La batalla d'Alèsia, coneguda també com a setge d'Alèsia, va ser un enfrontament militar esdevingut el mes de setembre de l'any 52 aC a la regió de la tribu gal·la dels Mandubis, i que va tenir com a escenari principal la seva capital, la fortalesa d'Alèsia.
Aquesta batalla va enfrontar als exèrcits de la República de Roma dirigits per Juli Cèsar, que comptava amb la cavalleria al comandament de Marc Antoni, i amb legions sota el comandament dels seus llegats, Tit Labiè i Gai Treboni, entre d'altres, contra una confederació de tribus gal sota el lideratge de Vercingetòrix, cap de la tribu dels arverns. Alèsia va ser la batalla clau que va donar la victòria definitiva als romans davant els gals en la llarga Guerra de les Gàl·lies. El setge d'Alèsia és considerat un dels grans èxits militars de Cèsar i fins i tot en l'actualitat és utilitzat com a exemple clàssic de setge.
La batalla és descrita en detall per nombrosos autors contemporanis incloent a Cèsar en els seus Comentaris a la guerra de les Gàl·lies, Llibre VII. Després d'aquesta batalla, el líder rebel va ser capturat i la Gàl·lia va ser definitivament derrotada convertint-se en una província romana. El Senat romà es va negar a atorgar a Cèsar els honors per les seves victòries en les guerres gàl·liques sent aquest un dels factors desencadenants que van conduir a la guerra civil romana dels anys 50-45 aC.
Preludi Juli Cèsar portava a la Gàl·lia des de l'any 58 aC. Era habitual que els cònsols, els magistrats de major rang elegits a Roma, al final del seu any consular, fossin elegits pel Senat Romà com governadors d'alguna de les províncies romanes. Cèsar va ser nomenat governador de la Gàl·lia Cisalpina (la regió entre els Alps, els Apenins i el mar Adriàtic), Il·líria (part occidental de la Península Balcànica a la costa oriental del Mar Adriàtic), i, posteriorment i per mort inesperada del seu Governador, se li va afegir la Gàl·lia Transalpina o Gàl·lia Narbonense ("Gàl·lia més enllà dels Alps"); en comptar amb un imperium proconsular, que tenia autoritat absoluta en aquestes províncies.
Una a una, Cèsar va ser derrotant a les tribus gal·les com la dels helvecis, els belgae sobre els nervis, i va aconseguir el jurament d'aliança de moltes altres tribus. L'èxit de la guerra va comportar un augment enorme de riquesa a la República en la forma de botí de guerra i de noves terres sobre les quals imposar impostos. El mateix Cèsar es va fer immensament ric, ja que, com general, es beneficiava dels rèdits obtinguts per la venda de presoners com esclaus. Al seu torn, l'èxit li va portar nous enemics: El Primer Triumvirat, una aliança política informal amb Pompeu i Marc Licini Cras Dives I, va arribar a la seva fi el 54 aC, amb les morts de Júlia, filla de Juli Cèsar i dona de Pompeu, i de Cras a Carras. Sense aquesta connexió politicofamiliar amb Pompeu, homes com Marc Porci Cató el Jove van començar una campanya política contra Cèsar, aixecant les sospites de corrupció i acusant-lo de voler proclamar rei de Roma.
En l'hivern de l'any 54 al 53 aC, la tribu i pacificada dels eburons, dirigida per Ambiòrix, es va revoltar contra la invasió romana i va destruir la Tretzena legió dirigida pels generals Sabío i Luci Aurunculeu Cotta (que no estava emparentat amb la família de la mare de Cèsar, els Aurelis Cotes) en una emboscada planificada acuradament. Aquest va ser un important cop contra l'estratègia de Cèsar en la Gàl·lia, ja que amb això havia perdut una part de les seves tropes i, el que era més important, el prestigi militar que l'acompanyava, al que calia afegir que la situació política a Roma li impedia aconseguir reforços. La revolta dels eburons va ser la primera derrota clara dels romans en la Gàl·lia i va inspirar els sentiments tribalistas per tota la regió. Li va portar gairebé un any sencer, però Cèsar va aconseguir reprendre el control de la Gàl·lia i pacificar a les tribus. Tanmateix, el problema encara no havia acabat. Les tribus gal·les començaven a adonar-se que només podrien aconseguir derrotar a Roma mantenint unides. Es va convocar un concili de dirigents a Bibracte per iniciativa dels hedus, una tribu anteriorment lleial a Cèsar. Només els rems i els lingones van preferir mantenir la seva aliança amb Roma. El concili va declarar a Vercingetòrix, líder dels arverns, comandant dels exèrcits units de la Gàl·lia.
L'exèrcit gal L'exèrcit gal comptava amb 80.000 homes al comandament de Vercingetòrix (incloent 15.000 genets, les xifres són de Cèsar), encara que podia mobilitzar 300.000-500.000 guerrers. Segons Juli Cèsar, l'assemblea de caps reunits abans d'Alèsia van demanar els següents contingents a cada tribu:The Scotish Gaël, Volum 1, James Logan, pàg.94, Smith, Elder, 1831.
Hedus, segusiaves, ambivarets, aulercs brannovices i blannovis: 35.000 guerrers. Arverns: 35.000. Eleutets, cadurcs, gabals, vel·lavis, sequans, sènons, bitúriges, sàntons, rutens i carnuts: 12.000. Bel·lòvacs: van oferir-ne 10.000 (encara que al final només van aportar-ne 2.000). Lemovices: 10.000. Pictons, incloent turons, parisis i suessions: 32.000. Ambians, mediomàtrics, petròcoris, nervis, mòrins i nitiobroges: 35.000. Aulercs cenomans: 5.000. Atrebats: 4.000. Veliocasses, lexovis i aulercs eburovices: 9.000. Rauracs i bois: 30.000. Armoricans (curiosolites, rèdons, ambibaris, calets, osismes, vènets i unel·les): 6.000.
En total, l'exèrcit gal va reunir, segons Cèsar, uns 8.000 genets, a més d'aproximadament 240.000 infants, en el recompte que es va fer en terres dels hedus.Cèsar, La Guerra de les Gàl·lies, VII, 76.3
La situació de Cèsar miniatura|esquerra|Estàtua de Juli Cèsar a Rímini. Cèsar es trobava llavors en el campament d'hivern de la Gàl·lia Cisalpina, desconeixent l'aliança que s'havia format en contra. El primer senyal dels problemes que s'acostaven procedir dels carnuts, que van matar tots els colons romans de la ciutat de Cènabum (actual Orleans). A això li va seguir la matança de tots els ciutadans romans, comerciants i colons, a les ciutats gal·les més importants. En conèixer aquestes notícies, Cèsar va desplegar els seus homes, va reclutar 10.000 nous legionaris (2 legions) i va marxar precipitadament creuant els Alps, encara coberts de neu, fins a la Gàl·lia central. Cèsar va aconseguir un temps rècord, i va aconseguir sorprendre a les tribus gal·les. Va dividir les seves forces (estimades entre 45.000 i 70.000 homes), manant quatre legions amb Tit Labiè a lluitar contra els sènons i els parisis al nord. Cèsar en persona es va dirigir en persecució de Vercingetòrix amb sis legions i la seva cavalleria germànica aliada. Els dos exèrcits es van trobar al turó de Gergovia, on Vercingètorix mantenia una posició defensiva molt forta. Cèsar es va veure obligat a retirar-derrotat, després de patir més de 700 baixes. En l'estiu de 52 aC, hi va haver diversos enfrontaments entre les dues cavalleries, amb la victòria de Cèsar. Vercingètorix va decidir que no era el moment per a una batalla a gran escala, i es va reagrupar en la fortalesa d'Alèsia.
Setge i batalla miniatura|Les fortificacions construïdes per Cèsar a Alèsia d'acord amb la hipòtesi de localització en Alise-Sainte-Reine
Alèsia estava situada al cim d'un turó envoltat per valls i rius i comptava amb importants defenses. Atès que un assalt frontal sobre la fortalesa seria suïcida, Cèsar va considerar millor forçar un setge de la fortalesa per retre els seus enemics per fam. Atès que hi havia prop de 80.000 homes fortificats dins d'Alèsia juntament amb la població civil, la fam i la set forçarien ràpidament la rendició dels gals.
Per garantir un bloqueig perfecte Cèsar va ordenar la construcció d'un perímetre circular de fortificacions. Els detalls dels treballs d'enginyeria es troben en els Comentaris de la Guerra de les Gàl·lies (De bello gallico) de Juli Cèsar i han pogut ser confirmats per les excavacions arqueològiques a la zona. Es van construir murs de 18 km de llarg i 4 metres d'alt amb fortificacions espaiades regularment en un temps rècord de 3 setmanes. Aquesta línia va ser seguida cap a l'interior per dos fossats de quatre metres i mig d'ample i prop de mig metre de profunditat. El més proper a la fortificació es va omplir d'aigua procedent dels rius propers. Així mateix, es van crear conscienciosos camps de trampes i rases davant les estacades amb la finalitat que el seu abast fos encara més difícil, més una sèrie de torres equipades amb artilleria i espaiades regularment al llarg de la fortificació.Cèsar, La Guerra de les Gàl·lies, VII.69-70.
La cavalleria de Vercingetòrix sovint contraatacava els treballs romans per evitar veure's completament tancats, atacs que eren contestats per la cavalleria germànica, que va tornar a provar la seva vàlua per mantenir els atacants a ratlla. Després de dues setmanes de treballs, part de la cavalleria gal·la va poder escapar de la ciutat per una de les seccions no acabades. Cèsar, preveient l'arribada de tropes de reforç, va manar construir una segona línia defensiva exterior protegint les seves tropes. El nou perímetre era de 21 km, incloent-hi quatre campaments de cavalleria. Aquesta sèrie de fortificacions els protegiria quan les tropes d'alliberament gal·les arribessin: ara eren assetjadors preparant-se per ser assetjats.Cèsar, La Guerra de les Gàl·lies, VII.70, 2
En aquells dies, les condicions de vida a Alèsia anaven empitjorant cada vegada més. Amb els 80.000 soldats i la població local hi havia massa gent dins de la fortalesa i el menjar era massa escàs.Cèsar, La Guerra de les Gàl·lies, VII.71-4.
A finals de setembre les tropes gal·les, dirigides per Commi, rei dels atrebats (secundat pels hedus Viridomarus i Eporedorix i l'arvern Vercassivel·laune, cosí de Vercingetòrix), van acudir en reforç dels assetjats a Alèsia, i van atacar les muralles exteriors de Cèsar. Vercingètorix va ordenar un atac simultani des de dins. Tanmateix, cap d'aquests intents va tenir èxit, i a la posta del sol la lluita havia acabat. L'endemà, l'atac gal va ser sota la cobertura de la foscor de la nit i van tenir més èxit que el dia anterior. Cèsar es va veure obligat a abandonar algunes seccions de les seves línies fortificades. Només la ràpida resposta de la cavalleria, dirigida per Marc Antoni i Gai Treboni, va salvar la situació. La muralla interna també va ser atacada, però la presència de trinxeres, els camps plantats de "lliris" i de "ceppos", que els homes de Vercingetòrix havien d'omplir per avançar, els van retardar prou com per evitar la sorpresa. En aquells dies, la situació de l'exèrcit romà també era difícil.Cèsar, La Guerra de les Gàl·lies, VII.79-80.
miniatura|esquerra|Reconstrucció actual de les fortificacions d'Alèsia. L'endemà, el 2 d'octubre, Vercassivel·laune va llançar un atac massiu amb 60.000 homes, enfocat al punt feble de les fortificacions romanes, que Cèsar havia tractat d'ocultar fins llavors, però que havia estat descobert pels gals. L'àrea en qüestió era una zona amb obstacles naturals en la qual no es podia construir una muralla contínua, coneguda després pels romans com muntanya Rea, on Cèsar va ubicar a 4.000 dels seus homes. L'atac es va produir combinant les forces de l'exterior amb les de la ciutat: Vercingetòrix va atacar des de l'exterior les fortificacions interiors. Cèsar va confiar en la disciplina i valor dels seus homes, i va ordenar mantenir les línies. Ell personalment va recórrer el perímetre animant els legionaris.Cèsar, La Guerra de les Gàl·lies, VII.82-83