La batalla del mar del Corall foren una sèrie de combats de forces aeronavals entre els Aliats i l'Imperi Japonès. La batalla es va lliurar entre els dies 4 i 8 del maig de 1942 al nord-est d'Austràlia. Va ser el primer combat naval del món on els vaixells no es van disparar directament entre ells. Únicament es va fer ús dels portaavions amb finalitats ofensives, ja que era des d'on sortien la majoria d'avions en missió d'atac contra la flota adversària. També és la batalla més gran que s'ha lliurat mai davant les costes d'Austràlia.
Aquesta batalla forma part del pla japonès operació Mo (operació Port Moresby o Mo Sakusen, en japonès). Estava desenvolupat per controlar el territori de Nova Guinea i aïllar Austràlia i Nova Zelanda del seu principal aliat, els EUA. Va ser una batalla important perquè va suposar la primera derrota important per a l'Imperi del Japó de la Segona Guerra Mundial i també perquè la batalla va impossibilitar la invasió de Port Moresby per part de les forces japoneses.
Antecedents Després de l'atac nipó a Pearl Harbor, el desembre de 1941 l'expansió japonesa havia estat imparable i molt ràpida. Fins a l'1 de maig de 1942 la conquesta japonesa de les Filipines, Birmània, Índies Orientals i Malàisia havia costat només 23 vaixells de guerra, tots amb categories inferiors a la de destructor i 67 vaixells d'abastament. Ni 350.000 tones havien estat enfonsades, això va infondre un enorme optimisme a l'alt comandament de la Flota Combinada que veia la seva armada invencible.
Arribats a aquest punt els alts comandaments es van preguntar quin havia de ser el pla d'atac a seguir a partir d'aquell punt. L'Estat Major de la Marina, amb l'almirall Nagano en cap, optava per continuar les conquestes cap a l'Índia, Ceilan o sinó, cap al sud en direcció Austràlia. Per la seva banda l'almirall Yamamoto, al cap de l'Estat Major de la Flota, volia acabar amb les possibilitats dels americans ràpidament, per fer impossible la seva recuperació i evitar així que la maquinària bèl·lica dels EUA entrés en acció i superés les possibilitats industrials de l'Imperi Japonès. En conseqüència volia atacar Midway, Palmira o Jonhston. Amb sort guanyarien els japonesos i els permetria atacar l'illa de Hawaii, forçant una prematura batalla decisiva que perdrien els americans per falta de preparació, i que destruiria qualsevol possibilitat de victòria estatunidenca. Per altra banda l'estratègia que volien seguir els comandants de l'exèrcit terrestre nipó era conquistar l'Àsia continental i la Unió Soviètica, per aquest motiu no volien cedir els seus homes en continuar l'expansió pel Pacífic com volia l'Estat Major Naval, plans que a més a més requerien un gran nombre d'efectius.
Aquestes tres vies expansionistes van obligar a planejar un atac que satisfés als tres grups, atacar Austràlia, provocar un combat intens amb els EUA i no requerir molts efectius per poder continuar amb la conquesta continental. Per això van decidir atacar i aïllar Austràlia, debilitant així els americans, sense comprometre gaires soldats i continuant l'expansió cap al sud. L'avenç japonès seguiria doncs per Rabaul i Truk cap a Nova Guinea, seguint les Illes Salomó i cap al sud, fins a les Noves Hèbrides, Nova Caledònia, Fiji i Samoa. Aquesta decisió va estar influïda per la incursió Doolittle, que va suposar un cop a la moral de l'Imperi, volien que no tornés a passar, i augmentant el perimetre de defensa pel sud i posteriorment per l'est (amb l'atac a Midway) esperaven evitar-ho.
L'operació que van dissenyar es va anomenar Operació "Mo", el responsable i màxim dirigent de l'operació seria el vicealmirall Shigeyoshi Inoue. La missió era imminent i molt bàsica, constava de 3 passos. Amb el suport de la Marina i de les Forces terrestres dels mars del sud, els japonesos havien d'envair Tulagi, capital del protectorat australià de les Illes Salomó, per establir-hi una base d'hidroavions que pogués donar suport a les operacions d'invasió posteriors. A continuació, la segona fase, era establir una altra base d'hidroavions a l'arxipèlag de les Luisiades per brindar una altra base de suport a la tercera fase. L'última de la seqüència consistiria a envair Port Moresby. I un cop conquistat Port Moresby, la base més important de l'àrea, la invasió continuaria més avall, cap a zones de menys importància estratègica, completant l'àrea d'exclusió contra Austràlia.
Per la seva banda els americans, sense que els japonesos ho sabessin, des de principis del 1942 i fins a l'assassinat de l'almirall Isoroku Yamamoto l'abril de 1943, tenien un avantatge molt important respecte a l'enemic, coneixien els seus codis navals. Oficialment l'equip del Coronel William F. Friedman de l'Oficina de Comunicacions navals va desxifrar les claus navals japoneses. Pel març de 1942 podien desxifrar un 15% del codi Ro o Codi Naval D (anomenat "JN-25B" pels americans) però al final de l'abril ja en podien desxifrar més del 85%, que s'usava en la meitat de comunicats entre l'Armada Imperial Japonesa. També es diu que les claus del codi Ro van ser descobertes entre les restes d'un bombarder japonès que havia estat abatut al port de Darwin durant el bombardeig i que portava tota la informació dins l'aeronau.
miniatura|Mapa dels avenços de l'Imperi Japonès per tot el Sud-Est del Pacífic des del desembre de 1941 fins a l'abril de 1942 El primer contacte amb l'operació Mo va ser el març del 42, però no va ser fins a l'abril que es van començar a moure, quan els anglesos van desxifrar i enviar als americans un missatge que una flota es dirigia a Truk, possiblement per atacar Port Moresby. L'almirall Chester Nimitz, nou comandant de les forces Aliades del Pacífic, al tenir constància dels plans d'assalt japonesos va ordenar que totes les forces disponibles es reagrupessin a l'àrea d'atac que tenien planejada els japonesos. Tot i que alguns dels portaavions no estarien disponibles. Molts no estaven disponibles a causa dels bombardeigs sobre l'àrea metropolitana de Tòquio, durant la incursió Doolittle i d'altres per modernitzacions, reparacions o manteniment. Tot i així, 2 portaavions de gran envergadura estarien disponibles, el Yorktown i el Lexington, 1 portaavions més del que s'esperaven els confiats comandaments japonesos i que els suposaria una sorpresa que els costaria cara a la batalla. El 27 d'abril, la majoria d'objectius de la flota japonesa s'havien interceptat donant així un avantatge molt important als americans.PDF de José Miguel Fernández Gil i Gabriel Mansilla - La batalla del mar del coral. Molt bones referències
Moviments inicials L'1 de maig es van unir sota el mateix comandament el Yorktown de Fletcher i el Lexington de Fitch, els dos portaavions dels EUA. Fletcher, el comandant del Yorktown, va ordenar el reaprovisionament de combustible del Neosho i del Tippecanoe. Fitch va calcular que l'operació no s'acabaria fins al 4 de maig. Fletcher va decidir no esperar que la resta de la flota estigués ben subministrada, ja que s'havien rebut informes de la flota japonesa aproximant-se, i va decidir dirigir-se al centre del mar del Corall amb un portaavions i alguns vaixells de suport.
El 3 de maig el Yorktown estava separat per una distància de més de 100 milles de l'altre portaavions, el Lexington, en una posició en que difícilment podria rebre cap altre suport. Aquell mateix dia el Yorktown va rebre el comunicat que les forces japoneses estaven desembarcant a Tulagi i capturant l'illa de Florida, a les illes Salomó. Fletcher va decidir atacar les forces de desembarcament a Tulagi en un moviment temerari, els japonesos per la seva part no esperaven cap atac a Tulagi i no hi van deixar cap vaixell per a cobrir les tropes de terra.
Batalla miniatura|imatge del vaixell de càrrega Koei Maru, que va aconseguir escapar, sota bombardeig americà el 4 de maig La batalla va estar dividida en 5 dies de combats, i alguns fins i tot les nits, que van començar sent de menys intensitat amb petits atacs aeris sobre vaixells però que van anar escalant intensitat al destruir el petrolier Neosho i el destructor Sims, passant per l'enfonsament del portaavions lleuger Shōhō i culminant amb la gran batalla del dia 8 on es va enfonsar l'USS Lexington i la resta de gran portaavions van rebre danys.
4 de maig miniatura|Dos Douglas SBD tornen al Yorktown després de bombardejar les forces de Tulagi el 4 de maig Mentre que el Yorktown es dirigia a la batalla contra les forces que acabaven de capturar Tulagi, la resta de la flota americana retrocedia per reagrupar-se. Fletcher estava a 100 milles de Guadalcanal, una distància on no podia esperar cap mena d'ajuda en cas d'atac. Mentrestant els portaavions japonesos s'havien reunit a Bougainville, mentre els homes que havien d'envair Port Moresby sortien de Rabaul. De bon matí el 4 de maig van sortir 40 avions, torpediners i bombarders per a fer el primer atac que marcaria l'inici de la batalla. Van aconseguir enfonsar amb èxit tres dragamines i van avariar el destructor Kikuzuki, als quals van trobar completament desprevinguts. En el segon atac, els japonesos ja ben previnguts, els americans van perdre un torpediner però van abatre dos hidroavions i van danyar una patrullera. Finalment, el tercer atac, amb 21 bombarders plenament carregats, van aconseguir enfonsar 4 barcasses de desembarcament.
El bombardeig de Tulagi havia acabat amb uns resultats no gaire satisfactoris per al bàndol nord-americà, ja que s'havia consumit molta munició durant els atacs i s'havien aconseguit uns resultats bastant pobres.
5 de maig El dia 5 va ser relativament tranquil. Fletcher amb l'esquadra que va bombardejar Tulagi havia fugit satisfactòriament després de l'atac aeri i va estar-se tot el dia abastint-se de combustible del petrolier Neosho, amb la resta de la flota i en ruta cap al sud-est.
Per la seva banda la major part de la formació japonesa entrava al mar del Corall i va realitzar un bombardeig amb les forces aèries a Port Moresby sense cap tipus d'oposició. L'esquadra de l'almirall Takagi es dirigia al sud cap al mar del Corall, on arribaria el 6 de maig.
6 de maig miniatura|Mapa japonès amb anotacions en anglès i japonès del desenvolupament de la batalla El 6 de maig ambdós bel·ligerants van preparar-se per a l'imminent xoc de les dues flotes. Es van organitzar els comandaments de manera que el contraalmirall Kinkaid dirigiria el grup d'atac amb la majoria de creuers i destructors. Els creuers pesats Hobart, Chicago i Australia amb dos destructors serien el conjunt de suport dirigits per l'australià Crace. I el grup d'operacions aèries amb el Lexington i el Yorktown i 4 destructors de protecció, estaria dirigit per Fitch.
El reconeixement aeri d'ambdós combatents va ser molt deficient a causa de la nuvolositat, sinó la batalla principal vés pogut ser en aquell mateix dia. Takagi, amb els dos portaavions principals, estava virant cap al sud i s'acostava cada vegada més als americans. Inexplicablement aquell dia no va demanar un reconeixement complet i va perdre l'oportunitat d'interceptar a Fletcher mentre era vulnerable, tot abastint-se de combustible a ple dia. Un avió de la base terrestre de Rabaul sí que els va aconseguir aguaitar però l'informe del seu reconeixement va arribar un dia tard i els japonesos no van poder aprofitar el delicat moment de la flota americana. Van arribar a estar a només 70 milles, desconeixent-ho ambdós, podent començar l'atac perfectament de saber-ho.
Els americans, per la seva banda, sí que van aconseguir localitzar algunes unitats de la formació japonesa i des de les bases terrestres van bombardejar el portaavions Shoho, del grup de cobertura Goto, al sud de Boungainville, però no el van aconseguir tocar. Un altre grup d'aliats el van aconseguir localitzar altre cop cap al migdia. Tot i així els americans no pensaven que el gruix dels japonesos estigués tan a prop.