Procle (, ) (Constantinoble, 412 - Atenes, 485), anomenat també el Successor o el Diàdoc ( Próklos ho Diádokhos; ), va ser un filòsof neoplatònic, contemporani de Plutarc. Fou el cap de l'escola platònica d'Atenes, i un dels darrers representants de la filosofia grega i, alhora, del neoplatonisme.
Biografia Procle va néixer en una família benestant de magistrats juristes. Va estudiar retòrica, filosofia i matemàtiques a Alexandria, per tal de ser jurista, i va exercir durant un temps a Constantinoble. No obstant això, va preferir la filosofia, de manera que tornà a Alexandria per estudiar les obres d'Aristòtil. Insatisfet amb el nivell d'estudis filosòfics d'Alexandria, marxà a Atenes l'any 431 per estudiar a l'Acadèmia que havia fundat Plató 800 anys abans. L'any 437 va succeir Sirià d'Alexandria, a la seva mort, com a cap de l'Acadèmia. Va morir als 73 anys.
Fou, tant en la seva filosofia escrita com en la vida pràctica, un home devot, lliurat en cos i ànima a ideals religiosos. Celebrava cada mes les cerimònies de la Gran Mare. Era atent als dies nefastos de la religió egípcia, que admirava, i feia dejuni el darrer dia de cada mes, entre altres pràctiques religioses.
Va morir el 17 d'abril del 485 (data determinada per un eclipsi que va tenir lloc el 13 de gener del 484).
Doctrina filosòfica La seva filosofia conté elements teològics i filosòfics no presents en Plotí, destacat filòsof de l'escola neoplatònica. La seva obra consisteix generalment en resums, summes i comentaris; és a dir, l'estil d'escriure era extremadament ordenat, detallat i sistemàtic. En tot cas, gran part de les seves obres són, en l'estat actual de conservació, escrits inacabats i resums incomplets.
D'entre les seves obres, destaquen els comentaris a Plató, i el comentari al llibre primer dels Elements de geometria, d'Euclides, tot i que la seva obra més rellevant, per l'impacte que tindria en la història de la filosofia, és Elements de teologia. L'obra consta de 211 proposicions, cada una seguida d'una demostració, que s'inicien amb l'existència de l'u i acaben amb el descens de les ànimes individuals cap al món material. Es pot dir que és un tipus de dialèctica antiga.
Un mètode habitual en la seva filosofia és la utilització del mètode euclidià i de la reducció a l'absurd. Concretament, Procle utilitza la reducció a l'absurd per tal de negar certes tesis i, a partir d'aquesta negació, afirmar-ne la validesa de les contràries, com ara per a demostrar la transcendència de l'ésser, anterior a les coses materials: "Ja que, perquè una cosa sigui bona i bella, cal que existeixi, abans que aquesta cosa, la idea de la bondat i la bellesa", diu en els seus escrits.
Una diferència entre Plotí i Procle és la necessitat de la pregària. Plotí nega que la pregària sigui imprescindible, i afirma que l'ànima pot arribar a la salvació per si sola, sense necessitar l'ajut de Déu; i Procle afirma, en canvi, tant l'existència inequívoca de Déu, com l'absoluta necessitat de la pregària i de l'ajut de la divinitat, per a la salvació. A més, Procle afirma (com ho faran molts segles després Calví i Luter) que Déu no està obligat a salvar a tothom, i que aquest pot, pel motiu que desitgi, escollir no salvar una determinada persona. Per això, el savi de Constantinoble afirma la importància de mantenir la pregària, encara que aquesta no asseguri del tot la salvació.
Hom pot llegir, en la filosofia de Procle, el seu Himne a Déu, en què descriu la divinitat com una "entitat transcendent a tot, indescriptible amb paraules". Aquest himne és un exemple de la seva personalitat com a escriptor de la majoria de les seves obres.
Influència Procle ha tingut una influència significativa en la filosofia occidental. Una versió comentada de la seva obra Elements de teologia va circular en el món àrab amb el nom de Liber de causis, d'autor desconegut. Es va creure durant segles que l'obra era, en realitat, un comentari a la Metafísica d'Aristòtil, però Tomàs d'Aquino va revelar-ne el veritable origen.
L'obra d'E. R. Dodd's, Elements of Theology, del 1933, va revifar l'interès per l'obra de Procle en l'època moderna.
Llista d'obres Tot i que Procle escrivia, segons els seus contemporanis, unes set-centes línies cada dia, només s'ha conservat una tercera part de la seva producció.
Obres conservades Total o parcialment, es conserven les següents obres:
1. 2. , Institutio Theologica 3. Comentari sobre el primer Alcibíades de Plató 4. Comentari sobre el Timeu de Plató 5. Notes sobre el de Plató 6. Comentari sobre el Parmènides de Plató 7. Comentari sobre el Cratylus de Plató, 8. Paràfrasis de passatges de de Ptolemeu 9. , una mena de compendi dels cinc darrers llibres del tractat d'Aristòtil 10. 11. 12. Comentari sobre el primer llibre dels Elements d'Euclides 13. Comentari sobre d'Hesíode () 14. 15. 16. De Providentia et Fato 17. Decemii Dubitationes circa Providentiam () 18. De Malorum Subsistentia () 19. Un tractat astrològic sobre efectes dels eclipsis 20. Tracta de poesia 21. Cinc himnes 22. Scholia sobre Homer
Obres perdudes 1. Commentari del Philebus de Plató 2. Comentari del Phaedrus de Plató 3. Defensa del Timeu de Plató contra el d'Aristòtil 4. , contra Domnine 5. Comentari sobre el Theaetetus de Plató 6. , comentari sobre Les Lleis de Plató 7. Notes sobre el de Plotinus 8. , sobre la mare dels déus 9. 10. 11. Comentari sobre Homer 12. 13. 14. Sobre , i 15. 16. , sobre disciplina teúrgica 17. Diversos himnes i epigrames
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Categoria:Neoplatònics de l'antiguitat Categoria:Filòsofs romans d'Orient Categoria:Epigramatistes de l'Antologia grega Categoria:Filòsofs del segle V Categoria:Romans d'Orient del segle V Categoria:Morts a Atenes Categoria:Poetes romans d'Orient Categoria:Poetes constantinopolitans Categoria:Científics grecs Categoria:Filòsofs constantinopolitans Categoria:Filòsofs grecs Categoria:Poetes grecs Categoria:Científics constantinopolitans Categoria:Escriptors científics romans d'Orient Categoria:Escriptors del segle V