El teixit erèctil és un tipus de teixit vascular especialitzat que conté espais venosos o sinusoides capaços d’omplir-se de sang i d’augmentar temporalment el volum i la consistència de l’òrgan on es troben. És característic dels cossos cavernosos del penis i del clítoris, del cos esponjós de la uretra peniana, dels bulbs vestibulars i d’algunes zones de la mucosa nasal, especialment els cornets nasals.
La propietat principal del teixit erèctil és la tumescència, és a dir, l’augment de volum produït per l’entrada de sang, i la detumescència, que és el retorn a l’estat basal quan disminueix l’ompliment vascular. Aquest procés depèn de la regulació del flux arterial, del drenatge venós, del múscul llis trabecular i de la innervació autonòmica.
Estructura histològica El teixit erèctil està format per una xarxa de trabècules de teixit conjuntiu, fibres elàstiques, col·lagen, múscul llis i espais vasculars recoberts d'endoteli. Aquests espais, sovint anomenats sinusoides o llacunes cavernoses, poden variar de calibre segons l’estat de contracció o relaxació del múscul llis de les trabècules i de les parets vasculars.
En estat basal, el múscul llis es manté relativament contret i l’entrada de sang és limitada. Quan els senyals nerviosos i endotelials afavoreixen la relaxació del múscul llis, augmenta el flux arterial i els sinusoides s’omplen de sang. L’augment de volum pot comprimir les venes de drenatge contra estructures fibroses com la túnica albugínia, cosa que ajuda a mantenir la rigidesa en els òrgans on aquesta funció és necessària.
La proporció de múscul llis, fibres conjuntives i espais vasculars no és idèntica en tots els òrgans. Als cossos cavernosos del penis, l’organització del teixit permet una rigidesa elevada durant l’erecció. Al cos esponjós, en canvi, la túnica és més prima i el teixit es manté relativament més flexible, fet que ajuda a evitar la compressió completa de la uretra durant l’ejaculació.
Localització Penis Al penis, el teixit erèctil forma tres columnes principals: dos cossos cavernosos dorsals i un cos esponjós ventral que envolta la uretra esponjosa. Els cossos cavernosos constitueixen la major part del volum erèctil i s’estenen des dels pilars del penis fins a la regió distal. El cos esponjós envolta la uretra i s’expandeix distalment per formar el gland.
Cada cos cavernós està envoltat per una túnica albugínia densa i fibroelàstica. Aquesta coberta té una funció mecànica important perquè limita l’expansió del teixit i facilita el mecanisme veno-oclusiu necessari per a la rigidesa. El cos esponjós també disposa d’una coberta fibrosa, però és menys densa que la dels cossos cavernosos.
Les artèries cavernoses, branques de l’artèria pudenda interna, penetren als cossos cavernosos i donen lloc a artèries helicines que aboquen sang als espais sinusoidals. En estat flàccid aquestes artèries es troben més contretes i tortuoses; durant l’erecció es dilaten i faciliten l’ompliment dels sinusoides.
Clítoris i bulbs vestibulars El clítoris també conté teixit erèctil. Inclou un gland visible, un cos, dos pilars o crura i estructures profundes associades. El cos i els pilars del clítoris contenen cossos cavernosos homologables funcionalment als del penis, encara que la seva mida, disposició i relacions anatòmiques són diferents.
Els bulbs vestibulars són dues masses de teixit erèctil situades a banda i banda del vestíbul vulvar, pròximes a la uretra i a la vagina. S’omplen de sang durant l’excitació sexual i poden modificar la pressió i la sensibilitat dels teixits veïns. En la literatura anatòmica recent s’ha remarcat la importància d’utilitzar una terminologia precisa i diferenciar els bulbs vestibulars del cos del clítoris, encara que funcionalment estiguin relacionats.
El coneixement anatòmic del clítoris, dels seus feixos neurovasculars i dels bulbs vestibulars és rellevant en cirurgia ginecològica, urològica, reconstructiva i d’afirmació de gènere, perquè lesions vasculars o nervioses poden alterar la sensibilitat o la resposta sexual.
Mucosa nasal A més dels òrgans genitals, hi ha teixit erèctil a la mucosa dels cornets nasals i d’algunes zones del septe nasal. Aquest teixit conté sinusoides venosos submucosos que poden augmentar o disminuir de volum i contribuir a regular la resistència al pas de l’aire.
Als cornets nasals, el teixit erèctil participa en el cicle nasal, un fenomen fisiològic en què una fossa nasal pot presentar més congestió mentre l’altra es manté més oberta, alternant-se al llarg del temps. Aquest mecanisme ajuda a regular el flux d’aire, la humidificació i l’escalfament de l’aire inspirat.
Fisiologia de la tumescència La tumescència es produeix quan augmenta l’entrada de sang als espais vasculars del teixit erèctil. En el cas del penis i del clítoris, aquest procés forma part de la resposta sexual i depèn de l’activació de circuits nerviosos centrals i perifèrics, del sistema nerviós autònom i de senyals locals produïts per l’endoteli i les terminacions nervioses.
Un mediador fonamental és l'òxid nítric, que és alliberat per terminacions nervioses nitrèrgiques i per cèl·lules endotelials. L’òxid nítric activa la guanilat ciclasa soluble, augmenta el GMP cíclic i afavoreix la relaxació del múscul llis cavernós. Aquesta relaxació permet que les artèries i els sinusoides augmentin de calibre i que el teixit s’ompli de sang.
Quan els sinusoides cavernosos s’expandeixen, la pressió interna augmenta i les venes de drenatge poden quedar comprimides contra la túnica albugínia. Aquest mecanisme, anomenat veno-oclusiu, redueix la sortida de sang i contribueix a mantenir l’erecció. La intensitat d’aquest mecanisme varia segons el tipus de teixit i l’òrgan implicat.
La detumescència es produeix quan disminueixen els senyals relaxants, augmenta el to simpàtic i el múscul llis torna a contreure’s. La contracció redueix l’entrada de sang i facilita el drenatge venós, de manera que el teixit recupera el volum basal.
Vascularització i innervació La vascularització del teixit erèctil genital depèn principalment de branques de l’artèria pudenda interna. Al penis, l’artèria cavernosa irriga els cossos cavernosos, l’artèria bulbouretral irriga el cos esponjós i el bulb del penis, i l’artèria dorsal contribueix a la irrigació del gland i dels teixits superficials.
El drenatge venós inclou plexes subtunicals, venes emissàries i la vena dorsal profunda, entre altres vies. L’organització del drenatge és important perquè la compressió venosa durant la tumescència permet mantenir l’augment de pressió dins els cossos cavernosos.
La innervació combina fibres autonòmiques i somàtiques. Les fibres parasimpàtiques participen en la relaxació del múscul llis i l’inici de la tumescència, mentre que les fibres simpàtiques intervenen en la detumescència i en processos com l’emissió seminal. Les fibres somàtiques, especialment a través del nervi pudend, participen en la sensibilitat genital i en l’activitat dels músculs isquiocavernós i bulbospongiós.
Homologia i desenvolupament Diverses estructures erèctils dels genitals externs masculins i femenins tenen un origen embrionari relacionat. Els cossos cavernosos del penis i del clítoris són estructures comparables des del punt de vista anatòmic i funcional, mentre que el cos esponjós del penis i els bulbs vestibulars comparteixen característiques de teixit vascular erèctil.
Malgrat aquestes correspondències, no totes les estructures són idèntiques ni tenen la mateixa disposició. Per aquest motiu, en anatomia és preferible descriure cada estructura amb la seva terminologia pròpia: cossos cavernosos del penis, cos esponjós, cossos cavernosos del clítoris i bulbs vestibulars.
Importància clínica Les alteracions del teixit erèctil poden afectar la funció sexual, urinària o respiratòria segons l’òrgan implicat. En el penis, la disfunció erèctil pot aparèixer per alteracions vasculars, neurològiques, endocrines, farmacològiques, psicològiques o per canvis estructurals del teixit cavernós. Els canvis en el múscul llis cavernós, l’endoteli, la túnica albugínia o el mecanisme veno-oclusiu poden modificar la capacitat d’obtenir o mantenir una erecció.
El priapisme és una erecció persistent i no desitjada que pot comprometre l’oxigenació del teixit cavernós si es prolonga. Encara que el priapisme és una entitat clínica específica, il·lustra la importància de l’equilibri entre entrada arterial, drenatge venós i metabolisme del teixit erèctil.
La malaltia de Peyronie afecta la túnica albugínia i pot produir plaques fibroses, curvatura peniana, dolor o dificultat funcional. Tot i que no és una malaltia pròpia del sinusoide erèctil, pot alterar la mecànica de l’erecció perquè modifica les propietats elàstiques i estructurals de la coberta dels cossos cavernosos.
En la vulva i el clítoris, el coneixement de la disposició del teixit erèctil, dels feixos neurovasculars i dels bulbs vestibulars és rellevant per evitar lesions durant procediments quirúrgics o traumàtics. Les publicacions anatòmiques recents han subratllat la necessitat de descriure amb més precisió aquestes estructures en la formació mèdica i quirúrgica.
A la cavitat nasal, l’augment de volum del teixit erèctil dels cornets pot contribuir a la congestió nasal en processos inflamatoris, al·lèrgics o infecciosos. La regulació autonòmica d’aquest teixit forma part de la fisiologia normal de la respiració nasal, però quan és excessiva pot participar en l’obstrucció nasal.
Terminologia El terme teixit erèctil designa una propietat funcional i histològica: la capacitat d’omplir-se de sang i augmentar de volum. No s’ha de confondre amb un òrgan concret. Els cossos cavernosos, el cos esponjós, els bulbs vestibulars i la mucosa erèctil nasal són exemples de localitzacions amb aquest tipus de teixit, però cadascuna té una estructura, una funció i una relació anatòmica pròpies.
Vegeu també Erecció Penis Clítoris Cos cavernós Disfunció erèctil
Referències
Categoria:Histologia Categoria:Anatomia humana Categoria:Sexualitat humana Categoria:Sistema reproductor