Nikolai Andréievitx Rimski-Kórsakov (en rus: Никола́й Андре́евич Ри́мский-Ко́рсаков) (Tikhvin, 18 de març de 1844 - Liúbensk, 21 de juny de 1908) va ser un compositor rus i professor de música clàssica, particularment conegut per la seva figura com a mestre orquestrador. Les seves composicions més famoses són Xekherazada, Capritx espanyol i La gran Pasqua russa.miniatura|Tomba de Rimski-Kórsakov al cementiri de Tikhvin
Biografia Infància Rimski-Kórsakov va néixer a Tikhvin, una ciutat dos-cents quilòmetres a l'est de Sant Petersburg, en el si d'una família aristocràtica amb antecedents militars. El seu germà, Voin, 22 anys més gran que ell, va ser un conegut navegant i explorador.
Rimski-Kórsakov fa referència en les seves memòries que la seva mare tocava una mica el piano i el seu pare sabia tocar d'oïda algunes peces. A l'edat de sis anys va començar a prendre classes de piano amb diversos professors locals i ja mostrava una bona oïda, però manifestava poc interès, tocant, com més tard escriuria, «malament, de manera descuidada, […] mantenint un tempo correcte amb prou feines». Tot i que va començar a compondre a deu anys, Rimski-Kórsakov preferia la literatura a la música. Més tard escriuria que d'aquelles lectures, i dels contes que el seu germà li explicava sobre els seus descobriments, va desenvolupar un amor poètic envers el mar «sense mai haver-lo vist». D'aquesta passió, i encoratjat per Voin, es va unir a la Marina imperial russa a l'edat de dotze anys.
En el període en què va anar a l'escola, Rimski-Kórsakov va prendre lliçons de piano d'un home anomenat Ulij. Aquestes classes van rebre l'aprovació de Voin, director de l'escola en aquell temps, perquè ajudarien el jove a desenvolupar les seves habilitats socials i a superar la seva timidesa. Rimski-Kórsakov escriu que mentre es mostrava «indiferent» a les lliçons, va créixer dins seu l'amor per la música, fomentada per les assídues visites a l'òpera i a concerts orquestrals. Ulij es va adonar que tenia un gran talent musical i li va recomanar un nou professor, F.A. Canille (Théodore Canillé). Va començar les lliçons de piano i composició a la tardor de 1859 amb Canille, del que més tard diria ser el motiu pel qual va dedicar la seva vida a la composició. Gràcies a Canille va accedir a gran quantitat de música nova per a ell, incloent-hi la de Mikhaïl Glinka i Robert Schumann. Tot i que al jove músic li agradaven les classes de música, Voin les va cancel·lar quan Rimski-Kórsakov tenia disset anys, perquè creia que no eren d'utilitat. Canille li va demanar a Rimski-Kórsakov que continués anant a casa seva cada diumenge, no per classes formals, sinó per tocar duets i parlar de música. El novembre de 1861, Canille presenta el jove de 18 anys a Mili Balàkirev. Balàkirev al seu torn li va presentar a César Cui i Modest Mússorgski. Aquests tres homes eren ja coneguts compositors tot i rondar la vintena d'anys. Rimski-Kórsakov posteriorment va escriure: «Amb quin delit escoltava discussions de temes de veritat [cursiva emfàtica de Rimski-Kórsakov] sobre instrumentació, escriptura de parts, etc.! A més, la major part del que es parlava era sobre assumptes musicals d'actualitat! De cop em vaig submergir en un nou món, desconegut per a mi, del qual només havia sentit parlar en la societat dels meus amics diletants. Em va causar una gran impressió».
Balàkirev va animar Rimski-Kórsakov que compongués i li va ensenyar els procediments bàsics per a començar, aprofitant el temps que no passava navegant. Balàkirev també va instar que s'enriquís llegint llibres d'història, literatura i crítica literària. Quan li va mostrar a Balàkirev els primers compassos d'una primera simfonia en mi bemoll major que havia compost, aquest va insistir que havia de continuar treballant en ella malgrat el seu desconeixement de les formes musicals. Durant els dos anys i vuit mesos que Rimski-Kórsakov va navegar en el veler clíper Almaz des de 1862, ja havia completat i orquestrat tres moviments de la simfonia. Va compondre el moviment lent durant una escala a Anglaterra i li va enviar per correu la partitura a Balàkirev abans de tornar a alta mar. Al principi, el treball en la simfonia va mantenir el jove rus ocupat durant la seva travessia. Va comprar partitures a cada port en què feien escala, i un piano per interpretar-les, i ocupava les seves hores d'oci estudiant el tractat d'orquestració de Berlioz. Va trobar temps per llegir les obres d'Homer, William Shakespeare, Friedrich Schiller i Johann Wolfgang von Goethe, mentre visitava Londres, les Cascades del Niàgara i Rio de Janeiro durant les seves escales als diferents ports.
Finalment, la manca d'estímul musical exterior va apagar les ànsies d'aprendre del jove mariner i li va confessar a Balàkirev que després de dos anys al mar havia descuidat les seves classes de música feia mesos. «La idea de ser un músic i compositor a poc a poc va perdre força», recordaria posteriorment, «les terres llunyanes em van començar a seduir, d'alguna manera, tot i que, sent sincer, el servei naval mai em va agradar molt i amb prou feines s'adequava a la meva forma de ser».
Tutela de Balàkirev i el grup d'Els Cinc De tornada a Sant Petersburg el maig de 1865, les obligacions de Rimski-Kórsakov consistien en un parell d'hores de tasques d'oficina cada dia, però recordava que el seu desig de compondre «havia estat reprimit […] ja no tinc gens d'interès per la música». En les seves memòries explica que el contacte amb Balàkirev el setembre de 1865 el va encoratjar «a habituar-se a la música per a més endavant submergir-se de ple en ella». Seguint una indicació de Balàkirev, va compondre el trio restant de l'scherzo de la seva Primera Simfonia i en va revisar l'orquestració per complet. Al desembre d'aquell mateix any, l'obra es va estrenar sota la direcció de Balàkirev a Sant Petersburg, seguida d'una segona interpretació el març de 1866 sota la batuta de Konstantín Liàdov (pare del compositor Anatoli Liàdov).
L'intercanvi epistolar entre Rimski-Kórsakov i Balàkirev clarament mostra que algunes de les idees per a la simfonia van sorgir gràcies a Balàkirev. Aquest sempre anava més enllà i no es limitava a corregir la peça musical, sinó que la recomponia al piano en algunes ocasions. Rimski-Kórsakov recordava el següent: “Un alumne com jo havia de presentar a Balàkirev una proposta de composició en forma embrionària, és a dir, encara que fossin tan sols els primers quatre o vuit compassos. Balàkirev es dedicava a fer correccions, indicant com refer aquell embrió; l'examinava de dalt a baix, lloant i enaltint els primers dos compassos, però censurava els següents dos, els ridiculitzava i feia tot el possible perquè l'autor se sentís a disgust amb ells. Que la composició fora viva i fèrtil no sempre era un factor a favor, es requerien freqüents correccions i la tasca de compondre s'allargava durant un llarg període sota el fred control de l'autocrítica.”
Rimski-Kórsakov recorda que «Balàkirev i jo ens portàvem bastant bé. A instàncies seves vaig accedir de bona gana a reescriure els moviments simfònics que vaig compondre i a acabar-los amb l'ajuda dels seus consells i improvisacions». Tot i que posteriorment la influència de Balàkirev li va arribar a resultar sufocant i es va acabar deslligant d'ell, això no va impedir que en les seves memòries reconegués i lloés el talent del seu mentor com a crític i improvisador. Sota la guia de Balàkirev, Rimski-Kórsakov va canviar el seu enfocament cap a un altre tipus de composicions. Va començar una simfonia en si menor, però va resultar ser massa semblant a la Novena Simfonia de Beethoven i la va abandonar. Va completar una Obertura Sobre Tres Temes Russos basant-se en les obertures sobre temes populars de Balàkirev, així com una Fantasia Sobre Temes Serbis, obres que es van estrenar en un concert en honor dels delegats del Congrés Eslau el 1867. En el seu article sobre el concert, el crític nacionalista Vladímir Stàssov encunyaria la frase Mogútxaia kutxka per al cercle de Balàkirev (Mogútxaia kutxka se sol traduir com «El Gran Grapat» o «Els Cinc»). Rimski-Kórsakov també va compondre les primeres versions de Sadkó i Antar, que van consolidar la seva reputació com a compositor d'obres orquestrals.
Rimski-Kórsakov es relacionava i discutia sobre música amb altres membres d'Els Cinc; criticaven les seves pròpies peces i col·laboraven en la creació de noves obres. Es va fer amic d'Aleksandr Borodín, la música del qual el fascinava, i cada vegada passava més temps amb Mússorgski. Balàkirev i aquest últim tocaven el piano a quatre mans, Mússorgski de vegades cantava i contínuament opinaven sobre la música d'altres compositors, sent els seus gustos favorits «propers a Glinka, Schumann i els últims quartets de corda de Beethoven». Fèlix Mendelssohn no era considerat de categoria elevada, Wolfgang Amadeus Mozart i Joseph Haydn «estaven passats de moda i componien una música ingènua» i Johann Sebastian Bach era pura matemàtica sense sentiments. Berlioz «era molt apreciat», Liszt era «minusvàlid i pervertit des d'un punt de vista musical […] fins i tot una caricatura» i amb prou feines es parlava de Wagner. Rimski-Kórsakov «escoltava aquestes opinions amb avidesa i absorbia els gustos de Balàkirev, Cui i Mússorgski sense qüestionar ni posar-los en dubte». Sovint, les obres musicals discutides «eren tocades en només alguns fragments i no podia formar-me una opinió en profunditat». Això, escriu, no li va impedir acceptar aquests judicis al peu de la lletra i repetir-los «com si estigués profundament convençut de la seva validesa».
Rimski-Kórsakov va ser especialment apreciat dins d'Els Cinc i, per tots aquells que visitaven el cercle, a causa del seu talent com a orquestrador. Balàkirev li va demanar que orquestrés una marxa de Franz Schubert per a un concert el maig de 1868; Cui, la seva òpera William Ratcliff, i Aleksandr Dargomijski, les obres del qual eren molt apreciades per Els Cinc i que estava a punt de morir, la seva òpera El Convidat De Pedra.
A la tardor de 1871, Rimski-Kórsakov es va traslladar a l'anterior apartament del seu germà Voin i va convidar Mússorgski al fet que fos el seu company d'habitació. Van arribar a un acord de treball que consistia en el fet que Mússorgski utilitzava el piano als matins mentre Rimski-Kórsakov treballava copiant o orquestrant. Quan el seu company d'habitació marxava al servei civil al migdia, el piano quedava llavors a disposició de Rimski-Kórsakov. El temps de les tardes es va distribuir de mutu acord. «Aquella tardor i hivern els dos vam arribar a un bon acord», escriu Rimski-Kórsakov, «amb un intercanvi constant d'idees i projectes. Mússorgski va compondre i orquestrar l'acte polonès de Borís Godunov i l'escena popular A Prop De Kromy. Jo vaig orquestrar i acabar la meva Dama de Pskov».miniatura|En aquest Conservatori de Sant Petersburg i entre 1871 i 1906, Rimski - Kórsakov va ensenyar a una generació de joves compositors, considerant el principal impulsor de l'estil rus de composició. Entre els seus alumnes estaven Serguei Prokófiev i Ígor Stravinski .|225x225px
Catedràtic, matrimoni i inspector de bandes El 1871, el compositor, amb vint-i-set anys, va ser nomenat Catedràtic de Composició i Instrumentació (orquestració) al Conservatori de Sant Petersburg, així com director de la Classe d'Orquestra. Va mantenir el seu lloc al servei naval en actiu i impartia les seves classes en uniforme (els oficials militars estaven obligats a portar el seu uniforme durant tot el dia, ja que es considerava que sempre estaven de servei).