Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa (Badajoz, 12 de maig de 1767 - París, 4 d'octubre de 1851) fou un gentilhome, polític espanyol ennoblit i favorit reial. Fou Primer Ministre o 'Ministre Universal' durant el regnat de Carles IV i reconegut com a Príncep de la Pau. Va ser duc d'Alcúdia i duc de Sueca. miniatura|Manuel Godoy, Duc d'Alcudia "Príncep de la Pau". 1801. Francisco de Goya. Reial Acadèmia de San Fernando Madrid, Espanya.
Primers anys Va néixer al carrer Santa Lucía de Badajoz el 12 de maig de 1767. Els seus pares van ser José de Godoy, la família del qual procedia de Castuera, i María Antonia Álvarez de Faria, d'origen portuguès. Ambdós nobles, però d'hisenda mitjana i majoritàriament heretada.
José de Godoy, coronel de l'exèrcit, es va preocupar com va poder de la instrucció dels seus fills en l'aspecte intel·lectual i en l'educació física, per mitjà de la pràctica de l'equitació o l'esgrima; indispensable perquè poguessin seguir amb èxit la carrera militar. Després d'acabar els estudis elementals, Godoy va adquirir coneixements de matemàtiques, humanitats i filosofia.
En 1784 va arribar a la Cort i va ser admès per Carles III en la Guàrdia de Corps, on servia el seu germà més gran, Luis. Va estudiar francès i italià amb els germans Joubert, als quals manifestava deure molt, així com al seu confessor.
Ràpida ascensió El 15 de novembre de 1792, vuit anys després del seu ingrés en la Guàrdia de Corps, Manuel Godoy va ser elevat al càrrec de primer secretari d'Estat o del Despatx, és a dir, primer ministre o 'Ministre Universal', pel nou sobirà Carles IV, qui des que havia pujat al tron el 1788 no havia deixat d'omplir-lo d'honors: cadet, ajudant general de la Guàrdia de Corps brigadier, mariscal de camp i sergent gran de la Guàrdia.
Motius de la seva ràpida ascensió Un sector atribueix aquest ascens a la passió que la reina Maria Lluïsa va sentir per un guàrdia tan ben plantat: alt, fornit, cabell ros, cutis blanc, ulls blaus... Així ens els descriuen els qui el van conèixer, i el mateix Goya així ens el retrata. Bellesa i intel·ligència van ser les virtuts que la sobirana va apreciar en el seu protegit, i la idea que va arribar a forjar-se del talent polític de Godoy va aconseguir infondre-la també al seu espòs. La seva presumpta aventura amb la reina va contribuir al desprestigi de la monarquia, com demostren aquestes coplillas que circulaven en aquella època: Mi puesto de Almirante me lo dio Luisa Tonante, Ajipedobes la doy, considerad donde estoy. [...]Tengo con ella un enredo, soy yo más que Mazarredo. [...]Y siendo yo el que gobierna todo va por la entrepierna
Un altre sector de gent, malgrat que reconeixen l'aventura de la reina amb Godoy, la consideren en un paper secundari. Opinen que la ràpida ascensió de Godoy va ser impulsada per les repercussions que la revolució francesa i el seu gir cada vegada més radical van tenir a la península. Davant dels esdeveniments que van obligar a renunciar al tron Lluís XVI, el ministre Floridablanca va adoptar una actitud vacil·lant, sense atrevir-se a intervenir, mentre va intentar mantenir fora de perill el país de la ideologia revolucionària (1789 - 1791). Fracassada aquesta política, el comte d'Aranda va prendre el poder, però a causa de la seva ideologia il·lustrada no va saber millorar la delicada situació de la monarquia de Carles IV, ni la del rei francès, en la qual ja s'havia proclamat una república. Davant d'aquests esdeveniments el rei va nomenar Godoy per governar, un home lliure d'influències i relacions amb Floridablanca o amb el partit aragonès d'Aranda. En les seves Memories el favorit protesta contra els que van atribuir al galanteig i a les tonades les preferències de lloa reis: "En la meva vida vaig entendre de guitarra, ni de cantar, ni podia acudir a aquestes habilitats, que no tenia, per sostenir-se en la cort. Jo diré poques coses sobre això, i observaré el decòrum que requereix la seva memòria, com convé entre espanyols."
Tanmateix, la repugnància dels espanyols pel nouvingut va ser gran: així ho testimonia l'Abat Muriel segons el sentir general de l'època; no per la joventut de Godoy, car un jove podia governar bé, i en Anglaterra tenien l'exemple de Pitt, sinó per la forma en la qual havia arribat al càrrec.
Per la seva part Carles, membre de l'ambaixada francesa en Madrid, explica que la ràpida ascensió d'aquell aventurer era causa de murmuració de totes les classes socials i que la falta de modèstia de la reina lasciva, qui enriquia al seu favorit a compte del tresor públic, escandalitzava tots.
El 1908 Juan Pérez de Guzmán va intentar per primera vegada la vindicació de la desprestigiada Maria Lluisa. El marquès de Villaurrutia humilia novament a la sobirana a la seva obra 'La reina Maria Lluisa, esposa de Carles IV', mentre que el mexicà Carlos Pereyra en la seva edició de les Cartes confidencials de la Reina Maria Lluisa i del senyor Manuel Godoy va considerar calumniós tot el referent a la il·lustre dama i el va sotmetre a aguda crítica.
En l'última edició de les Memòries del Príncep de la Pau, el doctor Carlos Seco ofereix potser una de les versions més desapassionades i completes de l'origen de la privadesa del favorit. Admet la possibilitat d'amors amb Maria Lluisa, però els dona una importància secundària. L'origen del fervor d'ambdós sobirans - no de la reina sola - caldria trobar-lo en la recerca, quan eren Prínceps d'Astúries, d'algú que els ho degués tot a ells per tal de contraposar-ho als omnipotents ministres de Carles III, amb els qui no simpatitzaven.
Primer Ministeri (1792-1798) La guerra amb França i la pau de Basilea miniatura|Manuel Godoy, gravat d'A. L. J de Laborde en 'Viatge històric i pintoresc d'Espanya'. El 21 de gener de 1793, Lluís XVI moria a la guillotina. Després d'alguns intents inútils a fi de detenir l'execució, Godoy va provocar el conflicte per castigar el magnicidi i la Convenció Nacional va declarar la guerra el 7 de febrer. La Guerra Gran va ser al principi favorable per a Espanya. El General Antonio Ricardos va arribar fins i tot a Perpinyà, però l'organització de la defensa per part francesa va frenar l'empenta inicial.
El 25 de maig de 1793, Godoy va firmar a Aranjuez el conveni provisional d'aliança defensiva contra Gran Bretanya amb els títols de duc d'Alcúdia, gran d'Espanya de primera classe, regidor perpetu de la ciutat de Santiago, cavaller del Toisó d'Or, gran Creu de l'Orde de Carles III, comanador de València del Ventós, conseller d'Estat, primer secretari, secretari de la reina, superintendent general de Correus i Camins, gentilhome de cambra amb exercici, capità general dels Reials Exèrcits, inspector i sergent gran del Reial Cos de Guàrdia de Corps.
En desembre de 1794, espanyols i anglesos aliats van aixecar el setge de Toló, plaça que havia estat recuperada pels republicans. La contraofensiva francesa va refredar els ànims dels espanyols que havien anat a la contesa en defensa de la religió i de la monarquia. Godoy va guanyar la partida a l'Aranda, partidari del final de la lluita, pel que es va desterrar. La mort del general Ricardos i la invasió de Catalunya, Navarra i País Basc per part republicana, així com l'adequada rèplica espanyola, van estabilitzar els fronts.
Davant del cansament d'ambdós contendents, es va arribar a la pau de Basilea, signada el 22 de juliol de 1795, en la qual Espanya va cedir a França la seva part de l'illa de Santo Domingo a canvi de la retirada francesa de dels territoris peninsulars conquerits. Godoy es va afanyar a recollir el premi del final de les hostilitats i va ser investit pel seu sobirà com "Príncep de la Pau" a més de rebre quatre grandeses d'Espanya, set grans creus de Carles III, deu banderes de Maria Lluisa, i més tard, Godoy va ser nomenat a més com a senyor de Soto de Roma i de l'Estat d'Albalá; regidor perpetu de la vila de Madrid i de les ciutats de Cadis, Màlaga i Écija; vint-i-quatre de la de Sevilla; cavaller gran creu de l'Orde de Crist i de la religió de San Juan; protector de la Reial Acadèmia de Nobles Arts i dels Reials Instituts d'Història Natural, Jardín Botánico, Laboratori Químic i Observatori.
Aliança amb el Directori i guerra amb Anglaterra Un cop acabada la Guerra Gran, Godoy va oblidar l'enemistat amb la Primera República Francesa i es va aliar amb ella pel primer Tractat de San Idelfonso el 18 d'agost de 1796, tement que el rearmament anglès s'utilitzés contra els territoris hispans d'ultramar, a causa del disgust britànic en haver firmat a Madrid la pau de Basilea sense una prèvia consulta al seu anterior aliat. A més Carles IV i Maria Lluisa necessitaven el suport francès davant del futur del ducat de Parma, ja que la seva filla Maria Lluïsa, estava casada amb l'hereu d'aquell territori.
Finalment, Godoy palpava l'hostilitat creixent envers la seva persona i en témer la caiguda, com es va manifestar per la fracassada conspiració d'Alejandro Malaspina, va pensar que en aliar-se amb el Directori francès apaivagaria els últims idil·lis republicanistes suscitats a Espanya, el que li atrauria, encara més si hi ha, l'agraïment dels seus augustos senyors.
A la derrota de l'esquadra espanyola prop del cap de San Vicente (14 de febrer de 1797) i la conquesta anglesa de Trinidad va ser compensada per la defensa de Cadis, Puerto Rico i Tenerife. Les intrigues contra el favorit, atiades pel mateix Directori, que va obrir negociacions de pau amb Anglaterra sense comptar amb Espanya, van donar el seu fruit, i Godoy va haver de retirar-se com a primer secretari de Despacho (28 de març de 1798).
Política a Espanya Per poder disposar de fons que alleugerissin la crisi econòmica, social i política i evitar el contagi dels moviments revolucionaris americà i francès, Godoy va reprendre les polítiques reformistes, encara que sense poder maquillar el seu desprestigi. Va reduir els monopolis gremials, va donar suport a la llei agrària, va suprimir alguns impostos, va liberalitzar els preus de les manufactures i fins i tot en 1797 va reunir un govern integrat per alguns dels membres més granats de la Il·lustració espanyola, la majoria dels quals ja havia exercit llocs rellevants amb Carles III. Gaspar Melchor de Jovellanos es va convertir en Secretari de Justícia. Francisco de Saavedra es va fer càrrec de la Hisenda. Francisco de Cabarrús, un dels creadors del Banco de San Carlos, va ser enviat com a ambaixador a París. L'escriptor Juan Meléndez Valdés i Mariano Luis de Urquijo van ocupar també llocs importants. No és més que un episodi de la tremenda fractura ideològica que la revolució francesa i les guerres napoleòniques produirien en la societat espanyola.
Segon Ministeri En la caiguda de Godoy havien intervingut alguns ministres que ell havia incorporat al seu Consell per conferir-li cert to liberal, així Saavedra i Jovellanos els quals van quedar com a homes forts dels destins del país, però no van tardar a ser rellevats per motius de salut.
En 1801, Godoy es va desfer dels seus rivals i, va ser nomenat generalíssim, títol mai no usat abans a Espanya, encara que el càrrec de primer secretari el va ocupar el seu cosí polític Pedro Cevallos, va tornar a ser de nou la figura preeminent del govern. En 11 de març obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.
La Guerra de les Taronges Napoleó, primer cònsol de França, va oferir a la duquessa de Parma, filla Carles IV, el nou regne d'Etrúria com a propietat de la família real espanyola (2n Tractat de San Ildefonso octubre de 1800), i a canvi, Espanya prometia a França la recuperació de la Luisiana, unir la flota a la francesa, i obrir les hostilitats amb Portugal per obligar-lo a renunciar a l'aliança amb el Regne Unit. La Guerra de les Taronges, pel ram de taronges que va oferir Godoy a la reina, va ser breu (20 de maig - 6 de juny de 1801), i Portugal va demanar la pau cedint a Espanya Olivença, i es va comprometre a tancar els ports als anglesos.