(pronunciat nascut amb el nom de David Robert Jones) fou un músic, actor i compositor de rock anglès que també exercí de productor musical i arranjador. Fou una figura important de la música popular durant més de cinc dècades i considerat un innovador, ja que va atraure molts nous tipus de persona cap al seu estil musical, en particular pels seus treballs de la dècada de 1970 i per la seva peculiar veu, a banda de la profunditat intel·lectual de la seva obra.
Tot i haver publicat un àlbum (David Bowie) i diversos singles abans, Bowie va aconseguir notorietat al juliol de 1969, quan el seu single «Space Oddity» va arribar al Top 5 de la llista britànica de singles. Després de tres anys corresponents a una etapa d'experimentació, va ressorgir el 1972, en plena era del glam rock, amb el seu extravagant i androgin àlter ego Ziggy Stardust, gràcies al seu reeixit single "Starman" i al disc The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. David Buckley, el seu biògraf, descriu l'impacte del Bowie d'aquesta època dient que «va desafiar el nucli de la música rock de l'època» i «va crear, possiblement, el personatge més important de la cultura popular». La vida relativament curta de Ziggy va provar ser només una faceta d'una carrera marcada per contínues reinvencions, innovacions musicals i presentacions visuals de tota mena.
Bowie va aconseguir, el 1975, el seu primer èxit als Estats Units, gràcies al seu reeixit single «Fame», co-escrit amb John Lennon i al seu disc Young Americans, del qual ell mateix va dir que era el disc definitiu del plastic soul (terme creat per un músic de raça negra per a descriure un artista blanc que interpreta música soul). El so va significar un canvi radical de l'estil que l'havia fet famós al Regne Unit. Després d'això, va confondre tant la seva discogràfica com els seus seguidors nord-americans amb el disc minimalista Low (1977), la primera de tres col·laboracions amb Brian Eno. Tots aquests àlbums, coneguts com a «Berlin Trilogy», van entrar al Top 5 britànic, a banda de rebre els elogis de la crítica.
Després d'èxits i fracassos comercials a les acaballes de la dècada de 1970, va aconseguir números u al Regne Unit amb el single «Ashes to Ashes» i el seu corresponent àlbum, Scary Monsters (and Super Creeps). Va col·laborar amb Queen al número u de les llistes de venda «Under Pressure» per, poc després, tornar a aconseguir un èxit comercial amb el seu disc de 1983 Let's Dance, del qual es van extreure els reeixits singles «Let's Dance», «China Girl» i «Modern Love». Al llarg de les dècades de 1990 i 2000, Bowie va seguir experimentant amb diferents estils musicals, incloent-hi blue-eyed soul, industrial, adult contemporary i jungle. El seu últim disc va ser Reality, del 2003, seguit de la gira entre 2003 i 2004 A Reality Tour.
Buckley diu de Bowie: «La seva influència va ser única en la cultura popular, ha tocat més cors i ha canviat més vides que cap altra figura pública». En l'enquesta de 2002 de la cadena televisiva BBC dels 100 britànics més importants, es va col·locar al lloc número 29. Ha venut, aproximadament, 136 milions de discos al llarg de la seva carrera. Ha rebut nou discos de platí, onze d'or i vuit de plata al Regne Unit i cinc de platí i set d'or als Estats Units. El 2004, la revista Rolling Stone el va posicionar al lloc número 39 de la seva llista dels cent artistes de rock més importants de tots els temps i al lloc 23 de la seva llista dels millors cantants de tots els temps.
Insatisfet amb el nom artístic de Davy (i Davie) Jones, que a mitjans de la dècada de 1960 convidava a confondre's amb Davy Jones de The Monkees, Bowie va decidir canviar el seu nom i va escollir Bowie en honor de Jim Bowie i el ganivet que va popularitzar. el seu single en solitari d'abril de 1967, «The Laughing Gnome», en el qual va utilitzar una tècnica d'accelerar les gravacions vocals a l'estil de The Chipmunks, tampoc va entrar a les llistes de vendes. Sis mesos després va llançar el seu àlbum de debut David Bowie, una amalgama de pop, rock psicodèlic i music hall. Va tenir el mateix resultat, pel que va significar el seu últim llançament en dos anys.
Biografia 1947-1962: Infància i adolescència David Bowie va néixer com a David Robert Jones a Brixton, Londres, el 8 de gener de 1947. La seva mare, Margaret Mary «Peggy» (cognom de soltera: Burns), d'ascendència irlandesa, treballava com a acomodadora de cinema, mentre el seu pare, Haywood Stenton «John» Jones, era un dirigent de publicitat de l'ONG Barnardo's. Vivien al 40 de Stansfield Road, situat a prop dels barris del sud de Londres de Brixton i Stockwell. Bowie va assistir a la Stockwell Infants School fins als sis anys, on es va guanyar una reputació de nen superdotat i decidit, a més de rebel i lluitador.
El 1953, la família es va mudar a un altre barri proper, Bromley, on dos anys després Bowie va assistir al Burnt Ash Junior School. Van considerar la seva veu "adequada" per al cor de l'escola i la seva manera de tocar la flauta es va considerar per damunt del que és normal pel que fa a habilitats musicals. Als nou anys, la seva forma de ballar resultava increïblement imaginativa: els professors van dir de les seves interpretacions que eren «vistosament artístiques» i que el seu comportament era «sorprenent» per a un nen de la seva edat. Aquell mateix any, el seu interès per la música es va veure reforçat quan el seu pare va portar a casa una col·lecció de discos de vinil de 45 RPM d'artistes com Frankie Lymon and the Teenagers, The Platters, Fats Domino, Elvis Presley i Little Richard. Sobre el moment en què va escoltar la cançó «Tutti Frutti», Bowie va dir després que «havia escoltat Déu». L'impacte que Presley va produir en el nen va ser gran: «Vaig veure una de les meves cosines ballar al ritme de […] "Hound Dog" i mai l'havia vist aixecar-se i moure's tant per res. Realment em va impressionar el poder de la música. Just després d'això vaig començar a adquirir discos». Cap a les acaballes de l'any següent ja havia començat a tocar l'ukelele i el baix tea-chest (fabricat amb una sola corda i una de les caixes utilitzades per transportar te) i va començar a participar en sessions de skiffle amb alguns amics i, a més, a tocar el piano. Mentrestant, les seves actuacions imitant Presley i Chuck Berry, que feia com a homenatge als artistes per al seu grup de boy scouts, van ser descrites com a «fascinants […] com d'un altre planeta». En suspendre l'examen final de primària al col·legi Burnt Ash Junior, Bowie es va canviar al Ravens Wood School. Segons el biògraf Christopher Sandford, aquesta era una escola una mica inusual:
Bowie va estudiar art, música i disseny i també traçat i composició tipogràfica. Després que Terry Burns, el seu germanastre, l'introduís al món del jazz modern, el seu entusiasme per artistes com Charles Mingus i John Coltrane van portar a la seva mare a regalar-li un saxòfon alt de plàstic el 1961; poc després va començar a rebre classes d'un músic local. El 1962 va tenir un incident al col·legi quan el seu amic George Underwood, que tenia posat un anell al dit, li va clavar un cop de puny a l'ull esquerre durant una baralla per una noia. Els metges van témer que perdés la vista a l'ull, pel que es va haver d'absentar de l'escola mentre li van fer una sèrie d'operacions durant una hospitalització de quatre mesos. El dany no es va poder esmenar del tot, deixant-lo amb una percepció de la profunditat defectuosa i una pupil·la dilatada permanentment (provocant la il·lusió que tingués els ulls de diferent color, tot i que que ambdós iris eren del mateix to). Malgrat les seves picabaralles, Underwood i Bowie seguiren sent bons amics, i fins i tot Underwood va arribar a dissenyar les portades dels primers discos de Bowie.
1962-1968: De The Konrads a The Riot Squad Quan va passar del seu saxo de plàstic a un instrument real el 1962, Bowie va formar la seva primera banda als quinze anys. The Konrads, amb una formació que variava de quatre fins a vuit membres, entre ells Underwood, tocava rock and roll basat en la guitarra en reunions de joves i casaments. Quan Bowie va abandonar l'escola l'any següent, va comentar als seus pares la seva intenció de convertir-se en una estrella del pop. No obstant això, la seva mare li va aconseguir ràpidament una feina com a ajudant d'electricista. Frustrat per les poques aspiracions dels seus col·legues de la banda, Bowie va deixar The Konrads per formar una nova banda: The King Bees. Va escriure una carta al nou empresari d'èxit John Bloom per demanar-li: «Faci per nosaltres el mateix que ha fet Brian Epstein per The Beatles, i de passada faci un milió més». Bloom no va respondre a l'oferta, però el va derivar al soci de Dick James, Leslie Conn, que d'aquesta manera es va convertir en el primer mànager de Bowie. miniatura|Bowie va adoptar el seu nom artístic en honor de Jim Bowie, creador del ganivet Bowie
Conn va començar immediatament a promocionar Bowie. El single debut de l'artista, «Liza Jane», acreditat a Davie Jones and the King Bees, no va tenir gens d'èxit comercial. Insatisfet amb The King Bees i el seu repertori de blues del tipus d'Howlin' Wolf i Willie Dixon, Bowie va abandonar la banda menys d'un mes després per unir-se a The Manish Boys, un altre grup de blues que incorporava soul i folk: «Solia somiar de ser el seu Mick Jagger», recorda Bowie. «I Pity the Fool» no va tenir més èxit que «Liza Jane» i Bowie va trigar poc a moure's novament i unir-se a Lower Third, un trio de blues altament influenciat per The Who. Lower Third i Bowie eren habituals d'un pub de Denmark Street. «You've Got a Habit of Leaving» no va tenir millor recepció i va significar el final del contracte amb Conn. Va declarar que volia abandonar el món del pop «per estudiar mímica al teatre Sadler's Wells» però va continuar un temps més amb Lower Third. El seu nou mànager, Ralph Horton, culpable en part del seu posterior trasllat a artista en solitari, va veure un nou canvi de banda de Bowie, en aquesta ocasió a The Buzz, amb qui va llançar un nou single poc reeixit anomenat «Do Anything You Say». Mentre tocava amb The Buzz, Bowie també es va unir a The Riot Squad; els seus enregistraments, que incloïen una cançó de Bowie i molt material de The Velvet Underground, mai es van publicar. A partir d'aquí, Ken Pitt, que va presentar a Bowie per Horton, va prendre les regnes de la carrera com a mànager.
Insatisfet amb el nom artístic de Davy (i Davie) Jones, que a mitjan dècada de 1960 es podia confondre amb Davy Jones de The Monkees, Bowie va decidir canviar el seu nom i va escollir Bowie en honor de Jim Bowie i el ganivet que va popularitzar. El seu single en solitari d'abril de 1967, «The Laughing Gnome», en el qual va utilitzar una tècnica d'accelerar les gravacions vocals a l'estil de The Chipmunks tampoc va entrar a les llistes de vendes. Sis mesos després va llançar el seu àlbum de debut David Bowie, una amalgama de pop, rock psicodèlic i music hall. Va tenir el mateix resultat, la qual cosa va significar el seu últim llançament en dos anys.