Coldplay és un grup de música anglesa d'estil post-britpop i rock alternatiu formada l'any 1997 a Londres. Els seus membres són: Chris Martin (cantant, guitarra i teclats), Jonny Buckland (guitarra), Guy Berryman (baix) i Will Champion (bateria). Al director creatiu i anterior mànager de la banda, Phil Harvey, considerat el cinquè membre de la banda.
Sota les influències d'U2, Pink Floyd, a-ha, R.E.M., Echo & the Bunnymen, Bob Dylan, The Flaming Lips, foren comparats inicialment amb bandes com Radiohead, Oasis, Jeff Buckley, Travis i Kate Bush. Van aconseguir l'èxit mundial ja amb el primer àlbum llançat el 2000. Des de llavors han publicat vuit àlbums d'estudi amb els quals han aconseguit nombrosos i importants premis musicals i han venut més de 100 milions de discs arreu del món, esdevenint una de les bandes amb més vendes a escala mundial. La seva música es caracteritza per unes lletres molt introspectives.
Malgrat la gran popularitat de Coldplay, la banda va set prudent respecte de com la seva música es feia servir als mitjans de comunicació. La banda va permetre que la seva música es fes servir a pel·lícules, televisió i propagandes, com ara el tràiler de Peter Pan, la gran aventura. No obstant això, Coldplay va estar molt en contra de l'ús de la seva música per a promocionar productes. La banda rebutjà ofertes milionàries de diverses empreses de refrescs. En Chris Martin digué: "No podríem viureé si venguessin els significats de les cançons d'aquesta manera". A patir del llançament de l'àlbum A Rush of Blood to the Head, Coldplay també va participar activament en causes socials i polítiques. Varen ajudar en la campanya Oxfam's Make Trade Fair i d'Amnistia Internacional. La banda va tocar en projectes de caritat com ara Band Aid 20, Live 8 i contra la guerra de l’Iraq, l'any 2003, i va donar suport al candidat demòcrata John Kerry a les eleccions presidencials estatunidenques de l'any 2004. El baixista Guy Berryman digué "Tu pots fer que la gent s'adoni de certs temes. Elaborar aquests temes no és gaire esforç per a nosaltres, però si poden ajudar aleshores nosaltres els farem". Altres interessos de la banda són la filantropia i l'activisme polític, donant suport en diversos projectes humanitaris i donant el 10% dels beneficis en tasques caritatives.
Història 1996–1999: Formació i primers anys Chris Martin i Jonny Buckland es van conèixer durant la seva setmana d'orientació al University College de Londres, el setembre de 1996. La parella va començar a compondre les seves primeres cançons junts a principis de 1997 i assajaven cada nit. Guy Berryman va ser el tercer membre que es va unir a la banda en els mesos següents i van gravar diverses maquetes sense bateria, anomenant-se Big Fat Noises al novembre. El 1998, Will Champion va completar la formació. En 1998, Will Champion va completar la formació i va explicar que Martin, Buckland i Berryman havien anat a casa perquè un company de pis tenia una bateria i era un bon bateria, però no havia aparegut, "així que em vaig dir que ho intentaria".
Will Champion va programar la primera actuació en directe de la banda només uns dies després de formar-ne part. Encara no havien triat un nom propi i es van fer anomenar Starfish per al concert, que es va celebrar el 16 de gener de 1998 a The Laurel Tree, a Camden. Setmanes més tard, es va decidir el nom de Coldplay. El maig de 1998, la banda va publicar Safety, un EP independent finançat per Phil Harvey, amic de Martin de tota la vida. De les 500 còpies impreses, 150 van sortir al mercat. Harvey va vendre la primera al seu company de pis per 3 lliures i la resta es van regalar a segells discogràfics.
Com que Martin es queixava de l'exagerat control que un dels promotors de Camden exercia sobre la banda, Harvey va suggerir que el grup reservés el seu propi concert a Dingwalls, on van aconseguir vendre 50 còpies de Safety. Es considera que va ser llavors quan Harvey va començar a dirigir Coldplay i més tard va abandonar la seva carrera d'Estudis Clàssics al Trinity College d'Oxford per dedicar-s'hi. Es van programar més concerts al llarg de l'estiu, inclosos dos amb Keane. En una ocasió, Martin va convidar a Tim Rice-Oxley a ser el teclista de Coldplay, però "quan en vam tornar a parlar un parell de setmanes més tard, va dir que la resta de la banda no estava disposada a afegir un membre més". El setembre de 1998, van formar part del festival In the City de Manchester i van ser descoberts per la caçatalents d'A&R Debs Wild. Després de Safety van publicar una maqueta en casset amb "Ode to Deodorant" i "Brothers & Sisters".
Wild va informar sobre el grup a Caroline Elleray, de BMG Publishing, i a Gavin Maude, advocat especialitzat en música. El primer va parlar amb Dan Keeling, de Parlophone, però aquest ja n'havia passat. Mentrestant, el segon va parlar amb Simon Williams, de Fierce Panda Records, que alhora ho va comunicar a Steve Lamacq, de BBC Radio. El 3 de gener de 1999, Coldplay es va convertir en el primer grup sense contracte convidat al programa Evening Session de Lamacq. Un mes més tard, van arribar a un breu acord amb Fierce Panda i van tornar a gravar "Brothers & Sisters". Sis discogràfiques més els van oferir un contracte a mesura que creixia la popularitat del grup, però ells volien Parlophone, la qual cosa va portar a Elleray a posar-se en contacte amb Keeling una vegada més. Aquest va canviar d'opinió i l'acord es va signar a Trafalgar Square l'abril de 1999, el mateix mes en què es va publicar Brothers & Sisters com a senzill. Els dies següents van estudiar per als exàmens finals de la UCL.
El 27 de juny de 1999, Coldplay va fer la seva primera aparició al Festival de Glastonbury a la Carpa de les Noves Bandes. Més tard van gravar The Blue Room, del qual es van llançar 5.000 còpies que es van vendre al públic. Les seves sessions estaven pensades originalment per a Parachutes (2000), però van acabar sent tumultuoses, ja que Martin i Champion van mantenir acalorades discussions sobre les habilitats d'aquest últim com a bateria: "Tres dies després, els altres ens sentíem fatal, […] li vam demanar que tornés. Em van fer beure molt vodka i suc de nabius per recordar-me que estava desagradable". Després de resoldre les seves diferències, la banda va començar a treballar en democràcia, va establir un nou reglament i va declarar que qualsevol que consumís drogues dures seria expulsat del grup immediatament, una decisió inspirada en grups com R.E.M. i U2.
1999–2001: Parachutes
El març de 1999, Coldplay va començar a treballar en el seu àlbum de debut amb el productor Ken Nelson. Després d'haver publicat tres EP sense cap hit, van aconseguir el primer èxit important amb el senzill «Shiver», que va entrar en la UK Singles Chart ja el març del 2000. Al juny es va produir el punt d'inflexió del grup quan van llançar el senzill «Yellow», arribant a la quarta posició de la llista britànica de senzills i donant a conèixer el grup al públic. Finalment, al juliol es va publicar el primer àlbum del grup titulat Parachutes, debutant directament al número 1 al Regne Unit. «Yellow» i «Trouble» van tenir molta tirada a les emissores britàniques i estatunidenques, i l'àlbum fou nominat als Premis Mercury. Havent aconseguit l'èxit a Europa, el grup va publicar Parachutes als Estats Units el novembre de 2000. A poc a poc va aconseguir certa importància i fou certificat amb doble disc de platí. La crítica va rebre el disc de forma molt positiva i fou nominat als premis Grammy per millor àlbum alternatiu.
2001–2004: A Rush of Blood to the Head Coldplay va tornar a l'estudi l’octubre de 2001 per començar a treballar en el nou disc, novament amb Ken Nelson a la producció. A Rush of Blood to the Head fou publicat l’agost de 2002 acompanyat de tres senzills amb un èxit espectacular a tot el món, «In My Place», «Clocks» i «The Scientist». Seguidament, van iniciar una gira mundial incloent diversos festivals, i van aprofitar per enregistrar un DVD i un CD en directe a Sydney. L'àlbum fou guardonat amb el premis Grammy al millor àlbum de música alternativa el 2003 i millor àlbum de l'any el 2004. Els lectors de la revista Rolling Stone van escollir Coldplay com a millor banda de l'any 2003.
2004–2006: X&Y miniatura|Coldplay live in 2005 Durant tot l'any 2004 van estar aïllats del centre de les mirades, temps en el qual no van enregistrar cap cançó ni van fer concerts per poder-se centrar en la composició del nou treball. X&Y fou publicat el juny de 2005 a Europa. Va debutar en el número u de les llistes d'àlbums en més de vint països i al Regne Unit es va convertir en el tercer àlbum més ràpidament venut de tota la història. Amb unes vendes mundials que superaven els 8 milions, aquest treball va esdevenir el més venut de tot l'any 2005. Tanmateix, la rebuda per part de la crítica fou menys entusiasta que en els àlbums predecessors, encara que continuava sent molt positiva. Novament, van patir crítiques per assemblar-se cada vegada més a l'estil musical d'U2.
Entre el juny de 2005 i el juliol de 2006, Coldplay va realitzar una llarga gira mundial i també van actuar en diversos festivals de música. Al setembre van enregistrar una nova versió de «How You See the World» per l'àlbum solidari Help!: A Day in the Life. El febrer de 2006 van guanyar els premis de millor àlbum i millor senzill en els BRIT Awards.
2006–2009: Viva la Vida or Death and All His Friends A la fi de l'any 2006, els membres de Coldplay van començar a treballar en el seu quart àlbum d'estudi sota la producció de Brian Eno. Fent un descans durant el procés d'enregistrament, al principi de 2007 van realitzar una gira per Sud-amèrica aprofitant l'estança per gravar en esglésies i altres escenaris d'aquests països. Fins a final d'any van continuar la gravació de Viva la Vida or Death and All His Friends.
miniatura|esquerra|Coldplay tocant en directe a l'exterior del BBC Television Centre durant la gira Viva la Vida Tour al 2008. Martin va descriure aquest disc com una nova direcció musical de Coldplay, un canvi respecte als tres primers àlbums que referenciava com una "trilogia". Va indicar que hi havia menys falsetto, més riffs de guitarra distorsionada i tons baixos melancòlics. A l'abril es va llançar el primer senzill, «Violet Hill», que obtingué un èxit destacat arreu del món. Posteriorment, van llançar «Viva la Vida» exclusivament per iTunes, esdevenint el primer número u a la llista Billboard Hot 100 i el primer número u al Regne Unit basat només en vendes digitals.
El disc es va publicar el 12 de juny de 2008 i en només tres dies va aconseguir la posició més alta de la UK Albums Chart, amb més de 300.000 còpies. A final de mes també va trencar el rècord de l'àlbum més descarregat de la història. A final d'any van acompanyar l'àlbum amb la publicació de l'EP Prospekt's March, que contenia cançons enregistrades mentre treballaven en el Viva la Vida or Death and All His Friends. La cançó «Life in Technicolor II» fou llançada com a senzill el febrer de 2009.
L'àlbum fou guardonat amb tres premis Grammy el 2009 en les categories de cançó de l'any per «Viva la Vida», millor àlbum de rock i millor actuació vocal pop. També fou nominat a quatre BRITs: millor grup britànic, millor concert britànic, millor senzill britànic («Viva la Vida») i millor àlbum britànic, però no va aconseguir cap premi. El maig de 2009, Coldplay va publicar un CD en directe titulat LeftRightLeftRightLeft, que fou enregistrat durant la gira que van realitzar per Viva la Vida. Aquest CD estava disponible digitalment de franc des del web del grup.
2009−2012: Mylo Xyloto