El canvi fonètic «f → h» és un fenomen consistent en el fet que, en certes condicions fonològiques, la f- inicial llatina es convertí en una h- aspirada que després desaparegué en les varietats estàndard del castellà, tot i que se'n conserva la pronunciació per a algunes paraules en diversos dialectes, sobretot en bona part d'Andalusia, Extremadura i Hispanoamèrica (i també es manté en els dialectes orientals de l'asturià, així com en el càntabre i l'extremeny). Aquest canvi fonètic és un dels trets més distintius del castellà entre les llengües romàniques, tot i que també s'ha produït en el gascó i, esporàdicament, en altres dialectes romanços.
El fonema /f/ en la fonologia llatina miniatura|upright=1.5|Principals pobles de la península Ibèrica preromana (ca. 300 aC) amb les llengües paleohispàniques que pogueren influir en el procés.
Lloc de /f/ en el sistema consonàntic En les paraules originals del llatí, el fonema /f/ només podia aparèixer en posició inicial, mentre que en posició intermèdia només es troba present en manlleus d'altres llengües (com per exemple en , 'rogenc'). A més, en les paraules prefixades el segon element de les quals començava amb una , aquesta podia estar en posició intermèdia: , 'defensar'; , 'confondre'; etc. Aquest so, en ser l'única fricativa labial sense cap parella (les altres fricatives eren /s/ i /h/; aquesta última desaparegué de la parla cap al ), s'ajustava de manera molt inestable al sistema consonàntic i, com a conseqüència, restava fàcilment sotmesa als canvis de l'evolució fonètica.Lloyd 1987: 212-213
Pronunciació de /f/ És possible que el so representat pel grafema no fos labiodental sinó més aviat bilabial , és a dir, com una v castellana, tot i que és molt difícil verificar-ho. Fins i tot, si la /f/ fos un fonema aïllat, podria haver tingut dos al·lòfons en la pronunciació. Alguns investigadors consideren que només era un tret propi desenvolupat pel castellà per influència de les llengües indoeuropees parlades a la zona on s'originà l'idioma, tot i que probablement no era la realització comunament estesa a Hispània; aquesta hipòtesi, tot i que és plausible, tampoc no es pot comprovar. De totes maneres, sembla més possible que en els dialectes iberoromànics la pronunciació més generalitzada fos la bilabial.
La realització fònica labiodental de /f/ –que es troba en el català, francès, italià, portuguès i romanès– podria haver sorgit per analogia del canvi > , mitjançant el qual la semivocal originària /w/ del llatí –després d'una fase d'articulació tardana com a – es consolidà com a /v/ labiodental en aquestes llengües. Aquesta última fase d'evolució, tanmateix, no es dugué a terme a les zones nord de la península Ibèrica; és a dir, suposant que la /f/ hagués sigut d'articulació labiodental, no hauria comptat amb una parella sonora i, per tant, tampoc s'hauria ajustat al sistema de consonants.Lloyd 1987: 213
Evolució de /f/ en castellà Possibles al·lòfons i la seva distribució La realització del fonema /f/ com a fricatiu bilabial és bastant inestable, per la qual tendeix a patir certs canvis en la seva realització fonètica segons els sons amb els que entra en contacte. L'articulació , depenent del context fonològic, podia tenir realitzacions de tipus fortis o de tipus lenis. Se suposa que tenia tres al·lòfons: davant de les vocals velars /o, u/, (que també es pot transcriure com a ) davant de la semivocal /w/, i en les altres posicions, és a dir, davant de les vocals /i, i, a/ i les consonants /j, r, l/.
Quan un fonema té diversos al·lòfons –com en aquest cas la /f/– sempre està sotmès a canvis potencials pel que fa a la distribució dels al·lòfons. Les condicions fonològiques poden reforçar (per exemple, precedida per una nasal /-nf-/ o per líquides com /-fl-, -fr-/) o bé relaxar l'articulació, fins a arribar a una simple aspiració. En el dialecte gascó de l'occità, independentment del context fonètic, aquesta articulació es generalitzà en totes les posicions, mentre que en castellà només davant de vocals (amb l'excepció del diftong «ue»; vegeu l'apartat sobre el context fonològic a continuació):
> hrair 'germà', cast. fraile (fray) > h(e)ruta 'fruit', cast. fruto > hlor 'flor', cast. flor > hèsta 'festa', cast. fiesta > hiu 'fil', cast. hilo o filo > hada 'fada' (també en cast.) > con·hin 'confí', cast. confín > prohon 'profund', cast. profundo
També en altres regions de la Romània s'ha produït aquest tipus de canvi, com per exemple en algunes zones de Calàbria (Itàlia), on es dona h- en lloc de la F- llatina: > hava, 'fava' (cast. haba), > hímmina, 'femella' (cast. hembra), > hierru, 'ferro' (cast. hierro), > hicu, 'figa' (cast. higo). Fins i tot hi ha aparicions també al nord (Brescia): > ham, 'fam' (cast. hambre), > hebrer, 'febrer' (cast. febrero), > hoja, 'fulla' (cast. hoja). El canvi també és comú en dialectes rurals del romanès, així com en macedoromanès i meglenoromanès: > hiu, 'fill' (cast. hijo), > hier (cast. hierro). En certes àrees aïllades de Sardenya, la f- desaparegué completament: > oku, 'foc' (cast. fuego), > ummu, 'fum' (cast. humo).>Lloyd 1987: 215
Primers testimoniatges escrits del canviament a la Castella històrica La documentació més primerenca que atesta el canvi /f/ > /h/ o la pèrdua completa de /f/ en la Castella històrica (incloent-hi La Rioja) és del . En un dels documents, de l'any 863, el nom llatí apareix en la forma Ortiço; més tard, en un altre del 927, com a Hortiço. A partir del el nombre d'aparicions augmenta, no només a Castella, sinó també en altres territoris. Com que el canvi ja apareixia esporàdicament en la llengua escrita, podria haver tingut lloc molt abans en la forma oral.Lloyd 1987: 216 No se sap amb certesa, tanmateix, si aquesta innovadora realització fònica era la general en tot el territori castellà. Probablement era pròpia només de les classes socials més baixes; és possible que les classes cultes i més conservadores pronunciessin una o en totes les posicions, o bé que l'aspiració s'articulés només davant de vocals velars. Malgrat tot, no es poden treure conseqüències definitives fins que aquesta evolució fonètica no es consolidés en l'escriptura, car durant segles l'aspiració era representada també pel grafema f-. Això queda ben comprovat en el Cantar de mio Cid, en el qual la preposició d'origen àrab hasta, 'fins a' (< ), apareixia en la forma fasta. Alhora, el castellà prengué la paraula àrab ('catifa') amb la pronunciació alfombra. Tot això indica que, realment, els parlants no podien percebre la diferència acústica entre les realitzacions i , tal com ho considera Alarcos Llorach (1951, 39):Alarcos Llorach, Emilio. 1951. Alternancia de f y h en los arabismos. Archivum 1.29-41. (Lloyd 1987: 218, Lloyd 1987: 370).
El context fonològic Com es pot veure més amunt, en el castellà es generalitzà l'articulació aspirada amb en totes les posicions prevocàliques:
> hacer ('fer') > hembra ('femella') > hierro ('ferro') > hijo ('fill') > hoja ('fulla') > humo ('fum') Algunes excepcions (generalment cultismes) són: febrero ('febrer'), fiebre ('febre'), fiesta ('festa'), filo ('fulla') i fin ('fi').
Les paraules prefixades també han estat sotmeses a l'evolució en la mesura que els parlants les percebien com a tals:
> ahogar ('ofegar') > sahumar ('sufumigar')
En cas contrari, la -F- intervocàlica evolucionà, normalment, cap a una (representada per v o b en l'escriptura), per analogia de l'evolució de les oclusives sordes originals:
> provecho ('profit') (< grec ῥάφανος) > rábano ('rave')
També es produeixen exemples de pèrdua:
> dehesa ('devesa')
En el castellà antic, la seqüència -NF- donà -f (o -ff-): > ifante o iffante ('infant'), que després es consolidà en la forma etimològica infante en el castellà contemporani.
La F- s'ha conservat davant de consonants, així com davant de la semivocal (excepte a Andalusia i algunes zones dialectals d'Hispanoamèrica, on es pronuncia com una aspirada o una fricativa velar en aquesta posició); això darrer s'explica perquè la té una articulació labial que podia indicar la conservació com a tal de l'articulació de la també labial o :
> flor ('flor') > frío ('fred') > fuerte ('fort') > fuimos ('fórem')
Hi ha, tanmateix, uns pocs exemples en què el grup FL- perd la F- inicial (ex., > lacio, 'flàccid'), cosa que suggereix que en algunes rares ocasions podia, potser, aparèixer l'aspiració ; no obstant això, en la majoria dels casos la f es conserva en aquest context (és probable que aquí altres factors hi hagin intervingut, cf. amb la palatalització perdent després l'oclusiva dels grups inicials - i -).
El canvi /f/> /h/ i el bilingüisme basc-llatí Arguments a favor del substrat euskera Una de les explicacions més generals i acceptades sobre les possibles causes del fenomen s'atribueix a Ramón Menéndez Pidal. Segons aquest, el que inicià el canvi fou el substrat basc. La seva teoria, de manera resumida, sosté que els bascos i els càntabres (i presumiblement també els ibers), les llengües dels quals mancaven del so , l'anaven substituint per una aspiració en que, acústicament, era el so més proper. Això concorda amb el fet que els primers indicis escrits del canvi sorgiren al nord de Castella, que eren zones limítrofes amb àrees de llengua basca i, més enllà dels Pirineus, a la Gascunya, que també era habitada originàriament per pobles que parlaven el basc o un idioma semblant en l'antiguitat.
Encara que el mateix canvi tingués lloc en altres regions de la Romània, són només el castellà i el gascó les llengües en les quals s'ha consolidat i generalitzat, és a dir, es tracta de dues àrees en les quals s'ha demostrat la presència antiga de pobles bascos-aquitans en època anterior a les conquestes romanes.
Objeccions a les teories substratistes La teoria exposada a l'apartat anterior té algunes objeccions. Principalment, amb els coneixements d'avui en dia, no se sap si el so aspirat existia en el basc medieval, però tampoc no és impossible. Davant d'aquesta incertesa sorgeix la pregunta de si aquesta realment substituí la (la qual, segons Menéndez Pidal, era definitivament d'articulació labiodental i no bilabial) i, d'altra banda, si és segur que els bascòfons no eren capaços de pronunciar la labiodental (tenint en compte que en certs dialectes del basc, la que anteriorment era una bilabial fricativa evolucionà cap a una labiodental en posició intervocàlica). Tal com afirma el filòleg basc Koldo Mitxelena:Michelena, Luis. 1957. Las antiguas consonantes vascas. Catalán 1957b, 113-58 (en castellà). (Lloyd 1987: 219, Lloyd 1987: 382)
Un altre argument contra el substrat basc és que, en el romanç de Navarra –una àrea on vivien molts bascòfons– la /f/ inicial s'ha conservat. Per tant, si la presència d'una nombrosa població basca hagués sigut un factor tan important, es podria considerar que hauria d'haver tingut algun efecte en el dialecte romanç navarrès.
Altres expert han enfocat al problema amb plantejaments més generals. Si el canvi /f/> /h/ també apareix en altres regions de llengua neollatina, per què caldria posar-lo en relació amb un substrat basc en concret? Alguns investigadors consideren que si el fenomen pogués ser explicat per causes internes estructurals de la llengua, no seria necessari buscar motius addicionals. Així, segons raona MalmbergMalmberg, Bertil. 1958. Le passage castillan f > h — perte d'un trait redondant? Cercatări de lingvistică, 3.337-43 (en francès); també a Phonétique générale et romane, La Haia, París: Mouton, 1971, 459-63 i a: 1961. Lingüistique ibérique et ibéro-romane. Problèmes et méthodes. StL 15.57-113. (en francès) (Lloyd 1987: 220; Lloyd 1987: 380-381). (en anglès) si es parteix del fet que el fenomen consisteix en la pèrdua d'un tret articulatori, en concret, la labialitat, en certes àrees aïllades dels altres dialectes romànics occidentals, no necessàriament hi ha d'haver altres causes per iniciar el canvi.
Hipòtesis alternatives