Taenia solium, també anomenada tènia de l'home, és un platihelmint paràsit de la classe dels cestodes que pertany a l'ordre dels ciclofil·lideus dins la família de les tènies (Taenidae). Taenia solium infecta a porcs, com a hoste intermediari i a l'ésser humà com a hoste definitiu. Es troba principalment a àrees rurals amb manca d'higiene de països pertanyents a Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud. En el seu estadi larvari causa cisticercosi i en fase adulta causa teniosi humana. La teniosi humana també pot estar causada per altres espècies de la família Taenidae com per exemple Taenia saginata, que infecta a bovins com a hostes intermediaris. La teniosi és causada normalment per l'ingestió de carn de porc crua o poc cuinada.
Història La tènia és un dels primers cucs helmints dels quals trobem constància i se sap que ja es coneixia en l'antiguitat. Les tènies es coneixien ja a l'antic Egipte, el Papir Ebers que data de l'any 1500 aC conté descripcions d'aquests helmints.
Durant la història de la humanitat hi ha hagut diferents cultures que han considerat el porc com un animal impur o brut, es creu que aquesta visió era probablement deguda a la presència dels cisticercs (fase larvària d'algunes espècies del gènere Taenia) en la carn. La primera referència a la impuritat dels porcs va ser en la Bíblia hebrea i es data al voltant del 600-500 aC, tot i que no s'esmenten els cisticercs. Va ser Aristòtil al voltant del 384-322 aC qui va descriure els cisticercs en els músculs dels porcs. Tot i aquest coneixement no va ser fins al 1558 que es van començar a descriure casos de neurocisticercosi on es van trobar aquestes vesícules, i fins al 1697 que es va descobrir que aquests cisticercs contenien l'escòlex de T.solium tot i que en aquell moment es van considerar no com a una forma del cicle biològic de la tènia sinó com a una espècie diferent.
A finals del segle XIX la cisticercosi es va escampar per tot Europa fins que al 1900 es va avançar en el coneixement del cicle biològic i es van poder adoptar mesures de prevenció. Aquests descobriments van ser en bona part deguts a diferents patòlegs alemanys. Un d'ells, Küchenmeister, finalment va demostrar que la ingestió dels cisticercs presents en els músculs dels porcs era la causa de la teniosi. L'experiment, tot i ser poc ètic, va ser molt efectiu. Küchenmeister va donar menjar infectat amb cisticercs a un home que estava condemnat a mort i posteriorment en va realitzar l'autòpsia on va trobar múltiples tènies a l'interior de l'individu.
Els descobriments de Küchenmeister i altres patòlegs alemanys van ser corroborats als anys 1930 pels experiments de Kozen Yoshino. L'any 1934 Yoshino va publicar un article que describia la infecció experimental amb T.solium d'ell mateix i de tres altres voluntaris. En la seva recerca Yoshino va estudiar els experiments fets per Küchenmeister i altres patòlegs que havien infectat a altres individus amb cisticercs per poder observar els adults posteriorment. En el seu article va descriure la llargada i nombre de proglotis dels cucs que recuperava tant d'ell com dels altres 3 voluntaris. Entre els 4 i 7 mesos després de la infecció es van tractar els tres voluntaris amb àcid filicínic per tal de posar fi a la infecció, però Yoshino va continuar la seva pròpia infecció fins als 15 mesos. Durant aquest temps va descriure acuradament els símptomes de la infecció i els cucs que recollia, que en el seu cas van arribar a mesurar entre 218 i 223 cm. De les diverses conclusions que va extreure, la primera va ser que els cisticercs poden infectar els humans i madurar fins a tènies adultes si s'empassen (amb una efectivitat d'entre un 60 i 100%) i una altra conclusió a remarcar va ser que la simptomatologia variava entre pacients, havent alguns que no mostraven cap símptoma.
Recentment, especialment a partir del final del , es van popularitzar en determinats llocs la venda d'ous de Taenia per aprimar. Això comporta riscos molt elevats, donades les conseqüències que es poden patir. Els ous s'ingerien en píndoles i en arribar a l'intestí maduraven a tènies adultes, a causa de la tènia les persones perdien pes tot i que en alguns casos també podien provocar vòmits i diarrees. A més depenent de l'espècie de tènia que les persones ingerien podien desenvolupar altres greus problemes com la cisticercosi. No obstant, la indústria de les dietes en va treure gran profit durant uns anys fins que es va regularitzar.
Descripció morfològica i anatòmica En el cicle biològic de l'espècie podem distingir tres estadis morfològics: la forma adulta, l'ou i l'estadi larvari, conegut també com a metacestode o cisticerc.
Forma adulta miniatura|192x192px|Aspecte morfològic de T.solium La forma adulta es desenvolupa a l'interior de l'hoste definitiu i consisteix en un cuc pla i allargat en forma de cinta, que sol mesurar entre 2 i 7 metres. És de color blanc i opac tot i que en algunes ocasions presenta una coloració més aviat groguenca. El seu cos es pot dividir en tres parts clarament diferenciades: l'escòlex o cap, el coll i l'estròbil. L'escòlex representa la part anterior del cos i conté les estructures necessàries per a la fixació i el manteniment de T. solium al tracte intestinal. Té forma de pom de porta, mesura entre 0.6 i 1 mm d'ample i presenta simetria biradial. A la part apical apareix una estructura en forma de con anomenada rostel, que conté entre 22 i 32 ganxos quitinosos disposats en dues fileres. A la part més ampla s'hi situen 4 ventoses succionadores, uns òrgans de naturalesa muscular. L'estructura de l'escòlex és un tret distintiu entre els membres de Taenia ja que per exemple T. saginata no disposa ni de rostel ni ganxos mentre que T. asiatica sí que té rostel però sense els ganxos. La regió central i no segmentada (5-10 mm de llargada) rep el nom de coll. En alguns textos es coneix també com a àrea de proliferació ja que és a partir d'on apareixen les proglotis que configuren l'estròbil.
L'estròbil és la regió més posterior i es troba dividia en mil proglotis o segments disposats en cadena. Les proglotis es poden diferenciar en el seu grau de maduresa segons quina sigui la seva posició en l'estròbil, sent les immadures les més properes al coll i les gràvides les més distals. Les diferents proglotis es troben enllaçades les unes amb les altres a través dels músculs longitudinals i els cordons nerviosos.
: són les 200 primeres proglotis de l'estròbil i no contenen cap tipus d'estructura reproductora. Solen ser més petites i de morfologia rectangular. corresponen a les 450 proglotis centrals i contenen tant els elements de l'aparell reproductor masculí com femení. Com que l'aparell masculí es desenvolupa primer i després apareix el femení, podem dir que T. solium es tracta d'un hermafrodita protàndric. És en aquestes subunitats on es dona la reproducció sexual de la tènia, ja sigui dins de la mateixa proglotis per autofecundació o entre les colindants. representen les 350 proglotis restants. Aquí tots els òrgans reproductors s'han degenerat i només s'hi observa un úter altament ramificat que conté entre 50.000 i 80.000 ous fertilitzats. El nombre de branques laterals s'utilitza com a tret distintiu en el diagnòstic clínic ja que és diferent entre els tres agents causals de la teniosi. T. solium en presenta entre 7-13 per cada banda mentre que T. saginata i T. asiatica en presenten 15 o més. Les proglotis gràvides es van expulsant de forma passiva a la femta en un procés denominat apòlisi. L'apòlisi, a banda de permetre la dispersió del patogen també té com a funció la regulació de la mida del cos, evitant que sigui massa llarg.
No necessiten d'un aparell digestiu ja que absorbeixen directament els nutrients solubles (glucosa, glicerol i aminoàcids) procedents de la digestió de l'aliment consumit per l'hoste. Tampoc tenen aparell respiratori. Tant l'absorció de nutrients com l'intercanvi de gasos es realitzen a través del tegument, és a dir, una capa permeable situada a la part més externa del cos de la tènia. El tegument no és llis, sinó que presenta unes microvellositats per tal d'augmentar la superfície d'absorció.
Ou Els ous són producte de la fecundació de la tènia i s'emmagatzemen a les proglotis gràvides en espera de ser expulsats per la femta, ja sigui dins la seva proglotis corresponent o de forma individual si aquesta es trenca en el moment de la defecació. Constitueixen l'estadi dispersiu del paràsit ja que és l'única forma alliberada a l'ambient, servint de pont entre l'hoste definitiu i l'intermediari. miniatura|111x111px|Ou de T. solium
Pel que fa a la seva morfologia, aquesta és compartida entre tots els membres del gènere Taenia. Es tracta d'una esfera d'entre 30 i 40 µm de diàmetre que al seu interior alberga un embrió hexacant (amb tres parells de ganxos) denominat oncosfera. L'oncosfera està protegida per una membrana amb estriació radial o embriòfor. El conjunt de l'embriòfor i l'oncosfera es troba rodejat per una càpsula o closca molt làbil, que se sol desprendre en contacte amb l'exterior i conseqüentment només és observable en els ous que es troben dins les proglotis.
La supervivència de l'oncosfera recau, per tant, en l'embriòfor. Aquesta és una estructura altament resistent als desinfectants i a condicions moderades de sequedat. En sòls humits els ous conserven la infectivitat durant aproximadament 6 mesos. En regions on les temperatures són més elevades aquest periode de temps es pot allargar fins als 9 mesos, mentre que en regions més fredes es redueix a 5.
Recentment s'ha descobert al Perú que espècies d'escarabats piloters, entre les quals destaca Ammophores rubripes, poden cultivar i transportar els ous de T. solium, la qual cosa els col·locaria com a vectors de dispersió del cestode. miniatura|115x115px|Cisticerc de T.solium en teixit parenquimàtic, 100X augments Cisticerc El cisticerc, que també pot rebre el nom de metacestode, correspon a l'estadi larvari del cuc i es desenvolupa a partir de l'oncosfera. Es localitza principalment en forma de quist al teixit muscular estriat de l'hoste intermediari malgrat que també pot envair altres teixits com el nerviós o hepàtic, sent responsable de la cisticercosi humana i porcina.
Consisteix en una vesícula ovalada i translúcida d'aproximadament 10 x 5 mm. A la part més externa s'observa la cutícula, que procedeix de l'acumulació de material protoplasmàtic de l'hoste. La cutícula ve seguida d'una membrana blanca i fina derivada del mesènquima del paràsit. La cutícula i la membrana mesenquimàtica constitueixen la paret del quist, a l'interior del qual es troba un fluid incolor format bàsicament per plasma sanguini de l'hoste. A la part anterior es dona una invaginació en forma de pom de porta que conté un escòlex de color blanc totalment desenvolupat.
Cicle vital miniatura|408x408px|Cicle biològic de T. solium. T. solium presenta un cicle indirecte o heteroxè, en el qual alterna entre l'ésser humà (hoste definitiu) i el porc (hoste intermediari). Primerament l'home esdevé infectat a través de la ingesta de carn crua o poc cuinada contaminada amb cisticercs. La paret del quist es degrada en el seu pas per l'estómac de manera que l'escòlex pot evaginar-se i fixar-se a la mucosa de l'intestí prim, típicament del jejú, a través de les ventoses i els ganxos. A partir d'aquí la tènia comença a formar les proglotis fins a obtenir un individu adult al cap de 3 mesos. Les proglotis gràvides són arrossegades passivament a les femtes en grups de 3 o 5 i els ous són alliberats a l'exterior cada 2 o 3 dies. La tènia adulta pot romandre a l'intestí durant anys sempre i quan no perdi l'escòlex.