Àhmad Sanjar (; ),<ref group="nota">(nom complet en persa/àrab: ʾAbū al-ḥāriṯ Muʿizz ad-Dunya wa ad-Dīn ʿaḍad ad-Dawla ʾAḥmad Sanjar ibn Malikšāh,أبو الحارث معز الدنيا و الدين "عضد الدولة" أحمد سنجر بن ملكشاه; (Muïzz-ad-Dunya wa ad-Din: en àrab "honor del poder i de la religió"; Adhad-ad-Dawla : "suport de la dinastia</ref> també conegut com a Sultà Sanjar (Sanjar és una paraula turca que vol dir "el qui penetra" o "el qui enfonsa"), fou un sultà seljúcida de Transoxiana i del Gran Khorasan. Va néixer el novembre de 1084 (o de 1086), fill de Màlik-Xah I i una concubina. A la mort del seu germanastre Muhàmmad Tapar el 1118, va esdevenir sultà mentre que el seu nebot Mahmud II ibn Muhàmmad ibn Màlik-Xah, fill de Muhàmmad Tapar, regnava sobre l'Iraq. Va morir el 8 de maig de 1157 després de la conquesta del seu regne pel xa de Coràsmia Il-Arslan. West Asia & North Africa, Chapter 5. Iran and Iraq. Seljukid Sultanat per Charles Cawley, 2006-07 de la Foundation for Medieval Genealogy.
Biografia Després de la mort de Malik Shah I el 1092, l'Imperi Seljúcida va caure en l'anarquia. Barkyaruq, el seu fill gran, va haver de lluitar contra la revolta de tots els seus. El seu oncle, Tútuix I, que ocupava Damasc i Alep, li va disputar Pèrsia. Fou derrotat i mort prop de Rayy (26 de febrer de 1095). La resta del regnat de Barkyaruq es desenvolupà lluitant contra els seus germans. Les possessions seljúcides es dividiren definitivament en tres estats: El soldanat de Pèrsia, de Barkyaruq i els seus germans; els regnes d'Alep i de Damasc, dels fills de Tútuix I; i el Soldanat de Rum de Kilidj Arslan I,Asia & North Africa, Chapter 5. Iran and Iraq. Seljukid Sultanat per Charles Cawley, 2006-07, Foundation for Medieval Genealogy fill de Sulayman I ibn KutalmishCharles Cawley, West Asia & North Africa, Chapter 5. Iran and Iraq. Seljukid Sultanat per 2006-07 Foundation for Medieval Genealogy
El 1096/1097, Barkyaruq va atribuir al seu oncle Muizz al-Din Ahmad Sanjar el govern del Khorasan amb residència principal a Merv. Ahmad Sanjar era encara jove, segurament entre 10 i 12 anys i hi fou enviat després de la revolta avortada i la mort d'Arslan Arghun ibn Alp Arslan, i només era un governador que va portar el títol de malik (segons les monedes). El febrer/març 1105, Barkyaruq va morir. El seu fill Malik Shah II fou el successor designat, però en realitat el seu germanastre Muhammad Tapar va prendre el poder.
Va tenir com a visir a Shams al-Wuzara Kutb al-Din Yusuf. Una de les primeres expedicions de Sandjar fou contra la província de Ghur. Sandjar tenia autoritat feudal sobre els karakhànides (autoritat establerta per Malik Shah I) però va haver d'intervenir alguna vegada; el 1102 va aturar a Tirmidh la invasió d'un pretendent karakhànida i va posar al tron de Samarcanda a Arslan Khan Muhammad II. El 1104 Sandjar va enviar una expedició contra els ismaïlites a Tabas. A la mort de Masud III ibn Ibrahim, sultà gaznèvida, el 1115, el va succeir breument el seu segon fill Adud al-Dawla Shersad ben Masud (1115-1116) que només va regnar un any i fou enderrocat pel seu germà Malik Arslan Shah, que el va fer matar i es va coronar a Gazni el 22 de febrer de 1116; va fer matar o cegar també a tots els seus germans i l'únic que se'n va escapar fou el seu germanastre Bahram Shah, fill de Masud i d'una altra esposa, que es trobava a Zamindawar en aquell moment; aquest príncep va decidir lluitar contra Arslan Shah i es va revoltar a Tiginabad (de localització desconeguda, però segurament propera a Kandahar), però fou derrotat i va fugir cap al Sistan i Kirman. Arslan Shah va consolidar la seva autoritat; Bahram Shah (o Bahramshah) va anar a Merv a la cort de Sandjar on fou ben rebut; inicialment Sandjar no volia intervenir, ja que Arslan Shah era fill d'una germana seva, però finalment va canviar de parer i va decidir donar suport a Bahram. La força seljúcida es va reunir a Bust a les forces de l'emir saffàrida de Sistan Tadj al-Din Abu l-Fadl Nasr ibn Khalaf i els dos exèrcits reunits van derrotar a Malik Arslan Shah encara que de manera no decisiva; finalment la batalla decisiva es va lliurar (1117) a la plana de Shahrabad Gazna, on tot i la utilització d'elefants pels gaznèvides, foren derrotats. Sandjar va entrar a Gazni i va posar a Bahram Shah al tron com a tributari, annexionant els territoris orientals dels gaznèvides (l'est de l'Afganistan); Malik Arslan Shah va fugir cap als seus dominis a l'Índia on va reunir un exèrcit amb l'ajut del governador Muhammad ibn Ali de la família dels Bu Halim Shaybani, i quan les tropes de Sandjar van sortir de Gazna, va retornar a la seva capital de la qual Bahram Shah va fugir sense intentar cap mena de resistència. Sandjar va enviar una nova expedició per restaurar a Bahramshah i al cap d'un mes les forces seljúcides tornaven a ser a Gazni on Arslan Shah fou fet presoner i fou executat el setembre/octubre del 1118
La mort de Muhammed Tapar el 18 d'abril de 1118 va dividir de nou els seljúcides. El seu successor a l'Iraq fou el seu fill Mahmud II ibn Muhàmmad ibn Màlik-Xah.
El regnat Mu'izz al-Din Ahmad Sanjar governava el Khorasan i la Transoxiana des de feia més de vint anys i no pensava ser el vassall del seu nebot Mahmud al que no va reconèixer com a sultà suprem (al-Sultan al-Muazzam). Va marxar cap a l'Iraq i infligí una derrota sagnant al seu nebot a la batalla de Saveh en 1119. Sandjar va marxar aleshores a Bagdad i Mahmud es va veure obligat a tractar amb el seu oncle. Va enviar al seu visir per negociar; després d'un primer acord, es va entrevistar ell mateix amb Sandjar i va obtenir continuar sent sultà de l'Iraq amb la condició que el nom del seu oncle fos pronunciat abans del seu durant a la khutba, sent reconegut com a Sultan al-Muazzam, i era designat hereu del seu oncle. El califa abbàssida al-Mustarshid va concedir a Ahmed Sanjar el títol de "Comanador dels creients". Les províncies de Mazanderan i Kumis, i la vila de Rayy, foren llavors cedides a Sandjar que era reconegut com a shina (governador militar) de Bagdad. El 1126 el seu visir Muin al-Din Mukhtass al-Mulk feia la guerra al Kuhistan contra els ismaïlites.el 1127 fou assassinat, com a revenja, per un sectari.
El 1128, Ala al-Din Atsiz va succeir al seu pare Kutb al-Din Muhammad com a xa de Coràsmia. Encara que vassall de Sanjar, Atsiz ambiciona una certa autonomia. El 1129/1130, Sanjar travessa el Jihun (Amudarià) per reprimir al kan governador de Samarcanda que es negava a pagar el tribut.L'Enciclopèdia de l'islam explica que va anar en ajut del kan, ja vell, l'autoritat del qual defallia Després d'un setge vigorós la ciutat es va rendir. Sanjar el va destituir de les seves funcions, li va perdonar la vida i el va reemplaçar per un dels seus esclaus. El xa governador, però aconseguí poc després recuperar el favor de Sanjar que el va restablir en les seves funcions anteriors (fins que el 1132 va posar al tron a Mahmud, el tercer fill d'Arslan Khan Muhammad i de Terken Khatun, germana de Sandjar). El 1131 va morir Mahmud II ibn Muhàmmad ibn Màlik-Xah i els seus germans Masud, Toghril II i Saldjuk van disputar la successió al jove fill del difunt, Dawud I o Daud I ibn Mahmud i el van derrotar, però no es van posar d'acord en quin dels tres seria sultà i van sotmetre la qüestió a Sandjar que va designar a Toghrul II ibn Muhàmmad ibn Màlik-Xah, el qual va aconseguir de fet el poder (1131–1134); Sandjar va derrotar a Masud ibn Muhammad (Masud ibn Muhàmmad) el 1132 a Dinawar; però la mort de Toghril va donar pas al seu germà Masud (1134–1152).
El 1133, Ahmad Sanjar i Atsiz van fer una campanya conjunta a Transoxiana. Atsiz infligí una severa derrota als cumans o quiptxaqs. History of Civilizations of Central Asia per Ahmad Hasan Dani, Vadim Mikhaĭlovich Masson, János Harmatta, Boris Abramovich Litvinovskiĭ, Clifford Edmund Bosworth, 1999, i prengueren la fortalesa de Jand.Jand, Djand o Jend: ciutat destruïda «situada sobre les ribes de la mar d'Aral i del Sirdarià» però impossible de situar exactament perquè les ribes de la mar d'Aral i les del curs del Sirdarià han canviat.
Rivalitat amb el xa de Coràsmia, Atsiz Cap a 1135, les relacions entre Atsiz i Ahmad Sanjar es deterioraren durant una campanya contra el gaznèvida Bahram Shah que protegit per Sandjar havia regnat sense quasi incidències fins al 1135, però que en aquest any havia intentat alliberar-se de la tutela del sultà. Atsiz va entrar a l'Afganistan i va ocupar Gazni. Bahram Shah va fugir. Tornà poc després d'haver jurat fidelitat a Ahmad Sanjar que el va restablir al seu tron de Balkh. Ahmad Sanjar va retreure a Atsiz d'haver fet matar fidels musulmans.The Cambridge History of Iran per William Bayne Fisher, 1968
El 1138, Atsiz es va revoltar obertament contra Ahmad Sanjar. Ocupà una gran part de la regió que voreja l'Amudarià per travar els moviments de l'exèrcit d'Ahmad Sanjar. Això no va impedir a aquest últim guanyar algunes batalles en particular la presa de les fortaleses d'Hazarasp.Hazarasp, Hazorasp, Khazarasp, (en uzbek: Xazorasp) és una ciutat de l'Uzbekistan actual sobre la riba sud de l'Amudarià The Cambridge History of Iran per William Bayne Fisher, 1968, Sanjar va executar al fill d'Atsiz i va ocupar Coràsmia. Intentà instal·lar al seu nebot Sulayman Shah ibn Muhàmmad, amb un visir i un atabeg. Aquesta administració directa pels seljúcides no va tenir el suport del corasmis. Tan bon punt Sanjar va abandonar Merv, Atsiz va tornar del seu refugi al Gurgan, el poble es va revoltar i va expulsar a Sulayman Shah. Després del 1140 Sandjar va arribar a un acord de pau amb els ismaïlites.
El 1141, el prestigi d'Ahmad Sanjar continuava malgrat tot sent important. Atsiz jutjà prudent fer-li submissió. Llavors els karlucs es van revoltar contra el karakhànida Mahmud Khan de Samarcanda i van cridar en ajut als kara-kitai (els antics Kitan o Liao dels xinesos); Mahmud va demanar ajut al seu sobirà Sandjar. La cort coràsmia va sol·licitar a Sanjar de marxar en campanya contra els Kara-kitais: la seva glòria en sortiria augmentada i el país es trobaria protegit. Però Sanjar va patir una derrota seriosa contra els Kara-kitai, a l'estepa de Qatwan a Ushrusana, i els invasors penetraren a Coràsmia. Tretze mil homes del sultà van morir en la batalla i el seu campament fou capturat; el seu equipament, l'harem i la seva primera esposa Tarkhan Khatun foren també capturats. Aquesta derrota va demostrar al poble que Sanjar no era invencible contràriament al que es creia fins aleshores. Quan Sanjar i Mahmud Khan es va retirar de Transoxiana davant els Kara-kitai es van dirigir al Khorasan, a Termez i Balkh, i Atsiz (que s'havia declarat vassall dels kara-kitai) i els invasors el van seguir i van prendre Sarakhs i Merv.Una tradició dels historiadors àrabs diu que Atziz havia instigat la invasió per venjar la mort del seu fill Atligh per orde de Sandjar, però no hi ha proves i fins i tot sembla improbable La primavera següent Atsiz va ocupar Nixapur; la khutba fou pronunciada en el seu nom durant diversos mesos. Rashid al-Din Vatvat, poeta a la cort d'Atsiz, va escriure que els seljúcides estaven en el declivi mentre que els xas de Coràsmia augmentaven la seva potència.