Larquitectura longobarda, també anomenada arquitectura llombarda, constitueix un conjunt d'obres arquitectòniques bastides a la península Itàlica durant el regnat dels germànics longobards —també anomenats llombards— (568-774), amb una permanència residual a la part meridional de la península, la part anomenada Langobardia Minor governada per reis i ducs longobards, fins als segles i .
miniatura|Baptisteri de Lomello (Pavia) L'activitat arquitectònica desenvolupada a Langobardia Maior, la part septentrional de l'actual Itàlia (citada en endavant com Itàlia a seques), ha arribat als nostres dies molt fragmentada, especialment per motiu de les successives reconstruccions dels edificis sacres i profans aixecats durant els segles i . Excepte el Tempietto Longobardo de Cividale del Friuli, conservat intacte en gran part, les edificacions llombardes civils i religioses de Pavia, Monza i altres localitats han estat molt refetes en els segles posteriors. Pocs edificis han romàs íntegres, bé per haver quedat incloses en ampliacions, com l'església de San Salvatore a Brescia, o per ser perifèriques i de modestes dimensions, com l'església de Santa Maria foris portas a Castelseprio.
Testimonis força fidels a les formes originals es troben, en canvi, a la Langobardia Minor. A Benevent es conserva l'església de Santa Sofia, bona part d'un tram de la Muralla i la Roca dei Rettori, únic exemple íntegre d'arquitectura militar longobarda, mentre resten altres testimonis menors a altres llocs del Ducat de Benevent i a Spoleto.
Les principals mostres arquitectòniques supervivents d'època longobarda han estat reunides recentment en un itinerari. El conjunt forma la sèrie «Italia Langobardorum. Centri di potere e di culto (568-774)», que comprèn set llocs densos de testimonis arquitectònics, pictòrics i escultòrics de l'art longobard,«Els set llocs són: a Cividale del Friuli (Udine), l'àrea de la Gastaldaga amb el Tempietto Longobardo i el Complesso Episcopale del Patriarca Callisto, que inclou les restes del Palazzo Patriarcale subjacent al Museo Archeologico Nazionale; a Brescia (Llombardia), el Monastero di Santa Giulia amb la Chiesa di San Salvatore; a Castelprio (Varese), l'àrea del castrum amb el Monastero di Torba, la Chiesa di Santa Maria foris portas amb els seus frescos i les ruïnes de la Basilica di San Giovanni Evangelista; a Spoleto (Perusa), la Basilica di San Salvatore i a la veïna Campello sul Clitunno, el Tempietto del Clitunno; a Benevent (Campània), el Complesso Monumentale di Santa Sofia, amb l'església, el claustre i part de l'abadia que avui dia hostatja el Museo del Sannio; a Monte Sant'Angelo (Puglia), el Santuario di San Michele Arcangelo.» la candidatura dels quals a la Llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO va estar acceptada en març de 2008 i en va ser inscrita el 26 de juny de 2011.
Context històric miniatura|esquerra|Migració longobarda Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, diversos pobles procedents del nord d'Europa s'instal·laren a la península Itàlica barrejant-se amb la població indígena. D'altra banda, els successors de l'Imperi d'Orient, els romans d'Orient, exerciren el control de part del territori: Vèneto, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina.
Durant alguns segles i a conseqüència de la pressió exercida per les invasions d'huns i àvars, la tribu germànica dels longobards havien mantingut una relació molt violenta amb altres pobles germànics de l'Europa central. Els llombards creuen els Alps el 570 i el 578 ja estan instal·lats a Itàlia, tot just alliberada del domini ostrogot. Tot i que s'havien convertit al cristianisme arrià, com els gots, continuaven mantenint els seus costums ancestrals, en certa manera primitius i salvatges. Les seves lleis, codificades i ja assentades a la península Itàlica i suavitzades lleugerament pel contacte amb els romans, són les més coercitives d'entre les contemporànies i indiquen un alt nivell de criminalitat dins la seva societat. Malgrat la proximitat de Roma i l'exarcat de Ravenna els longobards continuaren aferrats a les tradicions germàniques evitant, en gran manera, les seves influències.
miniatura|Itàlia longobarda i romana d'Orient. En taronja al NO la Langobardia Maior i al SE la Langobardia Minor No van reeixir mai a ocupar la totalitat de la península Itàlica —el papat controlava l'àrea de Roma i un exarcat romà d'Orient el Vèneto—, ni tampoc les illes majors a ponent —Sicília, Sardenya i Còrsega (aquesta última en territori francès avui en dia)— controlades també pels romans d'Orient, i el regne de Llombardia romangué sempre repartit entre dues àrees netament individualitzades: la Langobardia Maior, corresponent a la Itàlia del nord fins a la Tuscia (l'actual Toscana) i principalment controlada pels reis establerts a Pavia, i la Langobardia Minor, en el centre i sud a excepció dels extrems de les penínsules de Calàbria i Pulla.
miniatura|esquerra|Clotari II, rei merovingi de Nèustria, lluita contra els longobards El regne s'estructurava en diversos ducats, les tendències autonomistes dels quals perduraren fins a la caiguda del regne al 774, bé que en una progressiva regressió a favor del poder reial. Malgrat la fragmentació política, el regne fou, bàsicament, homogeni en els factors culturals. Certament, la societat longobarda mantingué característiques i línies evolutives comunes a tot el regne, afavorint el desenvolupament d'un art de trets peculiars.
Els llombards, l'elit germànica que havia pres el control del territori, van formar una restringida aristocràcia militar, la qual perseguí conscientment una política de clara segregació respecte a la gran majoria de la població, d'afinitat romana (referent a l'Imperi Romà) o catòlica. Amb el pas del temps els costums discriminadors anaren temperant-se, sobretot a partir de la conversió al catolicisme de la dinastia Bavaresa. El va estar marcat per aquesta progressiva aproximació que, paral·lelament a una àmplia barreja de les jerarquies socials, en el desembocà en una integració que, si bé que mai acomplerta, permeté la participació dels diferents components del regne en el desenvolupament de l'art llombard. Tant és així que no és possible diferenciar l'origen ètnic-cultural dels artistes.
El desenvolupament artístic de l'arquitectura religiosa, civil i militar longobarda va ser influenciat, amb múltiples contactes, per altres tradicions europees. Particularment estretes van ser les repercussions dels marcs geogràfics més propers, inicialment de derivació de models i a continuació de contaminació vers noves i originals formes expressives, la tradició paleocristiana de Roma i la romana d'Orient establerta a Ravenna.Pierluigi de Vecchi: pàg. 309-314 En el context europeu, es constaten iguals evolucions de models i inspiració —polítiques, però també culturals i artístiques— de l'Imperi Romà d'Orient, mentre que amb el Regne Franc els fluxos de coneixement i d'estils tingueren, sobretot, un sentit invers.
miniatura|Moneda de Luitprand Notable, en l'àmbit religiós, va ser l'empenta donada per diversos sobirans llombards —Teodolinda, Luitprand, Desideri— a la fundació de monestirs, instruments que servien alhora pel control polític del territori i d'evangelització catòlica de la població del regne. Entre aquests monestirs fundats en època longobarda, va destacar l'abadia de Bobbio, fundada per sant Columbà, avui totalment reestructurada.
Característiques Les edificacions més antigues erigides en època llombarda, i en particular a la capital del regne, Pavia, han resultat en gran manera destruïdes o han estat profundament alterades en èpoques posteriors. En tot cas, és possible apreciar una tendència de desenvolupament en direcció anticlàssica en les poques restes, encara visibles, i algunes reconstruccions gràfiques.
La desapareguda església de Santa Maria, a Pavia, mostrava, per exemple, una planta octogonal amb deambulatori al voltant de columnes —arquetip romà—, però la gran altura del cos central constituïa una estructura completament inèdita. De la mateixa manera, el baptisteri de San Giovanni ad Fontes de Lomello (Pavia), assenyala el distanciament de la compacitat de l'arquitectura paleocristiana mitjançant el verticalisme de l'octògon central.
miniatura|esquerra|Baptisteri Arrià, Ravenna, vers 500. Malgrat la pèrdua de gran part dels edificis construïts als segles i , les traces supervivents són suficients per confirmar l'activitat arquitectònica encarregada pels longobards, que així trobaven un mitjà per afirmar i legitimar la seva autoritat, aixecant prestigioses construccions civils i religioses tal com havien fet els romans anteriorment.
Entre els segles i , l'arquitectura longobarda evolucionà en una direcció original: es registra una represa de l'interès vers l'art clàssic, com ho demostren nombroses referències i expressions artístiques de l'àrea mediterrània. L'assumpció de diversos models, de vegades fins i tot en forma contradictòria, i el desenvolupament de noves tècniques constructives culminaren en les edificacions erigides durant el regnat de Luitprand (712-744), en particular a Cividale del Friuli. Els longobards milloraren amb el temps les diferents influències amb els seus estudis dels clàssics i demostraren un impuls vers un renaixement cultural; en el camp arquitectònic, diversos edificis llombards d'aquest període, des del templet longobard de Cividale fins al monestir de San Salvatore de Brescia, mostren traces de l'arquitectura de Ravenna.Piero Adorno, L'Alto Medioevo, p. 564
La fundació de monestirs va rebre en aquesta època una empenta particular, ja com a manifestació de la fe dels clients, ja com a lloc de refugi de béns i, a vegades, de les mateixes persones que havien finançat la seva fundació. El rei Desideri (756-774), imitat per molts ducs, donà gran impuls a aquesta tendència de fundacions, promovent ambicioses empreses arquitectòniques, que no troben parangó a l'Europa contemporània.
miniatura|Cúpula de Santa Sofia, Constantinoble Si a la Langobardia Maior el desenvolupament de l'art longobard va experimentar una profunda ruptura en 774, a causa de la derrota de Desideri pels francs de Carlemany i a la consegüent incorporació del Regne Longobard en l'Imperi Carolingi, a la Langobardia Minor el trajecte artístic de matriu longobarda pogué continuar desenvolupant-se durant segles, fins a l'adveniment dels normands al .
La unitat essencial de l'arquitectura longobarda es testimonia en el més rellevant edifici de la Itàlia meridional: l'església de Santa Sofia a Benevent. Erigida en el , pren clarament el model amb cos central esvelt de Santa Maria in Pertica a Pavia, però integrant elements romans d'Orient com a articulació dels volums, signe de la relació dialèctica amb diversos models culturals, i la mateixa estructura de base, que es relaciona amb la basílica de Santa Sofia a Constantinoble.
Privats d'una tradició arquitectònica pròpia, els llombards s'encomanaren a mà d'obra indígena, gràcies a l'existència d'una indústria de la construcció ja organitzada en corporacions i prou especialitzada per a garantir nivells d'execució elevats. Per aquest motiu, a la uniformitat artística general dels complexos monumentals estimada pels longobards, s'instauraren una certa diversitat de relacions amb referències diferents: a la Nèustria,«La Nèustria es refereix a la porció nord-occidental de Langobardia Maior –meitat nord-occidental del regne longobard– estesa entre el riu Adda i els Alps occidentals, en oposició a l'Àustria per les seves diferències no només territorials sinó també polítiques i culturals.» foren més acusats els trets d'ascendència merovíngia, mentre que a Friül, part nord-oriental del regne, són més notables les influències romanes d'Orient, encara que amb una xarxa de referències creuades i recíproques comunes a tot Itàlia.
Edificacions a la Langobardia Maior Pavia