Els flamencs o àlics són els membres d'un grup d'ocells neognats que pertanyen a l'ordre dels ciconiformes, família dels fenicoptèrids (Phoenicopteridae) i l'ordre dels fenicopteriformes (Phoenicopteriformes). Es distingeixen sis espècies, quatre del Nou Món i dues del Vell. Es troben a tots els continents, a excepció d'Oceania
Morfologia miniatura|Esquelet de flamenc mostrant l'especialitzat bec|esquerra|210x210pxSón aus molt esveltes, d'entre 80 cm i 1,40 m de llarg, amb potes i colol molt llargs. Tenen el crani de setze a vint vèrtebres cervicals i peus anisodàctils. El bec és molt característic i perfectament adaptat per furgar al fang. La mandíbula superior és més petita que la inferior que és l'única mòbil. El bec té una pronunciada curvatura cap avall i està dotat d'unes laminetes internes per retenir les substàncies alimentàries per filtrar el llim. Els peus tenen quatre dits, els tres davanters units per una membrana i el posterior molt petit.
Totes les espècies són de color rosa més o menys fort, des del rosa clar gairebé blanc del flamenc europeu (Phoenicopterus roseus), fins al color salmó del flamenc del Carib (Phoenicopterus ruber)
Alimentació miniatura|300x300px|Mostra de l'habit d'alimentació per filtratge del Phoenicopterus roseus a la Riserva naturale della Foce dell'Isonzo (Friül - Venècia Júlia-Itàlia) Els flamencs s'alimenten en zones d'aigües salobres, mitjançant filtració, d'algues verdiblaves (cianobacteris), mol·luscs i crustacis, principalment del gènere Artèmia, que filtren del fang i l'aigua a través d'estructures peludes als becs. Aquestes són les úniques aus que filtren el menjar, segons el mateix mètode que utilitzen les balenes. Per a aquest objectiu, els flamencs submergeixen el bec a l'aigua al revés i es porten petites plantes i petits animals filtrant l'aliment amb l'aigua i utilitzant unes petites tires (lamel·les) i utilitzant la llengua aspra com a pistó. S'alimenten en llacs poc profunds, de vegades en grups de fins a un milió de membres.
El color rosat o vermellós dels flamencs prové de les proteïnes del carotè obtingudes de la seva dieta d'animals i plantes: el plàncton. Aquestes proteïnes es descomponen en pigments que són digerits per enzims. La font varia segons l'espècie que influeix en la quantitat de color. Els flamencs que tenen com única dieta algues verdes són més brillants en comparació amb aquells que les prenen com a font secundària. Els flamencs dels zoològics, que sovint no obtenen la millora del color per la seva dieta, poden rebre el pigment addicional Cantaxantina.
Color miniatura|296x296px|Detall de plomatge d'exemplar de Phoenicopterus ruber en captivitat Les cries de flamenc surten de la closca amb el plomatge gris, però les plomes de l'adult són de color rosa lluminós a vermell, a causa de carotenoides obtinguts del seu aliment.
Els flamencs subadults són més pàl·lids amb potes fosques. Els adults que alimenten els pollets també es tornen més pàl·lids, però conserven les potes de color rosa brillant. Les secrecions de la glàndula uropígea també contenen carotenoides. Durant l'època de reproducció, els flamencs més grans augmenten la freqüència de les seves secrecions uropigials que s'estenen sobre les seves plomes i milloren així el seu color. Aquest ús cosmètic de les secrecions uropigials s'ha descrit com una aplicació de "maquillatge".
Un flamenc que s'alimenta bé i saludable és de color rosa lluminós a vermell. El flamenc més rosat és el més desitjable com a parella, mentre que si l'individu és de color blanc o pàl·lid és simptoma que pot estar malalt o pot haver patit alguna deficiència nutricional.
Cicle vital
Els flamencs necessiten grans extensions d'aigua poc profunda, normalment salina, salobre o alcalina, des del nivell del mar fins a 5000 m.s.n.m. Els flamencs són aus molt socials que viuen a colònies amb individus que es poden comptar per milers. Aquestes grans colònies serveixen a tres propòsits: evitar l'acció dels depredadors, expandir el seu aliment i optimitzar els escassos llocs adequats per niar. La unitat social més bàsica i estable dels flamencs és la parella que formen a partir d'un mascle i una femella. Aquest vincle entre ells tendeix a ser fort; no obstant, en colònies més grans, on hi ha més parelles elegibles, poden ocórrer canvis de parella. En parelles, tant el mascle com la femella contribueixen a construir el niu per criar l'ou i en la seva defensa. Abans de reproduir-se, les colònies de flamencs es divideixen en grups reproductors entre 15 i 50 aus. Tots dos sexes en aquests grups realitzen exhibicions rituals coreografiades i sincronitzades. Aquestes cerimònies serveixen tant per estimular la nidificació sincrònica com per establir la formació de parelles en aus que encara no tenen parella.
Les parelles de flamencs estableixen i defensen territoris de nidificació. Localitzen al fang un lloc adequat per construir el niu, que sol ser elegit per la femella. La construcció del niu també es pot veure interrompuda per una altra parella que intenta robar el lloc del niu. Els flamencs defensen ardentment els seus nius i les seves cries. Després de l'eclosió, l'únic esforç dels pares és alimentar els pollets. Els flamencs produeixen llet de pap, igual que els coloms i les tortugues, gràcies a l'acció d'una hormona anomenada prolactina. Conté més greix i menys proteïnes que aquest últim i es produeix en glàndules situades a la part superior del sistema digestiu, no exactament al cos. Tots dos pares cuiden les seves cries, i els flamencs joves mengen aquesta llet, que també conté glòbuls vermells i blancs. Durant els primers sis dies, tant els adults com les cries romanen als llocs de nidificació. Després d'uns set a vint dies, els pollets es comencen a moure i explorar el seu entorn. Després de dues setmanes, els pollets s'uneixen a grups anomenats "petits vivers" o "guarderies" i els seus pares immediatament els abandonen en el si d'aquests grups. Més tard, les petites guarderies s'uneixen per formar un grup més gran que conté milers de joves pollets. Aquells exemplars que no romanen a les seves escoles bressol són vulnerables als depredadors.
Migració miniatura|315x315px|Exemplars en vol en forma V de Phoenicopterus roseus a la Réserve naturelle régionale du Scamandre (Occitània) El flamenc comú, Phoenicopterus roseus, té una gran capacitat de dispersió. Les poblacions reproductores del nord d'Àsia migren cap al sud per hivernar al llarg de les costes meridionals del mar Caspi. Les poblacions de l'Orient Mitjà i d'Europa són parcialment migratòries, amb una part d'aquestes poblacions migrant cap al sud a la tardor cap al nord d'Àfrica i la península Aràbiga, i tornant a la primavera. Les poblacions reproductores als llacs de la Gran Vall del Rift són principalment residents durant tot l'any i fan moviments entre els llacs. La dispersió de les zones de cria estàn relacionades amb la filopatria natal, l'experiència, el domini, i les vies de migració preferents. Les variacions en els nivells freàtics de les zones de cria poden influir en els canvis que mostren algunes poblacions al llarg del temps, com les experimentades entre els espais de La Camarga (Sud de França) i Fuente de Piedra (Espanya).
Els flamencs s'alineen en files o en forma de V per minimitzar els costos energètics de volar amb el coll i potes estirats. El dimorfisme de la mida entre mascles i famelles comporta una menor potència mecànica requerida en el viatge en femelles respecte als mascles. En els flamencs comuns, la densitat mineral òssia del flamenc per l'adaptació al vol de l'aleteig és menor que en altres ocells que utilitzen estratègies de vol menys costoses.
Al contient americà les espècies de flamenc no solem migrar. El flamenc americà, Phoenicopterus ruber, es distribuïeix per tot el Carib, Amèrica del Nord i del Sud. A Les principals colònies de reproducció (Bahames, Bonaire, Cuba, Equador, Mèxic i Veneçuela, cal afegir-hi Colòmbia, Curaçao, Illes Turks i Caicos). El Flamenc de Xile, Phoenicopterus chilensis nidifica a l'Argentina, Bolivia, Xile, Perù i Uruguai, mentre que al sud de Brasil es mou sense reproduir-se en espais diferents. Se'l pot trobar també a l'Equador, Paraguai i les Illes Maldives.
Taxonomia Els flamencs es classifiquen en sis espècies vivents:
Gènere Phoenicopterus, amb tres espècies. Phoenicopterus chilensis, flamenc xilè, flamenc austral o parihuana, de Sud-amèrica austral (l'espècie més austral de la família, tant en la distribució de vida com en nidificació). És l'espècie més petita al gènere. Phoenicopterus roseus, flamenc rosat, (Peter Simon Pallas,1811) comú o gran flamenc. Viu l'Àfrica, Àsia i Europa. És l'espècie més gran en el gènere. Phoenicopterus ruber, flamenc del Carib, de Centreamèrica i el nord de Sud-amèrica. Gènere Phoeniconaias, amb una espècie: el flamenc menut (Phoeniconaias minor). Gènere Phoenicoparrus, amb dues espècies. Phoenicoparrus jamesi - flamenc de James. Aiguamolls de l Perú, Xile, Bolívia i l'Argentina Phoenicoparrus andinus - flamenc dels Andes. Zones humides dels alts Andes, al sud del Perú, Bolívia, nord de Xile i nord-oest de l'Argentina.
Relacions taxonòmiques El gènere Phoenicopterus se separa de Phoenicoparrus, entre altres característiques, per presentar una estructura del bec força diferent, ja que és més primitiu, adequat per capturar preses més grans, com mol·luscs i crustacis. A més, posseeix un hallux, dit gran del peu. L'estructura del bec a Phoenicoparrus és profundament aquillada amb un aparell filtrador més especialitzat, amb bulb en secció transversal apte per a la captura de preses molt petites, com algues verd-blaves i diatomees.
La importància d'aquestes característiques en la designació d'un gènere propi havia estat posada en dubte. Els resultats de d'una anàlisi d'hibridació d'ADN publicada l'any 1990, va permetre trobat petites distàncies genètiques entre tots els representants de la família, Phoenicoparrus, que passar a ser sinònim de Phoenicopterus.
Nous estudis genètics de tots els tàxons de la família emprant mostres de dotze loci nuclears i dos loci mitocondrials, van generar un robust arbre filogenètic amb un alt nivell de suport mitjançant el mètode Bootstrap amb màxima versemblança. Es detectà una profunda separació entre els flamencs majors i menors, que va justificar que fossin novament dividits en almenys dos gèneres, en fusionar al monotípic gènere Phoeniconaias, amb la seva única espècie: Phoeniconaias minor. Les espècies sud-americanes, Phoenicoparrus, els hi falta un dit del peu.
Els clades de Phoenicoparrus i Phoenicopterus van divergir al Pliocè o al Plistocè primerenc (1,7 a 3,9 milions d'anys enrere).
Fòssils miniatura|Fòssil de Palaelodus ambiguus dels Palaelodidae o "flamencs nedadors". A més de les espècies vivents, s'han descrit nombroses espècies sobre la base del registre fòssil:
Espècies prehistóriques de "Phoeniconotius" o "Phoenicopterus": Phoenicopterus croizeti (Oligocè mitjà – Miocè mitjà d'Europa Central) Phoenicopterus floridanus, Brodkorb,1953 (Pliocè primerenc a Florida) Phoenicopterus stocki, Miller, 1944 (Pliocè Mitjà de Racó, Chihuahua, Mèxic) Phoenicopterus copei, Shufeldt, 1892 (Plistocè tardà d'Oregon, a l'oest d'Amèrica del Nord i al centre de Mèxic) Phoenicopterus minutus, Howard, 1955 (Plistocè Superior de Califòrnia) Phoenicopterus eyrensis, (Oligocè tardà d'Austràlia Meridional). Phoenicopterus aethiopicus Elornis (Eocè mitjà – Oligocè primerenc) – incloent Actiornis Flamencs sendet. gen. y sp. (Miocè tardà de San José, Uruguai)