, conegut a França com a Georges Enesco, fou un compositor, violinista, pedagog, pianista i director d'orquestra romanès. Hom el considera el creador de l'escola romanesa i el seu compositor més universal, la figura més important de la vida musical romanesa de la primera meitat del i un dels violinistes més grans de la seva generació.
Com molts intel·lectuals romanesos de la seva generació, la segona terra natal d'Enescu va ser França, tot i que va passar un temps considerable als Estats Units. Era estretament relacionat amb Jacques Thibaud i Alfred Cortot.
Com que havia estudiat als conservatoris de Viena i París, va combinar molts elements de les tradicions germànica i francesa. La seva fenomenal memòria va absorbir gairebé tot el cànon clàssic (inclosos els 58 volums de l'edició de la Bach-Gesellschaft), i la seva carrera com a violinista, pianista, director i professor el va posar en contacte amb la majoria dels compositors europeus més importants. Al llarg de la seva vida excepcional, va tenir l'oportunitat de tocar amb Brahms, d'estudiar amb Fauré i Massenet i de conèixer Bartók, Strauss, Ravel, Debussy i Xostakóvitx.
Pau Casals, que va acompanyar al piano, va descriure Enescu com «el fenomen musical més gran des de Mozart». Va ser un geni, però amb una vida molt humana: va estimar amb fervor una dona que va apreciar-lo tard, ja mort, va patir humiliacions en la seva carrera i vida personal, va construir i invertir, i va perdre tota la seva riquesa per causa dels règims polítics. Va conèixer l'èxit i el reconeixement, però també la misèria i la desil·lusió. Va ser oblidat en vida, mentre patia els turments de la malaltia i la vellesa.
Va tenir tres passions: el romanticisme tardà alemany, l'escola francesa i el folklore romanès, que totes tres van competir per ser les seves influències. Cap, però, va tenir un domini exclusiu. Mentre que el públic actual valora positivament aquesta ambigüitat, el segle passat la va considerar com una indecisió.
Biografia Antecedents familiars La família materna dels Cosmovici va generar personatges de gran reputació, que van tenir un paper clau en l'evolució de la cultura i les ciències a Romania. El besavi del compositor, Costache Cosmovici, va ser un compositor de música psàltica i obres corals, que havia estudiat a Viena. El seu avi, Leon C. Cosmovici (1857-1921), va ser zoòleg i fisiòleg, membre de l'Acadèmia Romanesa. Leon Cosmovici, un germà de la seva mare, va ser un reconegut biòleg doctorat a la Sorbona, eminent professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Iași, fundador de l'educació en fisiologia animal a Romania, pare del pintor Jean Cosmovici i del compositor Alexandru Cosmovici. És important assenyalar el ric patrimoni musical de la branca materna de la família d'Enescu, que va transcendir més enllà del nivell de simples aficionats a la música. Per la línia paterna, les inclinacions musicals es van manifestar sobretot en l'àmbit del cant eclesiàstic, hi destaca sobretot el besavi del compositor, Enea Gailin, prevere amb una veu esplèndida que transformava els oficis religiosos de Siminicea en autèntics concerts.
Abans del naixement de George, els seus pares van viure una llarga sèrie de drames. Onze dels seus germans van morir per diverses malalties: Maria va perdre quatre embarassos, dos nens més van morir joves i els altres cinc (inclòs Emil, que va morir als sis anys i Verònica, morta als vuit anys) van patir les conseqüències de l'epidèmia devastadora de diftèria, que va esclatar durant l'hivern de la Guerra de la Independència (1877- 1878). Un altre fet es va afegir a la desgràcia de la família: el dinar amb motiu de la inauguració d'un monument en memòria dels soldats romanesos caiguts a la guerra va causar la mort per intoxicació de la majoria dels que hi van participar, molts d'ells de la família.
A final del 1878, fugint de la terrible epidèmia de diftèria, els Enescu es traslladaran a Liveni, en una propietat que havien comprada a la família Vârnav. Una caseta amb un bonic jardí i hort, aïllada (aleshores, com ara), on al cap de tres anys naixeria George al poble de Liveni-Vârnav.
Infantesa a Moldàvia (1881-1888) miniatura|esquerra|Casa natal de George Enescu a Liveni (ara, George Enescu) George Enescu va néixer el 19 d'agost de 1881 (uns mesos després de Bartók) a Liveni-Vârnav, un poble que avui porta el seu nom, al județ de Botoșani, al nord de Moldàvia, en una extensa plana, amb el seu horitzó de ponent marcat per la llunyana i ombrívola cresta dels Carpats; una zona misteriosa que alberga sorprenents convents de fusta adornats amb frescos multicolors.
Jorjac, com l'anomenaven a la família, va créixer doncs en una família culta: el pare, a més d'administrador d'una possessió senyorial i amb una posició relaxada, s'havia format com a autodidacte, aprenent francès al gran diccionari enciclopèdic Larousse i inculcant-lo (a més de l'alemany) al seu fill, que el parlarà i l'escriurà perfectament. També posseïa una casa a Dorohoi, on George passaria algunes temporades després del divorci dels pares. La música va ser una part important de la vida cultural i personal en la infantesa de George. El pare, que tenia una certa formació musical, era un músic hàbil amb el violí i dirigia un cor, i sovint convidava músics gitanos a la casa familiar. La manera d'interpretar d'aquests convidats va impactar Enescu, que va ser profundament impactat per la seva aparença exòtica i el seu estil de tocar. La mare d'Enescu, Maria Cosmovici (1839-1909), filla d'un capellà de la zona, també era músic, tocava el piano i la guitarra. miniatura|Casa del pare d'Enescu a Dorohoi Les desgràcies familiars ocorregudes abans del naixement de George, explicarien l'extremada protecció que la mare d'Enescu va exercir sobre el seu únic fill supervivent. La seva infantesa va ser inusual, tancat a casa mentre els altres nens podien jugar fora amb els amics. Això sembla haver establert les bases d'una personalitat introvertida, amb una vida interior dirigida cap a la imaginació més que cap a les distraccions externes o les activitats físiques. Per exemple, quan amb onze anys estudiava a Viena, Enescu estudiava durant setze hores al dia. Enescu també va créixer en un ambient religiós. Va participar en els serveis religiosos des de ben petit amb els pares, i sembla que va mantenir la seva fe durant tota la vida. Mentre estudiava a Viena i París, continuava assistint a l'església. En etapes posteriors de la seva vida, va expressar la seva fervent creença en Déu.
Des de petit va manifestar una passió per la música: va començar a practicar amb el violí als quatre anys. El seu pare li va comprar el primer violí a Dorohoi el 1888. Era un violí per a nens, que portava l'etiqueta dels lutiers Gebrüder Platt. George va tocar aquest "violinet", que es conserva al museu de George Enescu de Bucarest, durant les reunions amb el professor Eduard Caudella a Iași, així com en els primers anys d'estudis a Viena. La formació musical inicial d'Enescu va ser molt poc ortodoxa. Sense saber com procedir amb els dons excepcionals que va veure en l'evolució autodidacta del seu fill, el seu pare va recórrer als serveis d'un llaütista molt conegut de la zona, Neculai Chioru. Chioru era un violinista gitano que no coneixia la notació musical. Però, després de poques lliçons, aquest admeté que ja no podia ensenyar-li res més al nen. D'acord amb la tradició gitana, Enescu va aprendre a tocar cançons d'oïda seguint l'exemple del professor. Aquesta introducció intuïtiva en la interpretació del violí va influir fortament després en la manera com va ensenyar als seus estudiants. En poc temps, el petit era capaç de reproduir qualsevol melodia que escoltés. De seguida, l'infant es convertí en una mena d'atracció per als veïns i coneguts, que arribaven de lluny per admirar el nen prodigi de la família Enescu. Un dels alumnes recorda que entre les melodies que van aprendre de Chioru hi havia Am un leu i Pe o stâncă neagră, que Enescu va utilitzar més tard en les dues Rapsòdies romaneses.
La seva infància va estar bressolada pel folklore bell i ric dels tarafs, o les orquestres camperoles, els lăutari, violinistes d'extraordinari virtuosisme o les nostàlgiques doines que expressen la tristesa insondable del dolor, sublimat en les immenses melodies a pulmó cîntec lung (cançó llarga), punta de llança de la civilització judeocristiana en contacte amb l'islam i la presència de la contribució gitana. Per mitjà d'aquesta música genial, el petit Enescu s'impregnaria d'una tradició mil·lenària en aquest racó de terra llunyana i privilegiada als confins extrems d'Europa. A través de la litúrgia ortodoxa sortida de l'Imperi Romà d'Orient, que havia de permetre l'aportació nova de l'heterofonia com a alternativa a la polifonia d'Occident, era l'herència modal i rítmica de la Grècia antiga la que li arribava, represa igualment pels turcs que van ocupar grans zones de Romania (entre elles Moldàvia) durant quatre llargs segles; els turcs, amb les seves escales microintervàliques (represes en Oedipe i en la Tercera Sonata per a violí) i els seus ritmes aksaks de temps desiguals, transformació de la mètrica grega, que tant van fascinar Bartók. miniatura|Primer violí de George Enescu, amb el que va tocar a les reunions amb Eduard Caudella i els primers anys a Viena
Estudis amb Caudella Finalment, els pares van decidir presentar el petit George al músic més prestigiós de Moldàvia d'aquell temps: Eduard Caudella, compositor i violinista destacat, professor del Conservatori de Iași. Després d'escoltar-lo, Caudella va recomanar que el nen aprengués solfeig i que després tornés. Els pares van començar a donar classes a George. Amb la mateixa tenacitat amb què s'havia aferrat a tocar d'oïda, el petit Enescu es dedicà amb entusiasme a aprendre a llegir música. Entusiasmats amb la dedicació del fill, a sis anys li van comprar un piano vertical. «El meu piano», recordaria Enescu més tard, «no era cap Steinway ni cap Gaveau; era un instrument molt vell i modest, sec, completament hostil a qualsevol matís que volguessis arrencar-li... però, finalment, tenia un piano! I vaig canviar de bon grat aquell instrument monòdic amb què havia tocat fins aleshores per un de polifònic. Quan només has pogut fer melodies sense cap mena d'acompanyament, quin goig poder enllaçar acords! Un got d'aigua fresca no pot donar més plaer a un home assedegat...»
miniatura|esquerra|Eduard Caudella, primer professor d'Enescu
El 1986, després de dos anys de dedicació intensa i continuada, el pare va considerar que era hora de tornar a Iași per buscar l'opinió del mestre. Caudella va quedar impressionat i el va agafar com a estudiant privat. Caudella havia sigut alumne del violinista belga Henri Vieuxtemps, al seu temps alumne de Charles Wilfrid de Bériot i, segurament, Enescu va ser ensenyat amb el mètode de violí ideat per Bériot, que incorporava una varietat d'exercicis i escales específics per a permetre que dos violins poguessin tocar simultàniament i en harmonia. La formació primerenca del violí d'Enescu va ser, doncs, una combinació d'un estil de tocar gitano i l'escola francobelga. El seu talent i potencial musical van impressionar Caudella que va aconsellar als pares que el dirigissin cap als estudis musicals al Conservatori de Viena. Les proves dels seus primers intents de composició són de 1887, l'any següent, quan Enescu encara tenia sis anys.
Estudis a Viena (1888-1894) L'any 1888 va ser un punt d'inflexió per al jove Enescu, ja que la salut de la seva mare, Maria, es va veure afectada per un tumor maligne, que va requerir una operació urgent a Viena. La família va aprofitar per enviar Enescu a estudiar a Viena, però només la seva mare es va quedar amb ell mentre el seu pare tornava a Romania. L'operació va ser un èxit, i va salvar la vida de Maria, però ella va tornar a Romania després d'un any a Viena a causa de la seva incapacitat per adaptar-se al clima i l'entorn vienès.