miniatura|lang=ca|upright=1.2|Thaghr entre els califats i emirats musulmans i l'Imperi Romà d'Orient entre el i el Ath-Thughur (), plural d'ath-Thaghr (), literalment ‘bretxa’ o ‘obertura’, són punts de contacte entre l'islam i els territoris cristians o infidels. S'utilitza en plural perquè es tractava d'una sèrie de fortaleses i no d'un lloc concret. Era el que els occidentals anomenaven una «marca» i es va utilitzar sobretot en les regions frontereres amb els romans d'Orient a Cilícia i amb els francs i després els catalans al nord de la península Ibèrica, però també a altres lloc com el Caucas («marca de Tiflis» contra alans i georgians), a Núbia («marca d'Aswan»), a Àsia central, a l'Afganistan, a la regió de Dihistan (al sud-est de la mar Càspia) contra els turcs oghuz) i altres.
Els thughur (siríac Tagra) era la primera línia de fortaleses en una terra de ningú entre els dos poders. A diferència del posterior territori dels Awasim, que fou zona de frontera i de colonització, els thughur només eren frontera. Els thughur formaven un arc que anava de Tars per les muntanyes del Taure fins a Màraix i Malatya. Les fortaleses principals eren Malatya, al-Hadath, Màraix, al-Haruniyya, al-Kanisa (al-Sawda), Ayn Zarba, al-Massisa, Adana i Tars. Els thughur depenien de la província de Síria. Els Hudud al-Alam (982) diuen que els thughur acabaven a la costa a Eleusa (àrab Awlas); llavors depenien d'Alep. Durant cinc segles aquestes fortaleses podien ser abandonades si la situació ho requeria o per voluntat, tornades a ocupar i reconstruïdes i repoblades per l'altra part per seguir el mateix procés al cap d'un temps. Els habitants d'aquestos llocs es van endurir (el mutatawia); la major part eren ghazis que lluitaven per la fe i els seus descendents i havien vingut sovint de lluny (com del Gran Khorasan o Transoxiana); vivien als seus ribats.
L'iqlim ath-Thughur, literalment ‘clima de les obertures’, amb el significat de ‘divisió administrativa de la Frontera’, es dividia en dues seccions: ath-Thughur ax-Xamiyya (‘Frontera del Llevant’) i ath-Thughur al-Jaziriyya (‘Frontera de la Jazira’). La frontera d'Armènia estava dins el ostikanat d'Armènia (des de 705). Sota els abbàssides es va crear la terra d'al-Awasim amb centres a Manbij i Antioquia. En temps del califa Abd al-Malik (685–705) i al-Walid I (705–715) hi va haver fins i tot incursions a Constantinoble. Sota Constantí V (741-775) els romans d'Orient van passar a l'ofensiva i van conquista diverses ciutats i fortaleses de Cilícia i districtes veïns, incloent Màraix, Melitene i Kalikala o Karin (752); els grecs atacaven, destruïen les fortaleses i després es retiraven; els àrabs les reconstruïen. El 838 els abbàssides van atacar i destruir la ciutat d'Amòrion (Ammuriya) que fou la darrera gran victòria militar àrab al . En els cent anys següents la pressió romana d'Orient va permetre reconquerir Cilícia.
La frontera siriana se situava principalment a Cilícia, on destacava Tars (l'àrab Tarsūs) a la riba del Kydnos, amb doble muralla i una forta guarnició. En front hi havia les Portes Cilícies per on passava la ruta de Cilícia fins a Constantinoble. Adana estava a la vall del riu Saros (àrab Saihan) i al principal riu de la zona, el Pyramos (àrab Djayhan) hi havia nombroses fortaleses àrabs com Mopsuèstia o Mamèstia (àrab al-Massisa) a la plana i Anazarba (àrab Ayn Zarba) més al nord, Haruniyya (fundada per Harun al-Raixid) i Germanícia (àrab Màraix) que tècnicament era de la frontera siriana però sovint es considerada pels historiadors com a part de la frontera de la Jazira. Samòsata i altres districtes de l'Eufrates eren part de la frontera de la Jazira o Alta Mesopotàmia; les principals ciutats eren Melitene (àrab Malatya) a la vora del Kubakib (afluent de l'Eufrates), Derende (àrab Teranda) al mateix riu, Sozòpetra (àrab Zibatra) al sud de Malatya, i Hisn Mansur (fundada pel general Mansur de la tribu Kays) al sud de l'anterior. Cap a l'oest hi havia la fortalesa de Behesni i la de Hadata (àrab Hadath) amb el pas de muntanya d'Hadath. A tocar hi havia la frontera d'Armènia (les províncies frontereres de Muzur, Ekeleac, Daranali i altres i els districtes al nord de l'Arsànies com el Degik i al sud del riu com Hanjit o Anzitene. En aquesta zona les incursions àrabs van arribar fins a Kemakh o Kemakha que fou conquerida i reconquerida per àrabs i grecs fins a deu vegades; una sort similar van patir Arsamòsata (Šimšat), Xarberd (Hisn Ziyad) i Karin (Kalikala) que era el darrer punt militar cap al nord.
En aquesta zona es van establir no només àrabs, també turcs i orientals com els zutt. Melitene quan va caure a mans dels romans d'Orient al durant la revolta d'Abd-Al·lah ibn az-Zubayr (680-692) fou repoblada amb armenis, que la van dominar per molts anys.
Per a la marca fronterera de l'Àndalus, vegeu Marca Superior.
Bibliografia addicional Enciclopèdia de l'Islam, X, pàg. 478 al 481 The Arab Emirates in Bagratid Armenia, per Aram Ter-Ghewondyan, Erevan, 1965, trad. N. G. Garsoian, Lisboa, 1976
Categoria:Fronteres Categoria:Història del món islàmic