The King and I és un musical, el cinquè de l'equip format per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II. Està basat en la novel·la Anna and the King of Siam, de 1944, de Margaret Landon, i deriva de les memòries d'Anna Leonowens, que esdevingué institutriu dels fills del Rei Mongkut de Siam a inicis de la dècada de 1860. La història tracta sobre les experiències de la professora britànica contractada arran de la intenció del rei de modernitzar el país. La relació entre el rei i Anna està marcada pel conflicte durant la major part de l'obra, així com per un amor que cap dels dos no és capaç d'expressar. El musical s'estrenà el 29 de març de 1951 al St. James Theatre de Broadway.
El 1950, l'advocat teatral Fanny Holtzmann cercava un paper per a la seva clienta Gertrude Lawrence. Holtzmann s'adonà que el llibre de Landon seria un vehicle ideal i contactà amb Rodgers & Hammerstein, els quals primer es mostraren refractaris, però que finalment acordaren escriure el musical. Els autors inicialment intentaren que Rex Harrison interpretés el paper (ja l'havia interpretat a l'adaptació cinematogràfica de 1946 feta del llibre de Landon), però Harrison no estava disponible, així que contractaren l'actor estatunidenc d'origen rus Yul Brynner.
El musical va ser un èxit immediat, ja que guanyà els Tonys a Millor Musical, Millor Actriu Protagonista de Musical (per a Gertrude Lawrence) i Millor Actor de Repartiment de Musical (per a Yul Brynner). Lawrence morí inesperadament d'un càncer un any i mig després de l'estrena, i el paper d'Anna va ser interpretat per altres actrius durant l'estada original a Broadway, que s'estengué durant 3 anys i 1.246 funcions. A continuació es feu una gira pels Estats Units i s'estrenà a Londres. El 1956 Yul Brynner guanyà un Oscar al millor actor per l'adaptació cinematogràfica i hi seguiren diverses reedicions. A inicis de la dècada de 1980, Bryner feu una llarga gira del musical pels Estats Units, que culminà a Broadway el 1985, poc abans de morir. Encara es feu una altra reedició el 1996, amb Lou Diamond Phillips fent de rei i Donna Murphy fent d'Anna; i encara una producció a Londres el 2000, amb Elaine Paige fent dAnna i Jason Scott Lee fent de rei.
Rerefons històric miniatura|esquerra|El Rei Mongkut amb el seu hereu: Príncep Chulalongkorn, ambdós amb uniforme naval. El 1861, Mongkut, rei de Siam, va escriure al seu agent a Singapur, Tan Kim Ching, perquè li trobés una institutriu per als prínceps i infants reials. En aquells moments, la comunitat britànica de Singapur era petita i l'elegida va ser una nouvinguda, Anna Leonowens, que dirigia una llar d'infants a la colònia.Morgan, p. 86–87 Leonowens era filla d'un soldat de l'Exèrcit Indi i vídua d'un clergue i d'un propietari d'hotel, i havia arribat a Singapur dos anys abans, afirmant ser la vídua d'un oficial i explicant que la seva fosca aparença era a causa del seu origen gal·lès. Durant la seva vida aquesta impostura no va ser advertida.Morgan, p. 81–86
Leonowens envià la seva filla, Avis, a estudiar a Anglaterra amb l'esperança que fos la dama que ella volia ser i s'embarcà destí a Bangkok amb el seu fill de 5 anys, Louis, a bord del Chao Prya, comandat pel capità Orton. El rei Mongkut havia tingut missioneres locals com a institutrius dels seus fills que aprofitaren l'oportunitat per fer proselitisme religiós, i per això contractà la dama anglesa. Leonowens inicialment demanà $150 mensuals en moneda de Singapur. Una segona demanda de Leonowens, la de viure a la comunitat missionera —o a prop— per tenir companyia occidental, causaren suspicàcies a Mongkut, que li remarcà en una carta: "no ens calen professors de cristianisme, car ja en tenim, d'aquests". El rei Mongkut i Leonowens van arribar a un acord: $100 mensuals i una residència propera al palau reial. En aquells moments els carrers de Bangkok eren canals, i Mongkut no volia haver d'encarregar-se del transport diari de la professora.Morgan, p. 88–91 La família Leonowens temporalment van viure com a convidats del primer ministre de Mongkut, i després que la primera casa es fes malbé, la família es traslladà a una casa de maons (les cases de fusta es malmetien molt ràpidament pel clima de Bangkok), al mateix costat del riu que el palau i a poca distància.
El rei Mongkot tenia 57 anys el 1861. Durant mitja vida havia estat monjo budista i havia demostrat ser un estudiós capaç i fundador d'un nou orde de budisme i un temple a Bangkok (pagat per son germà, el rei Jessadabodindra). Quan Jessadabodindra va morir el 1850, Mongkut esdevingué rei. Durant el període de devoció, Mongkut havia adquirit un estil de vida ascètic i un gran enteniment dels idiomes occidentals. Mongkut pujà al tron en un moment en què diversos països occidentals, així com comerciants americans, lluitaven pel domini del sud-est asiàtic; i els seus plans (que acabarien tenint èxit) per mantenir Siam com un estat independent comportaven que els seus hereus i l'harem es familiaritzessin amb les maneres occidentals.Morgan, p. 96–98
Concepció miniatura|Oscar Hammerstein II El 1950, l'advocada de Gertrude Lawrence, Fanny Holtzmann, buscava un nou projecte per a la seva clienta, quan l'agent William Morris va enviar-li el 1944 el llibre de Margaret Landon Anna and the King of Siam (una versió novel·lada de l'experiència de Leonowen).Nolan, p. 199 Segons el biògraf de Rodgers Meryle Secrest, Holtzmann estava preocupat perquè la carrera de Lawrence s'estava estancant.Secrest, p. 309 En qualsevol cas, Lawrence, d'ençà de 1943 que va fer Lady in the Dark, havia treballat més en obres de text que no pas en musicals.Morley, p. 142–51 Holtzmann va estar d'acord que un musical basat en la vida d'Anna seria ideal per a Lawrence; i per això adquirí els drets per adaptar el llibre a l'escena.Hilchak, p. 148 En un primer moment, Holtzmann volia que Cole Porter escrigués la partitura, però ell ho rebutjà. Llavors, Holtzmann volia dirigir-se a Noël Coward, però es trobà amb Dorothy Hammerstein (l'esposa d'Oscar) a Manhattan. Holtzmann va dir a Dorothy Hammerstein que volia que Rodgers i Hammerstein escriguessin una obra per a Lawrence, i que enviaria al seu marit un llibre. Tant Dorothy Rodgers and Dorothy Hammerstein tenien instruccions de passar tots aquests missatges als seus marits, i Dorothy Hammerstein va fer-ho. De fet, el 1944 totes dues esposes havien llegit el llibre, i urgien els seus marits perquè ho consideressin com un possible argument per a un musical.
A Rodgers i Hammerstein no els va agradar el llibre de Landon com a base per a un musical quan aquest va ser publicat, i encara mantenien la seva opinió. El llibre de Landon consistia en episodis, amb vinyetes de la vida de la cort siamesa, juntament amb descripcions de fets històrics. Els episodis eren inconnexos, llevat que el rei creava la majoria de les dificultats que apareixien a les vinyetes i Anna intentava resoldre-les.Block (ed.), p. 156 No podien trobar una història coherent amb què construir un musical. Van canviar d'idea, però van veure l'adaptació cinematogràfica de 1946, protagonitzada per Irene Dunne i Rex Harrison, i van veure com el guió havia unit els episodis del llibre. Van interessar-se més en la idea d'escriure una adaptació musical,Nolan, p. 310 però la parella es mostrà preocupada per la mateixa Lawrence. Rarament empraven estrelles del teatre per als seus treballs, preferien fer estrelles més que no pas contractar-les, i contractar la llegendària Gertrude Lawrence hauria estat molt car. Un altre problema era la veu de Lawrence: mai no havia tingut un gran registre vocal i el poc que tenia havia disminuït amb els anys. A més a més, cada vegada era més pronunciada una tendència a cantar pla. El temperament de Lawrence era un altre problema, ja que encara que no podia cantar com una diva, sí que tenia tot el seu caràcter.Nolan, p. 310–11 Malgrat tot això, admiraven la seva activitat i la seva presència a l'escenari, que Hammerstein anomenava la seva "llum màgica", la convertiren en una força impulsadora en escena, i acordaren d'escriure l'obra.Fordin, p. 291 Per la seva banda, Lawrence acordà seguir en el projecte fins a l'1 de juny de 1953, i rebutjà els usuals drets de veto sobre el repartiment i el director, deixant el control en mans dels dos autors. (fee for article)
Hammerstein trobà la "porta d'entrada" de l'obra a Londres en la narració de Landon sobre un esclau a Siam escrivint sobre Abraham Lincoln. Això es convertiria en la narració de ball, "The Small House of Uncle Thomas". Com que qualsevol sentiment romàntic entre el rei i Anna no es podria reconèixer en una cançó, Hammerstein creà la parella secundària, Lun Tha i Tuptin. Al llibre de Landon la relació és entre Tuptin i un sacerdot, i no és romàntic. El canvi més radical des del llibre era que el rei morís al final de l'obraNolan, p. 201 tot i que en un guió previ als assaigs, no quedava clar si el rei moria o no. En una entrevista al The New York Times, Hammerstein indicà que havia escrit la primera escena abans d'anar-se'n a Londres per a la producció del West End de Carousel a mitjans de 1950; i una segona escena va ser escrita a la capital britànica.
Hammerstein originàriament tenia una concepció molt diferent de l'escena de "Shall We Dance?", tot i que encara tocava l'amor inconfés entre el rei i Anna, d'acord amb guions anteriors:
Ambdós autors van tenir problemes sobre com representar pròpiament la música i la llengua tailandesa. Rodgers, que havia experimentat amb música asiàtica al musical de 1928 amb Lorenz Hart, Chee-cheeSecrest, p. 311 , no volia emprar la música tailandesa real, la qual potser no agradaria al públic. En canvi, donà a la seva música un to exòtic evitant melodies asiàtiques autèntiques. Rodgers i Hammerstein necessitaven decidir com representar el tailandès. Van decidir que els personatges haurien de parlar en thai, que la parla es transmetria mitjançant sons musicals, fets per l'orquestra. Per a la parla del rei, Hammerstein desenvolupà una manera de parlar abrupta i emfàtica que no feia servir articles, com succeeix en moltes llengües orientals. La contundència de la parla del rei en reflecteix la personalitat.Fordin, p. 293 Aquesta manera de parlar va mantenir-se fins i tot quan canta, especialment en el solo "A Puzzlement".Fordin, p. 294 Amb Rodgers al llit amb problemes a l'esquena, Hammerstein completà la majoria del llibret abans que diverses cançons tinguessin música.Fordin, p. 295
Hammerstein contactà immediatament amb l'escenògrafa Jo Mielziner i amb la dissenyadora de vestuari Irene Sharaff per preguntar-los si començarien a treballar conjuntament. Sharaff contactà amb Jim Thompson, un americà que havia fet reviure la indústria de la seda tailandesa després de la II Guerra Mundial. Thompson envià a Sharaff mostres de seda tailandesa i imatges de vestits locals de mitjan .Fordin, p. 292–93 Una d'aquestes fotografies, que mostrava una dona amb un vestit occidental, inspirà la cançó "Western People Funny", que cantava la principal esposa del rei, Lady Tianh, vestida amb un vestit occidental.Fordin, p. 296 El productor Leland Hayward, que ja havia treballat amb ells a South Pacific, s'adreçà al coreògraf Jerome Robbins perquè dirigís "The Small House of Uncle Thomas". Robbins es mostrà molt entusiasmat amb el projecte, i demanà coreografiar la resta de números, tot i que Rodgers i Hammerstein ho havien considerat innecessari, ja que no havien planejat cap altre ball significatiu. Un cop contractat, Robbins feu "The Small House of Uncle Thomas" com una funció íntima, amb una gran producció més que no pas com un número qualsevol. La coreografia de la desfilada dels nens del rei per trobar-se amb la professora ("March of the Royal Siamese Children") va obtenir grans aplaudiments. Robert Russell Bennett en va fer les orquestracions.