Los Angeles Clippers és una franquícia de l'NBA amb seu a Los Angeles, Califòrnia. Fundats el 1970, juguen a la Divisió Pacífic de la Conferència Oest i disputen els seus partits de casa a l'Staples Center, igualment com els Los Angeles Lakers de l'NBA i Los Angeles Kings de l'NHL.
Anteriorment havien tingut la seu a Buffalo i San Diego.
Història de la franquícia Buffalo Braves 1970-1978 San Diego Clippers 1978-1984 Los Angeles Clippers 1984-avui
Els anys a Buffalo (1970-1978) Els Braves, en les seves vuit temporades a Buffalo, van jugar els seus partits al Buffalo Memorial Auditorium, compartint el pavelló amb un altre equip, els Buffalo Sabres de la National Hockey League. Els Braves van debutar el 1970 i el primer entrenador va ser el membre del Basketball Hall of Fame Dolph Schayes, mentre que les primeres estrelles de l'equip eren Bob Kauffman i May, qui va ser adquirit en el draft d'expansió. Els Braves van acabar la seva primera temporada de l'NBA amb un balanç de 22-60, típic en equips debutants.
Els Braves van repetir el balanç de 22 victòries i 60 derrotes la següent temporada, però van realitzar diversos fitxatges que van fer a l'equip més talentós. Buffalo va triar al Draft de l'NBA al pivot Elmore Smith i a Randy Smith, procedent de la Universitat Estatal de Buffalo, pel que era un dels favorits del públic. L'equip no va millorar molt en la Temporada 1972-1973, i aconseguí un pobre registre de 21-61 amb el nou entrenador jack Ramsay. El gran moviment dels Braves en aquesta temporada va ser seleccionar Bob McAdoo en el draft, procedent de la Universitat de North Carolina. A la Temporada 1973-1974, la franquícia es va classificar per primera vegada per als play-off, sent eliminats pels Boston Celtics en la primera ronda.
A la Temporada 1974-1975, McAdoo va guanyar el MVP de la Temporada, amb una mitjana 34.5 punts, 14.1 rebots i 2.12 taps per partit, amb un 51,2% en tirs de camp i 80,5% en tirs lliures.
El 15 de juny de 1976, el propietari Paul Snyder va vendre la franquícia al Sr i la Sra Irving Cowan, que tenien planejat traslladar l'equip a Florida, abandonant Buffalo, la "ciutat de l'hoquei ". La venda va fracassar i es va paralitzar, encara que posteriorment Snyder vendria el 50% dels Braves a l'empresari John I. Brown Jr, antic propietari dels Kentucky Colonels de l'American Basketball Association. A la temporada 1976-77, Brown va adquirir l'altre 50% de Snyder. Brown, al seu torn, va vendre un tant per cent de la franquícia a Harry Mangurian, qui més tard tindria una part dels Boston Celtics en els anys 80. A mitjan temporada 1976-77, McAdoo va ser traspassat als New York Knicks per jugadors i diners.
A causa del pobre joc realitzat pels Braves en els seus dos últims anys juntament amb els rumors de traslladar la franquícia a causa de la pobra venda d'entrades, Brown va negociar amb el, en aquells dies propietari dels Celtics, Irv Levin, fer un intercanvi de franquícies, de manera que Brown prendria el comandament dels Celtics i Levin dels Braves. Aquest era un empresari de Califòrnia, i somiava tenir una franquícia al seu estat natal. El tracte va ser trencat per David Stern, del consell general de l'NBA, qui el 1984 es convertiria en el comissionat de la lliga.
La següent seria l'última temporada de l'equip a l'oest de Nova York, ja que els propietaris de les franquícies de l'NBA van votar per un clar 21-1 permetre a Buffalo traslladar-se de ciutat. Aquests es van mudar a San Diego, després de la temporada 1977-78, convertint-se en els San Diego Clippers.
Decebedor pas per San Diego (1978-1984) miniatura|El San Diego Sports Arena, pavelló dels Clippers a San Diego. A la primera temporada de l'equip a San Diego, els Clippers van aconseguir un balanç de 43-39 (última campanya positiva en 13 anys), sota el comandament del nou entrenador Gene Shue. No obstant això, aquell rècord no els va servir per accedir als play-off, i es van quedar a dos partits de jugar la postemporada. Randy Smith va tenir una gran temporada, anotant 20/05 punts per partit, per darrere de World B. Free, acabat d'arribar a l'equip procedent dels Philadelphia 76ers. Free va ser el segon màxim anotador de la lliga amb 28/08 punts per partit, mentre que George Gervin dels San Antonio Spurs va tenir una mitjana 29/06 per partit.
La temporada 1979-80 no va ser molt millor tot i el fitxatge del pivot Bill Walton, nadiu de San Diego i campió de l'NBA dos anys abans amb els Portland Trail Blazers. A causa de lesions en el peu, Walton no va rendir com s'esperava d'ell i va haver de perdre's 68 partits. Els Clippers van finalitzar amb un digne 37-45, ja que els seus jugadors clau es van perdre diversos partits per lesió. Per segon any consecutiu, Free va tornar a quedar-se a les portes del títol de màxim anotador de la lliga, amb 30/02 per partit. A la següent temporada, Paul Silas va reemplaçar a Shue en el lloc d'entrenador i els Clippers van aconseguir un rècord de 36-46, quedant-se de nou sense play-off. Walton es va perdre la temporada completa i Free ser traspassat als Golden State Warriors per Phil Smith.
La Temporada 1981-1982 va portar molts canvis, ja que Levin va vendre la franquícia a Donald Sterling per 20 milions de dòlars. El pobre joc dels Clippers en els seus últims anys a San Diego i la baixa assistència del públic al pavelló (una mitjana de 4.500 per partit) va precipitar la venda. Posteriorment, Sterling va traslladar la franquícia a la seva natal Los Angeles.
L'infortuni continua a Los Angeles (1984-present) Primers anys a la ciutat 1984-85 miniatura|esquerra|Els Clippers es van traslladar a Los Angeles al 1984.
Després d'arribar a Los Angeles, van aconseguir la primera gran adquisició, i en un traspàs amb els Milwaukee Bucks van aconseguir a Marquis Johnson, Junior Bridgeman, Harvey Catchings i una bona quantitat de diners. El moviment exercit tindria influència més endavant, amb jugadors com Ricky Pierce, o Terry Cummings, que van deixar entreveure en els seus primers anys de la lliga que la seva figura podria desembocar en estrella, igual que Craig Hodges, gran llançador des de la línia de tres, Marques Johnson, ràfec d'una exquisida classe però que va tenir una decadència prematura per la seva addicció a la droga, la qual no li va impedir demostrar del que realment era capaç. Junior Bridgeman, el segon en discòrdia en l'operació, va arribar a Los Angeles per dir adéu al bàsquet. Una temporada de nivell va ser l'escàs bagatge que va oferir abans de tornar dos anys més tard a Milwaukee.
Pel que fa al draft, cal destacar l'elecció en primera ronda de Michael Cage, procedent dels San Diego State Aztecs, gran rebotejador, les lluites pel cim de la classificació de rebots amb Charles Oakley van ser admirables. Es va mantenir 3 anys a un notable nivell abans de marxar als Seattle SuperSonics.
Després de dos partits fora de la seva ciutat, el desig vehement d'"estrenar" el LA Sports Arena es va fer realitat. Sant i senya de l'equip, van ser derrotats pels New York Knicks en l'anhelada estrena. En vigílies que el Pare Noel posés a cadascú al seu lloc, no es podia dir que els Clippers fossin del tot dolents, però el fet d'encadenar 7 derrotes consecutives va enfervorir a l'afició i el somni de veure l'equip en els play-off es diluïa amb el pas dels dies, fins que el fins llavors entrenador Jim Lyman es veiés cessat després d'encadenar 6 derrotes consecutives amb les que va completar el seu haver amb la franquícia. El relleu, un vell conegut, Chaney, que va inculcar una major filosofia d'equip, i una dosi de noció col·lectiva. Amb ell, l'equip va millorar visiblement, però els Clippers no van superar les expectatives i van fregar el ridícul amb un balanç de 31 victòries i 51 derrotes.
1985-86 miniatura|Los Angeles Memorial Sports Arena, pavelló dels Clippers entre el 1984 i el 1999. El fulgurant començament fa mantenir intactes les opcions de l'equip, amb un equip renovat, i d'un sostenible equilibri interior-exterior, aconsegueixen vèncer en les seves primeres cinc aparicions de la campanya. La mala sort tornava a no tenir la més mínima pietat amb els Clippers, i Derek Smith, que estava quallant la millor temporada de la seva vida va dir adéu a la campanya per una inoportuna lesió de genoll.
La química semblava ser fantàstica, es va aconseguir un equip en condicions, Cedric Maxwell, que va quallar una campanya pròpia de les seves en els Boston Celtics. Norm Nixon com a base, provinent del germà ric, i que tot i ser més conegut a nivell popular per ser el marit de la mestra de la sèrie "Fama", Debbie Allen.
Les lesions i les causes extraesportives no eren ni de bon tros un pretext per justificar aquest 1932-1950 amb què van finalitzar els Clippers, en un any on accedir als pla-yoff de l'NBA es va taxar en 35 victòries, prou assolibles amb un incòlume Smith. El 2,13 metres provinent dels Creighton Bluejays, Benoit Benjamin, havia de ser l'elecció 3a pel qual es van decantar els Clippers. Es tractava d'un pivot de grandíssima classe, el seu únic defecte però era la falta de consistència en defensa i la seva evident manca de desimboltura sota cistella a l'hora de batallar. Tot i així i tot i deixar dots de la seva innata vàlua en les seves 5 temporades a Los Angeles, mai arribaria a ser el que en el seu moment es va especular que fos.
1986-87 El millor fitxatge corria a compte de Donald T. Sterling, i no era altre que el Hall of Famer, Elgin Baylor, que d'aquesta manera, passava a ser el cap en els despatxos, convertint-se en el cap d'operacions dels Clippers.
Els Clippers s'enfrontaven a la que es presentava, una dura batalla per no tornar a fregar el més indesitjat ridícul. Derek Smith ja no hi era, el traspàs als Sacramento Kings va ser imminent, i un altre anotador, però amb moltes menys qualitats que Smith va ser el substitut juntament amb Larry Drew. Aquestes causes unides a l'absència de primeres rondes de cara al draft, no va incentivar gens ni mica a una afició, cada vegada més susceptible, que va consagrar tot un rècord, 7.711 espectadors de mitjana. Xifra òbviament lògica, si es té en compte que als 40 partits només havien guanyat 5, per a finalitzar amb un altre rècord, 12-70.
1987-88 Amb el comandament d'orquestra de la mà del mitificat pels seus Washington Bullets, Gene Shue, que va alçar dos guardons de millor entrenador de l'any, l'esdevenir dels Clippers per no variar, anava a seguir el camí de l'any passat.
Les úniques notes connotatives carregades d'esperança, eren la presència de Reggie Williams, aler procedent de Georgetown, que es va retirar excessivament aviat, sense mai demostrar aquest domini que li va fer destacar en la seva universitat, a més del suposat creixement i desenvolupament de dues roques interiors com Cage i Benjamin, que van deixar bon gust de boca.
No obstant això, aquest draft va passar a la història per als Clippers per haver desestimat a Scottie Pippen, el qual va ser triat un lloc més baix, fet que no va passar desapercebut pel públic, cremat, després de tants anys de reestructuracions sense una base consolidada.
1988-89 Totes les decepcions passades van tocar a la seva fi, quan els Clippers, per primera vegada es feien amb el número 1 del draft aquell 21 de maig de 1988. 5 setmanes més tard, el multi-talentós aler de 2,08, Danny Manning passaria a engrossir la plantilla angelina, procedent de la Universitat de Kansas on era dirigit per Larry Brown, després de posar el colofó a la seva carrera universitària aconseguint guanyar el títol de l'NCAA i signar-ne uns números impecables: 20,1 punts i 8,1 rebots per partit.