Aida (en català, Aïda) és una òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi, escrita a partir d'un llibret en italià d'Antonio Ghislanzoni, basat en un argument escrit per l'egiptòleg francès Auguste Mariette. És l'òpera que més vegades s'ha representat al Liceu, amb 442 representacions.
Tot i que l'òpera havia de ser estrenada el gener de 1871, a causa de la Guerra Francoprussiana, el públic no la va poder veure fins al 24 de desembre d'aquell mateix any a l'Òpera Khedivial del Caire. Aida va ser rebuda amb gran acceptació del públic i, de fet, continua essent un clàssic del repertori operístic. A Barcelona va ser estrenada per primer cop al Teatre Principal, el 16 d'abril del 1876.
Origen Ismail Pachá, governador d'Egipte, va encarregar a Verdi una òpera per representar-la el gener de 1871, per la qual li va pagar 150.000 francs, però l'estrena es va retardar a causa de la guerra. El llibret de Metastasio de Nitteti (1756) va ser una font principal de la trama.
En contra de la creença popular, l'òpera no va ser escrita per commemorar la inauguració del Canal de Suez l'any 1869, ni tampoc pel Teatre d'Òpera del governador, que es va estrenar amb el Rigoletto de Verdi en el mateix any. A Verdi li van demanar de compondre una oda per a l'obertura del Canal, però va declinar la petició argumentant que no escrivia “obres ocasionals”, però va començar a rumiar la idea de compondre una òpera. Pasha va intentar convèncer novament a Verdi, i fins i tot a Gounod o Wagner. Quan Verdi va llegir l'argument escrit per Auguste Mariette el va considerar com una bona opció i finalment va acceptar l'encàrrec el 2 de juny de 1870.
Història de les representacions Estrena i èxit a Itàlia Verdi originalment va decidir no escriure una obertura per l'òpera, sinó només un breu preludi orquestral. Després va compondre una obertura de la varietat popurri per a substituir al preludi original. Tot i així, al final va decidir que no s'interpretés l'obertura a causa de la seva – en les seves pròpies paraules – “insipidesa pretensiosa”. Aquesta obertura, que no s'acostuma a tocar actualment, es va oferir en una insòlita interpretació per Arturo Toscanini i l'Orquestra Simfònica de la NCB el 30 de març de 1940.
Aida va tenir un gran èxit quan finalment es va estrenar a la ciutat del Caire el 24 de desembre de 1871. Verdi es va apropar al gènere de la Grand Opéra, creant una obra espectacular, de gran desplegament de mitjans escènics (grans cors, escenes i efectes especials). La representació va ser grandiosa i el vestuari, els accessoris i l'escenografia per l'estrena van ser dissenyats per Auguste Mariette. La corona que duia Amneris era d'or massís i les armes de Radamès de plata. Els protagonistes van ser la soprano Antonietta Pozzoni (Aida), el tenor Pietro Mongini (Radamès), la mezzosoprano Eleonora Grossi (Amneris) i el baríton Francesco Steller (Amonasro), entre d'altres. Verdi havia escrit el paper d'Aida per la veu de Teresa Stolz, el qual va cantar per primera vegada a l'estrena de Milà. Verdi havia demanat al promès de Teresa, Angelo Mariani, que assumís la direcció de l'estrena del Caire, però ell va declinar l'oferta, de manera que se'n va encarregar Giovanni Bottesini. Tot i que Verdi no va acudir a l'estrena del Caire va quedar molt insatisfet amb el fet que l'audiència estigués formada per dignataris, polítics i crítics i no pel públic en general. Per tant, va considerar l'estrena europea a Itàlia, que va tenir lloc a La Scala de Milà el 8 de febrer de 1872, i en la qual es va implicar intensament en cada etapa, com l'estrena real. L'Amneris de Milà, a càrrec de Maria Waldmann, va ser la seva preferida en el paper i li va demanar que ho repetís diverses vegades.
Aida va ser rebuda amb gran entusiasme en la seva estrena a Milà. L'òpera de seguida es va representar als principals teatres d'òpera arreu d'Itàlia, inclosos el Teatre Regio di Parma (20 d'abril de 1872), el Teatre di San Carlo (30 de març de 1873), La Fenice (11 de juny de 1873), el Teatre Regio di Torino (26 de desembre de 1874), el Teatre Comunale de Bolonya (30 de setembre de 1877, amb Giuseppina Pasqua fent el paper d'Amneris i Franco Novara com el Rei), i el Teatre Costanzi (8 d'octubre de 1881, amb Teresina Singer fent el paper d'Aida i Giulia Novelli el d'Amneris) entre d'altres.
Interpretacions Aida és una de les òperes més populars del compositor italià, que en el seu moment ja era un compositor de gran prestigi per tot Europa però l'èxit d'aquesta nova òpera va reforçar encara més la seva fama internacional.
Alguns detalls de les estrenes internacionals dAida són els següents:
Argentina: 4 d'octubre de 1873, Teatre Colón de Buenos Aires (molt probablement el Teatre Colón original anterior a l'actual o Teatre d'Òpera). Estats Units: 26 de novembre de 1873, Acadèmia de Música a la ciutat de Nova York. Alemanya: 20 d'abril de 1874, Òpera Estatal de Berlín. Espanya: 12 de desembre de 1874, Teatro Real. Àustria: 29 d'abril de 1874, Òpera Estatal de Viena. Hongria: 10 d'abril de 1875, Òpera Estatal d'Hongria, Budapest. Polònia: 23 de novembre de 1875, Gran Teatre i Òpera Nacional de Polònia, Varsòvia. França: 22 d'abril de 1876, Théâtre-Lyrique Italien, Salle Ventadour, París, amb gairebé el mateix repartiment de l'estrena de Milà. Rússia: 1 de desembre de 1875, Teatre Mariinski, Sant Petersburg. Bohèmia: 11 de desembre de 1875, Nou Teatre Txec, Praga. Regne Unit: 22 de juny de 1876, Royal Opera House, Covent Garden. Mònaco: 13 de maig de 1877, Teatre Nacional, Monte Carlo. Austràlia: 6 de setembre de 1877, Royal Theatre, Melbourne. Múnic: 1877, Òpera Estatal de Baviera. Estocolm: 1880, Òpera Reial de Suècia. París: 15 d'octubre de 1881, Palais Garnier. Metropolitan Opera, Nova York: 12 de novembre de 1886, dirigida per Anton Seidl. Rio de Janeiro: 30 de juny de 1886, Theatro Lyrico Fluminense. Panamà: 1 d'octubre de 1908. Inauguració del Teatre Nacional de Panamà, interpretada per la companyia italiana de Mario Lombardi.
Segles XX i XXI Aida segueix sent important dins el repertori operístic estàndard i apareix com la número 13 de la llista de les òperes més representades en tot el món durant el període comprès entre els anys 2005 – 2010. Només l'any 2007, el Metropolitan havia fet més de 1.100 representacions de l'òpera, aconseguint que fos la segona representada més sovint per la companyia després de La bohème.
Argument Resum L'òpera no especifica de manera molt precisa el període històric en el qual es desenvolupa l'acció, de manera que és difícil ubicar-la de forma precisa dins de l'Imperi de l'antic Egipte. Per la primera representació, Mariette va fer un esforç enorme per tal que tant l'escenari com els vestits semblessin autèntics. Donada la constància dels estils artístics al llarg de tres mil anys d'història de l'antic Egipte, cap producció necessita escollir un període temporal específic dins de l'ampli marc de la història de l'antic Egipte.
La protagonista de l'òpera és Aida, una princesa etíop que és capturada i portada a Egipte com a esclava. Radamès, un comandant militar, lluita al dividir-se entre el seu amor per ella i la seva lleialtat al Faraó. Per complicar encara més la trama, Radamès és objecte de l'amor de la filla del Faraó, Amneris, tot i que ell no correspon als seus sentiments. miniatura|Figurí de Francesc Soler Rovirosa per al personatge del Rei d'Egipte, pare d'Aida. Any 1877 (MAE) Acte I Escena 1: Un saló al palau del Rei; a través de la porta es veuen les piràmides i els temples de Memfis
Rafmfis, el màxim sacerdot d'Egipte, li diu al jove guerrer Radamès que la guerra amb els etíopes sembla inevitable i Radamès expressa la seva esperança de ser elegit com a comandant egipci. (Ramfis, Radamès: Si, corre voce l'etiope ardisca / "Si, es rumoreja que Etiòpia s'atreveix de nou a desafiar el nostre poder").
Radamès somia en obtenir la victòria al camp de batalla així com la d'Aida, l'esclava etíop que estima en secret. Canta “Celeste Aida”, en el recitatiu del qual «se quel guerrier io fossi» escoltem al militar que espera ser designat cabdill del seu poble en la guerra contra els etíops. Després s'expressa com a enamorat: la glòria que anhela li servirà per coronar a Aida i pujar-la a «un tron al costat del sol». Amb aquestes paraules acaba el tenor una difícil ària, que porta la seva veu en tres ocasions al Si bemoll agut. El fet que l'últim d'aquests s'hagi de cantar pianíssimo i tot just acabat de sortir a escena amb la gola freda fa que sigui una de les àries més temudes pels tenors. De fet, el famós tenor francès Roberto Alagna va ser escridassat a La Scala de Milà després d'interpretar aquesta cèlebre ària.
Aida, que també està secretament enamorada de Radamès, és la filla capturada del Rei etíop Amonasro, que ha envaït Egipte per alliberar-la de l'esclavitud. Ara bé, els seus captors egipcis no són conscients de la seva veritable identitat.
Amneris, la filla del rei egipci entra a la sala. Ella també estima en Radamès, però té por que el seu cor pertanyi a algú més. (Radamès, Amneris: Quale insolita gioia nel tuo sguardo / "En la teva mirada hi veig una alegria insòlita”).
Llavors apareix l'Aida, i quan en Radamès la veu, Amneris s'adona que ell sembla inquiet. Ella sospita que l'Aida pot ésser la seva rival però és capaç d'amagar la seva gelosia i s'apropa a ella (Amneris, Aida, Radames: Vieni, o diletta, appressati / "Vine, estimada, apropa't").
El rei entra juntament amb el Sacerdot, Ramfis, i tota la cort de palau. Un missatger anuncia que els etíops, liderats pel rei Amonasro, se'n van cap a Tebes. El rei declara la guerra i proclama en Radamès com el seu home escollit per la deessa Isis com a líder de l'exèrcit (El Rei, el Missatger, Radamès, Aïda, Amneris, el cor: Alta cagion v'aduna / "Oh el destí caurà sobre Egipte"). Al rebre el mandat del Rei, Radamès s'encamina cap al temple de Ptah per prendre les armes sagrades (El Rei, Radamès, Aïda, Amneris, el cor: Su! del Nilo al sacro lido / "Amunt! Del sagrat riu Nil, vigileu les ribes").
Aquest quadre finalitza amb l'Aida sola a la sala, cantant Ritorna vincitor / “Torna vencedor”, on se sent dividida entre el seu amor com a filla, la lleialtat al seu país i l'amor per en Radamès, fent seves les paraules amb les quals els egipcis saluden en Radamès, recent nomenat general de l'exèrcit, desitjant-li la victòria. Ella també vol l'èxit del seu estimat i suposa, amb el temps, la derrota del seu pare Amonasro, rei dels etíops. Amor i deure patriòtic lluiten en el cor generós de la jove angoixada, que al final de la pàgina implora compassió als déus («Numi, pietà»).
Escena 2: Dins del temple de Ptah
En el temple de Ptah, a Menfis, els sacerdots invoquen l'ajuda dels déus a través de solemnes cerimònies i danses (Suma Sacedotessa, el cor, Radamès: Immenso Ftha .. Mortal, diletto ai Numi / "Oh tot poderós, ¡cuida i protegeix!"). Tots els que estan presents en el temple resen per la victòria d'Egipte i la protecció dels seus guerrers (Nume, custode e vindice/ "Escolta'ns, oh deïtat guardiana").
Acte II Escena 1: sala privada d'Amneris
Es duen a terme danses i música per celebrar la victòra de Radamès (el cor, Amneris: Chi mai fra gli inni e i plausi / "Les nostres cançons lloen la teva glòria"'). Però, Amneris encara dubta sobre l'amor de Radamès i es pregunta si Aida està enamorada del jove guerrer. Intenta oblidar els seus dubtes, entretenint el seu cor preocupat amb la dansa de les esclaves mores (els cors, Amneris: Vieni: sul crin ti piovano / "Veniu, vosaltres de cabells llargs i solts”).