La campanya de Tunísia, també coneguda com a batalla de Tunísia, van ser una sèrie de batalles que van tenir lloc a Tunísia durant la campanya del Nord d'Àfrica durant la Segona Guerra Mundial, entre les forces de l'Eix i les tropes aliades. Les tropes aliades consistien en les tropes imperials britàniques, incloent-hi contingents polonesos i grecs, amb cossos estatunidencs i francesos. La batalla s'inicià amb èxits inicials de l'Eix, però els subministraments massius i la superioritat numèrica dels Aliats comportaren la desfeta total de l'Eix. Uns 230.000 alemanys i italians van ser fets presoners, incloent-hi la major part de l'Afrika Korps.
Rerefons Desert Occidental
Els dos primers anys de la guerra al nord d'Àfrica es caracteritzaren per una manca de subministraments i per la incapacitat d'oferir qualsevol mena de suport logístic concentrat. La costa nord-africana té molt pocs ports naturals, i la major part dels subministraments britànics dirigits a Alexandria, al delta del Nil, havien de cobrir uns 2.500 km des del port italià a Trípoli (Líbia). Els ports menors a Bengasi i a Tobruk, estaven a 1.600 i 1.000 km a l'oest d'Alexandria. Estaven comunicades per una única carretera que anava per un estret corredor per la costa. En el moment en què la Mediterrània central era disputada, i com que els vaixells britànics i italians estaven igualment malmesos, les seves capacitats per portar subministraments estava limitat a la presència enemiga, encara que els britànics podien rebre subministrament circunvalant el continent africà passant pel Cap de Bona Esperança i endinsant-se al mar Roig.
Els subministraments limitats van portar a una lluita "endavant i enrere" per la costa. L'ofensiva inicial italiana del 1940 van aconseguir penetrar 95 km a territori egipci, amb unes tropes que havien avançat 1.000 km des de Trípoli, 600 km des de Bengasi i 20 des de Tobruk. Els britànics, encara a prop de les seves bases de subministraments, van preparar un ràpid contraatac penetrant a Líbia. L'avanç va acabar a El Agheila, a uns 1.000 km d'Alexandria. Amb l'arribada de l'Afrika Korps alemany, l'Eix va traslladar la línia del front més a l'est, però el seu avanç s'aturà a l'abril del 1941 a la frontera egípcia quan van quedar-se lluny de les seves línies de subministrament. Al novembre, els aliats s'havien reforçat de nou, ajudats per la curta distància que hi havia fins als seus subministraments, i llançaren l'operació Crusader, rellevant el setge de Tobruk i un cop més van portar la línia del front fins a El Aghelia. Però les seves tropes exhaustes van haver de retrocedir immediatament fins a Tobruk, i l'atac de Rommel al maig del 1942 els van fer recular fins a El Alamein, a només 160 km d'Alexandria.
Les coses van canviar dramàticament el 1942. En aquells moments la Royal Navy i la Regia Marina encara combatien pel control de la Mediterrània, però que els britànics mantinguessin Malta va permetre a la Royal Air Force interferir els subministraments italians al mar. A mesura que grans quantitats de subministraments provinents dels Estats Units feien que la situació de la logística s'inclinés cap al 8è Exèrcit britànic del general Bernard Montgomery'.
Amb el Vuitè Exèrcit sense haver d'amoïnar-se més pels subministraments, com havia passat en les batalles anteriors, les tropes de l'Eix van ser llançades cap a l'oest a partir de la Segona Batalla d'El Alamein al novembre del 1942.
L'Operació Torxa
miniatura|esquerra|El general estatunidenc Dwight D. Eisenhower Al juliol del 1942 els aliats acordaren que portar a terme operacions de desembarcament a baixa escala al nord de França durant el 1942 (l'operació Sledgehammer que va ser precursor de l'operació Round-up, els assalts principals portats a terme el 1943) no es podien portar a terme i havien de ser abandonades.Playfair, p. 111. En canvi, s'acordà que s'havia de portar a terme desembarcaments per assegurar els territoris de Vichy al nord d'Àfrica: el Marroc, Algèria i Tunísia, i des d'allà va avançar cap a l'est per agafar per la rereguarda les tropes de l'Eix al desert occidental.Playfair, p. 114. Una ocupació Aliada de tota la costa nord-africana obriria tota la Mediterrània a la navegació aliada, alliberant moltes naus que estaven sent obligades a portar els subministraments via el Cap de Bona Esperança.
A causa de la proximitat de Sicília amb Tunísia, els aliats esperaven que l'Eix es mouria per ocupar el país tan aviat s'assabentessin dels desembarcaments de Torxa.Playfair, p. 151-152. Per tal de desballestar aquesta possibilitat, calia ocupar Tunísia tan ràpidament com fos possible un cop s'haguessin fet els desembarcaments. Però, en canvi, hi havia un límit en fins a on podien fer-se els desembarcaments a l'est, a causa de la major proximitat dels aeròdroms de l'Eix a Sicília i Sardenya, que a finals d'octubre contenien 298 avions alemanys i 574 italians.Playfair, p. 116. Els plans eren necessàriament un compromís, i Alger va ser triada com el punt més oriental on podien desembarcar. Això asseguraria l'èxit dels desembarcaments inicials, malgrat la incertesa a com reaccionarien les forces franceses allà destinades. Un cop s'hagués assegurat Alger, la Task Force Oriental hauria de llançar-se tan veloçment com fos possible cap a Tunísia en una cursa per ocupar Tunis, a uns 1.000 km de distància, a través de males carreteres i d'un terreny difícil durant la temporada de pluges de l'hivernPlayfair, p. 117-118. abans que l'Eix no pogués organitzar-se. Els aliats s'adonaren que intentar arribar a Bizerta i Tunis abans que l'Eix pogués establir-se representava una juguesca que depenia de l'habilitat de la marina i la força aèria per retardar l'Eix.Playfair, p. 239. L'Operació de Tunísia estaria sota la direcció general del quarter general del Primer Exèrcit Britànic, comandat pel tinent general Kenneth Anderson.
El 8 de novembre, els aliats desembarcarien a l'oest de Tunísia a Algèria (a Oran i a Alger) i al Marroc (a Casablanca) durant l'operació Torxa.
Defenses naturals de Tunísia miniatura|upright=2|Tunísia durant la campanya del 1942-43 Existien posicions defensives molt millor a l'oest de Líbia, a Tunísia. Tunísia té una forma rectangular, i la major part de la seva frontera nord i est estan definides per la Mediterrània. La major part de la frontera occidental amb Algèria seguia la línia occidental del triangle de la serralada de l'Atles. Aquesta part de la frontera era fàcilment defensable pels petits passos muntanyencs existents entre el nord-sud de les muntanyes. Al sud, una segona línia de muntanyes baixes limitava les aproximacions cap a un estret pas, encarat a Líbia a l'est, entre els turons Matmata i la costa. Els francesos havien construït una sòlida línia defensiva de 20 km d'ample i 30 de fons, coneguda com a Línia Mareth en aquesta plana, per tal de defensar-se d'un atac italià des de Líbia. Només al nord hi havia terreny favorable per a un atac; allà les muntanyes de l'Atles s'aturaven prop de la costa oriental, deixant una gran franja a la costa nord-occidental sense protecció.
Generalment, Tunísia oferia una excel·lent base d'operacions defensives. Les línies defensives al nord podien fer front a l'aproximació de les forces aliades de l'operació Torxa, mentre que la Línia Mareth va convertir-se en més extraordinària. Entre ambdós, només hi havia alguns passos fàcilment defensables a les muntanyes de l'Atles. Millor encara, Tunísia oferia dos majors ports d'aigües fondes a Tunis i a Bizerta, a només pocs centenars de milles de les bases de subministraments italianes a Sicília. Els subministraments podien transportar-se de nit, protegits de les patrulles de la Regia Aeronautica, quedar-se a port durant el dia i tornar la nit següent. En contrast, Líbia estava a un dia de viatge, fent que les operacions de subministrament fossin vulnerables als atacs durant les hores de llum.
D'acord amb el punt de vista de Hitler, Tunísia podia resistir durant mesos, si no anys, retardant els plans aliats a Europa.
Cursa per Tunísia miniatura|Tunísia entre el 25 de novembre i el 10 de desembre El 10 de novembre, l'oposició francesa a l'operació Torxa havia finalitzat,Anderson (1946), p. 2 - London Gazette, exemplar 37779; pàgina 5450 - 5 de novembre del 1946 creant un buit militar a Tunísia i el tinent general Anderson ordenà a la 36a Brigada d'Infanteria, que havia estat la reserva flotant del desembarcament a Alger, destinada a l'est per ocupar els ports de Bougie, Philippeville i Bône, així com l'aeròdrom de Djedjelli, abans de penetrar a Tunísia. Els planificadors aliats havien previst un assalt terrestre sobre Tunísia a causa de la mancança de tropes i l'amenaça aèria. Com a resultat, Anderson necessità moure el més de pressa possible la seva força cap a l'est, abans que l'Eix pogués bastir una massa crítica defensiva a Tunísia. Els aliats només disposaven de dues brigades i d'algunes unitats més d'artilleria i cuirassats per llançar un atac a Tunísia. Malgrat això, creien que si es movien prou ràpid, abans que les tropes de l'Eix acabades d'arribar s'organitzessin completament, podrien conquerir Tunísia a un relativament cost baix.
Els oficials tunisians no estaven decidits sobre a qui havien de donar suport, i no van tancar l'accés als seus aeròdroms. El 9 de novembre hi va haver informes de 40 avions alemanys arribant a Tunísia i, l'endemà, el reconeixement aeri informà de 100 avions.Playfair, p. 152. Dos dies després, començà un pont aeri que portaria 15.000 homes i 581 tones de subministraments, amb el suport de vaixells de transport que van portar 176 tancs, 131 peces d'artilleria, 1.152 vehicles i 13.000 tones de subministraments. A finals de mes havien embarcat 3 divisions alemanyes, incloent-hi la 10a Divisió Panzer, i dues divisions d'infanteria alemanyes. El 12 de novembre Walther Nehring va ser nomenat comandat del nou XC Korps, volant el 17 de novembre.
Malgrat això, el comandant francès a Tunísia, general Barré, no confiava en els italians i desplaçà les seves tropes a les muntanyes, formant una línia defensiva des de Tebersouk a través de Majaz al Bab (també referida com Medjez el Bab), ordenant disparar contra tot aquell que intentés travessar la línia.Watson (2007), p. 60
L'avanç aliat Hi havia dues carreteres que penetraven a Tunísia des d'Algèria. El pla aliat era avançar per les carreteres i capturar Bizerta i Tunis.
L'11 de novembre, la 36a Brigada d'Infanteria britànica havia desembarcat sense oposició a Bougie, però les dificultats logístiques comportaren que Djedjelli només va poder ser assaltada per carretera el 13 de novembre. L'aeròdrom de Bone va ser ocupat després d'un assalt paracaigudista portat a terme pel 3r Batalló Paracaigudista i va ser seguit el 12 de novembre pel Comandament 6 assetjant el port.Anderson (1946), p. 4 Guàrdies avançats de la 36a Brigada van arribar a Tebarka el 15 de novembre, i Djebel Adiod el 18, on es va contactar per primera vegada amb les forces d'oposició.Anderson (1946), p. 5
Més al sud, el 15 de novembre va tenir lloc un salt d'un batalló paracaigudista americà sense oposició a Youks-les-Bains, capturant l'aeròdrom i avançant per capturar l'aeròdrom de Gafsa el 17 de novembre.
Resposta de l'Eix El 19 de novembre, el comandant alemany, Walther Nehring, demanà autorització a Barré perquè les seves forces travessessin el pont de Medjez, però aquest s'hi negà. Els alemanys atacaren en dues ocasions, sent rebutjats en totes dues. Però els francesos van patir un alt nombre de baixes, i sense blindats ni artilleria, van veure's obligats a retirar-se.
Els francesos s'alineen formalment amb els aliats