Els rinoceronts (Rhinocerotidae, del grec rino, ‘nas’ i keras, ‘banya’, 'nas banyut’) són qualsevol de les cinc espècies supervivents de la família dels rinoceròtids. Les cinc espècies són natives d'Àfrica, l'Orient Pròxim i del sud d'Àsia. Moltes de les espècies de rinoceront es troben en perill d'extinció.
Aquesta família es caracteritza per la seva gran mida (una de les poques supervivents que constitueixen la megafauna) amb espècies capaces d'arribar a la tona o més; dieta herbívora; i una gruixuda pell protectora, 1,5-5 cm de gruix, formada per capes de col·lagen; cervell relativament petits per mamífers d'aquesta mida (400-600 g); i la banya. Els rinoceronts són apreciats per les seves banyes. No es tracta d'una banya vertadera, està constituïda per pèl gruixut compactat que creix des del crani sense suport esquelètic. Els rinoceronts també tenen una bona oïda així com un excel·lent sentit de l'olfacte, però no tenen bona vista a qualsevol distància. La majoria dels rinoceronts viuen 50 o més anys.
Les dues varietats africanes tenen dues banyes en tàndem, mentre que els tipus asiàtics només presenten una banya.
Les dues espècies de rinoceronts que es troben a l'Àfrica són: rinoceront blanc (Ceratotherium simum) rinoceront negre (Diceros bicornis)
A l'Àsia hi ha tres espècies: rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus) rinoceront de l'Índia (Rhinoceros unicornis) rinoceront de Sumatra (Dicerorhinus sumatrensis)
Característiques miniatura|Comparativa de grandàries de les espècies vives de rinoceront. miniatura|Detall de la pell d'un rinoceront. La paraula rinoceront (ρινόκερος) prové dels termes grecs rhino (‘nas’) i kera (‘banya’), i significa literalment ‘nas cornut’ i al·ludeix a les característiques banyes en el musell, que són a més un valorat trofeu i la raó principal de la seva caça. A diferència de les banyes d'altres espècies, com els antílops, les banyes dels rinoceronts no tenen un nucli ossi, sinó que estan fetes de queratina, la mateixa substància que forma els pèls i les ungles de la resta de mamífers. Les dues espècies africanes i el rinoceront de Sumatra tenen dues banyes, mentre que el de l'Índia i el de Java tenen només un.
La família dels rinoceronts es caracteritza per la seva gran grandària, sent de les poques espècies considerades com megafauna existents avui dia, juntament amb elefants i hipopòtams; totes les espècies poden sobrepassar com a mínim la tona de pes. Tots són herbívors, i tenen una pell gruixuda i resistent, d'entre 1,5 i 5 cm de grossor, formada per capes superposades de col·lagen. Tenen cervells relativament petits per a la seva grandària corporal (entre 400 i 600 g). Encara que s'alimenten en general de fulles, la seva capacitat de fermentar l'aliment en el còlon els permet sobreviure consumint matèria vegetal més llenyosa, com arrels i branques, de ser necessari. Al contrari que altres espècies de perissodàctils, les espècies africanes de rinoceronts no tenen dents en la part frontal de la boca, emprant per mastegar uns potents premolars i molars per aixafar l'aliment d'origen vegetal. La fórmula dentària varia d'espècie a espècie, però en general és: 0-2.0-1.3-4.3
Els rinoceronts tenen un agut sentit de l'olfacte i un oïda sensible, però una vista molt dolenta. La seva esperança de vida màxima és d'uns 60 anys. La longitud del cap i el cos és de 240 a 315 cm en el rinoceront de Sumatra i de 335 a 420 cm en el rinoceront blanc. El pes, que és de 800 kg en el rinoceront de Sumatra, pot arribar als 3.600 kg en el rinoceront blanc, el segon animal terrestre més gran després de l'elefant.
Totes les espècies són perisodàctils; és a dir, tenen un dit central més desenvolupat a cada pota, que els serveix de suport principal, i dos dits menors als costats. Això dona a les seves petjades el característic aspecte d'un as de trèvol. En el cas del rinoceront blanc i de l'indi, els mascles adults són molt majors que les femelles, però en les altres espècies mascles i femelles tenen una grandària similar.
Els rinoceronts tenen una vista escassa, encara que són capaços de distingir a una persona immòbil fins a uns 30 m de distància. Els ulls estan situats a banda i banda del seu cap. La seva oïda és molt fina, i les orelles són de tipus tubular, movent-se ràpidament en la direcció d'on prové el so. Però el seu sentit més desenvolupat és l'olfacte; la quantitat de teixit olfactori en el musell supera a la grandària del cervell.
Alimentació miniatura|Els rinoceronts s'han vist amenaçats per la caça il·legal. Tots els rinoceronts són herbívors i necessiten una gran quantitat d'aliment diari per mantenir el seu gran volum. Poden tolerar aliments relativament alts en fibra en la seva dieta, gràcies a la capacitat del seu còlon de fermentar i digerir el teixit vegetal llenyós, però prefereixen parts més nutritives i toves quan n'hi ha disponibles. Les dues espècies africanes de rinoceront han perdut les dents frontals, i encara que les espècies asiàtiques conserven incisius (i el rinoceront de Sumatra fins i tot canins), aquestes peces s'han adaptat més per barallar-se que per a l'alimentació. No obstant això, cada espècie s'ha adaptat al consum d'un tipus de matèria vegetal. El rinoceront negre té un llavi superior prènsil que utilitza per trencar els extrems de les branques de les plantes llenyoses. El rinoceront blanc, en canvi, compta amb un crani allargat i uns llavis amples que utilitza per pasturar les herbes curtes. El rinoceront de l'Índia també té un llavi superior prènsil, que usa per obtenir herbes altes i petits arbustos. Tant el rinoceront de Java com el de Sumatra, sovint derroquen petits arbres per menjar-se les seves fulles i brots, i totes les espècies excepte el blanc inclouen alguns fruits en la seva dieta. Tots els rinoceronts beuen gairebé diàriament, però en condicions àrides poden sobreviure entre quatre o cinc dies sense beure. El rinoceront de l'Índia passa grans períodes a l'aigua, mentre les espècies africanes solen preferir revolcarse en el fang. Si bé l'aigua els refresca, el fang els protegeix contra les picades de mosques, mosquits i altres insectes.
Reproducció Les femelles del rinoceront blanc i l'indi comencen els seus cicles sexuals al voltant dels cinc anys, i pareixen les seves primeres cries entre els sis i els vuit anys. Les femelles del rinoceront negre, que són més petites, són fèrtils un any abans. Per norma general, totes les espècies tenen una sola cria per part, encara que la presència de dues mames ha portat a especular sobre la possibilitat de gestació de dues cries en casos excepcionals. L'interval entre successives procreacions és, com a mínim, de vint-i-dos mesos, encara que el normal és que variï entre els dos i els quatre anys. Les cries són petites en néixer, pesen uns 65 kg en els casos del rinoceront blanc i indi i 40 kg en el rinoceront negre, i poden seguir el pas de les seves mares tres dies després de nascuts.
Els mascles aconsegueixen la capacitat de procrear entre els set i els vuit anys, però no solen reproduir-se almenys fins als deu anys. Una particularitat dels rinoceronts és que els testicles no descendeixen a l'escrot, i el penis, quan està retret, està dirigit cap enrere. Les femelles tenen dues mames situades entre les dues potes posteriors. Els naixements es produeixen en qualsevol mes de l'any, però en el cas dels rinoceronts africans els naixements es produeixen en major nombre entre la fi de l'estació humida i començaments de l'estació seca.
Comportament miniatura|Rinoceronts El rinoceront és un animal solitari i territorial. Per regla general només hi ha associació entre una mare i la seva cria menor, i els mascles adults de totes les espècies només s'associen temporalment amb femelles en època de zel. Entre els rinoceronts blancs, i de vegades en els indis, els animals immadurs formen parelles, i de vegades constitueixen grups més nombrosos. El rinoceront blanc és el més sociable de les cinc espècies, i les femelles sense descendència es reuneixen de vegades i accepten la companyia d'un o més animals immadurs, podent formar-se grups persistents de fins a set individus.
Tant mascles com femelles es mouen sempre a les mateixes zones o territoris, que varien en grandària segons l'espècie i el gènere (de 9 a 15 km les femelles de rinoceronts blanc i indi, de 3 a 90 km les de rinoceront negre), i que marquen de forma olfactòria mitjançant la seva femta i la seva orina. La femta és dipositada i després dispersada a coces. Quan patrullen regions limítrofes dels seus territoris, orinen amb relativa freqüència. En totes les espècies els territoris de les femelles se solapan extensament i no hi ha entre elles indicis de territorialitat. Encara que, mentre les femelles del rinoceront blanc solen tenir contactes amistosos fregant-se els nassos, les del rinoceront indi responen generalment amb agressivitat a qualsevol proximitat. Els mascles, no obstant això, tendeixen a enfrontar-se amb qualsevol altre mascle que envaeixi el seu territori. De la mateixa manera, tant el rinoceront blanc com l'indi responen freqüentment amb escomeses agressives quan se'ls molesta, però molt sovint les seves càrregues no són més que escomeses cegues destinades a espantar a l'intrús.
En els seus enfrontaments, els rinoceronts repeteixen els mateixos gestos una vegada i una altra fins que un d'ells es rendeix. Els animals enfrontats estrenyen les banyes un contra un altre i s'empenyen; no solen carregar un contra un altre, tal com fan altres mamífers dotats de banyes, ja que la massa combinada de tots dos n'hi hauria prou per aixafar-los el crani o partir-los el coll en el moment de l'impacte. Finalitzat el conflicte, el mascle dominant proclama la seva supremacia expulsant una ruixada d'orina polvoritzada mentre que el mascle subordinat es retira. L'amo d'un territori que resulti vençut deixa de marcar-lo amb orina i d'escampar els seus excrements, i assumeix la condició de mascle subordinat.
La longevitat dels rinoceronts varia dels trenta-dos anys del rinoceront de Sumatra als quaranta-cinc anys del rinoceront blanc i indi, encara que poden viure fins als seixanta anys, o més.
Diversitat Totes les espècies tenen 82 cromosomes (nombre diploide, 2n, per cèl·lula), excepte els rinoceronts negres, que tenen 84. En qualsevol cas, és la major quantitat de cromosomes coneguda en qualsevol mamífer.
Les cinc espècies vives se subdivideixen en quatre gèneres: El més primitiu, el dels Dicerorhinus, va sorgir en el Miocè, fa uns 20 milions d'anys, i el seu únic representant viu és el rinoceront de Sumatra. El rinoceront llanut europeu, ja extint, també formava part del mateix gènere. El gènere Rhinoceros compta amb dues espècies, els rinoceronts de Java i de l'Índia, originades fa uns deu milions d'anys. El gènere Diceros, originat en el Miocè mitjà (fa uns 14,2 milions d'anys), està format pel rinoceront negre, del que es reconeixen quatre subespècies (una ja extingida). El gènere Ceratotherium és el propi de l'anomenat rinoceront blanc, una escissió del gènere Diceros, originària del Pliocè inicial (fa uns 5 milions d'anys). L'espècie consta de dues subespècies.
Rinoceront blanc
miniatura|El rinoceront blanc és en realitat gris. El rinoceront blanc o rinoceront de mandíbula quadrada (Ceratotherium simum) és, després de l'elefant, el major dels animals terrestres encara existents al món, juntament amb el rinoceront de l'Índia, que és comparable en grandària, i alguns exemplars mascles d'algunes espècies d'hipopòtam. N'existeixen dues subespècies; en el 2005, Sud-àfrica era el major hàbitat natural de la primera d'elles, el rinoceront blanc del sud (Ceratotherium simum simum), amb una població de 20.150 exemplars, la qual cosa converteix al rinoceront blanc en l'espècie de rinoceront més abundant del món.