miniatura Sultaniyya o Soltaniyeh (, transcrit també com Solţānīyeh, Solţāneyyeh, Sultaniye, Sultaniya, Sultānīyeh i altres variacions), coneguda també com a Saīdīyeh, és una ciutat de l'Iran, capital del Districte de Soltaniyeh del comtat d'Abhar, a la província de Zanjan. Al cens del 2006 apareix amb una població de 5.684 habitants. És a 240 quilòmetres al nord-oest de Teheran i a 50 km al sud de Zandjan, i fou capital dels kans il-kànides de Pèrsia al . És a una altitud de 1.700 metres sobre el nivell de la mar. El nom vol dir una cosa així com ‘la Imperial’. El 2005 la UNESCO la va posar a la llista del Patrimoni de la Humanitat.
Història La comarca era anomenada Shahruyaz i gaudia de moltes pastures; la ciutat fou fundada al final del pels il-kànides. La vila va dependre inicialment de Qazvín i va portar el nom de Kongkur Öleng ('El Prat dels Alatzans')Els alazans són els cavall que tenen el pel del color de la canela que es conserva en el poble d'Oleng a la vora de la moderna Sultaniyya/Sultaniyeh. Arghun Khan en va començar la construcció vers el 1285 i la va engrandir el seu fill i successor Oldjeitu el 1305 per celebrar el naixement del seu fill Abu Said. Oldjeitu la va rebatejar i hi va establir la seva residència d'estiu principal i, de fet, la capital del kanat (durant uns mesos a l'any). Es va expandir considerablement; les muralles van créixer molt (de 12.000 passos de circumferència a 30.000) i tenia una ciutadella quadrada a la part alta amb notables fortificacions de pedra i lloc per a cavalls i cavallers. Hi havia fins a 16 torres en cercle fora de les muralles molt ben decorades. Era preparada per ser una capital i no un simple campament i es va ordenar construir palaus i jardins. El famós visir Rashid al-Din hi va construir un barri amb mil cases i altres notables van fer també construccions considerables; Taj al-Din Ali Shah va construir un luxós palau dit del Paradís. S'hi van erigir també monuments de pedra i de fusta tots decorats amb luxe, portes de bronze, finestres, marbres, mosaics, revestiments, etc. i la tomba vuitavada d'Oljeitu, el monument mes famós que inclou una mesquita, una madrassa, un hospital i un allotjament per a pelerins. Era un centre comercial de primer ordre amb caravanes, deu mil comerços i mercaders d'arreu. la construcció es va acabar el 1313. Oldjeitu hi fou enterrat el 1316. El 1318 el papa va crear una arxidiòcesi a Sultaniyya i des de 1318 a 1425 fou seu d'un arquebisbat cristià fundat pel papa Joan XXII.
A la caiguda dels il-kànides després del 1335, la ciutat va canviar sovint de mans, estant en poder dels cobànides, jalayírides i muzaffàrides. El 1379 un antic comandant jalayírida, Sarik Adil (que havia servit a Shaykh Uways) s'hi va fortificar i va derrotar el muzaffàrida Shah Shudja. Poc després s'hi va sotmetre i va poder conservar la plaça com a vassall muzaffàrida. Al cap de poc Adil va proclamar sultà a la ciutat Bayazid Jalayir (que dominava Kazwin); el germà d'aquest, Sultan Ahmad, es va queixar a Shah Shudja; Bayazid es va sotmetre a Shah Suja (1383). Sariq Adil fou expulsat de Sultaniyya per Shah Shuja, que se'l va emportar a Fars com un dels seus amirs; aleshores Bayazid va pactar la pau amb el seu germà Ahmad (que dominava Bagdad i Tabriz) al que va cedir Sultaniya i va conservar Kazwin per un temps però la va abandonar per marxar al Luristan. El sultà Ahmad ibn Uways s'hi va establir però quan Tamerlà es va acostar (1384) va encarregar el govern i la defensa de la ciutat al seu fill, Akbugha ibn Ahmad i ell mateix va fugir cap a Tabriz. L'amir Umar Abbas va marxar amb 60 homes cap a Sultaniya tot i l'intens fred del hivern, només per fer una exploració; però quan va arribar a la ciutat els seus defensors havien fugit emportant-se a Akbugha ibn Ahmad. Umar ho va comunicar a Tamwerlà que pel seu costat ja havia entrat a RayyYazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, II, 49
Passat el hivern (1394-1395) Tamerlà va sortir cap a Sultaniya. En aquesta ciutat va saber de Sariq Adil, l'amir al servei dels jalayírides que s'havia revoltat i finalment s'havia sotmès a Shah Shuja de Fars, i que des de la mort d'aquest es considerava vassall del muzaffàrida Zain al-Abidin (i romania a Fars amb aquest sultà). Adel va ser cridat per Timur que li va concedir el honor de baixar el tapis del tron; Timur el va distingir amb diversos favors i el va nomenar governador de la província de Sultaniya i dels territoris que en depenien. Muhammad fill de Sultan Shah fou encarregat de conquerir la regió (finals del 1384).Ibid”, II, 50
El 1393 Tamerlà, amb una segona avantguarda manada pel seu fill Shah Rukh, va passar per Yelak Veli, Damghan, Semnan i Rayy; la primera avantguarda manada pels prínceps Pir Muhàmmad ibn Úmar Xaykh i Muhammad Sultan ibn Jahangir va arribar a Qazwin, van derrotar i capturar al governador de la ciutat, Shah Suar, i el van enviar a Tamerlà. D'alli la primera avantguarda es va dirigir a Sultaniya, on el governador Ak Txeghi havia mort i Isnaf Shah el seu naib, havia agafat el govern al seu lloc; quan van arribar les forces timúrides Isnaf Shah va abandonar el govern i va fugir i la ciutat fou ocupada sense lluita; els dos prínceps hi van estar 8 dies i després van sortir en direcció a Bagdad.Ibid., III, 21 En endavant Sultaniya fou sovint residència d'emperadrius i princeses i alguns dels prínceps van néixer en aquesta ciutat (per exemple Ulugh Beg que hi va néixer l'11 d'abril de 1394).Ibid., III, 39
Tamerlà va acampar el 27 de juny de 1393 a la plana d'Hamadan i allí, cap al final de mes, va conferir el govern del anomenat "tron d'Hulagu" (Takhi-i-Hulagu) al sei fill Miran Xah. Les reines Sarai Mulk Khanum i Tuman Agha que eren a Sultaniya es van desplaçar cap a la cort de Timur passant per Tabriz el 3 de juny de 1394. Per aquestes dates ja feia 11 mesos que no veia els seus nets mes joves (que estaven a Sultaniya) i l'endemà (12 de juny de 1394) va decidir marxar a veure’ls però no va arribar a la ciutat sino que a l'Alatagh algunes reines i prínceps el van anar a trobar.Ibid., III, 43 L'octubre de 1394 les reines, princeses i dames de la cort van marxar cap a Sultaniya per passar el hivern.Ibid., III, 49 A la primavera del 1395 la dames de la corte foren enviades a Samarcanda, excepte la princesa Txelpan Mulk Agha que va restar a Sultaniya. Musa Rekmal fou enviat a Sultaniya com a governador, conjuntament amb Aki Irantxa que governaria la fortalesa.Ibid., III, 52 El 1396 Tamerlà que era a Ardebil, va anar a Sultaniya. Allí es va compadir del sultà ortúcida de Mardin, Aiza, que portava tres anys lligat de mans i peus en una presó, i el va alliberar i li va retornar el principat de Mardin (auxiliat per alguns amirs de Tamerlà).Ibid., III, 63 Més tard va anar de Sultaniya a Hamadan
A causa d'una caiguda de cavall, des de 1398 Miran Xah fou afectat per atacs de bogeria que es manifestaven en la destrucció de monuments i prodigalidad; Sultaniya, capital estacional de Miran Xah, es trobava directament a la ruta oest de Tamerlà el 1399 i calia donar una lliçó al príncep que fou destituit; el 1402 Tamerlà estava a Awnik i va reenviar a Sultaniya a l'emperadriu Tuman Agha (la única que havia quedat amb ell) junt amb el príncep Sad Vaccas, fill de Muhammad Sultan.Campaigne de Timur en Anatolie (1402), per Marie-Mathilde Alexandrescu Derca, Bucarest, 1942 El 1403 Tamerlà va cridar a les emperadrius Sarai Mulk Khanum, Tuman Agha, Txelpan Mulk Agha i la princesa Khan Zade, per anar a trobar-lo a Awnik des de Sultaniya on estaven.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, V, 64 Havent mort el príncep Muhammad Sultan, el net preferit de Tamerlà, el taüt fou portat d'Awnik a Sultaniya (1403) on després el va recollir la seva mare Khan Zade i el va portar a Samarcanda;Ibid., VI, 15 poc després el Takhi-i-Hulagu fou concedit a Muhammad Umar ibn Miran Xah.Ibid., VI, 9 De retorna a Samarcanda, Tamerlà va arribar a Sultaniya el 10 de maig de 1404; en aquest any 1404 Ruy González de Clavijo va visitar la ciutat, que va trobar assolada per les activitats de Miran Shah, el qual havia destruït diverses edificacions inclòs el castell, havia profanat la tomba d'Oldjeitu i n'havia tret el cadàver; això no obstant la vila continuava molt poblada i el comerç era considerable (fins i tot més que el de Tabriz). Algun historiadors pensen que Miran Xah governava la ciutat el 1404, però Yazdi només diu que hi residia.Ibid., VI, 18, 19