Un telèfon intel·ligent (en anglès smartphone) és un ordinador de butxaca amb capacitats de telèfon mòbil que té un sistema operatiu capaç d'instal·lar aplicacions mòbils. Dit amb altres paraules, és un dispositiu mòbil que combina les funcions d'informàtica mòbil i mòbil en una sola unitat. Això li permet de tenir múltiples funcions: accés a Internet, agenda electrònica, gestió del correu electrònic, videojocs, xarxes socials, etc.
Es distingeixen dels telèfons característics tradicionals per les seves capacitats de maquinari més fortes i els seus amplis sistemes operatius mòbils, que faciliten un programari més ampli, Internet (inclosa la navegació web a través de banda ampla mòbil) i la funcionalitat multimèdia (incloent música, vídeo, càmeres i jocs), al costat de funcions bàsiques del telèfon, com ara trucades de veu i missatges de text (SMS).
Els telèfons intel·ligents solen contenir diversos xips de circuits integrats (IC) i de metall-òxid-semiconductor (MOS) alhora que inclouen diversos sensors que es poden aprofitar mitjançant el seu programari (com ara un magnetòmetre, sensors de proximitat, baròmetre, giroscopi o acceleròmetre) i suports de comunicació sense fils (com Bluetooth, Wi-Fi o navegació per satèl·lit).
Els primers telèfons intel·ligents es comercialitzaven principalment cap al mercat empresarial, intentant unir la funcionalitat dels dispositius PDA (Assistent digital personal autònom) amb suport per a la telefonia. Aquests estaven limitats per la seva forma voluminosa, la curta durada de la bateria, les xarxes cel·lulars analògiques lentes i la immaduresa dels serveis de dades sense fils. Aquests problemes es van resoldre amb l'escala exponencial i la miniaturització dels transistors MOS fins a nivells sub-micronics (llei de Moore), la bateria de ions de liti millorada i xarxes de dades mòbils digitals més ràpides (Llei d'Edholm) i plataformes de programari més madures que permetien que els ecosistemes de dispositius mòbils es desenvolupessin independentment dels proveïdors de dades.
La millora del maquinari i la comunicació sense fils més ràpida (a causa d'estàndards com el LTE) han afavorit el creixement de la indústria dels telèfons intel·ligents. El tercer trimestre del 2012, mil milions de telèfons intel·ligents s'utilitzaven a tot el món. Les vendes mundials de telèfons intel·ligents van superar les xifres de vendes dels telèfons amb funcions a principis de 2013.
Característiques definitòries
Hi ha mantes diferències entre telèfons mòbils i intel·ligents, però no hi ha una divisió clara ni unes característiques oficials. Una de les diferències més significatives és que els telèfons intel·ligents incorporen sistemes operatius amb accés a aplicacions de tercers (que no siguin ni el fabricants ni els operadors); això es produeix gràcies a la distribució d'APIs avançades que permeten crear aplicacions mòbils. En canvi els mòbils convencionals acostumen a funcionar amb microprogramari propietari que ofereix un suport limitat dels programes de tercers mitjançant Java ME o BREW. Tot i això en el mercat actual alguns dels telèfons mòbils "convencionals" tenen capacitats equivalents a la d'alguns telèfons intel·ligents.
Així doncs la diferència principal rau en el sistema operatiu utilitzat. Com a elements visuals i tecnològics de distinció els telèfons intel·ligents acostumen a tenir una pantalla de dimensions notables de tipus tàctil i connectivitat avançada (internet mòbil, Bluetooth, GPS, NFC, etc.).
Història El desenvolupament del telèfon intel·ligent va ser possible gràcies a diversos avenços tecnològics clau. L'escala exponencial i la miniaturització de MOSFETs (transistors MOS) fins a nivells sub-micronals durant la dècada de 1990-2000 (tal com preveia la llei de Moore) van permetre construir dispositius intel·ligents portàtils com telèfons intel·ligents, així com permetre la transició de les xarxes mòbils sense fils digitals analògiques a les més ràpides (donant lloc a la llei d'Edholm). Altres factors habilitants importants inclouen la bateria de ions de liti, una font d'energia indispensable que permet una llarga durada de la bateria, inventada als anys vuitanta i comercialitzada el 1991 i el desenvolupament de plataformes de programari més madures que permetessin als ecosistemes de dispositius mòbils desenvolupar-se independentment dels proveïdors de dades.miniatura|upright|Telèfon mòbil avançant IBM Simon, amb base de recàrrega, any 1994. Origen del nom Des dels inicis de la telefonia mòbil s'havien desenvolupat concepcions i prototips que combinaven funcions pròpies dels ordinadors. L'any 1994 IBM va comercialitzar el seu model Simon amb pantalla tàctil i algunes funcions pròpies dels ordinadors. Però el terme "telèfon intel·ligent" no va aparèixer fins al 1997 quan la companyia Ericsson va descriure el seu prototip GS 88 "Penelope" com a tal.U.S. Patent #3,812,296/5-21-1974 (Apparatus for Generating and Transmitting Digital Information), U.S. Patent #3,727,003/4-10-1973 (Decoding and Display Apparatus for Groups of Pulse Trains), U.S. Patent #3,842,208/10-15-1974 (Sensor Monitoring Device)
Primers telèfons intel·ligents Els telèfons que feien un ús eficaç de qualsevol connectivitat de dades significativa encara eren rars fora del Japó fins a la introducció de l'anomenat "Danger Hiptop" el 2002, que va aconseguir un èxit moderat entre els consumidors nord-americans com el T-Mobile Sidekick. Més tard, a mitjans de la dècada dels 2000, els usuaris empresarials dels Estats Units van començar a adoptar dispositius basats en el Windows Mobile de Microsoft i després els telèfons intel·ligents BlackBerry de Research In Motion. Els usuaris nord-americans van popularitzar el terme "CrackBerry" el 2006 a causa del caràcter addictiu del dispositiu BlackBerry. Les funcions que podien evitar l'ús de la xarxa de dades mòbils van mantenir l'adopció de telèfons intel·ligents principalment per a professionals de negocis i " primers adoptants ". Fora dels Estats Units i del Japó, Nokia va tenir èxit amb els seus telèfons intel·ligents basats en Symbian, desenvolupats originalment per Psion per als seus organitzadors personal. Va ser el sistema operatiu de telèfons intel·ligents més popular a Europa a finals dels anys 2000. Inicialment, els telèfons intel·ligents Symbian de Nokia estaven enfocats a negocis amb l'empresa Eseries, presentant dispositius similars als Windows Mobile i BlackBerry de l'època. A partir del 2006, Nokia va començar a produir telèfons intel·ligents orientats al consumidor, popularitzats per Nseries, empresa dedicada a l'entreteniment. Fins al 2010, Symbian era el sistema operatiu de telèfons intel·ligents més utilitzat arreu del món.
Canvis de forma i del sistema operatiu A finals de la dècada dels 2000 i principis de la dècada de 2010 es va produir un canvi en les interfícies dels telèfons intel·ligents, des dels dispositius amb teclats físics i teclats fins a dispositius amb pantalles tàctils capacitives grans. El primer telèfon de qualsevol tipus amb una gran pantalla tàctil capacitiva va ser el LG Prada, anunciat per LG el desembre del 2006. Es tractava d'un telèfon amb funcions de moda creat en col·laboració amb el dissenyador de luxe italià Prada amb una pantalla de 3" - 240x400 píxels. miniatura|Alguns dels primers telèfons intel·ligents de Nokia, la sèrie 9000 Communicator.
L'auge de l'iPhone i Android A final de 2007 Apple va introduir el seu primer telèfon intel·ligent: l'iPhone. Fou un dels primers en utilitzar fonamentalment la pantalla tàctil per a tots els seus usos i destacà per ser el primer telèfon mòbil en fer ús d'una interfície multitàctil, cosa que permetia gestos com "pessigar" per fer zoom dins o fora de fotografies, mapes i pàgines web.Tenia una pantalla tàctil capacitiva de 3,5 polzades amb el doble de resolució comuna que la majoria de pantalles de telèfons intel·ligents de l'època. Un altre avantatge decisiu va ser la qualitat del seu navegador web en comparació amb les alternatives existents (a la web d'experts Ars Technica el valoraren com a "molt superior a qualsevol que hagi fet servir abans").
L'iPhone va ser notable com el primer dispositiu d'aquest tipus a abandonar l'ús d'un llapis, teclat o teclat típic dels telèfons intel·ligents contemporanis per a introduir un dispositiu gran amb pantalla tàctil per a l'entrada directa del dit com a principal mitjà d'interacció.
El sistema operatiu de l'iPhone també es va apartar dels anteriors que es van adaptar des de PDA i telèfons amb funcions prou potents per evitar l'ús d'un navegador web limitat que requereixi pàgines creades especialment amb tecnologies com WML, cHTML o XHTML, amb les quals els telèfons anteriors eren compatibles. Aixñi, van decidir executar una versió del navegador Safari d'Apple que podria representar fàcilment llocs web complets.
El juliol de 2008 Apple va llançar un nou model amb un preu menor i suport 3G. També es va crear l'App Store amb aplicacions tant gratuïtes com de pagament, que permetia d'instal·lar aplicacions desenvolupades per tercers. Aquesta botiga d'aplicacions ha tingut un gran succés, així per exemple a l'abril de 2010 ja s'oferien més de 185.000 aplicacions. La reeixida de l'iPhone ha refermat certes tendències dins del món dels telèfons intel·ligents com ara l'ús d'interfícies tàctils, l'abandonament dels teclats o la importància de les botigues d'aplicacions.
Els sistema operatiu Android, desenvolupat per Google, va aparèixer per a telèfons intel·ligents l'any 2008. Es tracta d'un sistema operatiu de codi obert basat en Linux i suportat per l'Open Handset Alliance (que a part de Google està formada per Intel, HTC, Motorola i Samsung entre d'altres). El primer telèfon intel·ligent a utilitzar-lo va ésser l'HTC Dream, anomenat G1 per l'operadora americana T-Mobile que el distribuí. El programari inclòs en el sistema operatiu integra els serveis propis de Google com ara correu, calendari, navegació, etc. Les aplicacions de tercers són disponibles a l'Android Market.
Suport de banda Quantes més bandes de ràdio pugui suportar un telèfon mòbil, més freqüències podrà utilitzar. Els telèfons tetrabanda suporten quatre freqüències. Per tant, i en teoria, proporcionen una millor cobertura en comparació de qualsevol altre telèfon mòbil tribanda, banda dual o banda simple. A aquests telèfons de quatre bandes també se'ls ha anomenat telèfons intel·ligents mundials, ja que són compatibles amb les quatre freqüències GSM més utilitzades arreu, permetent el seu ús en quasi qualsevol país. No obstant això, es recomana a l'usuari consultar sempre al seu operador de servei per saber la compatibilitat de l'equip.
Sistemes operatius
Els sistemes operatius més utilitzats en telèfons intel·ligents són Android i iOS, combinats suposen entorn al 99% de les vendes en els darrers anys. Aquests han desplaçat altres sistemes operatius com ara Symbian, Blackberry i Windows Phone.
Marques més vengudes En el primer trimestre de 2015 es van vendre 298 milions d'unitats, en el segon trimestre la xifra va augmentar en un 1,9 %, superant els 300 milions d'unitats, en el tercer trimestre van créixer 15,5 %, fins als 353 milions d'unitats, gràcies a l'embranzida als mercats emergents, segons les dades de la consultora tecnològica Gartner. Samsung i Apple són les marques més venudes.
A continuació, Huawei avança a grans passos, ha aconseguit un 7,6 % de quota de mercat, retallant-li a Apple gairebé un 5% en aquests tres últims mesos, fins i tot de juliol a setembre la companyia va créixer un 70 %, sent la marca de major creixement. Una altra que segueix creixent és Xiaomi, que en el primer trimestre se situava sisena en el rànquing, i ara és quarta, amb un 5,9% de quota de mercat. PosicióMarcaPercentatge en ventes1Samsung23,7 %2Apple13,1 %3Huawei7,7 %4Xiaomi5,9 %5LG5,8 %