miniatura|440x440px|Pòster "Your Lot in a Totalitarian State" ("El teu destí en un estat totalitari"). Cartell de propaganda produït als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial que mostra una mà uniformada forçant una altra mà a introduir una papereta amb un "Sí" en una urna electoral. A la part inferior, es poden veure les banderes de l'Alemanya nazi, el Japó imperial, la Itàlia feixista i la Rússia comunista. El totalitarisme és una forma de règim polític en què l'Estat exerceix un control total sobre tots els àmbits de la vida pública i privada, concentrant el poder en mans d'un partit únic o d'un líder carismàtic. Aquest sistema suprimeix les llibertats individuals i elimina qualsevol forma d'oposició política, utilitzant la propaganda i la repressió per mantenir el control social.
Els règims totalitaris es caracteritzen per una ideologia oficial que busca transformar radicalment la societat i crear un «home nou», sovint mitjançant la mobilització massiva de la població i la repressió de la dissidència. Els tres exemples històrics més emblemàtics de règims totalitaris són: el feixisme a la Itàlia de Mussolini (1925-1943), el nazisme a l'Alemanya de Hitler (1933-1945) i l'estalinisme a l'URSS de Stalin (1928-1953).
El concepte de totalitarisme ha estat analitzat per diversos pensadors, com Hannah Arendt, Carl J. Friedrich, Zbigniew Brzezinski, Juan J. Linz i Karl Popper, que han destacat elements com la concentració del poder, la ideologia única, el control dels mitjans de comunicació i la repressió sistemàtica com a característiques fonamentals d'aquests règims.
Definició i característiques El totalitarisme és una forma de règim polític que té com a objectiu la supressió de les fronteres entre l'Estat i la societat civil. Aquest objectiu s'assoleix mitjançant la creació d'un Estat amb funció pedagògica, que educa l'individu per a integrar-lo plenament en la comunitat política. Aquesta educació promou una ideologia comuna que inspira la virtut cívica i fomenta l'adhesió total de l'individu a l'Estat i als seus valors fundacionals.
En general, els estudis politològics coincideixen a assenyalar una sèrie de trets fonamentals que permeten caracteritzar un règim polític com a totalitari:
Una ideologia oficial d'abast totalitzador, que rebutja els valors tradicionals i proposa la construcció d'una nova societat i d'un «home nou». Aquesta ideologia sol tenir un caràcter messiànic i utòpic, projectada cap a un futur ideal i inqüestionable. Un partit únic de masses, centralitzat i jeràrquic, que pretén integrar tota la població i superar el model liberal de classes. Aquesta integració es formula sovint en termes de comunitat orgànica, com ara la «comunitat del poble» o el «cos nacional». Control absolut dels mitjans de comunicació i dels mecanismes de coacció, com ara la policia, l'exèrcit i els serveis d'intel·ligència, amb la finalitat de garantir la unitat ideològica i eliminar la dissidència. Intervenció estatal sobre l'economia i la societat, a través de la planificació centralitzada, la nacionalització d'empreses i l'organització corporativa de les relacions socials i laborals. Un lideratge carismàtic i personalista, amb figures de comandament que apel·len directament a les masses mitjançant un discurs populista, simbòlic i emocional. La figura del líder és sovint presentada com a infal·lible i portadora del destí col·lectiu. Una concepció de la democràcia com a plebiscitària o directa, basada en l'aclamació popular com a expressió de la voluntat col·lectiva. En aquest context, el sufragi universal és considerat un mecanisme liberal, no pas democràtic, ja que expressa la voluntat de l'individu privat i no pas la del poble unit.
Totalitarisme i autoritarisme El totalitarisme i l'autoritarisme són formes de poder concentrat, però es diferencien en l'abast del control. L'autoritarisme restringeix la participació política, però pot tolerar certa autonomia social i econòmica. En canvi, el totalitarisme busca dominar tots els àmbits de la vida mitjançant una ideologia única, la repressió i la mobilització massiva. En aquest sentit, el franquisme és generalment considerat un règim autoritari, tot i que en els seus primers anys va mostrar característiques pròximes al totalitarisme. Amb tot, aquesta classificació ha estat objecte de debat entre historiadors i politòlegs.
Orígens del pensament totalitari La Revolució Francesa El bressol de les idees totalitàries s'inscriu en el context de la modernitat i, en particular, en els processos polítics que s'inicien amb la Revolució Francesa. Conceptes com la virtut revolucionària, l'adhesió incondicional al bé comú i la voluntat de regenerar la societat en nom d'una nova moral col·lectiva poden considerar-se antecedents ideològics del totalitarisme modern. En aquest marc, les doctrines de Jean-Jacques Rousseau sobre la voluntat general i la seva proposta d'una religió cívica confereixen a la democràcia un caràcter gairebé sagrat. Aquestes doctrines van contribuir a configurar una concepció política segons la qual l'Estat no només governa, sinó que educa l'individu per integrar-lo plenament en la comunitat política, exigint-ne lleialtat absoluta envers l'Estat i la pàtria. Aquesta funció pedagògica anticipa, en part, la idea d'un Estat total, com el que desenvoluparan més tard els règims totalitaris del segle XX.
La nacionalització de les masses Els totalitarismes, en les seves variants feixista i nazi, pressuposen l'existència d'una societat de masses, sorgida del procés que George L. Mosse va anomenar «nacionalització de les masses». Aquest procés consisteix en la construcció d'una identitat nacional a través d'institucions com l'escola, l'exèrcit, els monuments públics, els rituals col·lectius o els espais simbòlics considerats sagrats.
D'aquesta manera, els règims totalitaris no només necessiten les masses, sinó que les sotmeten i recluten simultàniament, alhora que les mobilitzen políticament. El totalitarisme és, en aquest sentit, un producte de l'era democràtica, marcat per la irrupció de les masses en la vida pública dins de societats que han deixat enrere les antigues jerarquies de casta i rang. Per aquest mateix motiu, els moviments totalitaris només poden consolidar-se destruint els sistemes democràtics liberals i els seus fonaments jurídics, polítics i institucionals. Tanmateix, ho fan desplegant-hi mecanismes de mobilització popular que són impensables sense la prèvia democratització de la societat. Al capdavall, el totalitarisme es construeix des de la democràcia, de la qual hereta la centralitat de les masses, però nega el pluralisme i la llibertat.
El triomf de la irracionalitat Totes aquestes tendències es van veure afavorides per la crisi del positivisme i de les filosofies racionalistes del segle XIX. A finals d'aquell segle i principis del , van emergir diversos corrents filosòfics que posaven en dubte la primacia de la raó i de la ciència com a motors únics del progrés, i que reivindicaven, en canvi, la irracionalitat, la voluntat, la intuïció i l'experiència vital com a fonaments del coneixement i de l'acció humana. miniatura|El filòsof Giovanni Gentile, un dels ideòlegs del feixisme italià. Aquest retorn de l'irracional i la rebel·lió contra el positivisme va donar lloc a diverses tendències intel·lectuals que qüestionaven els fonaments del liberalisme i del règim parlamentari. Entre aquestes destaquen:
El pensament de Friedrich Nietzsche, que criticava la moral tradicional, l'humanisme racionalista i la democràcia liberal, i defensava la voluntat de poder i la superació dels valors establerts. L'historicisme idealista, representat per Giovanni Gentile i Benedetto Croce, que posava l'accent en el caràcter dinàmic i espiritual de la història. L'intuïcionisme d'Henri Bergson, que valorava la intuïció com a forma superior de coneixement davant la raó analítica. L'existencialisme primerenc de Martin Heidegger, que explorava la condició humana des del punt de vista de l'angoixa, la llibertat i la temporalitat. El marxisme heterodox de Georges Sorel, que reinterpretava la lluita de classes com un acte mític i voluntarista, exaltant la violència com a força de regeneració social.
Aquests corrents, tot i les seves diferències, compartien una crítica al racionalisme liberal i van crear un clima intel·lectual propici per a la difusió d'ideologies autoritàries i totalitàries en les dècades següents.
L'impuls de la Gran Guerra Els orígens més moderns del totalitarisme es poden rastrejar en les grans mobilitzacions de la Primera Guerra Mundial (1914–1918), que van transformar profundament la mentalitat col·lectiva i la cultura política de les masses. El conflicte va introduir el concepte de "guerra total", en què la distinció entre civils i combatents es va esborrar, implicant tota la societat en l'esforç bèl·lic. Aquesta experiència va generar una nova ètica de guerra que combinava els antics ideals d'heroisme amb la tecnologia moderna, racionalitzant el nihilisme i la destrucció metòdica de l'enemic.
El concepte de «brutalització de la política», desenvolupat per l'historiador George L. Mosse, descriu com la violència i la deshumanització experimentades durant la guerra de trinxeres es van traslladar a la vida política del període d'entreguerres (1918-1939). La indiferència davant la mort massiva i el desig de destruir l'enemic van perpetuar-se en la cultura política, afavorint l'acceptació de la violència com a eina legítima en la lluita ideològica. Aquesta brutalització va intensificar la tendència del nacionalisme a imposar un conformisme rígid, integrant l'individu en una col·lectivitat homogènia i reforçant una visió maniquea del món basada en la dicotomia nosaltres/ells o amic/enemic. Va ser aquesta perspectiva que va facilitar la creació i difusió d'estereotips deshumanitzadors, mentre que el mite de la camaraderia i el culte als caiguts, juntament amb els mites del sacrifici i la regeneració, van reforçar la mística del concepte de nació.
Al final de la Gran Guerra, les societats europees van encetar un període de profunda inestabilitat política. Les velles elits socials es van batre en retirada i les legitimitats tradicionals van entrar en crisi (la monarquia va caure a Alemanya, Grècia, Rússia, Hongria, Àustria, etc.). Aquest escenari va afavorir el desenvolupament de legitimitats alternatives com la democràtica i la carismàtica.
Totalitarisme i capitalisme La nova conjuntura sorgida després del final de la Primera Guerra Mundial va obrir un període de transformacions profundes en l'ordre polític i econòmic europeu. Aquesta etapa va ser com un intent de refundació del sistema capitalista, afectat per les tensions derivades de la guerra, la inflació, les revolucions i l'agitació social. En aquest context, van començar a consolidar-se alternatives socials i polítiques davant d'un liberalisme i un parlamentarisme cada cop més qüestionats, debilitats tant per l'experiència traumàtica de la Gran Guerra com per l'impacte de la Revolució Russa de 1917. Així, va emergir un nou model institucional denominat «corporatiu», caracteritzat per la creació de mecanismes destinats a canalitzar els interessos socials a través de formes d'organització més directes i estructurades, sovint al marge dels parlaments tradicionals i en benefici de les forces econòmiques organitzades.