Enric Balcells i Rocamora (Barcelona, el 31 de març del 1922 – Jaca, el 5 de febrer del 2007) fou el principal creador del Centro Pirenaico de Biología Experimental i un dels zoòlegs més destacats de l'Estat espanyol després de la Guerra Civil espanyola.

Biografia A la dècada de 1930 va estudiar el batxillerat a Barcelona i a Sevilla, el qual va finalitzar el 1939, un cop acabada la Guerra Civil espanyola. Va completar estudis de ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1943. Després, el 1950, es va doctorar a la Universitat Complutense de Madrid amb una tesi d'entomologia: "Estudio morfológico, biológico y ecológico de Haltica lythri ssp. ampelophaga Guérin-Meneville (Col. Chrysomelidae)". En la seua etapa de formació va visitar diversos centres científics internacionals: París, Ginebra, Basilea, Lausana, Nàpols, Brussel·les, Nova York, Chicago, etc. El 1950 va ingressar al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) on va exercir primer com a col·laborador científic, després com a investigador científic (1957) i, finalment, com a professor d'investigació (1971) fins a la seua jubilació el 1987. Va compaginar, si més no parcialment, la seua tasca investigadora amb la de docent i, així, a la Universitat de Barcelona, va ésser professor de pràctiques de zoologia (1955) i professor encarregat de zoologia i biologia, mentre que a l'Escola d'Enginyers Industrials de Terrassa va impartir classes de biologia general (1955-1964). Més tard, va ésser professor de zoologia i ecologia a la Universitat de Navarra (1967-1971). Per encàrrec de José M. Albareda (1902-1966), en aquell temps secretari del CSIC, va fundar el 1963 el Centro Pirenaico de Biología Experimental, del qual fou director durant vint anys. A Jaca va compaginar aquesta direcció amb la de l'Institut d'Estudis Pirinencs (1966-1984), el qual, en fusionar-se amb el de Biologia Experimental, va donar lloc, el 1983, a l'actual Instituto Pirenaico de Ecología. El canvi d'ubicació geogràfica va provocar una modificació en l'orientació científica de Balcells, ja que va abandonar gairebé del tot les seues investigacions entomològiques agrícoles i de biologia marina per passar a investigar sobre zoogeografia, embriologia, etnografia, bioclimatologia, fisiologia de peixos, malacologia, limnologia i, fins i tot, a fer tasques administratives. Fou un dels principals artífexs del programa sobre fauna i flora de l'Estat espanyol que, el 1979, va iniciar el CSIC, a partir del qual es van desenvolupar els projectes Fauna ibérica, Flora ibérica i Flora mycologica ibérica que, encara vigents, constitueixen la més important aportació científica en l'estudi de la diversitat biològica de l'Estat espanyol. A més, va ocupar càrrecs directius al CSIC i va formar part de nombrosos comitès científics estatals i internacionals: el del Parc Nacional dels Pirineus (a França), delegat permanent de l'Estat espanyol a la secció de zoologia del Working Group on European Cooperation in Taxonomy, Systematics and Biological Recording, de l'European Science Foundation, etc. Així mateix, va ésser membre de diverses institucions científiques: Institut Equatorià de Ciències Naturals (1971), Societat Zoològica de França (1977), acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1982), soci honorari de la Reial Societat Espanyola d'Història Natural (2003), etc. L'any 1991 fou investit Doctor honoris causa per la Universitat de Saragossa. Va morir el 5 de febrer del 2007 a Jaca.Los biólogos españoles Ferrer, X., 2007. Enrique Balcells i Rocamora (1922-2007) patrici barceloní, científic naturalista enciclopedista. L'Abellerol: Butlletí de contacte de l'Institut Català d'Ornitologia. Núm. 33. Pàg. 7-9. Galeria de científics catalans

La seua defensa i protecció de la vaca pirinenca A més de la seua tasca científica, és de destacar el seu afany per portar a la pràctica les teories provinents de la seua recerca. En aquest sentit, va dedicar esforços i els seus recursos econòmics a la recuperació de la vaca pirinenca, la qual havia estat marginada pels ramaders pirinencs substituint-la per altres races que consideraven més rendibles econòmicament. Les teories del professor Balcells defensen que la vaca pirinenca és la que millor s'adapta a les característiques del medi físic pirinenc car aprofita millor les pastures naturals i és més resistent a les malalties. Avui, la política de la Unió Europea tendeix a impulsar les races autòctones, lligades a la terra, de manera que els esforços d'aquest investigador per recuperar i conservar una de les races més representatives, perfectament adaptada al medi pirinenc, suposa un precedent en la recuperació d'altres espècies autòctones.

Ideologia La seua marcada ideologia catòlica (molt propera a l'Opus Dei) el distanciava de gent molt valuosa des del punt de vista científic. Aquesta ideologia va constituir el seu gran problema a l'hora de seleccionar els seus alumnes, ja que mai no va entendre que no necessàriament el bon científic havia de tindre les mateixes creences religioses que ell. A més, la seua sòlida posició econòmica (era de l'opinió que, en aquells temps i a l'Estat espanyol, només els adinerats podien fer ciència) li permeté viatjar molt i intercanviar informació amb molts col·legues estrangers. Aquesta independència econòmica i de l'establishment acadèmic li comportà l'enveja d'alguns científics, els quals li bloquejaren l'accés al cos del professorat universitari malgrat la seua vàlua i els més de 20 anys de servei com a professor contractat.

Publicacions Va realitzar algunes obres de divulgació sobre la fauna i els sistemes naturals de la muntanya pirinenca (sobretot, dels Pirineus Centrals), va dirigir diverses tesis doctorals i va publicar més de 300 treballs científics sobre temes zoològics (d'invertebrats i vertebrats), ecològics, biogeogràfics i conservació de la natural, els quals van aparèixer en revistes espanyoles i internacionals: Sinergia, Pirineos (la qual va dirigir entre els anys 1966 i 1984), Geographicalia, Bulletin de l'Institut Royal de Sciences Naturelles de Belgique, Säugetierkundliche Mitteilungen, British Journal of Herpetology, Bulletin de la Société zoologique de France, etc.

Anècdotes El maig del 2003 se li va atorgar la màxima distinció de la ciutat de Jaca, el Sueldo Jaqués, i, a més, en la guia de carrers de la susdita ciutat hi ha un carrer amb el seu nom.Diario Digital Necrológico

Referències

Bibliografia Anglada, S.; Balcells, E.; Creus-Novau, J.; García-Ruiz, J. M.; Martí-Bono, C. E. i Puigdefábregas, J., 1980. La vida rural en la montaña española. Monografías del Instituto de Estudios Pirenaicos, 107: 113 pàg. Jaca. Balcells Rocamora, E. et al., 1961. Sobre épocas de migración y transhumancia de aves en el NE español. Ardeola 7: 5-58. Balcells Rocamora, E., 1964. Vertebrados de las Islas Medas. Publ. Inst. Biol. Aplic. Barcelona 36: 39-70. Balcells Rocamora, E. & Doménech, M., 1965. Introducción al estudio de las aves de jardines barceloneses. Publ. Centro Pirenaico de Biología Experimental 1(3): 1-58. Balcells, E., 1976. El Pirineo: contraste de paisajes, enlace de pueblos. A: "Comisión Internacional de los Pirineos: I Discurso, II Conferencia": 3-77. Publ. Ministerio de Asuntos Exteriores. Madrid. Balcells, E., 1979. La montaña como reserva. Estudios Geográficos, 153: 443-471. Balcells, E., 1985. Valle del Aragón de Canfranc (Estudio descriptivo de recursos e historia de su utilización). Pirineos, 125: 117-140. Balcells, E., 1985. Ordesa-Viñamala. Monografías, 37. Instituto Nacional para la Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación: 127 pàg. Madrid. Balcells, E., 1988. Utilización territorial de las mancomunidades de Echo y Ansó y su evolución gestora a medida de las pérdidas demográficas de las doce últimas décadas. Geographicalia, 25: 6-39. Balcells, R., E., 1992. Reflexiones sobre Zoogeografía y Ecofisiología animal. Su apoyo a estudios de ordenación del territorio. Lucas Mallada, 4: 37-68. Osca. Balcells Rocamora, E., 1998. Curriculum vitae. Manuscrit del 10 de maig de 1998 a Jaca. Arxiu Jacint Nadal i Puigdefàbregas. Balcells, E., 1998. Apuntes sobre recursos naturales y utilización del territorio del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. Publ. Ministerio de Medio Ambiente: 446 pàg. Madrid. Balcells, E. i Serra, J., 2000. Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. La vida y el hombre. Àmbit Servicios Editoriales S.A.: 271 pàg. Barcelona. Bonnin, P., 1994. Ramon Margalef. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca. Calvo Palacios, J. L., 2007. In Memoriam Enrique Balcells Rocamora (1922-2007). Geographicalia, 51, 25-28. Saragossa. De Bellefon, P.; Clin, M.; Balcells, E. i Le Nail, J. F., 1998. Tres Serols-Monte Perdido. Memoria de futuro. Asociación Monte Perdido Patrimonio Mundial: 168 pàg. Lorda. García Ruiz, J.M., 2007. El profesor Enrique Balcells Rocamora. Cuadernos de Investigación Geográfica 32: 161-165. Ferrer Lerín, F., 2005. Níquel. Saragossa: Mira Editores. Martínez Rica, J. P. i Villar Pérez, L., 2008. Enrique Balcells Rocamora (1922-2007). Bol. R. Soc. Española de Hist. Nat., Actas T. 105. Nadal, J..; Vericat, J.R.; Vidal, A. & Martínez-Rica, J.P.i Balcells, E., 1968. Guión para trabajos prácticos. Zoología-Cordados. Publicación Especial del Centro Pirenaico de Biología Experimental, 350 pàgines. Jaca. Pedrocchi, C., 1992. Relación de las publicaciones del Dr. Enrique Balcells. Lucas Mallada, 4: 15-35. Osca. Pedrocchi, C., 1992. L'obra científica del Dr. Enrique Balcells. Lucas Mallada, 4: 9-14. Osca. Puigdefábregas, J. i Balcells, E., 1966. Resumen sobre el régimen de explotación ovina trashumante en el Alto Aragón, especialmente en el Valle de Ansó. Publ. Centro pir. Biol. Exp., 1 (6): 18 pàg. Jaca. Puigdefábregas, J. i Balcells, E., 1970. Relaciones entre la organización social y la explotación del territorio en el Valle de El Roncal (Navarra Oriental). Pirineos, 98: 53-89. Valdelvira, A. i Balcells, E., 1986. La Pardina de Esporret como unidad empresarial de las Sierras Prepirenaicas meridionales. Pirineos, 128: 79-118. Villar, L., 2007. Le Professeur Enrique Balcells. Pyrénées, 230: 187-189. Lorda.

Enllaços externs

Categoria:Ornitòlegs catalans Categoria:Entomòlegs barcelonins Categoria:Professors de la Universitat de Barcelona Categoria:Doctors honoris causa per la Universitat de Saragossa Categoria:Zoòlegs catalans del sud contemporanis Categoria:Docents barcelonins contemporanis Categoria:Biòlegs barcelonins contemporanis