Horatio Herbert Kitchener Mariscal de Camp, 1r Comte Kitchener, (24 de juny de 1850 – 5 de juny de 1916) va ser un militar britànic d'origen irlandès i procònsol que adquirí fama per les seves campanyes imperials i que, posteriorment té un paper principal als primers estadis de la Primera Guerra Mundial. Va obtenir el honors següents: orde de la Lligacama (KG), Orde de Sant Patrici (KP), Orde del Bany (CCB), Orde del Mèrit (OM), Orde de l'Estrella de l'Índia (GCSI), Orde de Sant Miquel i Sant Jordi (GCMG), Orde de l'Imperi Indi (GCIE), Ajudant de Camp (ADC) i Consell Privat de Sa Majestat (PC).
Orígens Kitchener va néixer prop de Listowel, al comtat de Kerry, a Irlanda, fill del tinent coronel Henry Horatio Kitchener (1805-1894) i de Frances Anne Chevallier (+1864). La família tenia un notable rerefons anglo-irlandès: el seu pare havia comprat feia poc terres a Irlanda aprofitant una llei que hi incentivava la compra de terra després de la fam de la patata. L'any que la seva mare morí de tuberculosi s'havien traslladat a Suïssa, intentant millorat les seves condicions. Allà, el jove Kitchener s'educà, així com a la Reial Acadèmia Militar, Woolwich. Pro-francès i desitjant entrar en acció, s'uní a una unitat d'ambulàncies francesa durant la Guerra Francoprussiana. El seu pare el portà de tornada a Anglaterra després que emmalaltís de pneumònia després d'ascendir en un globus per tal de veure l'Exèrcit del Loire en acció. Va ser comissionat als Enginyers Reials el 4 de gener de 1871. El seu servei a França havia violat la neutralitat britànica, motiu pel qual va rebre la reprimenda del Duc de Cambridge, el comandant en cap. Serví a Palestina, Egipte i Xipre, aprenent àrab i preparà detallats mapes topogràfics de la regió.Neilson, Keith, ‘Kitchener, Horatio Herbert, Earl Kitchener of Khartoum (1850–1916)’, Oxford Dictionary of National Biography, Oxford University Press, Sept 2004; online edn, Jan 2008,
Reconeixement de la Palestina Occidental El 1874, amb 24 anys, Kitchener va ser destinat pel Fons per a l'Exploració de Palestina per fer un mapa de Terra Santa, en substitució de Charles Tyrwhitt-Drake, que havia mort de malària.Neil Asher Silberman, Digging for God and Country: Exploration, Archaeology and the Secret Struggle for the Holy Land 1799–1917 (Nova York: Alfred A. Knopf, 1982). Kitchener, llavors oficial dels Enginyers Reials, s'uní al també Enginyer Claude R. Conder i entre 1874 i 1877, el que actualment és Israel, Cisjordània i Gaza, tornant a Anglaterra només breument el 1875 després d'un atac dels nadius a Safed, Galilea.
L'expedició de Conder i Kitchener es conegué com el Reconeixement de la Palestina Occidental, car principalment es dedicà a la zona a l'oest del riu Jordà. La investigació recollí dades de la topografia i la toponímia de la regió, així com la flora i fauna local. Els resultats de l'expedició van ser publicats en una sèrie de 8 volums, amb la contribució de Kitchener als tres primers toms (Conder and Kitchener 1881–1885). Aquest viatge va tenir un llarg efecte a l'Orient Mitjà per diversos motius: La investigació d'artilleria serveix com a base del sistema en xarxa emprat als mapes moderns d'Israel i Palestina. La col·lecció de dades compilades per Conder i Kitchener encara avui és consultada pels arqueòlegs i els geògrafs que treballen al Llevant meridional. La mateixa investigació dibuixà i definí les fronteres polítiques del Llevant meridional. Per exemple, la frontera actual entre Israel i Líban està establerta en el punt de l'Alta Galilea on s'aturà l'expedició de Conder i Kitchener.
Egipte, Sudan i Khartum Kitchener serví posteriorment com a vicecònsol a Anatòlia i, el 1983, com a capità britànic però amb el rang turc de binbashi (major), en l'ocupació d'Egipte, que es convertiria en un estat titella britànic, i en el que el seu exèrcit estaria comandat per oficials britànics entre 1883 i fins a 1950; i l'any següent va ser ajudant de camp durant la fracassada expedició de socors de Gordon al Sudan. D'acord amb els informes verbals de William Forde, que va ser el seu ordenança, era reverenciat pels seus homes pel seu lideratge i el tracte considerat vers els seus subordinats. Amb el seu coneixement de l'àrab, Kitchener va poder barrejar-se amb la gent. En aquella època, la seva promesa, i possiblement l'única dona que estimà en tota la seva vida, Hermione Baker (filla del paixà Valentine Baker), va morir de febre tifoide a Cairo; posteriorment ja no va tenir fills, tot i que crià la seva cosina Bertha Chevallier-Boutell, filla de Sir Francis Hepburn de Chevallier-Boutell.
El major Kitchener serví a la Campanya del Nil de 1884-85 com a oficial d'intel·ligència. Al final dels 1880 va ser Governador dels Territoris del Mar Roig (la qual cosa equivalia en poc més que el port de Suakin), amb el rang de coronel temporal. Durant una batussa va quedar seriosament ferit a la mandíbula, havent de marxar a Anglaterra per recuperar-se. També va participar en la batalla de Toski (1889). Havent esdevingut Sirdar de l'exèrcit egipci el 1892 (amb rang de brigadier i de major general a l'exèrcit britànic) el 1896 comandà les seves forces angloegípcies cap a les fonts del Nil, construint un ferrocarril per transportar armes i reforços, i derrotant els sudanesos a la batalla d'Omdurman del 2 de setembre de 1898, prop de Kharthoum.
La segona expedició de Kitchener al Sudan (1886-99) li va donar fama nacional, sent nomenat de la Reina Victòria i nomenat Cavaller Comandant de l'Orde del Bany; però aquesta campanya també va fer la seva brutalitat infame, un aspecte de les seves tàctiques que es coneixeria arreu després de la Guerra Bòer. Després de la victòria a Omdurman, les restes del Muhàmmad Àhmad van ser exhumades i escampades.
Possiblement Kitchener evità la guerra entre França i el Regne Unit quan es mostrà ferm però no violent amb l'expedició militar francesa del capità Jean-Baptiste Marchand que volia reclamar Fashoda, en el que es conegué com l'incident de Fashoda.
Va ser fet Baró Kitchener de Khartoum i d'Aspall al Comtat de Suffolk el 31 d'octubre de 1898London Gazette, num. 27019 de l'1 de novembre de 1898 com un títol de la victòria en reconeixement dels seus èxits; i començà un programa per restaurar el bon govern al Sudan. El programa es basava en l'educació, amb el Gordon Memorial College com a punt de suport, i no estava dirigit a la quitxalla de l'elit, sinó que tots els nens podien dirigir-se per estudiar-hi.
Ordenà que les mesquites de Khartoum fossin reconstruïdes i instituí reformes per tal de reconèixer el divendres (el dia sant musulmà) com a dia oficial de descans, garantint la llibertat de religió per a tots els ciutadans del Sudan. També intentà evitar que els missioners evangèlics intentessin convertir els musulmans al cristianisme.
Guerra dels Bòers Kitchener es va unir als reforços britànics de Lord Frederick Roberts enviats a Sud-àfrica el desembre de 1899, després de l'esclat de la Segona Guerra dels Bòers. Com cap de l'Estat Major (1900-1902) durant la Segona Guerra Bòer va tenir un paper clau en la conquesta de les repúbliques Bòer. El novembre de 1900 va substituir a Roberts com a Comandant a Cap de les tropes britàniques, ja que aquest s'havia posat malalt.
Les tropes convencionals dels bòers van ser derrotades ràpidament, però l'intent de firmar un tractat de pau i reconciliació el febrer de 1901 va fracassar a causa del vet del govern britànic. La guerra es va reprendre llavors, ara convertida en una guerra de guerrilles contra els grangers bòers, en la qual Kitchener va posar en pràctica les tàctiques de Roberts després de modificar-les per fer-les més eficaces.
La campanya subsegüent va ser brutal. Es va intentar eliminar totalment qualsevol suport que la població civil pogués brindar als combatents bòers, practicant una política de terra cremada. Les granges van ser incendiades i es va estendre la construcció de blocaos (fortins de fusta prefabricats, capaços de desarmar-se, transportar-se i tornar a armar-se allà on fessin falta). Kitchener va tenir així mateix el dubtós honor d'organitzar el primer sistema de camps de concentració el , on prop de vint mil dones, nens i homes bòers, tots civils, van morir de gana i mala atenció entre 1900 i el final de la guerra el 1902. Ni tan sols la seva popularitat prèvia no va poder salvar-lo de les crítiques generalitzades a Gran Bretanya, la resta d'Europa i, òbviament, Sud-àfrica. El seu major crític en aquest sentit va ser la treballadora humanitària Emily Hobhouse, originària de Cornualla.
La gran majoria dels guerrillers bòers no eren soldats professionals i, per tant, no portaven uniforme militar. Després de les llargues campanyes, aquesta vestimenta poc adequada quedava feta esquinçalls i els rebels es veien obligats a posar-se els uniformes dels soldats britànics que capturaven o mataven, ja que els era impossible aconseguir vestimenta a les granges que els anglesos havien incendiat. Els britànics van acusar llavors els bòers d'intentar fer-se passar per soldats de la corona per poder passar desapercebuts i atacar així al contrari darrere de les seves línies. Kitchener va ordenar llavors que s'executés en l'instant qualsevol militar o civil capturat que portés un uniforme britànic robat, encara que després se'n va penedir i va tractar de negar davant del públic que havia emés aquest ordre. L'escàndol va abastar les seves cotes més altes quan nombrosos soldats australians, entre qui es trobava el soldat de cavalleria i famós poeta Breaker Morant, van ser arrestats i jutjats per un tribunal militar després d'executar a sang freda nombrosos presoners bòers (entre ells nens), diversos nadius africans i fins i tot a un missioner alemany, amb l'excusa de l'ordre de Kitchener relativa als uniformes.
miniatura|Milicians bòers el 1900. Els tinents Breaker Morant i Peter Handcock van ser declarats culpables i afusellats a Pietersburg el 27 de febrer de 1902, les sentències de mort van ser signats pel mateix puny de Kitchener. Aquesta decisió és font de controvèrsia fins i tot avui en dia, especialment a Austràlia, on s'assegura que els dos militars van ser simples caps de turc en la lluita de Kitchener per remuntar la seva popularitat, que llavors queia en picat.
Després de sis mesos de tensió es va signar per fi el tractat fe Vereeniging de 1902. En els dies previs Kitchener s'havia enfrontat repetidament al governador de la Colònia del Cap i al govern britànic en el seu intent per acabar una vegada per sempre amb la guerra, encara que això signifiqués signar una pau que reconegués certs drets als boérs, entre ells un futur autogovern i la reconstrucció de les seves propietats a càrrec de la corona britànica. Sis dies després de l'acord, Kitchener va ser nomenat vescomte de Khartum, Aspall i Vaal (Transvaal, Sud-àfrica).
Estada a l'Índia i tornada a Egipte A continuació, Kitchener va ser nomenat comandant en cap de les tropes britàniques a l'Índia, tasca que exerciria entre 1902 i 1909, durant les quals va reestructurar les desorganitzades forces colonials que operaven al país. Això el va conduir a un dur enfrontament amb el virrei George Nathaniel Curzon Lord Curzon de Kedleston, que temia perdre el seu lloc en favor del nouvingut. El 1910, Kitchener va assolir el grau de mariscal de camp, però Curzon va aconseguir esquivar amb èxit el seu intent d'arribar a ser nomenat virrei el 1911.
En no poder ser cap de la principal colònia britànica, Kitchener va haver d'acontentar-se amb el lloc d'agent britànic i cònsol general a Egipte (sent el virrei de facto), nominalment sota l'autoritat d'Abbas Hilmi II, kediv d'Egipte i rei de Nubia, el Sudan, Kordufan i Darfur. El 29 de juny de 1914 va ser nomenat primer comte Kitchener de Khartum i Broome (Comtat de Kent, Anglaterra). De forma excepcional, se'l va autoritzar a llegar el seu títol al seu germà i al seu nebot, ja que Kitchener no tenia fills.
Primera Guerra Mundial