El setge de Barcelona va ser una operació militar central dins de la Guerra dels catalans, darrer episodi hispànic de la Guerra de Successió Espanyola, entre el 25 de juliol de 1713 i l'11 de setembre de 1714. Tot i que Barcelona ja fou assetjada en aquesta mateixa guerra uns anys abans —Setge de Barcelona (1706)— implicant a tropes de les grans potències; durant la Guerra dels Catalans els exèrcits estrangers foren evacuats i va enfrontar els defensors de Barcelona, compostos per la Coronela, l'exèrcit regular català, de tropa procedent de la resta de territoris de la Corona d'Aragó, i soldats d'altres territoris que sostenien Carles III. Fou plantejat pel duc de Pòpoli inicialment més com un bloqueig a ultrança en lloc d'un setge convencional. L'entrada en joc d'un exèrcit provinent del Regne de França, el juliol del 13, per donar suport a l'exèrcit espanyol amb el canvi de direcció militar cap al duc de Berwick, més interessat a prendre la ciutat que a destruir-la, decantà severament el curs del setge, convertint-lo en un assalt de trinxeres i mines a les muralles. Molt sobrepassats en nombre, i completament envoltats de soldats borbònics, els caps de la guarnició i els líders catalans van triar la resistència fins a la mort.
La resistència oferta a Barcelona i als altres territoris de la Corona d'Aragó va aprofitar-la Felip V d'Espanya per destruir les muralles de les ciutats que s'havien resistit a l'avanç borbònic, i per establir una duríssima repressió que va culminar amb la crema de ciutats, com Xàtiva, la derogació de lleis i furs, i l'empresonament i mort de molts ciutadans, establint definitivament un estat sota les lleis de la Corona de Castella. El 1716, amb els Decrets de Nova Planta es crea doncs l'estat espanyol amb capital a Madrid, a l'estil del model d'estat absolutista i centralista francès.
L'execució de la defensa en la batalla de Barcelona s'utilitzarà en època de la Renaixença com a símbol de la resistència del poble de Catalunya en defensa del país, i el referent ha merescut la consideració de recordar-ne la data com a Diada Nacional de Catalunya.
Antecedents La primera meitat del tumultuós i bèl·lic es caracteritzà, a Europa, per un complicat tauler d'aliances i pactes necessaris per equilibrar les balances de poder dels estats. Lluites dinàstiques i guerres sens fi imposaren hegemonies, imperis i noves rutes comercials. El Regne de França, que d'ençà del Tractat dels Pirineus havia eclipsat el poder internacional dels regnes hispànics i el Regne d'Anglaterra i lluitaven pel domini del món occidental.
El comença amb la mort sense descendència de Carles II el Hechizado. Dos mesos abans de morir, per pressions de Lluís XIV de França i alguns cortesans va redactar el seu testament en el qual dividia els dominis dels Habsburg, nomenant hereu dels regnes hispànics el príncep Felip, net de Lluís XIV. Aquesta decisió va provocar immediatament la guerra entre les potències europees i va desfermar una llarga guerra civil entre els regnes hispànics.
La Guerra de Successió Espanyola (1705-1713)
La Guerra de Successió serà sostinguda directament per la coalició formada inicialment pel Regne d'Anglaterra (després Regne de la Gran Bretanya), la República de les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romanogermànic units pel seu desig d'evitar l'hegemonia del Regne de França en el continent, i fan costat al pretendent austríac, l'arxiduc Carles. França, que amb tant d'èxit havia coronat les seves hàbils intrigues polítiques, es posa al costat de Felip V de Borbó. El Regne de Castella s'hi mantindrà fidel i lluitarà pel rei legítim establert pel Carles II, però la Corona d'Aragó farà costat a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria, que oferia garanties sinceres de respecte als furs.
Els primers anys de la guerra van ser favorables a l'arxiduc Carles. Acompanyat d'un exèrcit anglès i d'una esquadra angloholandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704 i el mateix any, amb participació catalana, va prendre Gibraltar, cosa que va donar a la flota de la reina Anna d'Anglaterra la clau de la Mediterrània. El 17 d'agost del 1705 els aliats proclamaren rei l'arxiduc Carles a la ciutat de Dénia, amb el suport de la població civil.Regidoría de Cultura de Dénia, L'Arxiduc Carles i Dénia: col·lecció documental: edició commemorativa de la Guerra de Successió a Dénia (1705-1708): Joan Baptista Basset proclama a Dénia l'arxiduc Carles rei de València : III Centenari (1705-2005). Poc després assetjaren Barcelona, que capitulà, i el pretendent austríac entrà a la ciutat el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població de Catalunya, que el proclamà Carles III d'Espanya. Les Balears i el País Valencià seguiren l'exemple de Barcelona. A l'Aragó, tot i que Felip V —igual que a Catalunya— hi havia jurat inicialment els furs en 1701, a causa del comportament dels francesos i del virrei castellà, comte de San Esteban de Gormaz, creix també l'animositat contra els borbònics, i el 8 de desembre de 1705 es produeix a Saragossa un aixecament antifrancès, que té rèpliques a diverses poblacions del regne, finalment, en 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa.
La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent dugué el principal exèrcit pro-Habsburg a la península, el duc d'Anjou va guanyar la iniciativa i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l'Ebre Enrique Giménez López, Los corregidores de Alicante. Perfil sociológico y político de una élite militar mentre François Bidal d'Asfeld va rebre l'encàrrec de capturar les viles del sud del Regne de València i tingué com a conseqüència la conquesta dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707.
A la península, la guerra es desenvolupava entre atacs i contraatacs dels dos bàndols. Carles III ocupà Madrid, però Felip V la recuperà. Mentrestant, John Leake, en nom del Regne d'Anglaterra ocupà Menorca el 29 de setembre de 1708, puix que calia mantenir permanentment una flota al Mediterrani occidental que contrarestés la flota francesa de Toló, i els ports italians no eren prou segurs. Julian Corbett, England in the Mediterranean: A Study of the Rise and Influence of British, pàg.560
El Tractat d'Utrecht (1713)
La guerra es perllongà durant anys; Catalunya i les Balears aguantaven en mans aliades, però l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles morí, sense descendència masculina i en heretar Carles la corona imperial, davant la possibilitat, si arribava a ser rei dels regnes hispànics, de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V, el Regne Unit de la Gran Bretanya canvià radicalment d'actitud: abandonà Carles i Catalunya a canvi de dues cartes en el joc del poder: Gibraltar i Menorca. La pau europea es va signar a Utrecht l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental.
Així, tot i que el regne d'Aragó i el Regne de València havien estat annexionats a Castella, Catalunya resistia encara a favor de l'Arxiduc i estava disposada a lluitar fins al final. Tanmateix, els van abandonar el territori a la seva sort. Al cap d'un temps, el mateix Arxiduc es va desinteressar i els catalans del Principat i les Balears es van trobar sols, resistint a Barcelona contra les tropes filipistes.
La Guerra dels catalans (1713-1714)
miniatura|El 1713 s'inicià la darrera campanya militar de la Guerra de Successió Espanyola, que Felip V anomenà «Guerra dels catalans» i els francesos «Rebel·lió dels Catalans». Després de dos dies de reunions, la Junta de Braços decidí lluitar contra els borbònics tot i la retirada de les tropes aliades i la traïció d'Anglaterra; s'iniciava així la darrera fase de la guerra, definida pels borbònics com a «Guerra de Catalunya» o «Rebel·lió dels Catalans». Havent decidit la resistència, la Generalitat feu una crida a l'allistament i la revolta contra els invasors que fou anunciada per gairebé totes les ciutats i pobles del Principat:
Bloqueig de Barcelona: el duc de Pòpoli El 25 de juliol de 1713 l'exèrcit borbònic —uns 25.000 homes comandats pel duc de Pòpoli—, inicià el setge a la ciutat, dins la qual s'hi havien aplegat molts combatents dels altres territoris de la Corona d'Aragó, sobretot aragonesos, que formaren un regiment de cavalleria, un altre de fusellers, dues companyies de voluntaris a peu i una de voluntaris a cavall, i valencians i de les illes que organitzaren diverses companyies de voluntaris, i es van perpetrar alguns atacs infructuosos a causa de l'escassa capacitat artillera dels atacants. S'escollí el general Villaroel, militar borbònic fins a l'ofensiva de 1710, comandant de l'exèrcit català ajudat, entre d'altres, pel valencià Joan Baptista Basset. Durant els primers mesos de setge les tropes borbòniques foren comandades pel duc de Pòpoli, que tot i la seva experiència, es veié incompetent a l'hora de mantenir un setge eficaç a la ciutat. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable pels borbònics a causa de les revoltes i l'aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió. L'exèrcit franco-espanyol fou incapaç d'aturar les guerrilles de la Plana de Vic i el Lluçanès i obligà Pòpoli a mobilitzar tropes destinades al setge de la ciutat comtal, fet que afluixà el bloqueig i permeté importants connexions entre la ciutat i la resistència de l'interior del país. En l'àmbit marítim el setge fou ineficaç i permeté l'arribada de queviures, pólvora i municions provinents de Mallorca a la ciutat de Barcelona.
Entre el 9 d'agost i el 5 d'octubre del 1713 s'inicià l'intent més seriós per part de les autoritats catalanes d'afavorir l'aixecament del país i atrapar l'exèrcit de Pòpoli entre dos focs. L'anomenada Expedició del Braç Militar, encapçalada pel diputat militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot, que trenquen el setge desembarcant a Arenys 300 genets i 300 fusellers amb l'objectiu de reorganitzar forces a l'interior del país, perseguits per 10.000 soldats borbònics en diferents columnes, i que arrasen els pobles per on ha passat l'expedició. Acaben reclutant uns 5.000 voluntaris però els és impossible organitzar una acció de socors a la ciutat. Aquest fracàs en l'intent d'atrapar Pòpoli entre dos focs, però consolidà la resistència a l'interior del país i reforçà la plaça de Cardona.
En una primera fase del setge, Pòpoli se centrà en la conquesta dels convents i masos del voltant de Barcelona amb la intenció d'estrènyer el cinturó del bloqueig. Tot i la superioritat numèrica de les tropes borbòniques, aquesta tasca esdevingué un vertader infern per Pòpoli a causa de l'eficàcia de la defensa i, sobretot, de l'artilleria catalana sota el comandament del valencià Joan Baptista Basset que provocà vertaderes matances a les tropes borbòniques. La conquesta de la plana de Barcelona fou cobrada amb moltes víctimes per la banda borbònica i tingué com a punt àlgid la batalla del Convent dels Caputxins on els borbònics perderen uns 500 homes enfront dels 71 que perderen els defensors.
El 30 de novembre de 1713, Diada de Sant Andreu, els 5 magistrats del Consell de Cent de Barcelona finalitzaren el seu mandat anual i foren escollits els nous consellers. Rafael Casanova fou escollit nou Conseller en Cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, i el de cap militar de la plaça, i es convertí en l'ànima de la resistència.Ferran Valls i Taberner i Ferran Soldevila, Història de Catalunya, p.477 El nou govern de la ciutat canvià l'estratègia defensiva duta a terme fins llavors, a l'espera d'ajuda exterior, per una ofensiva, en la que se sortiria a l'atac dels assetjants i organitzar un aixecament a l'interior per desgastar les línies d'aprovisionament i desviar efectius, mitjançant Antoni Desvalls i de Vergós.