb. El límit occidental era amb el regne asturià d'Àlaba i Castella. Tot això conformava un territori d'uns 15.000 km².