miniatura|Clergat El clergat, el clero o la clerecia engloba de forma general totes aquelles persones que han estat ordenades en el servei religiós. Depenent de la religió, el clergat generalment es dedica als diversos aspectes del ritual religiós, a l'ensenyament o a l'evangelització. Sovint s'ocupen dels grans esdeveniments de la vida com els naixements, la circumcisió, la confirmació, el matrimoni, o la mort. El clergat de la major part de religions treballa dins i fora dels llocs de culte, i se'ls pot trobar fent la seva tasca en hospitals, escoles, missions, i fins i tot a l'exèrcit.
Hi ha una diferència important entre el clergat i els teòlegs. Els primers s'ocupen de les tasques del dia a dia, mentre que els teòlegs són els estudiosos de la religió i no són necessàriament clergues.
El clergat està protegit per lleis especials a molts països i en molts casos són finançats (o cofinançats) per l'estat en què treballen, encara que generalment els seus recursos provenen majoritàriament de les donacions dels seus fidels.
A Europa, fins a l'abolició de l'Antic Règim, el clergat compartia amb la noblesa la condició d'estament privilegiat i era reconegut, teòricament i tradicionalment, com el primer en rang i honor.
Etimologia La paraula clergue procedeix del llatí eclesiàstic Clericus, per als pertanyents a la classe sacerdotal. Al seu torn, la font de la paraula llatina procedeix del grec eclesiàstic Klerikos (κληρικός), que significa pertanyent a una herència, en referència al fet que els sacerdots levites de l'Antic Testament no tenien més herència que el Senyor. «Clergat» procedeix de dues paraules del francès antic, clergié i clergie, que es refereixen a les persones amb erudició i deriven del llatí medieval clericatus, del llatí tardà clericus (la mateixa paraula de la qual deriva «clergue»). «Clergue», que solia significar ordenat al ministeri, també deriva de clericus. A l'Edat Mitjana, la lectura i l'escriptura eren domini gairebé exclusiu de la classe sacerdotal, i aquesta és la raó de l'estreta relació d'aquestes paraules. Dins del cristianisme, especialment en el cristianisme oriental i anteriorment en el catolicisme romà occidental, el terme clergue es refereix a qualsevol individu que ha estat ordenat, incloent-hi diaques, sacerdots i bisbos. En el catolicisme llatí, la tonsura era un requisit previ per a rebre qualsevol dels ordes menors o ordes majors abans que la tonsura, els ordes menors i el subdiaconat fossin abolits després del Concili Vaticà II.Pablo VI, Carta apostólica motu proprio Ministeria quaedam nos. 2-4, 64 AAS 529 (1972). Ara, l'estat clerical està lligat a la recepció del diaconat.'Ministeria quaedam nº 1; CIC Canon 266 § 1. Els ordes menors encara es donen a les Esglésies catòliques orientals, i els qui reben aquestes ordes són «clergues meors».
L'ús de la paraula clergue també és apropiat per als clergues meors de l'Ortodoxa Oriental que estan tonsurats per no trivialitzar ordes com les de Lector a l'Església Oriental, o per als qui estan tonsurats però no tenen ordes menors o majors. És en aquest sentit que la paraula va entrar en la llengua àrab, més comunament al Líban a partir del francès, com kleriki (o, alternativament, cleriki) que significa «seminarista». Tot plegat en consonància amb els conceptes ortodoxos orientals de clergat, que continuen incloent aquells que encara no han rebut, o no tenen previst rebre, el diaconat.
Un sacerdoci és un cos de sacerdots, xamans o oracles que tenen una autoritat o funció religiosa especial. El terme sacerdot deriva del grec presbíter (πρεσβύτερος, presbýteros, ancià o gran), però sol utilitzar-se en el sentit de sacerdot en particular, és a dir, per als clergues que realitzen un ritual dins de l'esfera del que és sagrat o numinós comunicant-se amb els déus en nom de la comunitat.
Cristianisme En el cristianisme la diferència essencial dins del clergat s'estableix entre el clergat regular i el secular. Aquesta divisió es manté tant en el clergat catòlic com en l'ortodox. La Reforma protestant suprimí el clergat regular i establí el sacerdoci universal, raó per la qual l'existència d'un clergat diferenciat de la resta de fidels va deixar de tenir sentit en alguna de les Esglésies reformades, malgrat que, en altres, es va mantenir una clara jerarquia, com és el cas de les luteranes o les anglicanes. En aquesta última confessió, tot i considerar-se important, també existeix el clergat regular.
Clergat secular Significa "el que viu en el segle", és a dir, dins de la societat dels homes, i és l'encarregat d'administrar els sagraments. La seva organització jeràrquica parteix del papa -o dels patriarques en el cas de l'Església ortodoxa- i continua amb els arquebisbes, bisbes, i sacerdots. Els ordes menors del clergat secular inclouen també els rangs de diaca i exorcista. El càrrec de prevere, rector de parròquia o simplement capellà, és la base fonamental de contacte directe amb els fidels. Existeixen molt altres beneficis eclesiàstics (arxipreste, canonge…).
El celibat del clergat secular, que no va existir durant els primers segles del cristianisme i que no s'aplica en l'Església ortodoxa ni en alguns ritus orientals d'obediència catòlica (o a títol individual en alguns casos en l'Església catòlica de ritu occidental), és un dels temes més controvertits en l'actualitat, així com l'accés de les dones al sacerdoci o dels homosexuals en algunes esglésies reformades. Cal no confondre, però, el celibat amb el vot de castedat del clergat regular.
Clergat regular És el que segueix una regla i no és seglar, perquè viu fora del segle, és a dir, fora de la societat dels homes. En el seu origen se n'anaven al desert (als afores de les ciutats egípcies dels segles i ) de forma individual (en aquest cas se'ls coneix com a anacoretes o eremites) o col·lectiva (cenobites), que esdevindrien monestirs. Al sorgiren els ordes mendicants, que fundaren convents a les ciutats amb la comesa de tornar a evangelitzar la naixent societat urbana de l'Occident medieval.
Hinduisme miniatura| Sacerdot hindú al districte d'Umaria, MP, Índia.
Un sacerdot hindú pot referir-se a qualsevol dels següents:
Un pujari (IAST: Pūjārī) o un archaka és un sacerdot de temple hindú. Un purohita (IAST: Purōhita) oficia i realitza rituals i cerimònies, i normalment està vinculat a una família específica o, històricament, a una dinastia. Un sadhu (IAST: Sādhu) és un asceta que va renunciar a la seva vida mundana i es va dedicar a l'alliberament del cicle vital de naixement, mort i renaixement. Un Sadhu també s'anomena Sannyasa. Els ascetes són homes i dones. La seva funció és predicar la religió a la gent. Un brahmachari és una persona iniciada en el monaquisme. És un aprenent i el seu deure és aprendre i predicar les escriptures a la gent. La dona iniciada s'anomena Brahmacharini.
Tradicionalment, els sacerdots provenen predominantment de la classe bramana, els membres masculins de la qual són designats per a la funció en els textos hindús.
Els sacerdots hindús són coneguts per realitzar serveis d'oració, sovint anomenats puja. Els sacerdots són identificats com a pandits o pujaris entre els devots. Braja Kishore Goswami Yuvaaraj és un d'aquests famosos líders espirituals de la religió hindú.
Islam L'islam, com el judaisme, no té clergat en el sentit sacerdotal. No hi ha cap institució que s'assembli al sacerdoci cristià. Els líders religiosos islàmics no serveixen «com a intermediaris entre la humanitat i Déu», no tenen «procés d'ordenació», ni «funcions sacramentals». Es diu que s'assemblen més als rabins, servint com a «exemple, mestres, jutges i líders comunitaris», proporcionant regles religioses als pietosos sobre «fins i tot els assumptes més petits i privats».
El títol de mul·là (una variació persa de l'àrab mawla, ‘mestre’), traduït habitualment com a «clergue» a Occident i considerat anàleg a «sacerdot» o «rabí», és un títol de referència per a qualsevol figura educada o respectada, ni tan sols necessàriament (encara que sovint) religiosa. El títol de xeic (‘ancià’) s'utilitza de manera similar.
La majoria dels títols religiosos associats amb l'islam són de naturalesa escolàstica o acadèmica: reconeixen el coneixement exemplar del seu titular sobre la teoria i la pràctica del din (‘religió’), i no confereixen cap autoritat espiritual o sacerdotal en particular. El títol més general és àlim, ‘erudit’, en plural ulamà, que ha donat el terme català ulema. Aquesta paraula descriu algú que té coneixements avançats en ciències islàmiques tradicionals (ulum) obtinguts en una universitat islàmica o madrassa. Les opinions d'un erudit, àlim o ulema poden ser valuoses per a altres a causa del seu profund coneixement en matèria religiosa; però en general aquestes opinions no es consideren vinculants, infal·libles o absolutes, ja que cada musulmà és directament responsable davant Déu de les seves pròpies creences i pràctiques religioses.
No hi ha cap càrrec sacerdotal que correspongui al sacerdot cristià o al kohen jueu, com tampoc hi ha cap ritu sacrificial d'expiació comparable a l'eucaristia o el korban. El sacrifici ritual o dhabiha, inclòs el qurban de la festa del sacrifici, pot ser realitzat per qualsevol musulmà adult que sigui físicament capaç i degudament entrenat. Es poden contractar carnissers professionals, però no són necessaris. En el cas del qurban és fins i tot preferible sacrificar el propi animal, si és possible.
Sunnites miniatura| Un jurista sunnita (muftí) pronunciant un sermó des d'un púlpit El títol de hàfidh (lit. ‘conservador, custodi’) s'atorga a algú que ha memoritzat tot l'Alcorà, sovint després d'haver assistit a un curs especial per a aquest propòsit. L'imam khatib d'una mesquita, és a dir l'imam que diu la khutba dels divendres, és sovint (encara que no sempre) un hàfidh.
Hi ha diversos «oficis» especialitzats en l'estudi i l'aplicació de la llei islàmica o xaria. Un erudit especialitzat en fiqh o jurisprudència es coneix com a faqih o alfaquí. Un qadi o cadi és un jutge d'un tribunal islàmic. Un muftí és un erudit que ha completat un curs avançat d'estudis religiosos que el qualifica per emetre opinions judicials o fàtues.
L'islam sunnita no té una jerarquia organitzada d'ulemes, tot i que hi ha jerarquies proposades no oficials i informals. Ibn Abidín, un erudit hanafita, va proposar una gradació d'especialistes en ciències islàmiques, que altres autors han ampliat i completat.
mújtahid fi x-xara, jurista independent en llei divina o xara mújtahid fi l-màdhhab, jurista independent en una escola de dret o màdhhab mújtahid fi l-massàil, jurista independent en assumptes (jurídics) sàhib takhrij, expert en deducció (jurídica) sàhib tarjih, expert de preferència (jurídica) sàhib tamyiz, expert en discerniment (jurídic) muqàl·lid, tradicionalista (que segueix les tradicions jurídiques) En aquest context «independent» significa que és capaç, per ell mateix i pels seus coneixements, de dictaminar sobre assumptes juridico-religiosos, mentre que l'expert depèn dels coneixements dels seus mestres i el tradicionalista es limita a imitar-los —de fet, muqàl·lid també significa ‘imitador’.
Tot i que Ibn Abidín va proposar set nivells, alguns reconeixen un vuitè nivell que seria el de l'imam comunitari, cap de la mesquita.
Xiïtes miniatura| L'erudit xiïta iranià i autor Sheikh Ali Akbar Nahavandi.
En l'islam xiïta modern, especialment entre els xiïtes imamites, els erudits religiosos tenen un paper més destacat en la vida quotidiana dels creients que no pas en l'islam sunnita. Hi existeix, a més, una jerarquia d'autoritat basada en la formació religiosa en escoles teològiques o madrasses.