La teoria de l'ímpetu és una doctrina elaborada a Alexandria (Egipte) durant l'època medieval per part de científics àrabs o llatins per tal de millorar la física aristotèlica i explicar el moviment dels cossos físics.
Segons Aristòtil existeixen dos tipus de moviments, el moviment natural, que porta els objectes cap al seu lloc d'origen i el moviment violent, impulsat per un objecte cap a un altre. Aristòtil explica que, per exemple, quan una pedra es desplaça deixa un buit darrere d'ella, buit que es torna a omplir d'aire i que contribueix a empènyer la pedra cap endavant. miniatura|Corbes balístiques de Tartaglia en una edició de 1606 Aquesta darrera explicació serà contestada a Alexandria i en època medieval i donarà lloc a una altra explicació que és la de l'ímpetu. Segons aquesta teoria, l'acció inicial efectuada sobre la pedra li comunica un ímpetu, i és aquest ímpetu qui manté el moviment. L'ímpetu perd a poc a poc la seva força a causa de la penetració de la pedra en el medi aeri, i una vegada que l'ímpetu s'esgota, la pedra pren el seu moviment natural i cau. Entre el que van desenvolupar aquesta teoria es troben Joan Philopon (filòsof de l'escola neoplatònica d'Alexandria) a més d'Avicena, Avempace, at-Tussí, Buridan,En Preguntes sobre Física i Questions sobre els llibres del Cel i del Món. Oresme, Nicolas de Cues i encara és perceptible en Tartaglia.
La noció d'ímpetus va desaparèixer al curs del per donar lloc a la de quantitat de moviment, i la força viva, antic nom de l'energia cinètica. L'energia cinètica es recolza en el principi de la conservació de l'energia en canvi l'ímpetus ho fa en el seu esgotament.
Fonts Pierre Duhem, Le système du Monde R. Sorabji (dir.), Philoponus and the Rejection of Aristotelian Science, Londres, Cornell University Press, 1987. R. Sorabji, "Matter, Space, and Motion", London: Duckworth, p. 227-48, 1988. René Taton, La science antique et médiévale, des origines à 1450, Quadrige/PUF, 1994.
Notes i referències
Vegeu també conatus
Categoria:Teories obsoletes de la física