miniatura|Enregistrament d'un radioteatre als Països Baixos, l'any 1949 El radioteatre, teatre radiofònic o drama sonor és una representació dramàtica purament acústica, un espectacle teatral purament acústic que es transmet per la ràdio. Com que manca de components visuals, el radioteatre depèn del diàleg, la música i els efectes de so per a ajudar l'oient a imaginar la història. Pot consistir en obres escrites expressament per a la ràdio, docudrames, dramatitzacions d'obres de ficció, adaptacions teatrals i versions radiofòniques de teatre musical o òpera.Va tenir un desenvolupament inicial el 1920 i va guanyar molta popularitat durant les dècades posteriors. A partir de 1940 va ser una forma d'entreteniment popular a tot el món. Amb l'arribada de la televisió, a mitjan va decaure en gran manera, i actualment té una petita presència en l'entreteniment.Tim Crook: Radio drama. Theory and practice . London; New York: Routledge, 1999, p. 8. Les gravacions històriques es reediten com a ràdio antiga i, des de la dècada de 2010, els podcasts i la distribució digital han impulsat una renovació del drama sonor. En aquest context, una obra d'àudio no ha de ser necessàriament emesa per ràdio.
Història Antecedents La possibilitat de transmetre representacions dramàtiques a distància és anterior a la radiodifusió. El 1881, l'enginyer francès Clément Ader va presentar el teatròfon, un sistema que permetia escoltar representacions de l'Òpera de París per línies telefòniques. A la Gran Bretanya, l'any 1890 es va oferir un servei semblant, l'Electrophone, que transmetia obres teatrals, concerts i oficis religiosos a subscriptors particulars.
Les primeres emissions de veu i música per ràdio al començament del segle XX van demostrar que el nou mitjà també podia difondre ficció dramàtica. Inicialment, moltes emissions eren connexions a distància amb escenaris o adaptacions molt simples de peces teatrals.
De 1920 a 1930 Les primeres dramatitzacions radiofòniques regulars van aparèixer a diversos països durant els primers anys de la radiodifusió. Als Estats Units, l'emissora WGY de Schenectady va formar el 1922 una companyia d'actors i va emetre adaptacions d'obres completes. Aquell mateix any, emissores britàniques van experimentar amb escenes de Shakespeare i altres peces teatrals.
La BBC va començar a emetre teatre poc després de la seva fundació. El 15 de gener de 1924 va transmetre Danger, de Richard Hughes, una de les primeres obres britàniques escrites específicament per a la ràdio. La manca d'imatges va afavorir l'aparició d'un llenguatge propi basat en la veu, els silencis, la música, el muntatge i els efectes sonors.
Durant la segona meitat dels anys vint es van consolidar les sèries, els serials i les companyies estables. Als Estats Units, Amos 'n' Andy, iniciat el 1928, es convertí en un dels primers grans èxits radiofònics nacionals, malgrat que la seva representació racial ha estat objecte de fortes crítiques posteriors.
Edat d'or, de 1930 a la dècada de 1950 miniatura|Programa pels nens del Junior Artists Club (Federal Arts Program, 1935) Durant les dècades de 1930 i 1940, el radioteatre va ocupar un lloc central en la programació. Als Estats Units prosperaren les antologies dramàtiques, els serials, les comèdies, el misteri, la ciència-ficció i les adaptacions literàries. Directors, guionistes i intèrprets que després treballarien al cinema i a la televisió es van formar en aquest mitjà.
Un dels exemples més coneguts és l'adaptació de La guerra dels mons dirigida i narrada per Orson Welles per a The Mercury Theatre on the Air el 30 d'octubre de 1938. El programa va presentar bona part de la narració com si fossin butlletins informatius; la magnitud del pànic que hauria provocat va ser exagerada per la premsa, però l'emissió esdevingué una fita de la història de la ràdio.Kristen Hare, "Amenazados por la radio, los periódicos exageraron el pánico de 'La guerra de los mundos'". Instituto Poynter, 29 oct. 2013. A finals de la dècada de 1930, la radionovel·la era àmpliament popular als Estats Units (i també en altres parts del món). Hi havia dotzenes de programes de gèneres molt diversos, des de misteris i thrillers, fins a telenovel·les i comèdies. Entre els dramaturgs, guionistes i novel·listes nord-americans que es van iniciar a la radionovel·la es troben Rod Serling i Irwin Shaw.
A Gran Bretanya, no obstant això, durant la dècada de 1930 la programació de la BBC, tendia a ser més d'alt nivell, incloent les obres de Shakespeare, el drama grec clàssic, així com les obres dels principals dramaturgs moderns, com Txékhov, Ibsen, Strindberg, i així successivament. També s'hi dramatitzaven amb freqüència novel·les i relats curts T. S. Eliot, Assassinat a la catedral el 1936."The Poetic Quality", Grace Wyndham Goldie. The Listener (Londres, Inglaterra), miércoles, 8 de enero de 1936; p. 78; número 365. El 1930, la BBC produïa el doble d'obres que el West End londinenc, i a mitjan dècada de 1940 produïa més de 400 obres a l'any. Autors com Louis MacNeice, Dylan Thomas i Samuel Beckett van explorar les possibilitats literàries i sonores del mitjà. Sota el bosc lacti, de Thomas, es va estrenar per ràdio el 1954; Beckett va escriure All That Fall per a la BBC, emesa el 1957.
Els productors de radioteatre aviat s’adonaren que adaptar obres teatrals a la ràdio no sempre funcionava i que calien obres escrites específicament per a aquest mitjà, que tinguessin en compte les seves possibilitats expressives i les diferències respecte del teatre. Les obres de George Bernard Shaw, per exemple, es consideraven fàcilment adaptables.R. D. Charques, «A Listener's Commentary», The Listener, Londres, 23 d’octubre de 1929, pàg. 553, núm. 41. Tanmateix, un article principal de la revista literària de la BBC The Listener, publicat el 14 d’agost de 1929 i dedicat a l’emissió de dotze grans obres, sostenia que, si bé no s’havia de negligir la literatura teatral del passat, el futur del gènere es trobava principalment en les obres escrites específicament per al micròfon.
El 1939–1940, la BBC fundà la seva pròpia Drama Repertory Company, que li proporcionà una companyia estable d’actors. Després de la guerra, aquesta companyia comptava amb una cinquantena de membres, que participaren en el gran nombre d’obres emeses durant l’època de màxima esplendor del radioteatre de la BBC, entre les dècades del 1940 i el 1960.
Al principi, la BBC es resistí a produir serials radiofònics a l’estil nord-americà, però finalment creà sèries molt populars com Dick Barton – Special Agent (1946–1951), Mrs Dale's Diary (1948–1969) i The Archers (1950–). The Archers encara s’emetia l’octubre de 2017 i és el serial radiofònic més longeu del món, amb més de 18.400 episodis.
Anteriorment ja s’havien produït alguns serials, entre els quals The Shadow of the Swastika (1939), de Dorothy L. Sayers, The Man Born to Be King, una sèrie de dotze episodis emesa el 1941, i Front Line Family (1941–1948). Aquesta última també s’emeté als Estats Units com a part de l’esforç propagandístic destinat a afavorir l’entrada del país a la guerra. El programa narrava les tribulacions de la família britànica Robinson durant el conflicte i incloïa arguments relacionats amb el racionament, els familiars desapareguts en combat i els bombardeigs. El 1946, després de la guerra, la sèrie passà al BBC Light Programme.
La BBC continuà produint diversos tipus de teatre radiofònic, incloent-hi el docudrama, durant tota la Segona Guerra Mundial. Entre els escriptors que hi treballaren hi havia el novel·lista James Hanley i el poeta Louis MacNeice, que el 1941 passà a formar part de la plantilla de la corporació. Inicialment, la feina de MacNeice a la BBC consistí a escriure i produir programes radiofònics destinats a fomentar el suport dels Estats Units i, posteriorment, de la Unió Soviètica. Ho feu mitjançant programes culturals que posaven l’accent en els vincles entre els països, més que no pas en la propaganda directa. Al final de la guerra, MacNeice havia escrit més de seixanta guions per a la BBC, entre els quals Christopher Columbus (1942), protagonitzada per Laurence Olivier, The Dark Tower (1946) i una adaptació radiofònica en sis parts del Faust de Goethe (1949).
Després de la Segona Guerra Mundial, la BBC reorganitzà la seva oferta radiofònica i introduí dos canals nous com a complement del BBC Home Service, el qual havia sorgit, al seu torn, de la fusió, el setembre de 1939, del National Programme i el Regional Programme d’abans de la guerra. Els nous canals foren el BBC Light Programme, inaugurat el 29 de juliol de 1945 com a successor directe del BBC General Forces Programme del període bèl·lic, i el BBC Third Programme, que començà a emetre el 29 de setembre de 1946.
El BBC Light Programme, tot i estar dedicat principalment a l’entreteniment lleuger i a la música, incloïa una quantitat considerable de produccions dramàtiques, tant obres independents —generalment de caràcter lleuger, com indicava el nom de l’emissora— com serials. En canvi, el BBC Third Programme, destinat a convertir-se en una de les principals forces culturals i intel·lectuals de la Gran Bretanya de postguerra, s’especialitzà en obres dramàtiques de més ambició, a més de música culta, conferències i altres continguts. Les produccions de llarga durada d’obres clàssiques, modernes o experimentals ocupaven de vegades la major part de la programació d’una nit. El Home Service, per la seva banda, continuava emetent diàriament obres dramàtiques d’ambició mitjana, tant peces independents com serials.
Les dècades del 1950 i el 1960 constituïren l’època de màxima esplendor del radioteatre de la BBC. Durant aquest període, molts dels dramaturgs britànics més importants començaren la seva carrera a la corporació o hi adaptaren les seves obres. Bona part de les primeres experiències professionals de la dramaturga Caryl Churchill foren en el radioteatre. Des de The Ants, el 1962, escrigué nou produccions per a la ràdio de la BBC fins al 1973, quan la seva obra teatral començà a obtenir reconeixement al Royal Court Theatre. El debut dramàtic de Joe Orton fou l’obra radiofònica The Ruffian on the Stair, escrita el 1963 i emesa el 31 d’agost de 1964.
La primera producció professional de Tom Stoppard fou inclosa en el programa radiofònic de quinze minuts Just Before Midnight, de la BBC Radio, que presentava obres de dramaturgs novells. John Mortimer debutà com a dramaturg radiofònic el 1955, amb una adaptació de la seva pròpia novel·la Like Men Betrayed per al BBC Light Programme. La seva primera obra original per a la ràdio fou, però, The Dock Brief, protagonitzada per Michael Hordern en el paper d’un advocat desafortunat. L’obra s’emeté per primera vegada el 1957 al BBC Third Programme, posteriorment fou adaptada a la televisió amb el mateix repartiment i, l’abril de 1958, es representà al Lyric Hammersmith en un programa doble amb What Shall We Tell Caroline?, abans de traslladar-se al Garrick Theatre.
Mortimer és conegut sobretot per Rumpole of the Bailey, una sèrie de televisió britànica protagonitzada per Leo McKern en el paper d’Horace Rumpole, un advocat londinenc d’edat avançada que defensa tota mena de clients. La sèrie donà lloc a diversos relats, novel·les i programes radiofònics.«John Mortimer Radio Plays», Sutton Elms; «John Mortimer Biography (1923–2009)», FilmReference.com.