Gabriel Balart i Crehuet (Barcelona, 8 de juny del 1824 - 5 de juliol del 1893) va ser un compositor, director d'orquestra i pedagog català.

Biografia Estudia solfeig, piano i violí des dels set anys amb Fransec Sala. Posteriorment passa a ser deixeble d'Antoni Pasarell. Al 1840 ingressa com a primer violí a l'orquestra Òpera de Montesión- antic Teatre del Liceu de Barcelona- després de passar les proves. Al 1842 es trasllada a París per tal de perfeccionar els seus coneixements musicals, estudia violí amb Jean-Delphin Alard, mentre que Victor Dourlen l'instrueix en l'estudi de l'harmonia.

El 1844, a Barcelona, va actuar com a violinista acompanyat per Antoni Nogués, en un concert que va ser cabdal pel seu prestigi i reconeixement com a intèrpret. L'any 1846 va ser admès a París a les classes de contrapunt, fuga i composició amb l'operista italià Michele Carafa; i obtingué el Premi Extraordinari del Conservatori, ja que no podia rebre el Gran Prix de Rome per no ser ciutadà francès.

Posteriorment, a causa de la revolució de 1848 va haver de tornar a Barcelona, on va fer diversos concerts de violí i en poc temps va començar a treballar com a director d'orquestra.

L'any 1849, Balart es traslladà a Milà, on conegué la música escènica de l'època i es feu càrrec de la direcció del Teatro Re a partir del 1850.

Durant la seva estada a Milà, compon no només obres instrumentals, sinó que també s'interessa per l'òpera. Entre elles escriu La prigione di Edimburgo. Balart, de fet, va compondre també una òpera en 3 actes dissenyada específicament per l'ocasió, basada en un llibret de Giulio Carcano, executada el 1855 al Teatre Principal de Barcelona. A més, compongué altres òperes, però sense gaire ressò. A partir de mitjans dels anys 50 començà a escriure sarsueles, algunes amb força èxit, com Amor y arte, Los diamantes negros, Los guardias del rey de Siam i Rival y duende. També va ser autor de diverses simfonies, dos himnes, peces corals i música de saló.

S'establí definitivament a Barcelona el 1853, treballant com a mestre-director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona per la temporada 1853-54, tot i que va tenir el mateix càrrec també durant els anys posteriors. En algun moment de la seva etapa final a Barcelona, es casà amb Balbina Sobrevals i Planellas (1844-1932).

Entre les seves feines més notòries, destaca el fet que dirigí l'estrena de l'obertura de l'òpera Rienzi, de Richard Wagner al Liceu, el 6 de febrer del 1874. L'any 1886 cessà la producció com a compositor, a l'haver estat nomenat professor d'harmonia i composició al Conservatori del Liceu, a Barcelona. Més endavant esdevingué el segon director en la història de la institució, a reemplaçar-hi en Marià Obiols; i conservà el càrrec fins a la mort. Durant el seu període com a pedagog tingué per alumnes una diversitat de grans professionals com: Francesc CamalóEnciclopèdia Espasa Volum núm. 10, pàg. 1042 () i el seu successor en la direcció del conservatori, Sànchez i Cavagnach, Antoni Nicolau, Vicenç Negrevernis, Joaquim Maria Vehils, Domènec Sànchez, Joan Escalas, Màrius Calado, entre els més importants.

Segons el registre de defuncions, va morir el 5 de juliol de 1893 d'esclerosi cerebral-espinal.Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1893, número de registre 4970 del Jutjat Universitat. Fou enterrat al cementiri del Poblenou, de Barcelona (Dep. I, illa 3a, nínxol exterior 1368). Un fill d'ambdós, Gabriel Balart i Sobrevals (1877-1966), també va ser un músic i violinista que va treballar molts anys a l'orquestra del Liceu de Barcelona. El matrimoni tingué dos altres fills, Josep Balart i Sobrevals (1883-1904) i Concepció Balart i Sobrevals (1888-1888).

Obres i llegat Durant la seva etapa a París va compondre diversitat d'obres, com ara valsos, quadrilles, peces corals, fugues i cànons; algunes d'aquestes obres van ser publicades allà i van obtenir certa difusió Las aleluyas vivientes: revista diorámica de 1867 (1868), amb lletra de José María Gutiérrez de Alba Barcarola para voz de tenor La Camia (1877), simfonia per a gran orquestra, primer premi de simfonies al Concurs de la Mercè de Barcelona La Concepción: sinfonía a grande orquesta (1857) Edita (1867), simfonia per a gran orquestra Fantasía elegíaca: a grande orquesta y voces, dedicada a Marià Obiols. N'hi ha versió per a piano a quatre mans (1890) Une fête au village, quadrilla La fête du pays, suite de valses allemandes Hojas marchitas, per a instruments de corda (1888) Isabela, simfonia La pesca: barcarola para voz de tenor La polka de Prim, per a piano La prigione di Edimburgo, òpera Raquel: vals lento, per a orquestra Tamino: vals, per a piano. Extret de la sarsuela El tulipán de los mares Zahara: paso-doble, per a orquestra Valse brillante, per a piano i violí, dedicat al seu mestre Alard

Música per a l'escena (sarsueles) La almoneda del diablo: comedia de magia (1884), amb lletra de Rafael Cerach El amor por los cabellos: juguete cómico-lírico en un acto y en verso (1865), amb lletra de Salvador Granés Amor y arte (1862), en tres actes, amb llibret de José Zorrilla y Moral. També se l'anomena Barón en amor y arte Así en la tierra como en el cielo (1863). Sarsuela en tres actes, conté l'havanera Mamá que me pongo mala. Amb lletra de Salvador Granés Un consejo de guerra (1865), en dos actes, amb llibret de Pantaleón Moreno Gil Los diamantes negros (1863), en tres actes, amb llibret d'Emilio? Álvarez El que va a morir te saluda: juguete cómicolirico (1865), en un acte, amb llibret de Juan Belza Los guardias del Rey de Siam (1863), en un acte, amb lletra de Miguel Pastorfido El hostalero de Ricla (1873), en tres actes La madre de los pobres (1866), en un acte Maese Gorgorito, o, el teatro y el convento (1869), en dos actes i amb lletra de José María Gutiérrez de Alba Un marido sobre acuas (1864), en un acte, amb llibret de Juan Belza lLe prigione di Edimburgo, òpera El rapacín de Candás (1862), sarsuela en un acte, amb llibret de Francisco García Cuevas Rival y duende (1863), en tres actes, llibret de Pantaleón Moreno Gil El tulipán de los mares: Zarzuela bufa en 4 actos (1873), basada en La flauta màgica de Mozart Un viaje a la Conchinchina (1875), en un acte. En col·laboració amb Emilio Arrieta, i amb llibret de Miguel Pastorfido

Més enllà de les seves obres musicals, cal també esmentar que Balart va ser l'autor d'un tractat teòric precedent al Mètode analític per a l'estudi del solfeig publicat el 1860 per Joaquim Lladó.

Notes i referències

Enllaços externs Plana web oficial del compositor

Categoria:Compositors barcelonins contemporanis Categoria:Compositors de sarsuela barcelonins Categoria:Directors d'orquestra barcelonins Categoria:Directors del Conservatori del Liceu Categoria:Pedagogs musicals barcelonins contemporanis Categoria:Directors d'orquestra que han dirigit al Liceu Categoria:Alumnes del Conservatoire de Paris Categoria:Morts a Barcelona Categoria:Enterrats al Cementiri del Poblenou Categoria:Compositors catalans del sud morts al segle XIX Categoria:Compositors catalans del sud nascuts al segle XIX