El temple d'Eshmun () és un antic lloc de culte dedicat a Eshmun, el déu fenici del guariment. Es troba a Bustan el-Sheikh, prop del riu Awali, dos quilòmetres al nord-est de Sidó, al sud-oest de l'actual Líban.
El lloc va ser ocupat entre el i el , cosa que suggereix una relació intensa amb la propera ciutat de Sidó. Tot i que fou originalment construït per mandat del rei sidoni Eshmunazar II a l'època de la dinastia aquemènida (c. 529-333 aC) per celebrar la recuperació de la riquesa i influència de la ciutat, el complex del temple va ser ampliat per Bodashtart, Yatan-milk i monarques posteriors. Com que les obres d'ampliació es van estendre al llarg de molts segles, en què es va alternar la independència amb l'hegemonia estrangera, el santuari presenta una gran quantitat de diferents estils arquitectònics i decoratius.
El santuari consisteix en una esplanada i un pati limitat per una gran terrassa emmurallada de pedra calcària que sosté un monumental pòdium que va estar rematat per un temple de marbre dedicat al déu en estil grecoromà amb influències perses. L'antic santuari conserva una sèrie de cisternes per ablucions rituals alimentades per canals d'aigua des del «riu d'Asclepi» (l'actual Awali) i des de la deu sagrada de «Ydll».Els fenicis no van assenyalar les vocals fins que els cartaginesos van afegir a l'alfabet fenici un sistema de matres lectionis (lletres vocals), de manera que la inscripció «Ydll» pot transcriure's de diverses maneres (Yidlal, Yadlol, etc.). Cf Aquestes instal·lacions van ser usades per a les finalitats terapèutiques i purificadores que caracteritzaven el culte d'Eshmun. Les excavacions al temple han proporcionat molts artefactes de valor, entre els quals destaquen especialment els gravats amb textos fenicis, que han proporcionat informació valuosa sobre la història del lloc i de l'antiga Sidó.
El temple d'Eshmún declinà i va caure en l'oblit quan el cristianisme va reemplaçar el paganisme, i els seus grans blocs de pedra calcària van ser utilitzats per construir estructures posteriors. El lloc del temple va ser redescobert el 1900 per caçadors de tresors locals, que van despertar la curiositat dels estudiosos internacionals. Maurice Dunand, un arqueòleg francès, va excavar amb cura el lloc des de 1963 fins al començament de la Guerra Civil Libanesa, el 1975. Després de la retirada voluntària d'Israel del Sud del Líban, el lloc va ser rehabilitat i inscrit en la llista de candidats a llocs Patrimoni de la humanitat.
Culte a Eshmun
Eshmun era la deïtat fenícia de la curació i la renovació de la vida. Va ser una de les divinitats més importants del panteó fenici i la principal divinitat masculina de Sidó. Originalment una divinitat de la natura i un déu de la vegetació primaveral, Eshmun va ser equiparat a la deïtat babilònica Dumuzi. El seu paper més tard es va ampliar al panteó fenici, i va obtenir atributs celestes i còsmics.
El mite d'Eshmun va ser relatat al pel filòsof neoplatònic sirià Damasci, dins de la seva biografia d'Isidor d'Alexandria, i al pel Patriarca de Constantinoble Foci. Tots dos narren que Eshmun, un home jove de Beirut, estava caçant al bosc quan la deessa Astarte el va veure i va quedar enamorada de la seva bellesa. La deessa va assetjar al jove fins que aquest es mutilà amb una destral i va morir. La deessa, afligida per la culpa, va reviure, segons el mite, n'Eshmun i el va transportar al cel on es va convertir en un déu celeste.Cfr. Damasci, Vida de Isidoro, Cod. 242, comp. 181 i Foci, Bibliotheca Codex 242.
Des d'una perspectiva històrica, el primer esment escrit a Eshmun està datat en l'any 754 aC, data de la signatura del tractat entre el rei assiri Ashurnirari V i Mati'el, rei d'Arpad, en el qual el déu hi figura com un dels patrons de l'acord. Eshmun va ser identificat amb el déu de la mitologia grega Asclepi a causa de la influència hel·lenística sobre Fenícia. Les primeres proves d'aquesta equiparació procedeixen de monedes d'Amrit i Acre datades al . Aquest fet és exemplificat també pels noms hel·lenitzats del riu Awali, que va ser anomenat fluvius Asclepius i les arbredes circumdants al temple d'Eshmun, conegudes com les «arbredes d'Asclepi».
Història miniatura|Mapa de Fenícia amb les seves ciutats principals.
Antecedents Al , el rei assiri Assurnasirpal II va conquerir l'actual Mont Líban i les seves ciutats costaneres. Els nous sobirans exigien tribut de Sidó, juntament amb totes les altres ciutats de Fenícia. Aquests pagaments estimularen els habitants de la ciutat a buscar riqueses i promoure la seva emigració i expansió, que va arribar al punt màxim al . Quan el rei assiri Sargon II va morir, el 705 aC, el rei sidoni Luli va establir una aliança amb els egipcis i els reis de Judà en una infructuosa revolta contra l'Imperi assiri, però es va veure obligat a fugir a Kition (la moderna Larnaca, a Xipre) amb l'arribada de l'exèrcit assiri, encapçalat per Senaquerib, fill i successor de Sargon II. Senaquerib va instaurar n'Ittobaal al tron de Sidó i va reimposar el tribut anual.
Abdi-Milkutti ascendí al tron de Sidó el 680 aC. i es va revoltar també contra els assiris. En resposta, el rei assiri Asarhaddón va posar setge a la ciutat. Abdi-Milkutti va ser capturat i decapitat el 677 aC després d'un setge de tres anys, mentre que la seva ciutat va ser destruïda i reanomenada com a Kar-Ashur-aha-iddina («port d'Esarhaddon»). Sidó va ser desposseïda del seu territori, que va ser atorgat a Baal I, el rei de la ciutat veïna (i rival) de Tir, i fidel vassall d'Esarhaddon. Baal I i Esarhaddon firmaren un tractat l'any 675 aC., al qual s'hi invoca Eshmún com a garant del pacte.El nom d'Eshmun es transcriu en accadi com a «Ia-su-mu-nu» al tractat d'Esarhaddon.
Construcció miniatura|Ruïnes del mur de carreus del santuari d'Eshmun. Sidó va recuperar el seu nivell de prosperitat poc després, mentre que Tir va ser assetjada durant 13 anys (586-573 aC) pel rei de Caldea Nabucodonosor II. No obstant això, el rei sidoni va seguir exiliat a la cort de Babilònia. Sidó va reclamar la seva antiga posició com a principal ciutat de Fenícia, a l'època de la dinastia aquemènida (c. 529-333 aC). Durant aquest període, Xerxes I de Pèrsia obsequià el rei Eshmunazar II amb la plana de Sharon,Territori al sud de Sidó, des del mont Carmel fins a Jaffa. com a agraïment per l'aportació de la flota de Sidó al seu servei durant les guerres mèdiques. Eshmúnazar II va voler demostrar la riquesa i influència recuperada mitjançant la construcció de nombrosos temples a divinitats sidònies. Les inscripcions trobades al seu sarcòfag revelen que ell i la seva mare, Amashtarte, van construir diversos temples dedicats als déus de Sidó, inclòs el temple d'Eshmun en un antic santuari natural de medicina, la «font d'"Ydll" prop de la cisterna».
Tal com confirmen dues sèries d'inscripcions sobre els fonaments del podi monumental, la construcció de l'edifici principal del santuari no va començar fins al regnat del rei Bodashtart. El primer conjunt d'inscripcions porta únicament el nom de Bodashtart, mentre que el segon conté el seu nom i el del príncep Yatan-milk. Una inscripció fenícia, situada tres quilòmetres aigües amunt del temple, que data de l'any 14 de regnat de Bodashtart, fa referència a obres de conducció d'aigua des del riu Awali, a la font d'«Ydll», per tal de ser utilitzada en rituals d'ablució al temple.
Declivi miniatura|esquerra|alt=Escriptura fenícia, de dreta a esquerra. Primera línia: Mēm Lāmedh Kaph Bēth Dāleth ʼAyin Šin Tāw Rēš Tāw Nun Bēth Nun ṣādē Dāleth Qōph Yōdh Tāw Nun Mēm Lāmedh Kaph Mēm Lāmedh Kaph ṣādē Dāleth Nun Mēm. Segona línia: Bēth Nun Bēth Nun Mēm Lāmedh Kaph ʼĀleph Šin Mēm Nun ʼAyin Zayin Rēš Mēm Lāmedh Kaph ṣādē Dāleth Nun Mēm ʼĀleph Yōdh Tāw Hē Bēth Tāw Zayin. Tercera línia: Bēth Nun Lāmedh ʼĀleph Lāmedh Yōdh Lāmedh ʼĀleph Šin Mēm Nun Šin Rēš Qōph Dāleth Šin|Inscripció fenícia del rei Bodashtart trobada al podi del Temple d'Eshmun, . El santuari d'Eshmun va patir un terratrèmol al , que va demolir el temple de marbre a la part alta del podi. Aquesta estructura no va ser reconstruïda, però moltes capelles i temples es van unir més tard a la mateixa esplanada. El temple va seguir sent un focus de peregrinacions al món antic fins a l'adveniment del cristianisme, quan va ser prohibit el culte a Eshmun i es va construir una església cristiana al lloc del temple, unit per un carrer romà des de l'estrada. Restes i fragments de mosaic de l'església romana d'Orient encara poden contemplar-se en les excavacions. Un altre terratrèmol va sacsejar Sidó voltant de l'any 570. Antonino de Piacenza, un pelegrí cristià italià, va descriure la ciutat com a parcialment en ruïnes. Durant anys després de la desaparició del culte a Eshmun, el lloc del santuari va ser utilitzat com a pedrera. L'emir Fakhr-al-Din II va utilitzar els seus enormes blocs per construir un pont sobre el riu Awali al i el santuari va caure progressivament en l'oblit.
Redescobriment miniatura|Richard Pococke amb vestits orientals, per Jean-Étienne Liotard, 1738. Entre 1737 i 1742, Richard Pococke, un antropòleg britànic, va fer una expedició per l'Orient Mitjà i va escriure sobre el que ell va pensar que constituïen les ruïnes d'una muralla defensiva construïda amb blocs de pedra de 3,7 metres de llarg prop del riu Awali. Quan l'orientalista francès Ernest Renan va visitar l'àrea el 1860, es va adonar que els pilars del pont sobre l'Awali estaven fabricats amb blocs finament encoixinats procedents d'una estructura anterior. També va assenyalar en el seu informe, la Mission de Phenicia (1865-1874) (Missió de Fenícia (1865-1874), que un caçador de tresors local li va parlar d'un gran edifici a prop del pont sobre l'Awali.
El 1900, caçadors de tresors locals clandestins van excavar a l'atzar l'esplanada del santuari d'Eshmun i van descobrir inscripcions tallades en les parets del temple. Aquest descobriment va despertar l'interès de Theodore Macridy, conservador del Museu de Constantinoble, qui va netejar les restes del temple entre 1901 i 1903. Wilhelm Von Landau també excavà el lloc entre 1903 i 1904. El 1920, Gaston Contenau va liderar un equip d'arqueòlegs que van reconèixer tot el complex del temple. La primera excavació arqueològica extensa, que va revelar completament el temple d'Eshmun va ser realitzada per Maurice Dunand entre els anys 1963 i 1975. Les proves arqueològiques mostraren que el lloc va ser ocupat des del fins al .
Després de 1975 Durant la Guerra Civil Libanesa i l'ocupació israeliana del sud del Líban, el jaciment arqueològic del temple va ser descuidat i envaït per la vegetació; El jaciment va ser de nou esclarit i va recuperar la seva condició d'excavació arqueològica després de la retirada israeliana. Avui dia es pot visitar el santuari d'Eshmun tot l'any. El lloc té una importància arqueològica particular, ja que és el millor jaciment fenici conservat al Líban. Es va incloure en la llista temptativa de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco l'1 de juliol de 1996.
En la literatura, el temple d'Eshmun apareix en la novel·la de Nabil Saleh, The Curse of Ezekiel (2009), com a escenari on Bomílcar s'enamora i rescata la princesa Chiboulet d'un dels sacerdots del temple.
Ubicació miniatura|Estela amb caràcters cuneïformes d'Asarhaddon.