La guerra civil catalana fou un conflicte bèl·lic que tingué lloc entre 1462 i 1472 al Principat de Catalunya entre el rei Joan el Sense Fe i els remences, d'una part, i les institucions catalanes rebels encapçalades pel Consell del Principat i la Diputació del General, de l'altra, pel control polític del territori.Antoni Riera Meils. Història de la Generalitat i els seus Presidents. La guerra civil és el primer conflicte a Catalunya en el qual es fa un ús generalitzat de les armes de foc i representa el pas de tàctiques militars medievals a tàctiques militars modernes.
Catalunya vivia immersa en profunds canvis a l'estructura social causada per la crisi del sistema feudal, el descens de població provocat per la Pesta Negra —que afectà especialment el camp català i va provocar una crisi de subsistència— i una gran crisi institucional i financera que comportà un gran endeutament de les institucions públiques.
La mort de Carles de Viana, enfrontat al seu pare Joan el Sense Fe, fou l'excusa per formalitzar l'inici d'una contesa que enfrontava la monarquia i l'oligarquia; alhora també contraposava els estils absolutista i el pactista i posava a prova la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar, una tendència que s'havia anat covant des de l'època d'Alfons el Magnànim. Davant l'aixecament remença el 1462, els enfrontaments entre joanistes i antijoanistes eren cada cop més freqüents i l'agost de 1462 el Consell del Principat proposà deposar Joan el Sense Fe, la seva dona i el seu fill i s'encomanà a demanar ajuda militar a Enric IV de Castella. En no obtenir els resultats desitjats, i veient que una república sense suport extern era inviable, les autoritats catalanes van oferir la corona al rei castellà, qui per la Sentència arbitral de Baiona del 23 d'abril de 1463 va renunciar al Principat. El 27 d'octubre del mateix any la Generalitat va oferir la corona a Pere de Portugal, però la derrota a la batalla de Calaf, en la qual els principals caps rebels foren fets presoners, va suposar un punt decisiu a la guerra revolucionària. Pere morí el 29 de juny de 1466 i s'oferí la corona a Renat I d'Anjou, que comptava amb el suport de Lluís XI de França. Tanmateix, les victòries reialistes van accentuar la crisi i les discrepàncies al bàndol rebel i a bona part de Catalunya, recuperada per les tropes reials, van desencadenar un setge a Barcelona que durà fins al 8 d'octubre de 1472. Sense suports exteriors, els catalans es van rendir a la realitat i Barcelona fou lliurada als reialistes després d'un perdó general.
En acabar la guerra, Joan el Sense Fe va recompensar el principal líder remença Francesc de Verntallat pel seu suport i li conferí el títol de vescomte d'Hostoles, però no va entrar a resoldre el problema i tant els camperols com els senyors van quedar a l'expectativa. A la mort de Joan el Sense Fe, l'any 1479, els principals problemes de la societat catalana havien quedat sense resoldre i el seu fill, Ferran el Catòlic, va intentar-los solucionar amb la recuperació del Rosselló i la Cerdanya pel Tractat de Barcelona el 1493: hi aplicà un programa econòmic adoptat parcialment del buscaire des de 1450 i reformà la Diputació i el Consell. Finalment, els remences acceptaren l'arbitratge reial en els conflictes amb els senyors i el 21 d'abril del 1486 Ferran va dictar la Sentència de Guadalupe.
Context social Ferran d'Antequera fou el primer monarca aragonès de la dinastia dels Trastàmara, elegit pels nou compromissaris del Compromís de Casp el 1412 després que el seu oncle Martí l'Humà, últim sobirà del Casal de Barcelona, morís sense descendència legítima. A la seva mort en 1416 el va succeir el primogènit Alfons el Magnànim, que a la seva mort en 1458 fou succeït pel seu germà Joan II d'Aragó, mentre que el Regne de Nàpols va quedar per al seu fill natural, l'infant Ferran, fill de la seva amant Giraldina Carlino.
A la Catalunya del , tres quartes parts de la població del país vivia en petites comunitats disperses al camp, mentre que la resta vivia en diverses ciutats, especialment a Barcelona amb 50.000 habitants. Perpinyà, Girona, Vic, Lleida, Tarragona, Tortosa, Montblanc i Cervera, que tenien entre 5.000 i 10.000 habitants cadascuna, articulaven la resta del territori. El començà enmig d'una profunda crisi del sistema feudal a tot Europa occidental i la Pesta Negra, que afectà especialment el camp català, va comportar una notable afectació a l'estructura social: el descens de població va comportar que la mà d'obra i la producció del camp català minvessin a la meitat. Aquella crisi social agrària causà l'aparició del moviment remença, que reivindicà la supressió dels mals usos. A les ciutats va aparèixer l'especulació alimentària, que alhora desencadenà una crisi de subsistència entre la població i que les persones més desafavorides marxessin de les ciutats. La Catalunya de finals del va quedar significativament despoblada. Es va viure una gran crisi financera i un gran endeutament de les institucions públiques, amb la reducció del volum i dels guanys del comerç internacional en quedar fora del comerç atlàntic.
En l'aspecte polític, la concepció autoritària de la monarquia topà, per una banda, amb la creixent força de les institucions i dels poders econòmics. I per l'altra, en l'entorn rural, la noblesa visqué fortes tensions amb els seus serfs. A mitjan , el Consell de Cent va deixar d'estar controlat per la Biga i els seus principals càrrecs van ser ocupats per la Busca, una situació que va provocar una mutació completa del model dominant. El fracàs d'algunes polítiques reformistes feu que la Biga reconquerís el control del Cap i Casal barceloní.
La guerra civil navarresa
miniatura|Proclamació del príncep de Viana (o Entrada del príncep de Viana a Barcelona) de Ramon Tusquets i Maignon, 1885 De la unió de Joan el Sense Fe i la seva primera muller, Blanca I de Navarra, va néixer Carles de Viana, primer príncep de Viana, que segons les capitulacions matrimonials de 1419 i confirmat amb motiu del jurament i coronació de Blanca I de Navarra el 1428, havia d'heretar el Regne de Navarra a la mort de la seva mare.
El 1441, en morir Blanca de Navarra, Joan el Sense Fe no va renunciar al tron navarrès, deixant a Carles de Viana com a lloctinent, que tenia a Joan de Beaumont com a conseller. El matrimoni de Joan amb Joana Enríquez en 1444 distancià pare i fill, i això fou aprofitat per Joan II de Castella, que ja havia derrotat el Sense Fe a la Guerra dels Infants d'Aragó, per concentrar un exèrcit a la frontera amb el regne de Navarra el juliol de 1450 mentre el rei era a Saragossa. Encara que hi va haver alguns xocs militars el conflicte es va resoldre momentàniament amb la reconciliació entre pare i fill el març de 1451 gràcies a la intervenció de Juan Ibáñez de Monreal, que s'havia unit al príncep a Guipúscoa. L'agost de 1451 els castellans van llançar una gran ofensiva gràcies a la qual prengueren el castell de Buradón i assetjant Estella, i es retiraren després d'haver concertat el desembre una aliança en contra de Joan el Sense Fe amb el príncep de Viana. Aquest tractat va suposar la ruptura definitiva entre el Príncep de Viana i el seu pare, que va enviar Joana Enríquez a compartir amb Carles la lloctinència de Navarra; el tractat no fou acceptat per Carles i donà inici a la guerra civil navarresa que va enfrontar els agramontesos, partidaris del rei Joan, i els beaumontesos, partidaris de Carles. Joan II derrota definitivament Carles en la batalla d'Oibar el 1451 Jesús María Usunáriz Garayoa, Historia breve de Navarra, p.89 on Carles rebé l'ajuda de Joan II de Castella, però fou derrotat i fet presoner, cosa que propicià que fos desheretat.
Situació al Principat La situació al camp: la revolta dels remences
Al segle XIV comença una crisi a causa de la mortalitat de la pesta negra i de l'emigració cap a la ciutat, que va provocar una davallada de la població al camp, comportant que la terra conreada disminuís i, conseqüentment, els ingressos dels senyors. Per contrarestar aquesta disminució d'ingressos, augmenten la pressió sobre els pagesos amb el consegüent malestar. Les fortes tensions entre senyors i remences, pagesos sotmesos a la servitud hereditària de la gleva que no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, alineats amb els poders institucionals de Catalunya, aconsella Alfons el Magnànim a dictar el 1448 una reial provisió, en la qual permetia reunions de pagesos, per suprimir els mals usos i recaptar fons per pagar al rei per la seva intervenció. Amb aquesta finalitat, es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué 553 reunions a una gran majoria de parròquies de la Catalunya Vella, controlades per un oficial reial, i que van quedar recollides en el Llibre del Sindicat Remença, inclòs al programa Memòria del Món de la UNESCO.
El 14 de gener del 1455, el rei Alfons publicà la sentència interlocutòria que suspenia els mals usos, que després d'una nova anul·lació, va ser confirmada el 9 de setembre de 1457, quan el rei va anunciar que renunciava definitivament a tornar a Catalunya i a rebre l'ajuda oferta per les Corts catalanes, i les disposicions de la corona foren executades el 15 de gener de 1458, el lloctinent de Catalunya i futur rei Joan d'Aragó i d'Albuquerque. El 27 de juny del 1458, mor sobtadament el rei Alfons a qui succeeix el seu germà Joan, que heretà aquest clima de revolta al camp que li resultarà beneficiós en el seu enfrontament amb el poder polític català i el 1460 va reinstaurar l'ordre de suspensió dels mals usos. La Guerra dels remences, iniciada el 1462, coincideix en dates amb la guerra civil catalana i situa la Diputació del General amb dos fronts oberts: la lluita al camp contra els remences i la lluita contra el rei.
La situació a Barcelona: la Biga i la Busca
La crisi econòmica mediterrània dels volts del 1425 comportà la intervenció per mitjà de mesures proteccionistes, però per aplicar-les calia vèncer la resistència de l'oligarquia urbana (els ciutadans honrats). Les protestes i motins se succeïren, donant lloc a una sèrie de canvis i reformes en 1436.
A Barcelona, els mercaders i menestrals proposaven una sèrie de mesures com la devaluació monetària, prohibició d'importació de productes, millora de la producció tèxtil i els impostos a estrangers mentre els ciutadans honrats proposen mesures més limitades, com treballs públics per atenuar l'atur. La intransigència d'aquests últims i la seva resistència al canvi van precipitar la crisi econòmica i van dividir els barcelonins, a partir de 1450, en dos grups clarament diferenciats: la Biga i la Busca. La Biga, integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders, es considerava, actuava i vivia com un grup nobiliari tenint terres, castells i drets senyorials, vivint de rendes i oposats a les alteracions monetàries, mentre La Busca, el partit dels menestrals i mercaders que aspiraven a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona, volia la devaluació monetària i mesures proteccionistes.
Entre la Biga i la Busca, Alfons el Magnànim mantingué una postura ambigua, ja que, d'una banda, necessitava diners i els acceptà tant de buscaires com de bigaires, i d'altra aspirava, com els altres reis del , a imposar la seva autoritat en les Corts catalanes i sobre la noblesa. El Sindicat dels Tres Estaments, format per mercaders, artistes i menestrals, naixé a Barcelona el 19 de novembre de 1452 amb l'autorització del governador de Catalunya, Galceran de Requesens i el vistiplau d'Alfons el Magnànim que permeteren una modificació del sistema d'elecció dels consellers i d'una reorganització del Consell de Cent amb l'objectiu de protegir els interessos d'aquests col·lectius.