La forma sonata, o forma de primer moviment, és una estructura musical, una forma musical o un patró de composició musical basada en l'harmonia i textures contrastants. Es diferencia del barroc per la utilització de l'harmonia, ja que en el barroc es dona molta importància a la conducció de les diferents veus, contrapunt, en lloc d'una melodia tractada harmònicament. Habitualment segueix aquest patró, estructura o forma el primer moviment d'una sonata;Rosen, C. 1987 p. 13 i per extensió, d'un concert, una simfonia, i qualsevol formació de cambra (quartet de corda, quintet de corda, etc.).
Ha estat la més prestigiosa de les formes musicals des que va ser definida pels teòrics al a partir de les sonates dels compositors del i començaments del XIX.Rosen, C. 1987, p. 13
L'expressió «forma sonata» no s'ha de confondre amb el terme «sonata», ja que aquesta és una composició autònoma per a un o dos instruments (anteriorment, als segles , i la primera meitat del , també podia ser de tres o més), generalment amb un mínim de tres moviments.
La forma sonata va sorgir quan la música instrumental cobrava una importància no coneguda fins al moment. Fins aleshores, la música instrumental era com un complement i solia estar acompanyada de literatura i arts escèniques. També va donar lloc a l'emancipació parcial del compositor el qual va deixar de dependre del patrocini dels nobles o de l'església i va a passar a cobrar de la venda de música impresa i dels concerts públics de música instrumental.
Amb el temps aquesta forma sonata repercutiria en tots els gèneres musicals (ària, rondó, concert, minuet, missa, etc.), en les diferents formes musicals (binària, ternària, etc.) i en els diferents moviments de la mateixa sonata.
Estructura interna La forma sonata té una complexa estructura interna, que pot ser llegida des de diversos punts de vista. Tot i que l'estructura es va gestar sobretot durant el classicisme, va ser durant el romanticisme quan, d'una forma més extensa, s'hi va teoritzar i es van establir els patrons per ensenyar-la i per a comprendre-la amb facilitat. Les teories que veien la forma sonata com una estructura sobretot de tall harmònic i tonal en el classicisme, en el romanticisme van perdre molt pes davant de la teorització d'aquesta com una estructura temàtica, que es basa en la juxtaposició d'un tema o subjecte, d'un material temàtic que resta sotmès a un treball de desenvolupament temàtic.
La superposició d'aquestes dues visions dona lloc a una estructura que des del punt de vista temàtic està formada per tres parts: exposició, desenvolupament i recapitulació o reexposició.miniatura|700px|center|esquema de forma sonata relacionant-lo amb la forma ternària composta
Però, Aquesta forma en tres parts és diferent de la forma ternària, està més elaborada:Bernstein, L. 2008-09
1) Si només es miren les melodies, es podria considerar l'exposició igual a la reexposició. Tot i així, en haver-hi un canvi harmònic important cal considerar-les diferents. En l'exposició es crea tensió i mai conclou en la tònica, mentre que la reexposició resol la tensió i habitualment es manté essencialment en la tònica.
2) La part central, no és només una part contrastant i tancada, sinó que també ajuda a prolongar i augmentar la tensió i a preparar l'oient per la resolució, que es donarà a la reexposició.
Per altra banda, en el pla harmònic tonal hi ha una altra estructura, la qual és més propera a una forma bipartita o binària que s'evidencia més quan l'exposició es repeteix.Rosen, C. 1987 p. 13
Exposició.. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. I -------------> V Desenvolupament - Re-exposició.. .. .. ... [modulant]V --------> I
Per tant, hi ha un començament en la tònica que porta a un segon fragment en la dominant (ambdues dins de l'exposició, en referència a l'estructura temàtica); aquí acabaria la primera part de la forma binària. Després se segueix amb una zona modulant (que coincideix amb la de desenvolupament), que prepara amb la dominant, per acabar amb la tònica (el tema del començament i el fragment que abans estava en la dominant), i que coincideix amb la de la reexposició.
Aquestes dues seccions quedarien esquematitzades de la següent manera:Rosen, C. 1987 per ampliar veure capítol 3: "Formas ternaria y binaria", pàgines 29-39
miniatura|700px|center|estructura de la forma sonata tenint en compte l'harmonia
Per tant, es produeix una estructura més dramàtica on lexposició passa a ser una confrontació de tonalitats. Es distingirà la part de la tònica, d'aquella que està en la dominant, sent tot el material de la dominant dissonant i necessitant ser resolt mitjançant una transposició a la tònica (reexposició).
Introducció La secció introductòria és opcional, o pot estar reduïda al mínim. Si és extensa, acostuma a ser més lenta que la resta de seccions i pot estar escrita en la tonalitat de la dominant. Pot tenir material temàtic que després serà repetit a l'exposició. La introducció afegeix complexitat i elaboració a l'obra, i permet de vegades començar l'exposició amb un tema massa lleuger per a ser presentat al començament, com en la simfonia No. 103 Repic de timbal de Franz Joseph Haydn.
Algunes vegades, el material temàtic de la introducció més tard reapareix en el seu tempo original. Això succeeix molts cops en la coda, com en el quintet K. 593 http://cdn2.libsyn.com/gardnermuseum/mozart_k593.mp3 de Mozart, la simfonia Repic de timbal de Joseph Haydn, o la Sonata per a piano No. 8 «Patètica» de Beethoven.
miniatura|600px|center|introducció de la sonata patètica
Sobretot en el classicisme aquesta introducció és més freqüent en les simfonies que en les composicions de cambra, per la influència de les obertures operístiques.
Exposició El material temàtic primari pel moviment se'ns presenta a l'exposició on s'estableix la tònica i es modula cap a la dominant (o altra tonalitat relacionada).Rosen, C. 1987 p. 13 Aquesta secció pot estar subdividida en:
miniatura|motiu rítmic del primer tema de la 5a simfonia de Beethoven
Primer grup de subjectes, A: Consisteix normalment en un tema (encara que poden hi haver més d'un) tots en la tonalitat principal, la tònica. Així, si la peça està en do major, tota la música en el primer grup de subjectes estarà en do major. Normalment, té la funció de presentació i afirmació del to inicial, amb caràcter rítmic molt marcat per exemple en el primer tema de la simfonia núm. 5 (Beethoven) el qual està basat en la triada de tònica. Aquests temes poden estar enllaçats mitjançant una transició. El tema A, o enunciat es pot repetir completament immediatament després de sentir-se, contra-enunciat.Rosen, C. 1987 p. 13
pont: passatge amb el que el compositor modula cap a la dominant, en aquest passatge, es tendeix a evitar l'ús de material amb referents temàtics i - sobretot en el classicisme - es tendeix a limitar-se a material més o menys estereotipat, amb poc protagonisme temàtic, amb el qual pugui modular cap a la segona zona tonal,Copland, A. 1988 p. 143 habitualment la dominant (V) o el relatiu major (III). En conseqüència, si el segon tema està en la dominant, el pont acabarà en la dominant o el que és més habitual en la dominant de la dominant (V/V).
Segon grup de subjectes, B: un o més temes en una tonalitat diferent de la del primer grup. Si el primer grup està en una tonalitat major, el segon acostumarà a estar-ho en la dominant.Rosen, C. 1987 p. 14 Així, si la peça està en do major, la tonalitat del segon grup serà la de sol major (una quinta més amunt). Però, si el primer grup està en una tonalitat menor, el segon ho acostumarà a estar en el seu relatiu major. Així, si la peça està en do menor, el segon grup estarà en Mib Major, per exemple en la sonata en do menor KV 457 de Mozart. A més, com els temes A, aquests temes també poden estar enllaçats per una transició.
Sobretot en el romanticisme, però ja a partir de finals del classicisme, el material del segon grup acostuma a tenir un caràcter rítmic o melòdic diferent del primer, sent normalment més líric el segon, i més enèrgic el primer. Recollint aquestes característiques des de l'òptica del moment històric que va desenvolupar aquesta teorització, la teoria musical va parlar de tema masculí per referir-se al primer grup de subjectes, A, i de tema femení per referir-se al segon, B.Rosen, C. 1987 p. 14 Aquesta nomenclatura, avui en dia, està totalment en desús.
Codetta: serveix per tancar la secció de l'exposició en una cadència perfecta en la tonalitat del segon grup. Sovint la codetta conté una seqüència de motius, els quals arriben a una cadència perfecta.Rosen, C. 1987 p.14
miniatura|center|estructura de l'exposició
Finalment, tota l'exposició acostuma a ser repetida, amb possibles variacions, com ara canviant-ne els últims compassos: la primera vegada prepara la peça per al retorn a la tonalitat principal; la segona l'encamina ja cap al desenvolupament.
Desenvolupament Aquesta secció modulant, la segona des del punt de vista temàtic després de l'exposició, compleix, dues funcions: la de desenvolupament motívic o temàtic i la de modulació tonal. Això és el que la fa diferent; cap altre tipus de composició musical té una secció per desenvolupar el material temàtic presentat anteriorment en una secció prèvia. Aquesta secció, és la que fa diferent a aquesta forma musical de totes les altres, és la que ha fascinat els compositors i els ha donat l'oportunitat de treballar els materials utilitzant la seva imaginació.Copland, A. 1987 p.143-144
El desenvolupament pot començar de diverses maneres. El primer tema pot ser en la tonalitat dels temes B, generalment la dominant o la tonalitat major. El va utilitzar molt Haydn. Pot començar també amb una modulació a una tonalitat remota, amb una referència a un tema conclusiu o amb un tema nou (es dona molt poques vegades), com per exemple en el primer moviment del quartet per a corda K 428 de Mozart.
A partir d'aquí comença un conjunt de modulacions més llunyanes i ràpides, treballant amb elements de l'exposició. Consisteix en un o més motius de l'exposició alterats i ocasionalment juxtaposats (exemple amb les sonates de Haydn) i —més a partir del que no pas en el — pot incloure nou material o temes. Les alteracions inclouen transportar el material a tonalitats llunyanes, trencar els temes i seqüenciar els motius, reelaborant noves combinacions i seqüències.Rosen, C. 1987 p. 14 Durant el classicisme, el tractament d'aquesta secció com a veritable desenvolupament es limita a alguns pocs compositors de talla, mentre que un enorme contingent de sonates i simfonies de molts altres autors menys coneguts tracten aquesta secció molt més com de modulació que no pas de treball motívic.
El desenvolupament varia enormement en longitud depenent de la peça. De vegades els desenvolupaments són curts comparats amb l'exposició (per exemple: Una petita serenata nocturna de Mozart); i en altres casos —més a partir del — són llargs i detallats (per exemple en la simfonia Heroica de Beethoven). Tot i així, el desenvolupament quasi sempre presenta un elevat grau d'inestabilitat tonal, rítmica i harmònica comparat amb les altres seccions.
De vegades, pot aparèixer al mig del desenvolupament el tema A en la tonalitat principal, reprise prematura, com si comencés la reexposició, però després del tema es continua amb el desenvolupament. És un recurs molt utilitzat per Haydn.
miniatura|primer temps de la sonata waldstein de Beethoven