Iron Maiden és un grup de heavy metal i metal progressiu d'Anglaterra (Regne Unit) format el 1975 pel baixista Steve Harris. Les seves principals influències són Thin Lizzy, UFO i Deep Purple entre d'altres. La mascota, Eddie, és protagonista de la imatgeria del grup, de temàtica de terror, i també dels muntatges escènics. Eddie fou creat pel dibuixant Derek Riggs i ha tingut diverses encarnacions a càrrec d'altres artistes com Melvyn Grant. Iron Maiden és un dels grups de heavy metal més influents amb gairebé cent milions de còpies venudes arreu del món.Express UK Va ser un grup clau de la New Wave of British Heavy Metal (NWOBHM).Fuentes Rodríguez, César (2005), pps. 19-21.
La formació inicial de la banda, amb Paul Di'Anno (veu), Dave Murray (guitarra), Dennis Stratton (guitarra), Steve Harris (baix) i Clive Burr (bateria) va enregistrar el primer disc i, amb la substitució de Stratton per Adrian Smith van enregistrar el segon disc, Killers. L'any 1982 incorporen Bruce Dickinson com a cantant i l'any següent Nicko McBrain com a bateria. Aquesta formació enregistrarà el gruix de la discografia del grup. Adrian Smith abandona la banda el 1990 i va ser substituït per Janick Gers, i aquesta formació enregistra dos discs (No Prayer for the Dying i Fear of the Dark) fins que l'any 1993 Bruce Dickinson també abandona el grup. Amb el nou cantant Blaze Bayley van editar dos discs més, The X Factor i Virtual XI. L'any 1999 Bayley se'n va i la banda reincorpora Bruce Dickinson i Adrian Smith, alhora que conserva Janick Gers. Aquest sextet és la formació des de 2022 d'Iron Maiden.
Història
Inicis miniatura|esquerra|Steve Harris, fundador del grup. Iron Maiden comença l'any de 1974, quan Steve Harris amb disset anys, inspirat per Wishbone Ash, Black Sabbath, Free, Yes, FM, Jethro Tull i Genesis, adquireix una còpia del Precision Bass per unes £40. Steve volia ser jugador de futbol del West Ham; tanmateix, hi havia jugadors de gran qualitat i només uns quants van arribar a ser professionals. Malgrat això, va continuar entrenant. Després d'esperar-hi seriosament, va perdre totes les esperances de ser algun dia un jugador professional, de manera que va començar a dedicar-se a la seva altra gran passió, la música. Va formar el grup Influence, del qual posteriorment va canviar el nom en Gypsy's Kiss.
El naixement de la donzella Després d'uns quants concerts amb Gypsy's Kiss davant d'escàs públic, va abandonar el grup i es va unir a Smiler. Els altres membres de la banda eren molt més grans que ell i va acumular una valuosa experiència, però amb això no en tenia prou. Finalment, es va adonar que l'única manera de fer el que volia era crear la seva pròpia banda i així el 1975, va néixer Iron Maiden. A Steve se li va ocórrer el nom en veure un objecte de tortura en una pel·lícula de 1939 The Man in the Iron Mask (L'home de la màscara de ferro). Era un taüt de metall amb multitud de punxes en el seu interior on es posaven les víctimes i les tancaven fins a morir.
El 1976, Harris va començar a buscar músics per al grup i els va trobar a l'East End, el seu barri de Londres. Al primer grup hi havia el baix, Terry Rance i Dave Sullivan a les guitarres, el bateria Rom Matthews i el cantant Paul Day, que poc després seria substituït pel cantant de Smiler Dennis Wilcock, qui va recomanar un talentós guitarrista anomenat Dave Murray (del grup Urchin i admirador com en Harris, de Free, Deep Purple i sobretot de Jimi Hendrix). Això va fer que els guitarristes Rance i Sullivan s'ho prenguessin com un insult, així va arribar Bob Sawyer, qui va utilitzar el nom Bob D'Angelo. Es va reclutar com el segon guitarrista i amb Ron Rebela a la bateria es va arribar a la primera formació d'Iron Maiden.
Poc després, Steve va reclutar un altre exSmiler, Doug Sampson a la bateria, mentre començaven a buscar un nou cantant. Un company de Steve va recomanar Paul Di'Anno, un cantant amb tendències punk que provenia del grup Bird of Prey. Aquells van ser temps molt durs per Harris i companyia. Eren els anys del punk, que explotava pels carrers de Londres. Grups com els Sex Pistols arrasaven amb tot el que tocaven i el negoci discogràfic estava totalment dominat per l'estètica i la música punk.
Primers llançaments El mànager Rod Smallwood va encertar a convidar Brian Shepherd, president del segell EMI, a un concert del grup al Marquee Club, i una setmana més tard, Iron Maiden firmava contracte amb la discogràfica, competint amb un altre grup representatiu del New Wave of British Heavy Metal, Def Leppard. El 8 de febrer de 1980, Paul Di'Anno a la veu, Steve Harris al baix i cors, Dave Murray a la guitarra, Clive Burr (provinent del grup Samson) a la bateria i Dennis Stratton a la guitarra van celebrar l'edició del primer simple oficial i, als pocs dies, Running Free escalava ràpidament les llistes britàniques fins a posicionar-se al lloc quaranta-quatre.
Iron Maiden miniatura|Paul Di'Anno. Van llançar el seu primer àlbum, Iron Maiden, (el 14 d'abril de 1980). Per a molts fans és un disc genial, ple de clàssics com Prowler, Sanctuary, i Phantom of the Opera. Tanmateix el grup no va quedar bé, ja que van considerar que el productor Will Malone no va treballar prou en el so. El disc té un so cru que va concorde amb la rudesa de la veu d'en Paul. Després del primer àlbum, el guitarrista Dennis Stratton, que ingressés en la setena alineació del grup, va ser expulsat del grup a causa de diferències musicals. En la seva substitució va entrar Adrian Smith, amic personal de Dave Murray, i que anteriorment havia rebutjat unir-se, ja que el seu grup Urchin estava tenint èxit. Adrian va fer grans aportacions al grup en els anys posteriors. Aquesta va ser la primera gira europea d'Iron Maiden com a teloners de KISS.
Killers miniatura|esquerra|Dennis Stratton, ex-guitarrista d'Iron Maiden. Després va venir l'àlbum «Killers» el 2 de febrer de 1981. El productor va ser Martin Birch, que havia treballat amb la producció de discs clàssics com Machine Head de Deep Purple i Heaven and Hell de Black Sabbath. En escoltar el material del grup, Birch li va preguntar a Steve Harris perquè no l'havien demanat per al primer disc. La resposta va ser «pensàvem que un grup nou no t'anava a interessar».Early Days: la història d'Iron Maiden. Documental, 2004 Comparat amb el primer disc, Killers és molt més aconseguit quant al so, però menys elaborat en la part musical, més rocker que progressiu, per dir-ho d'alguna manera. La veu d'en Paul, plena de passió i d'agressivitat, queda molt ben plasmada en temes com Wrathchild o Killers. Paul Di'Anno no tenia una gran capacitat vocal ni registres molt alts, no era el típic vocalista de heavy metal que cridava fins i tot arribar a les notes més altes possibles, al seu estil rebel, groller en públic i la seva manera de cantar despreocupada i agressiva produïa un contrast distintiu amb l'elaborada música composta per Harris.
Després va venir la seva primera gira pel Japó, i al costat d'aquesta, el maxi-senzill gravat en aquest país, Maiden Japan, el 23 de maig de 1981 que li va valer al grup la conquesta del primer Disc d'Or. Aquest ascens vertiginós a llocs i rànquings no va frenar els canvis que es produirien al grup. Paul Di'Anno és expulsat a causa de l'estil de vida que portava: excessos alcohol, drogues, etcètera, que el tenien física i psicològicament destruït. Paul havia estat detingut de vegades pels seus abusos i havia fallat al grup en moments clau. Bruce Dickinson, (un altre exSamson), va arribar per ocupar el lloc de vocalista.
Popularitat (1982 - 1985) The Number of the Beast miniatura|Bruce Dickinson, actual cantant d'Iron Maiden. La definitiva consagració d'Iron Maiden va arribar amb el seu tercer àlbum, The Number of the Beast (29 de març de 1982). La gira promocional del disc va ser anomenada The Beast on the Road i va començar a Anglaterra per culminar deu mesos més tard al Japó en la seva segona visita. Amb el single Run to the Hills, Iron Maiden va arribar fins al número 7 en el Top Ten britànic. Als Estats Units tenien tants admiradors com detractors, i es van manifestar davant les portes d'un concert i van acusar-los d'apologia del satanisme. La polèmica només va augmentar la popularitat d'Iron Maiden el 1982. Bruce Dickinson estava més que assentat a la formació, i el canvi de vocalista es justificava amb escreix. Tenien el líder adequat per assentar les seves bases durant molts anys.
Piece of Mind i Powerslave Abans de l'edició de Piece of Mind, Clive Burr va abandonar el grup per problemes personals, i va ser reemplaçat per l'exbaterista de Trust? Nicko McBrain, la intervenció del qual en el futur quart àlbum del grup va deixar constància de les seves qualitats com a instrumentista, alhora que va afegir una nova dimensió al so. El 16 de maig de 1983 es publica l'àlbum Piece of Mind, (literalment Tros de ment, es pronuncia igual que Peace of Mind - pau mental). Amb aquest àlbum van obtenir discs d'or i de platí a diversos països.
El 3 de setembre de 1984 va ser llançat al mercat l'àlbum Powerslave, en la mateixa línia musical que l'anterior, amb els singles: «Aces High» i «2 Minutes to Midnight», aquest últim basat en el Rellotge de l'Apocalipsi de la Universitat de Chicago que dona compte simbòlicament del temps restant per a la guerra nuclear i destrucció de la civilització, del que el «rècord» de proximitat va ser dos minuts per la mitjanit, el 1953.
Aquest disc, juntament amb Piece of Mind són dels àlbums de to més alt, considerant la veu de Bruce Dickinson, també determina un autèntic clàssic del heavy metal, va servir de marc per posar en marxa un altre projecte: «The World Slavery Tour 84-85». La gira va incloure 23 països i va constar de 191 concerts en 331 dies. D'aquesta forma, Dickinson, Harris, McBrain, Smith i Murray van acceptar el desafiament. El 5 de juliol de 1985 «The World Slavery Tour» va concloure als Estats Units. Amb el llançament de Powerslave (1984), Amèrica del Sud els va rebre amb notable èxit durant el festival «Rock in Rio» que es va realitzar al Brasil el 1985.
Live After Death Durant el transcurs de la gira «World Slavery Tour 84-85» va ser registrat el llegendari Live After Death àlbum doble en directe, el 14 d'octubre de 1985. La portada del disc va incloure una citació de H. P. Lovecraft, escriptor nord-americà d'horror metafísic, molt admirat i citat per alguns músics del gènere. L'àlbum comença amb el discurs que el primer ministre Sir Winston Churchill va pronunciar com a encoratjament al poble britànic davant de la imminència del bombardeig de Londres per l'exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial; una introducció per al tema Aces High. Així mateix, Bruce Dickinson va utilitzar una citació de l'English Hymnal (Himnari anglès) de G. K. Chesterton com a obertura del tema Revelations.
Experimentació (1986 - 1988) Somewhere In Time miniatura|Escenari on apareix l'Eddie Cyborg. El 29 de juny de 1986 va ser publicat el nou disc d'estudi del grup, Somewhere In Time. Amb un nou so, estil robòtic i futurista, es va implementar el gran estigma dels sintetitzadors, donant així una nova era per al grup. Amb aquest es va posar de manifest que en l'interior d'Iron Maiden s'estaven produint alguns canvis: Dickinson va reduir el seu aportament creatiu, Adrian Smith va passar a escriure algunes lletres i Harris va semblar abstreure's encara més en l'elaboració acurada de la nova proposta Maideniana. L'aportament de Dickinson a Iron Maiden havia anat incrementant-se a fins al punt que va passar a ser el col·laborador principal de Steve Harris, el baix i el fonamental pilar creatiu del grup. Però en aquest últim disc cap dels temes inclosos no li van pertànyer. L'aparició de sintetitzadors aportant un aire modernista, va generar un debat que va dividir els fans. El disc conté peces com Wasted Years, Stranger in a Strange Land, Heaven Can Wait o Alexander The Great.