Marie François Maurice Emmanuel (Bar-sur-Aube, Aube, 2 de maig de 1862 - París, 14 de desembre de 1938) va ser un compositor francès de música clàssica i destacat musicòleg especialitzat en la música de l'antiga Grècia.
Biografia Va néixer a Bar-sur-Aube però va créixer a Beaune (Costa d'Or), on els seus pares es van traslladar el 1867. Aquí va viure intensament la riquesa del seu folklore musical, va descobrir els cants dels vinyaters i va ser cantant en el cor de la catedral. El 1880 va entrar al Conservatori de París, estudiant amb Albert Bourgalt-Ducoudray (història de la música), Théodore Dubois (harmonia), Savard i Léo Delibes (composició). Aquest últim s'oposà a les seves innovacions -la seva concepció modal de la música- i li va impedir participar en el gran Prix de Rome. De forma privada va rebre lliçons d'Ernest Guiraud per al seu treball de llicenciatura i a casa seva va conèixer a Claude Debussy.
Però la curiositat d'Emmanuel, home de vastíssima cultura i amplis interessos, no s'atura en la música. Després d'estudiar humanitats, filologia i història de l'art, obté la llicenciatura a la Sorbona amb una tesi sobre la dansa grega antiga, Essai sur l'orchestique grecque d'après les monuments figurés, que presenta brillantment el 1895. Amant de la naturalesa i de l'arqueologia i incansable viatger, entre 1880 i 1902 aprofita cada estiu per efectuar excursions a peu per Bretanya, els Alps, Suïssa, Àustria i Hongria, realitzant dibuixos i rebent impressions que alimentaran la seva imaginació. Així, per exemple, els carillons de les esglésies de Dijon i Beaune li inspiren el 1893 seva Sonatina núm. 1 i una orquestra de gitanos que escolta en una travessia pel Danubi l'incita a escriure el 1902 la seva Zingaresca.
Mestre de capella a l'església de Santa Clotilde de París -càrrec que també havia acupat César Franck- de 1904 a 1906, tres anys més tard és nomenat professor d'Història General de la Música al Conservatori de París, on succeeix al seu mestre Bourgault-Ducoudray, càrrec que exercirà fins al seu retir el 1936.
Al llarg d'una vida fecunda i generosa, Emmanuel comptarà amb infinitat d'amics, francesos i estrangers, a més de nombrosos alumnes i deixebles: entre els primers, Dukas, Pierné, Tournemire, Aubert, Dupré, Ladmirault, Koechlin (a qui tant l'uneix), Le Flem, Busoni, entre els segons, Gaston Litaize, Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 722. () Ibert, Roland-Manuel, Migot, Casadesus, Lefébure i Messiaen. Apassionat per la música modal i la mètrica grega antiga, Emmanuel escriu nombrosos assajos, entre ells una Història de la llengua musical (1911), llibre fonamental que testimonia el seu profund coneixement de les fonts populars i la música antiga, un Tractat de l'acompanyament modal dels salms (1913); sengles biografies de César Franck (1930) -la figura del qual va contribuir a reivindicar- i Anton Reicha (1936) i un transcendental estudi sobre Pelléas et Mélisande (1926).
Obres Però aquest veritable humanista va ser també, i sobretot, un músic original i sensible, autor d'un important llegat constituït per trenta úniques obres numerades entre les quals hi ha dues tragèdies líriques en tres actes sobre textos d'Èsquil: Prométhée enchaîné i Salamine. El seu pudor, el seu afany de perfecció i un implacable esperit autocrític el portaran a destruir o impedir la publicació de quaranta-tres composicions: set sonates, un septet, un quartet de corda, una simfonia, dotze cançons i nombroses peces per a piano.
Exceptuades les seves partitures més ambicioses (les dues òperes esmentades, la pantomima Pierrot pintor i la música incidental per a l'Amfitrió de Plaute), la discografia d'Emmanuel era, fins ara, reduïda però cobria amb prou fortuna gairebé tota la resta de la seva producció. Així, Leif Segerstam i Gilles Nopre van gravar en la ja extinta col·lecció Naxos Patrimoine (1990-92) les dues Simfonies i El Poema del Roine, darrera obra d'Emmanuel, orquestrada per D'Harcourt, el mateix segell que va registrar el 1995 les Trenta cançons borgonyones del país de Beaune amb Florence Katz, Jean-Pierre Quenaudon, Laure Rivierre i el Cor Regional de Borgonya dirigit per Roger Toulet, a Florence Katz, Lionel Peintre i Marie-Catherine Girod es va deure la integral de les cançons (Timpani, 1995), la mateixa pianista va publicar el 1986 per Accord les extraordinàries Sis sonatinas per a piano més la Sonata per a flauta, clarinet i piano en companyia de Richard Vieille i Alain Marion, i el 1993 el jove duo format per Marc Coppey i Eric Li Sage es va atrevir amb la Sonata per a violoncel i piano (K617).
Referències
Bibliografia Maurice Emmanuel. A Marc Honegger (dir.), Dictionnaire de la Musique, Les hommes et leurs œuvres, Bordas, Paris 1986 Christophe Corbier, Maurice Emmanuel, Horizons, bleu nuit éditeur, Paris 2007, 176 p.,
Enllaços externs
Bikografia d'Emmanuel Maurice a musicologie.org
Categoria:Compositors d'òpera francesos Categoria:Musicòlegs francesos Categoria:Persones de la Costa d'Or Categoria:Professors del Conservatoire de Paris Categoria:Alumnes del Conservatoire de Paris Categoria:Alumnes de l'Escola del Louvre Categoria:Cavallers de la Legió d'Honor Categoria:Morts a París Categoria:Persones de l'Aube Categoria:Artistes de Borgonya-Franc Comtat Categoria:Músics del Gran Est Categoria:Compositors francesos morts al segle XX Categoria:Compositors francesos nascuts al segle XIX Categoria:Compositors francesos de música clàssica del segle XX