Tomás de Iriarte (18 de setembre de 1750, Puerto de la Cruz, Tenerife - Madrid, 17 de setembre de 1791) fou un poeta neoclàssic en castellà. És conegut per les seves Fábulas literarias (1782).

Biografia Els seus pares van ser Bernardo de Iriarte i Bárbara de les Nieves Hernández d'Oropesa, i li van donar disset germans. El 1674, als catorze anys va anar a Madrid, convidat per son oncle Juan de Iriarte, un erudit que treballava a la Biblioteca Reial i com a traductor de la Secretaria d'Estat. Juan era un expert del llatí i va dedicar els anys de la seva vellesa a la formació i promoció en la diplomàcia i en les lletres dels seus nebots Bernat, Domènec i Tomàs.

Estudis Va estudiar sota la direcció de l'oncle les llengües grega i francesa. Va succeïr-li com a traductor oficial de la primera Secretaria d'Estat, després de la mort d'aquest, el 1771. Des d'aleshores i fins al 1774, Iriarte va viure els anys més intensos de la seva vida. A més de les obligacions derivades de la seva professió, va ordenar la biblioteca i els papers del seu oncle. Va traduir o compondre nombrosos drames i diverses obres menors, sobretot poètiques, escrites per iniciativa pròpia, entre les quals hi ha un breu poema en llatí i castellà dedicat al naixement de l'infant Carles Climent de Borbó (1771-1774). Així mateix, va revisar acuradament les tres edicions de la Gramàtica del seu oncle i va preparar la recopilació i publicació dels dos volums de les seves obres soltes, traduint-hi molts dels epigrames, alguns dels poemes llatins i altres textos diversos.

Carrera literària Va començar la carrera literària com a traductor de teatre francès. Va traduir, a més, l'Art poètica d'Horaci. Tomás d'Iriarte va ser el primer dramaturg que va trobar una fórmula que unia les exigències dels teòrics del neoclassicisme literari amb els gustos del públic. El 1770 va publicar sota el pseudònim, l'anagrama «Tirso Immareta» la comèdia Hacer que hacemos (‘Fer que fem’), comèdia de caràcter que retrata un «fatxenda», el perfecte atrafegat que mai fa res en realitat. El seu humor càustic es veu ben bé il·lustrat en aquest extret:

La comèdia La llibreria, escrita el 1780, es va estrenar el 1798: és una peça en un acte, amb una mica de sainet costumista però amb la peculiaritat de ser en prosa, gènere que no va tornar a repetir en les obres següents, que segueixen el sistema de versificació típic de les comèdies, és a dir, romanç octosíl·lab amb una rima en cada acte. El 1788 va estrenar El señorito mimado (‘El senyoret amanyagat’). Iriarte va repetir la fórmula i l'èxit amb La señorita malcriada (‘La senyoreta maleducada’), escrita i publicada el 1788 i estrenada el 1791. Amb Guzmán el Bueno (1791) introdueix l'escena dramàtica unipersonal amb acompanyament d'orquestra, subgènere teatral creat per Jean Jacques Rousseau.

Les seves qualitats de traductor no van fer la unanimitat. Sobre l'Art poètica d'Horaci (1777) Manuel José Quintana va escriure: «El text està reproduït, la poesia no» i Menéndez y Pelayo: «una reproducció acadèmica correcta, però gelada, sense foc, sense vigor i sense nervi». Com satíric, va compondre l'opuscle en prosa Los literatos cuaresma (1773).

Però és més conegut per les seves Fábulas literarias (1782), editades com la «primera col·lecció de rondalles enterament originals» en el pròleg reivindica ser el primer espanyol a introduir el gènere, la qual cosa va motivar una llarga contesa amb el qual havia estat amic des de llarg temps, Félix María Samaniego, ja que aquest últim havia publicat la seva col·lecció de faules en 1781, fet conegut (més que segur) per Iriarte.

Iriarte va ser sobretot el prototip del cortesano dieciochesco, elegant, culte, cosmopolita i bon conversador; va fer a Madrid una intensa vida literària i social. Va ser un dels més assidus a la tertúlia de la fonda de Sant Sebastià, amic de Nicolás Fernández de Moratín i, sobretot, de José Cadalso. Amb aquest últim va mantenir una llarga correspondència.

La literatura no era l'únic art que Iriarte dominava. També va va tocar el violí i la viola. Va compondre simfonies (avui perdudes) i la música de Guzmán el Bueno. Com a conseqüència d'aquesta afició va escriure el seu poema didàctic La música (1779) en cinc cants de silves, traduït a diversos llengües i elogiat pel mateix Pietro Metastasi.

Iriarte va morir de gota el 17 de setembre de l'any 1791 a Madrid.

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

http://www.cervantesvirtual.com/FichaObra.html?Ref=13981

Categoria:Persones de Puerto de la Cruz Categoria:Traductors espanyols Categoria:Assagistes espanyols Poetes espanyols Categoria:Dramaturgs espanyols en castellà Categoria:Traductors del francès al castellà Categoria:Morts a Madrid Categoria:Poetes espanyols del segle XVIII Categoria:Escriptors canaris en castellà Categoria:Dramaturgs del segle XVIII Categoria:Assagistes del segle XVIII Categoria:Dramaturgs africans Categoria:Traductors africans Categoria:Assagistes africans Categoria:Poetes canaris Categoria:Escriptors espanyols morts al segle XVIII Categoria:Escriptors espanyols nascuts al segle XVIII Categoria:Poetes morts al segle XVIII Categoria:Poetes nascuts al segle XVIII