Les Guerres Napoleòniques són el conjunt de conflictes bèl·lics que es van produir durant el període que Napoleó Bonaparte va governar el Primer Imperi Francès. En part van ser una extensió dels conflictes que varen esclatar amb motiu de la Revolució Francesa, i que es varen perllongar al llarg de tot el Primer Imperi Francès. No hi ha un consens sobre el moment exacte en què aquestes varen començar. Hi ha un sector dels historiadors que considera que varen començar quan Napoleó va arribar al poder a França el novembre de 1799, mentre que d'altres defensen que han de situar-se al període bèl·lic entre 1799 i 1802 en el context de les Guerres de la Revolució Francesa, i més concretament en la declaració de guerra entre el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i la Primera República Francesa l'any 1803, que prèviament havia estat precedit per un breu període de pau arran de la signatura del Tractat d'Amiens l'any 1802. Les Guerres Napoleòniques varen finalitzar el 20 de novembre de 1815, després de la derrota final de Napoleó en la batalla de Waterloo i de la signatura del segon Tractat de París de l'any 1815.
Les Guerres de la Revolució Francesa (1792-1802)
La Primera Coalició
La Primera Coalició (1792-1797) de l'Arxiducat d'Àustria, Prússia, el Regne Unit, Espanya i el Piemont (Itàlia) contra la Primera República Francesa fou el primer intent de posar fi al republicanisme francès. Aquesta coalició fou derrotada pels francesos amb una mobilització general, lleves en massa, reformes a l'exèrcit i una guerra total. L'any 1795, França es va annexionar els Països Baixos austríacs i la Renània. Va continuar amb la conquesta de les Províncies Unides (a les quals havia declarat la guerra el 1793) i la seva transformació en la República Batava (Tractat de la Haia de 19 de gener de 1795).
Prússia va signar la Pau de Basilea i va deixar la coalició. Espanya, després d'unes victòries inicials en la invasió del Rosselló l'any 1793 (Guerra del Rosselló), va veure com les tropes franceses envaïen Catalunya, el País Basc i Navarra. Davant aquesta amenaça, també va signar separadament l'any 1795 la Pau de Basilea.
Les campanyes italianes de Napoleó en els anys 1796 i 1797 també van fer que el Piemont abandonés la Coalició. El Piemont va ser un dels membres originals de la Coalició i havia significat un perill persistent per a França en el front italià durant quatre anys a l'època en la qual Napoleó va assumir el comandament de l'exèrcit francès a Itàlia. Napoleó va necessitar un mes per vèncer el Piemont i fer retrocedir els seus aliats austríacs. Les forces dels Estats Pontificis es van rendir als francesos a Fort Urbà, forçant el papa Pius VI a signar un tractat de pau provisional. Les successives contraofensives austríaques a Itàlia van ser infructuoses, i van conduir a l'entrada de Bonaparte en el Friül. La guerra va acabar quan Napoleó va forçar els austríacs a acceptar les seves pròpies condicions en el Tractat de Campo Formio. Els britànics varen quedar llavors com l'única potència encara en guerra amb França.
La Segona Coalició La Segona Coalició (1798-1801) de Rússia, el Regne de la Gran Bretanya, Àustria, l'Imperi Otomà, Portugal, Regne de Nàpols i els Estats Pontificis contra la Primera República Francesa va ser al principi més efectiva que la primera. El govern corrupte i dividit de França, sota el Directori francès, es trobava en plena agitació, i la República estava en fallida (certament, quan l'any 1799 Napoleó va prendre el poder, va trobar només 60.000 francs en el Tresor Nacional). La participació russa va suposar un canvi decisiu sobre la guerra de la Primera Coalició. Les forces russes a Itàlia estaven manades pel notòriament despietat i mai derrotat Alexander Suvorov. La República Francesa no disposava de líders, excepte Lazare Carnot que era el ministre de guerra que havia dut a França a les victòries successives que van seguir a les massives reformes de la primera guerra. A més, Napoleó Bonaparte estava ocupat en una campanya a Egipte, amb l'objectiu d'amenaçar l'Índia britànica. Sense dos dels seus més importants comandants al conflicte anterior, la República va sofrir successives derrotes contra uns enemics revitalitzats, finançats per la corona britànica. miniatura|esquerra|El general Kléber
Bonaparte va tornar l'any 1799, deixant la campanya a Egipte a càrrec del seu segon al comandament, el general Kléber, que hi va morir assassinat l'any següent. Va prendre el control del govern francès l'any 1799, derrocant el Directori francès amb l'ajuda de l'ideòleg Emmanuel Joseph Sieyès. L'ofensiva de les forces austríaques al Rin i a Itàlia es va convertir en una amenaça continua per a França, però totes les tropes russes havien estat retirades del front després de la mort de la tsarina Caterina II de Rússia. Napoleó va reorganitzar la milícia francesa i creà un exèrcit de reservistes per donar suport tant als esforços en el Rin com a Itàlia. En tots els fronts, els avanços francesos van trobar els austríacs amb la guàrdia baixa. En aquell moment l'exèrcit francès comptava només amb 300.000 soldats lluitant contra les forces de la Coalició. A Itàlia la situació era no obstant d'allò més delicada a causa de la pressió d'Àustria. Napoleó es va veure forçat a mobilitzar l'exèrcit de reservistes. Va xocar amb els austríacs en la batalla de Marengo el 14 de juny de 1800 i podria haver perdut la batalla de no ser per la intervenció decisiva del general Louis Charles Antoine Desaix, que va atacar la rereguarda austríaca i la va vèncer. Desaix va morir en la batalla, i Napoleó va commemorar posteriorment el seu coratge construint-li monuments i gravant el seu nom a l'Arc de Triomf de l'Étoile. En el riu Rin, en canvi, la batalla decisiva va arribar quan un exèrcit francès de 180.000 homes es va enfrontar a 120.000 soldats austríacs en la batalla de Hohenlinden el 3 de desembre. Àustria va ser vençuda definitivament i va abandonar el conflicte després del Tractat de Lunéville, el febrer de 1801. miniatura|Napoleó coronant-se Emperador, a la Catedral de Notre Dame de París, davant de la mirada del papa de Roma, obra de Jacques-Louis David
A partir d'aquell moment el major problema pendent de Napoleó Bonaparte era el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, que exercia una influència desestabilitzadora a les potències continentals. Els britànics havien propiciat la Segona Coalició mitjançant l'aportació dels diners per garantir el seu finançament. Napoleó estava convençut que sense una derrota britànica o un tractat amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda no podria aconseguir una veritable pau. L'exèrcit britànic era una amenaça relativament petita per la Primera República Francesa, però l'Armada Reial Britànica era una contínua amenaça per a la flota francesa i per a les colònies franceses a les illes del Carib. A més, els fons anglesos eren suficients per unir les grans potències del continent contra França, ja que malgrat les nombroses derrotes l'exèrcit austríac encara era un perill potencial per a la França Napoleònica.
Napoleó no va ser capaç d'envair Gran Bretanya d'una forma directa. Segons les famoses paraules de l'almirall John Jervis, primer Comte de Saint Vincent (en honor de la històrica victòria naval de la batalla del cap de Sant Vicent contra l'esquadra franco-espanyola): Jo no dic, senyors, que els francesos no vinguin; només dic que no vindran per mar (paraules evidentment iròniques tractant-se la Gran Bretanya d'una illa), s'expressava la situació després de les derrotes de la flota francesa en la batalla del Nil (Aboukir, 1 d'agost de 1798) i la posterior derrota de la flota combinada franco-espanyola en la batalla de Trafalgar (21 d'octubre de 1805), ambdues amb l'almirall Horaci Nelson al comandament de la flota britànica. Finalment, va ser fàcilment continguda una expedició francesa a Irlanda.
La Guerra de les Canoneres
miniatura|Primera Batalla de Copenhaguen (2 d'abril de 1801) Dinamarca i Noruega, que originàriament s'havien declarat neutrals, van treure profit de la guerra mitjançant el comerç i van establir una armada conjunta. Després d'una mostra d'intimidació a la Primera Batalla de Copenhaguen (1801), els anglesos van capturar una bona part de la flota danesa a la Segona Batalla de Copenhaguen (1807). Això va acabar amb la neutralitat dels danesos. Aquest es van embrancar en una guerra naval d'escamots on amb petits vaixells canoners pretenien atacar els vaixells anglesos, molt més pesants, grans i amb peces d'artilleria més potents, que estiguessin en aigües daneses i noruegues. La Guerra de les Canoneres va acabar quan la flota anglesa va obtenir la victòria en la batalla de Lyngr l'any 1812, en la que va ser destruït el darrer dels vaixells de guerra danesos, una fragata.
La Pau d'Amiens
El Tractat d'Amiens de 1802 va donar com a resultat la pau entre el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i la Primera República Francesa, que va significar el col·lapse final de la Segona Coalició. No obstant això, mai es va considerar un tractat de llarga durada: cap de les parts estava satisfeta i ambdues van incomplir parts d'aquest. Les hostilitats van recomençar el 18 de maig de 1803. L'objecte del conflicte va canviar des del desig de restaurar l'Antic Règim a la lluita per acabar amb Napoleó Bonaparte.
Bonaparte va declarar l'Imperi el 28 de maig de 1804, i va ser coronat emperador a la Catedral de Notre-Dame de París el 2 de desembre de 1804.
La Tercera Coalició i la victòria de Napoleó
miniatura|Batalla de Trafalgar, pintura de Turner de (1806) Napoleó va planejar envair les illes Britàniques reunint 180.000 soldats al Camp de Montreuil-sur-mer. No obstant això per poder portar a terme aquesta acció necessitava aconseguir abans la superioritat naval o almenys allunyar a la flota britànica del Canal de la Mànega.
Es va elaborar un complex pla per a distreure els britànics, amenaçant les seves possessions a les Illes del Carib. Els continus conflictes navals i colonials, incloent l'anomenada Acció de 1805, on tres vaixells francesos van atacar un navili i un vaixell de càrrega britànic, van marcar la tònica durant uns mesos. Això era també un clar senyal de la nova naturalesa de la guerra. Els conflictes en el Carib podien tenir un efecte immediat i directe sobre el conflicte europeu, un signe que les Guerres Napoleòniques havien arribat a un punt en el qual s'havien convertit en una guerra mundial. L'únic precedent d'un conflicte tan ampli i a tal escala va ser la Guerra dels Set Anys.
El pla de distracció va fallar quan la flota franco-espanyola comandada per l'almirall Pierre-Charles Villeneuve es va retirar després d'una acció poc decidida en la Batalla del Cap Finisterre (1805). Villeveuve es va veure bloquejat a Cadis fins que la flota combinada va sortir de nou el 19 d'octubre amb destinació a Nàpols.
La batalla de Trafalgar
La flota va ser vençuda i capturada en la batalla de Trafalgar el 21 d'octubre per l'armada britànica al comandament d'Horatio Nelson. Napoleó havia enviat plans diferents a Villeneuve, però aquest va vacil·lar constantment i al seguir el pla inicial va acabar patint aquesta desfeta desastrosa de les flotes espanyoles i franceses.
Després d'aquest contratemps, Napoleó va abandonar (encara que no va oblidar) els seus plans per a envair les Illes Britàniques, i va centrar la seva atenció als seus enemics en el continent europeu. L'exèrcit francès va deixar Boulogne i es va traslladar a Àustria.
La batalla d'Austerlitz i la derrota austríaca
miniatura|Batalla d'Austerlitz (1805)