Charles-Édouard Jeanneret-Gris (La Chaux-de-Fonds, Suïssa, 6 d'octubre de 1887 - Roquebrune-Cap-Martin, França, 27 d'agost de 1965), més conegut pel pseudònim Le Corbusier, fou un arquitecte, urbanista, decorador i pintor de nacionalitat suïssa i naturalitzat francès.
És considerat com un dels principals representants del moviment modern juntament amb Ludwig Mies van der Rohe, Walter Gropius, Alvar Aalto o Theo van Doesburg entre d'altres.
També va treballar com a urbanista i dissenyador. Van destacar els seus estudis i projectes teòrics sobre Arquitectura i va ser pioner en l'estudi de la millora de les condicions de vida dels habitants de les grans ciutats. La seva carrera professional es va dilatar al llarg de cinc dècades, amb edificis construïts al llarg de tot Europa, Índia, Rússia i el continent Americà. Així mateix va deixar un important llegat en el camp de l'escultura i la pintura que va emprar com a camps de proves per algunes de les seves obres més importants.
Un conjunt de 17 edificis representatius de l'obra arquitectònica de Le Corbusier figura inscrit des de l'any 2016 a la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco.
Biografia De La Chaux-de-Fonds a L'Esprit Nouveau (1888-1920) Charles-Édouard Jeanneret va néixer el 6 d'octubre de 1887 al 38 de la rue de la Serre al poble de La Chaux-de-Fonds, a la serralada del Jura (Suïssa). El seu pare era esmaltador i treballava a la important indústria rellotgera local; la seva mare era professora de piano. Va estudiar a l'Escola de les Arts Aplicades del mateix poble a partir dels tretze anys, on va aprendre l'ofici de gravador de caixes de rellotge, en el qual va destacar per sobre els seus companys. Al llarg de la seva formació va tenir un paper molt important un dels seus mestres, el jove Charles L'Eplattenier, que li va fer descobrir la relació entre la naturalesa i l'art. L'any 1906 l'Éplattenier va fundar un curs propi a l'escola en el qual volia donar noves sortides professionals als estudiants, iniciant-los en l'arquitectura, el disseny i la decoració, curs que Jeanneret va seguir.
El 1906 L'Éplattenier va convèncer a un membre del consell escolar que encarregués la construcció de la seva casa al jove Charles-Édouard. Aquest primer encàrrec, la Villa Fallet, va estar seguit per una sèrie de cases en la mateixa zona. El 1907 realitzà un viatge a Florència i Siena on visità la Cartoixa d'Ema a Galluzzo (Itàlia), que es convertiria en una referència en els seus projectes d'edificació col·lectiva, on va intentar imitar l'equilibri entre la casa individual, la cèl·lula i l'element col·lectiu. Posteriorment va tornar a visitar-la el 1911, a la tornada del seu viatge a Atenes. Aquest primer viatge el va portar fins a Viena, una de les capitals de l'arquitectura del moment, on va estar a punt de demanar feina a Joseph Hoffmann. Seguidament es desplaçà fins a París on trobà feina al despatx d'Auguste Perret, pioner en l'ús del formigó armat en l'arquitectura, durant el 1908 i el 1909 va treballar en els plànols de la catedral d'Orà, on es familiaritzà amb l'ús i la construcció amb el formigó armat.
De tornada a La Chaux-de-Fonds el 1910 fundà un petit Atelier conjuntament amb els seus companys de curs, tanmateix el 1911 va emprendre un segon viatge cap a Orient amb el seu company i amic August Klipstein. El recorregut els portà pels Balcans, Alemanya, Turquia, Grècia tornant per Itàlia, i Jeanneret el relatà en una sèrie de cartes i esbossos que va anar enviant a La Chaux-de-Fonds per a la seva publicació.Aquestes cartes van ser publicades posteriorment sota el nom de Voyage a Orient per Le Corbusier poc abans de la seva mort Durant aquest viatge observà una realitat arquitectònica allunyada del que fins aleshores havia vist, on les formes són pures i primigènies, molt distants de les filigranes de les arts decoratives. Així mateix es trobà amb el Mediterrani i la seva llum que l'acompanyaren des d'Istanbul fins a Atenes conjuntament amb l'arquitectura de volums purs sota la forta claror.
El 1914 començà a treballar en el que esdevindria la casa Dom-Inó que és la base de diferents projectes realitzats entre el 1920 i 1930, en la qual va aplicar tots els seus coneixements sobre formigó armat, i en la que va donar una clara imatge formal de tres forjats de formigó unidireccionals sobre pilars del mateix material acompanyat d'una escala en dos trams, seria l'inici dels postulats de le plan libre.
El 1916 es traslladà a París on cinc anys més tard va rebre l'encàrrec de les cases Monol, on tornà a recórrer al repertori de formigó armat que ja havia aplicat amb anterioritat. Durant l'any 1918 va entaular amistat amb Amédée Ozenfant, pintor cubista, amb el qual va exposar algunes de les seves pintures i al costat de qui va signar Després del cubisme, manifest fundacional del purisme publicat aquell mateix any."La conquesta de París", Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns. Fulletó de l'exposició instal·lada al Caixafòrum de Barcelona entre el 29 de gener i l'11 de maig de 2014 Fou amb Ozenfant i amb el Poeta Paul Dermée (1886-1951) que Jeanneret va fundar la revista L'Esprit nouveau, publicada entre 1920 i 1925.
Neix Le Corbusier (1920-1930) miniatura|Vil·la Le Lac a Corseaux (Suïssa) l'any 1923. En aquest període de la seva vida Le Corbusier va realitzar algunes de les coses que marcaren la seva vida com arquitecte. En primer lloc Charles-Édouard Jeanneret adoptà el pseudònim de Le Corbusier, fusió entre el nom del seu antic mentor L'Éplatannier i Le Corb, en començar a editar L'Esprit Nouveau on publicà una sèrie d'articles que esdevindrien els primers passos cap a alguns dels seus llibres més coneguts.
miniatura|esquerra|Vil·la Weissenhof-Siedlung a Stuttgart (Alemanya) construïda l'any 1927. miniatura|Retrat de Le Corbusier en un bitllet de 10 francs suïssos. L'any 1922 va instal·lar un taller juntament amb el seu cosí i soci Pierre Jeanneret, des d'on defensà els seus postulats d'una arquitectura moderna: els cinc punts. Les seves obres van esdevenir manifestos i solucions per aquesta nova arquitectura que defensava. Al llarg d'aquest període la solució formal que donà al programa va anar variant, des d'un espai de treball central a la casa Ozenfant fins a una inclusió en la planta noble o una desaparició del mateix a la Villa Savoye.
Tanmateix el denominador comú de totes aquestes cases va continuar sent els cinc punts representats en una planta noble elevada, la terrassa enjardinada o la finestra horitzontal que prenen diferents formes i composicions són el verdader eix vertebrador de l'arquitectura d'aquestes cases. La sèrie de vil·les projectades durant els anys 20 va servir per establir la base tècnica i ideològica de futurs projectes de molta més ambició, que començà amb el conjunt dels Immoble-Ville, on la ciutat pren un paper més genèric, i el conjunt d'habitatges s'agrupa per formar una unitat en altura, embrió de la Proposta per una Ciutat Contemporània per Tres Milions d'Habitants.
En aquest període es va presentar al concurs del Palau de les Nacions amb un projecte en el qual aplicà tots els coneixements i teories desenvolupades fins al moment amb les diferents vil·les. Tot i guanyar el concurs ex aequo no arribà a construir l'edifici, ja que va ser marginat de la construcció. Un desenllaç —i decepció— similar van tenir lloc l'any 1932, quan Le Corbusier va perdre el concurs pel projecte del Palau dels Soviets de Moscou."Una resposta al paisatge, d'Àfrica al continent americà, 1929-1940", Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns. Fulletó de l'exposició instal·lada al Caixafòrum de Barcelona entre el 29 de gener i l'11 de maig de 2014
Aquest fracàs va desencadenar una profunda reflexió en Le Corbusier sobre l'arquitectura moderna basada en una reinterpretació de les tècniques i tradicions vernacles. Aquest fet l'impulsà a emprendre un viatge amb avió per l'Amèrica del Sud de juliol a agost del 1936, en el qual va descobrir una important relació entre l'arquitectura i el lloc, on cada cosa sembla tenir el seu lloc en el paisatge global. Aquest viatge, com ja va fer-ho el d'Orient en el jove Jeanneret, marcà un important canvi en la trajectòria professional de Le Corbusier que es dedicarà de forma quasi plena a l'urbanisme al llarg dels següents anys.
El 1929 va realitzar diversos projectes urbanístics per Rio de Janeiro, São Paulo i Montevideo, que no reeixiren malgrat l'entusiasme de les elits locals per dur-los a terme i els esforços del mateix Le Corbusier, que realitzà un seguit de conferències on explicava els seus plantejaments i intentava convèncer el públic de la seva validesa, sovint realitzant dibuixos i esbossos en rotlles de paper molt llargs, que encara avui es conserven.
Relacions personals En tornar el 1929 d'Amèrica del Sud a Europa, Le Corbusier va coincidir amb la cantant i actriu Josephine Baker a bord del transatlàntic Lutétia. Va fer diversos dibuixos de nus de Baker. Poc després del seu retorn a França, Le Corbusier es va casar amb Yvonne Gallis, una modista i model, l'any 1930 i va obtenir la nacionalitat francesa. Ella va morir el 1957. Le Corbusier també va tenir una llarga relació extramarital amb l'hereva sueca-nord-americana Margarida Tjader Harris.Choay, Françoise, le corbusier (1960), p. 10-11. George Braziller, Inc.
Le Corbusier urbanista (1930-1940) A partir de la dècada dels 30 el treball del despatx de Le Corbusier se centrà en temes de caràcter urbanístic on la ciutat pot créixer en lloc de quedar-se tancada en si mateixa.
Aquest canvi de rumb es va fer patent en el nou model de ciutat que postulava des del despatx de la rue de Sèrves, la Ville Radieuse, que va sorgir en el viatge a Sud-amèrica i que Le Corbusier va recollir en el llibre Précisions sur un état presént de l'architecture et l'urbanisme publicat el mateix 1930. El projecte recollia els postulats del CIAM II de Frankfurt del 1929 en el qual s'establien els principis del Existenzminimun (l'habitatge mínim) i es contraposava amb la gran amplitud d'espais que anteriorment havia proposat en el projecte de la Ville Contemporaine. L'habitatge que es proposava per a la Ville Radieuse estava pensat per donar «les mínimes condicions per a l'existència». Una cèl·lula de 14 m² que permetia una fàcil agregació en mòduls superiors i composta amb elements mòbils per poder modificar la distribució segons els usos de dia i nit. La Ville Radieuse s'adoptava a les diferents situacions orogràfiques plantejables a imatge de la lliçó que Le Corbusier va aprendre en veure les ciutats amazòniques des de l'aire. Al llarg d'aquesta època col·laborà en propostes urbanístiques per a noves ciutats a Nemours, Hellocourt i Addis Abeba, així com en els plans de reforma de les ciutats d'Anvers, Barcelona o Estocolm que van servir d'estudis previs pels projectes de la Vall del Zlin i el Pla Obús per Alger.
L'arquitectura purista que fins ara propugnava Le Corbusier quedà en un segon pla, esdevenint el camp de proves per als grans projectes d'urbanisme. El Pavelló Suís a la Ciutat Universitària, la Ciutat Refugi per l'exèrcit de Salvació o l'Immoble Clarté en són alguns dels exemples. Tanmateix i en contraposició a la traça recta i al càlcul mil·limètric, va aparèixer per primer cop en la seva obra l'ús de materials i tècniques vernacles en projectes com les cases de vacances a Les Mathes o el projecte de la casa Errazuris. S'hi veu en tots l'empremta que li van deixar els seus viatges per les costes del Mediterrani i del nord d'Àfrica durant els seus anys de formació.
Aquesta nova escala no queda limitada a l'urbanisme, paral·lelament a tota l'activitat que es desenvolupava al seu despatx també participà en els congressos del IV i el V CIAM (1933 i 1937 respectivament), així com en algunes de les publicacions en les quals ja col·laborava, i realitzà una sèrie de viatges al llarg de tot el món per donar conferències o entrar en contacte amb l'entorn de les zones on havia de realitzar un projecte.