Els cosacs ( transcrit kozaky, transcrit kazaki, en polonès kozacy) són un grup ètnic originàriament nòmada i d'origen tàtar que viuen a parts d'Ucraïna, Rússia i Polònia.
La paraula cosac deriva de la paraula kazak que en llengua kirguís significa home lliure o aventurer i va aparèixer per primera vegada a territoris eslaus el 1395. Eren grups formats per desertors fugitius, serfs i descontents amb el govern del país. S'organitzaven en tropes de cavallers, guiats per atamans, vivien de la caça, l'agricultura, la pesca o el saqueig. Gaudien d'una total independència i servien de base per a totes les revoltes contra Polònia, provocades per la política religiosa dels reis polonesos. En acabar el ja hi havia grups ben caracteritzats. Els més importants foren els cosacs del Don, que lluitaren fonamentalment contra el Kanat de Crimea, i els del Dnièper.
Durant els i els cosacs foren reduïts després de moltes revoltes, entre les quals es destaquen les dels camperols guiats per l'heroi Stenka Razin, a les regions del Volga i de la mar Càspia (1669-71). Pere el Gran fou el primer sobirà que aconseguí d'imposar la seva sobirania damunt els cosacs. El govern rus els utilitzà per a defensar les seves fronteres i per a estendre la seva influència a Sibèria.
Els cosacs són avui els descendents d'aquells camperols que van fugir del centre de Rússia cap a les fronteres del sud i l'est de l'Imperi Rus, i els no-eslaus que s'hi van unir. Els cosacs treballaven la terra, comerciaven, eren contractats per tsars i prínceps. Van ajudar els russos a conquerir els pobles del Caucas, Sibèria i l'Extrem Orient. Van lluitar en guerres. En diverses ocasions, els cosacs es van amotinar contra els tsars i van lluitar contra l'exèrcit rus.
Al , les autoritats havien establert una relació que oferia als cosacs certs privilegis a canvi del seu servei militar. Els cosacs es van convertir en la principal classe militar russa, distingida per la seva lleialtat a les autoritats i la seva manca de conviccions polítiques. Els cosacs van ser utilitzats per sufocar el malestar civil. Així, els cosacs es convertiren en una part privilegiada de l'exèrcit rus, i esdevingueren famosos per la seva habilitat militar especialment en la cavalleria i van constituir una unitat militar amb el seu nom. Durant el i a començament del intervingueren en la repressió de diverses revoltes, principalment la del 1905.
Després de les revolucions de 1917, molts dels cosacs es van posar al costat dels blancs contra els bolxevics; van perdre, i molts d'ells van fugir de Rússia.
Durant la revolució russa els cosacs rics van formar part de l'exèrcit blanc (contrarevolucionari) i els pobres de l'exèrcit roig (revolucionari). A la Segona Guerra Mundial lluitaren integrats en l'exèrcit soviètic, encara que alguns col·laboraren amb el Tercer Reich.
De religió majoritàriament cristiana ortodoxa (amb una minoria musulmana) han estat tradicionalment els guardians de l'església ortodoxa russa. Llur folklore, a través de cançons i danses, s'ha fet famós arreu del món.
En els darrers anys de l'URSS, els cosacs es van declarar poble perseguit. El 1999 es va aprovar una llei sobre cosacs que permetia als cosacs rebre terres i servir el govern. Uns 190.000 cosacs es van unir en una societat militar. Estan implicats oficialment en mantenir l'ordre públic, que inclou la dispersió de protestes. Cinc milions de russos es consideren avui dia (2022) cosacs.
Etimologia miniatura|upright=1.15|Cosac bandurista, 1890 El diccionari etimològic de Max Vasmer remunta el nom a la paraula en antic eslau oriental , , un préstec de Cuman, en què cosac significava 'home lliure' però també 'conqueridor'.Per a una anàlisi detallada, vegeu L'etnònim Kazakh prové de la mateixa arrel turquesa.
A les fonts escrites, el nom s'acredita per primera vegada al Codex Cumanicus del . En anglès, cosac s'acredita per primera vegada l'any 1590.
Història Origen dels cosacs En el Codex Cumanicus, la part lèxica del qual sembla haver estat escrita entre 1292 i 1295 i la còpia més antiga coneguda del qual data del 1303, la paraula quzzaq pot referir-se tant a un guàrdia del comboi que un assaltant de les estepes. Més tard, la Crònica de Nikon, una recopilació de llibres, cròniques i documents antics publicats a principis del segle XVI – informa que bandes cosaques van aparèixer a la rodalia de Riazan, prop de Moscou, ja el 1443. Segons la Crònica, aquell any el Gran Príncep de Riazan va concloure un acord amb bandes tàrtares que havien vingut a saquejar el país. Es van establir per a l'hivern, van rebre terres per netejar, es van convertir al cristianisme (aquest és l'origen d'algunes famílies nobles com Tazi o Fasli) i es van contractar com a mercenaris per lluitar contra els altres tàrtars, que els consideraven renegats. Des de mitjans del , van augmentar les referències als cosacs eslaus: entre el Don i el Volga des del 1470, i al voltant del Dnièper (Gran Praderia) i a l'actual Ucraïna cap al 1490. miniatura|Representació artística d'un cosac zaporogià per Sergei Vasilkovsky (cap al 1900). Aquests primers cosacs, mercenaris, bandits o pirates, van viatjar al llarg del Volga i van colonitzar les seves ribes, després disputades entre russos i tàrtars, així com, gradualment, els del Don i el Dnièper. Van fer de nomadistes a cavall a través de les estepes euroasiàtiques i pòntiques entre les terres boscoses russes o poloneses-lituanes al nord, i els mars Càspia i Negre al sud. Segons Iaroslav Lebedynsky, aquesta forma de vida ja havia estat la dels karakalpaks, amb la seva forta influència petxenega, i els brodnics – meitat eslaus, meitat turcs – volochovènes – meitat eslaus, meitat volokhs – i els cumans convertits al cristianisme. Per això descriu aquestes comunitats com a proto-cosacs. Segons Mikhail W. Ramseier, els Sevryuki també s'haurien d'incloure en aquesta categoria (els del Nord), grups eslaus del nord, que es van barrejar amb els pobles turquics de l'estepa. Prova d'això rau en el fet que els primers cosacs, innegablement turcs al principi, es van eslavitzar ràpidament. De fet, va ser el 1468 que el primer líder cosac amb un nom eslau va aparèixer prop de Moscou: Ivan Rouno.
Organitzats en bandes (startxines) i contractant els seus serveis a les nacions veïnes de l'estepa, aquests primers cosacs aviat es van trobar al costat de moscovites, lituans, polonesos i moldaus, alhora que comerciaven amb les colònies genoveses del Mar Negre, que els venien armes, i fins i tot de vegades amb el seu enemic, el Kanat de Crimea. Se'ls descriu com a mercenaris, guàrdies fronterers, guies de l'estepa, protectors de comerciants i diplomàtics, però també, i sovint, assaltants que atacaven pobles i caravanes que trobaven (i, per aquesta raó, també lluitaven entre ells). miniatura|Casament cosac, de Józef Brandt. Posteriorment, aquestes bandes d'aventurers van acollir nombrosos fugitius dels estats veïns, alguns dels quals arribaven en famílies senceres per escapar de la servitud, els elevats impostos o les guerres. Les bandes van evolucionar fins a convertir-se en assentaments i després en veritables comunitats, compostes per marginats, pobres, rebels i esclaus fugitius, tant nòrdics com eslaus i orientals. Els cosacs s'esmenten a la regió del Don cap al 1520, i els cosacs zaporojians es registren al baix Dnièper (Gran Praderia) cap al 1550.
Els cosacs zaporojians Cap a finals del , els cosacs es van establir entre els rius Bug i Dniéper, una regió formalment sota l'autoritat del Gran Duc de Lituània fins al 1569, i posteriorment sota el rei de Polònia. Gaudien d'un cert grau d'autonomia a canvi de la defensa de les fronteres, que eren força vagues en aquesta regió. La població consistia principalment en camperols que fugien de les seves obligacions amb els senyors, pobres urbans, aventurers de tota mena, de vegades de la noblesa, i delinqüents comuns. Per als joves nobles polonesos aventurers, jugar al cosac els va permetre adquirir ràpidament experiència militar. Inicialment, aquests refugiats o marginats van intentar convertir-se en agricultors, o si més no, en pastors, però, atacats pels tàrtars que van saquejar els seus cultius i destruir les seves propietats, es van organitzar ràpidament en germanors militars, vivint de la caça, la pesca i les incursions contra els tàrtars quan no residien als seus campaments fortificats, els Sitx. El primer sitx zaporogià es trobava a l'illa de Mala Khortytsia, aigües avall dels ràpids del Dnièper, d'aquí el seu nom: Za-porohy significa més enllà dels remolins, referint-se als ràpids situats al revolt del gran riu. miniatura|La Unió Polonesa-Lituana el 1619: Polònia en rosa-taronja i els cosacs autònoms de Zaporoji en rosa, al sud-est. Els cosacs zaporogesos eren principalment del Ducat de Kíiv i Bielorússia, amb grups ocasionals d'armenis (Txerkessogai) o moldaus (Răzeși o Razèches). La majoria eren ortodoxos, amb una minoria catòlica polonesa d'aproximadament una desena part. És probable, almenys en els primers temps dels cosacs, que també hi hagués tàrtars cosacs, convertint-se en cristians i polonesos a Podlàquia (Tàtars bàltics). A principis del segle XVII hi havia fins i tot una tropa de cosacs jueus.
La regió aleshores era plena de caça i els rius desbordaven de peixos. A les aigües del Dnièper, alguns esturions molt vells mesuraven més de sis metres i pesaven més d'una tona. L'estepa pòntica on vivien formava una zona de seguretat entre les monarquies cristianes del nord-oest i els estats musulmans del sud-est. En paraules del geògraf rus-ucraïnès del segle XIX A. Zachtchouk: «Amb els cosacs, Europa va tenir el seu Est salvatge abans que Amèrica tingués el seu Oest salvatge amb els seus pastors».
Organitzant-se com una democràcia directa, els cosacs elegien els seus líders militars (en assemblees generals anomenades Rada), el més alt dels quals en la jerarquia era nomenat ataman o hetman.Va ser durant aquestes reunions que van determinar el curs d'acció i l'objectiu. Tanmateix, l'ataman era l'únic responsable de qualsevol fracàs de l'expedició i, per tant, tenia un deute amb els participants.
Alguns cosacs van entrar al servei dels starostes (caps) a les fronteres del territori del rei polonès, una de les tasques dels quals era posar fi a les incursions tàrtars al Regne de Polònia i al Gran Ducat de Lituània. Aquests cosacs van romandre a les ciutats a disposició dels starostes, aventurant-se a l'estepa només durant les temporades de caça i pesca. D'altres van viure permanentment a les estepes. Però tots els cosacs van romandre essencialment lliures, i aquells que volien organitzar expedicions amb ells havien d'unir-s'hi. Alguns dels administradors del rei polonès, com ara Dmytro Vychnevetsky, es van convertir així en cosacs.
Genets brillants, els cosacs formaven caravanes que enllaçaven en la batalla, creant una barrera triangular infranquejable per als cavalls. De vegades equipats amb llargues piques sobre les quals s'empalaven les muntures enemigues que intentaven saltar, sempre amb armes de foc, i ocasionalment amb petits canons, els cosacs repel·lien tots els atacs del Khanat de Crimea (cavalleria tàrtara). Quan l'enemic havia patit grans pèrdues després de diversos assalts, els genets cosacs abandonaven el seu campament per acabar la feina amb sabres i destrals. miniatura|Chaika ('gavina' en ucraïnès), vaixell de guerra dels cosacs al . Els cosacs es van convertir ràpidament en excel·lents navegants, utilitzant bots de rem. Van organitzar expedicions (principalment incursions) al llarg de les costes, que els van portar fins a Constantinoble.
Desenvolupament dels cosacs miniatura|Cosacs (en verd) a la perifèria de l'Imperi Rus al segle XVIII. Posteriorment, els cosacs van formar altres comunitats més a l'est a mesura que la noblesa russa i polonesa s'establia als seus territoris.