miniatura|Bach TocataAdagioFugueCMaj BWV564 Adagio Lorgue (del grec: όργανον, organon, "orgue, instrument, eina")Organon, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, at Perseus projectEscalona, p. 19 és un aeròfon (instrument de vent) d'un o més cossos sonors, cadascun dels quals és controlat pel seu propi teclat, sigui manual o pedaler.Escalona, p. 35-36. En l'orgue, el so és generat pel pas del vent (aire a pressió) per tubs de diferent longitud, forma, construcció i material, classificats en registres o jocs. En l'actualitat, el vent és generat per un (o més d'un) ventilador elèctric. Antigament, però, el vent era subministrat per un sistema més o menys complex de manxes que eren accionades, mitjançant unes palanques, per una o més persones que assistien l'organista, anomenades manxaires (vegeu en aquest mateix article la fotografia de l'orgue construït per M. Pérez Molero del Museu de la Música de Barcelona).Conclusions extretes dels llibres citats en la Bibliografia Els diferents registres s'accionen per mitjà d'unes palanques situades a l'abast de la mà de qui toca l'instrument.
A diferència de la majoria d'instruments musicals, l'orgue, no està estandarditzat. Això vol dir que no tots els orgues tenen el mateix nombre de teclats ni de registres, conseqüentment, el nombre de tubs d'un orgue pot variar molt i, conjuntament amb el nombre de teclats i de registres, és un bon indicador de la mida de l'instrument. A Catalunya podem considerar que, en termes generals, un orgue amb un sol teclat manual, amb teclat pedaler o sense, vora mitja dotzena de registres i uns quants centenars de tubs, és un orgue petit (o de dimensions reduïdes); orgues amb dos o tres manuals, pedaler, entre una dotzena i una trentena de registres i entre uns mil i uns dos mil cinc-cents tubs, poden ser considerats orgues de dimensions mitjanes.Conclusions extretes de l'abundant informació als llibres escrits per Escalona i González. Orgues d'aquestes dimensions són relativament abundants a casa nostra, en canvi, orgues de dimensions més grans són, en comparació, molt més escassos. L'orgue més gran de Catalunya és el del Palau Nacional de Montjuïc: Amb sis manuals, pedaler, més de 120 registres i cap a uns 11.000 tubs, és, també, el més gran d'Espanya i un dels més grans d'Europa.Escalona, p. 109-115. Avui dia, però, no és operatiu. Els orgues més grossos de Catalunya són els del Monestir de Montserrat, el de la Catedral de Barcelona i el de la Basílica de Santa Maria de Mataró, tots amb quatre manuals, pedaler, una seixantena de registres i uns quatre mil tubs.Escalona, p. 25-30, 105-108.Piqué, p. 164-165. Així doncs, l'orgue és considerat l'instrument musical més gros, tant pel que fa a les dimensions físiques, com a la varietat i riquesa tímbriques i al fet de ser l'únic instrument que abasta tots els sons musicals audibles, des de les notes més profundes (greus) fins a les més remotes (agudes). Es diu que l'orgue és el «rei dels instruments», frase que s'atribueix a Wolfgang Amadeus Mozart.
Història Edat antiga i edat mitjana miniatura|L'orgue de l'església parroquial d'Ayerbe té 56 tecles i els tubs dels extrems van en disminució cap al centre i d'aquest sorgeixen altres tubs que superen a aquells en longitud.|351x351px El primer orgue fou construït per Ctesibi l'any 246 aC a Alexandria i es denominà hydraulis (ὕδραυλις).Escalona, p. 11-12. Malgrat el seu nom, l'única finalitat de l'aigua era la de mantenir el vent sota pressió.Escalona, p. 12. De fet, l'hydraulis comptava amb dues bombes de pistó, accionades per dos manxaires, que aspiraven l'aire i el dirigien cap a un dipòsit metàl·lic ple d'aigua. Allí, el líquid desplaçat per l'aire li donava, a aquest últim, la pressió necessària. Llavors aquest vent era dirigit cap als tubs de l'instrument.Audsley, vol. 1, p. 8-15. Al ja trobem orgues amb fins a vuit registres, accionats per palanques, que es podien utilitzar per separat o en combinació.Escalona, p. 13. Cada registre estava format per divuit tubs, això vol dir que aquells orgues tenien divuit notes que s'accionaven amb unes palanques que, tot i tenir la mateixa funció, no tenien res a veure amb les tecles actuals.Audsley, vol. 1, p. 10-11.
miniatura|esquerra|Orgue barroc del monestir de las Huelgas (Valladolid), c. 1706. Obra de Juan Casado Valdivielso.|322x322px L'orgue entra a la cultura romana l'any 67 dC de la mà de l'emperador Neró i esdevé un instrument popular entre la població romana.Escalona, p. 15. Al dC s'esmenta per primera vegada l'organum pneumaticum, instrument en el qual, a diferència de l'hydraulis, el vent és subministrat per manxes de pell. Precisament, l'orgue més antic que es conserva, el d'Aquíncum, una colònia romana de l'actual Hongria, és de manxes i data de l'any 228 dC. L'orgue pneumàtic té l'avantatge de mantenir més constant la pressió del vent que no pas l'hidràulic.Audsley, vol. 1, p. 14-15. Així, a poc a poc, l'hydraulis anirà desapareixent i, de fet, sembla que l'últim orgue hidràulic va ser construït pel papa Silvestre II al i va estar instal·lat a la catedral de Reims fins a l'any 1125.Audsley, vol. 1, p. 15-16.
Amb la caiguda de l'imperi Romà, el rastre de l'orgue desapareix de l'Europa occidental. L'instrument, però, sobreviurà a l'Imperi Romà d'Orient on gaudia d'una gran popularitat. Així, per exemple, a l'obelisc erigit per Teodosi al a Constantinoble (actual Istanbul) hi trobem representats dos orgues pneumàtics.Audsley, vol. 1, p. 17. De l'Imperi Romà d'Orient, l'orgue, arribarà als califats de Bagdad, el Caire i Còrdova.Escalona, p. 16-17.
L'any 757, l'emperador romà d'Orient Constantí V va oferir a Pipí, rei dels francs, un orgue. En aquell temps l'orgue era un instrument desconegut al regne Franc.Escalona, p. 17.Audsley, vol. 1, p. 19. L'any 812, Carlemany manà construir un orgue per a l'església d'Aquisgrà.Audsley, vol. 1, p. 19-20. La construcció d'aquests dos instruments va ser suficient per impulsar els artesans i, cap a finals del , l'orgueneria s'havia establert a les actuals França i Alemanya.Audsley, vol. 1, p. 20. Una altra via de reintroducció de l'orgue fou a través d'al-Àndalus de la mà de Gerbert d'Orlhac (v. 945-1003), futur Papa Silvestre II, que es va iniciar en l'orgueneria a Còrdova.Escalona, p. 18. Durant aquests segles i els següents, ens ha arribat poca informació sobre l'estat de l'orgue, però sabem que a la segona meitat del se'n construeix un a Winchester amb quatre-cents tubs. Molt probablement era l'orgue més gran construït des de la invenció de l'instrument.Audsley, vol. 1, p. 21-23.
En el concili de Milà, l'any 1287, s'admet l'orgue com a instrument d'acompanyament en les cerimònies del culte. Fins aleshores, l'orgue, havia estat jutjat des de diferents punts de vista, ja que, alguns eclesiàstics, el veien com un instrument pagà. Cal dir, però, que aquesta admissió no tindrà efecte a l'Església d'Orient, separada de la romana, que no havia acceptat mai cap instrument (llevat dels címbals) a la seva litúrgia. Així, a l'Imperi Romà d'Orient, l'orgue continuà sent un instrument pagà fins a la presa de Constantinoble per part dels turcs l'any 1453, moment en què l'orgue desapareix d'orient.Escalona, p. 16.
miniatura|Àngel tocant un orgue portatiu en un retaule de Llorenç Saragossà, del darrer quart del . MNAC. Es pot observar com l'instrument, que es penjava de l'espatlla de l'organista mitjançant una corretja, es manxava amb la mà esquerra i es tocava amb la dreta.|354x354px Fins al , la majoria d'orgues que es construïen eren de petites dimensions i mòbils. Avui en dia els anomenem orgues positius pel fet que es poden posar damunt d'una taula o a peu pla. Els instruments construïts fins aquelles dates, o bé tenien unes tecles molt grosses i rudimentàries que s'havien de tocar amb els punys, o bé tenien en el seu lloc unes tiges accionades per uns tiradors que necessitaven, també, tota la mà per ser mogudes. Els registres, existents ja en els primers segles d'història de l'orgue, havien desaparegut i les manxes eren tan feixugues que, en les representacions de l'època, podem veure fins a quatre manxaires i dos organistes per fer anar un orgue de dimensions molt reduïdes. A partir del concili de Milà, però, l'ús de l'orgue a les esglésies comença a generalitzar-se, es comencen a construir orgues de dimensions més grans i, per tant, fixos, que ocupen un lloc planificat dins dels temples. Això donarà lloc a una acceleració en l'evolució de l'instrument.Audsley, vol. 1, p. 24-29.
Al , les manxes es fan més lleugeres i les tecles més estretes i amb menys caiguda, això possibilita l'ús dels dits, en comptes dels punys, per tocar el teclat. En conseqüència, el nombre de tecles augmenta arribant a cobrir una extensió de dues i, a vegades, fins a tres octaves. També en aquesta època es comencen a fer teclats cromàtics (fins aleshores havien sigut sempre diatònics).Aucsley, vol. 1, p. 29-30. Una altra conseqüència d'aquests avenços fou l'aparició de l'orgue portatiu o orgue de coll, ja que es passava pel coll i es penjava de l'espatlla de l'organista, aquest manxava amb la mà esquerra mentre amb la dreta tocava l'instrument. S'han trobat nombroses representacions, tant pictòriques com escultòriques, d'orgues portatius des de mitjan , com la que es pot veure en un dels capitells del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll,Escalona, p. 20. o com la que poden veure més avall, en un retaule del darrer quart del . Sembla que l'orgue portatiu va continuar en ús fins a mitjan .Audsley, vol. 1, p. 30-32. Cal advertir, però, que les fonts escrites de l'època, sovint, no fan distinció entre orgues portatius i orgues positius.Audsley, vol. 1, p. 33-34.
L'orgue de la catedral de Halberstadt (actual Alemanya), construït el 1361, tenia tres teclats manuals cadascun dels quals comandava un secret propi (o cos sonor). Aquest fou el primer orgue que tenia més d'un teclat.Audsley, vol. 1, p. 38-39. Aproximadament un segle després, cap a l'any 1470 (o 1471), un orguener alemany, anomenat Bernhard, inventa el teclat pedaler.Audsley, vol. 1, p. 39. Els primers pedalers tenien vuit notes, això és de do a si (set notes) més el si bemoll, tal com era, també, l'octava més greu dels manuals. Aquesta octava amb vuit notes, en comptes de dotze, s'anomena octava curta. Paral·lelament, al llarg del , es tornen a introduir els registres. Fins llavors, tots els jocs de l'orgue sonaven alhora sense poder-se destriar els uns dels altres. El primer joc, o filera de tubs, a tenir registre propi fou el flautat, que és el registre més greu o fonamental. Posteriorment, s'independitzaren els harmònics superiors: octava, dotzena, quinzena… quedant la mixtura, un registre compost per diverses fileres de tubs, com a testimoni d'aquells temps que ha sobreviscut fins avui.Ausley, vol. 1, p. 39.Lama, vol. 2, p. 23.
Edat moderna miniatura|esquerra|Consola de l'orgue de la basílica de Sant Martí, de Weingarten,(Alemanya) obra de Joseph Gabler (1750). Al mig s'observen quatre teclats manuals i, a dreta i esquerra, els tiradors corresponents als registres. Al damunt del quart teclat manual es troba el faristol.|244x244px