Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (París, França, 27 de gener de 1814 – Lausana, Suïssa, 17 de setembre de 1879) va ser un arquitecte francès, restaurador, teòric i docent afí al moviment medievalista del . Sent nomenat cap de l'Oficina de Monuments Històrics de França el 1846, va tenir un paper molt important en la recuperació i conservació del patrimoni històric d'aquest país. Se'l coneix principalment per haver recollit els postulats sobre l'arquitectura i la restauració de la seva època i haver formulat la teoria de la restauració estilística. Va exposar aquesta teoria de forma sistemàtica en una de les seves obres més celebrades, Dictionnaire raisonné de l'architecture, concretament en el volum VIII publicat el 1866. Però també la va exemplificar de forma pragmàtica en les seves restauracions, entre les quals es troben l'església de la Madeleine de Vézelay, la ciutat medieval de Carcassone o el castell de Pierrefonds.
Biografia Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc va néixer a Paris el 27 de gener del 1814. La seva família era econòmicament benestant i presentava una alta formació escolàstica i cultural, la qual cosa va permetre que tingués l'ambient intel·lectual idoni per a la seva formació com a arquitecte, associat al moviment medievalista, ja des de ben petit. Sent el seu pare funcionari de les residències reials, van poder viure en el recinte del Palau de les Teuleries, on va créixer.miniatura|Dibuix a gralla d'unes escultures de la catedral de Notre-Dame de París, per Viollet-le-Duc
El seu educador va ser el seu oncle Étienne-Jean Delécluze. Aquest cada dissabte organitzava trobades literàries, que es complementaven amb les que duia a terme el seu pare els divendres, a les quals assistien importants intel·lectuals de l'època. Entre els assistents participaven Ludovic Vitet i Prosper Mérimée, els quals posteriorment van permetre que formés part de la Comissió de Monuments Històrics de França. L'educació amb el seu oncle va perdre força quan el van internar a l'escola de Fontenay. Va ser per a Viollet-le-Duc una experiència nefasta, la qual posteriorment es va plasmar en el seu posicionament antiacadèmic. Se sap que va ser un jove afí al pensament d'esquerres, com demostra la seva participació en l'aixecament de les barricades de la revolució del 1830.
Amb 16 anys ja era un prodigi com a dibuixant, talent que va servir-li en la seva tasca com a arquitecte. Va complementar la seva formació en els respectius estudis dels l'arquitectes Marie Huvé i Achille Leclere i amb els viatges que va dur a terme per França entre 1831 i 1835 i per Itàlia i Sicília entre 1836 i 1837. D'aquests viatges en van resultar nombrosos dibuixos i aquarel·les.
La fama que havia adquirit com a dibuixant li va permetre treballar per a Lluís Felip d'Orleans, amb l'elaboració de tres aquarel·les de les Teuleries i diversos dissenys de bronzes ornamentals per al palau. Entre 1837 i 1844 va realitzar també una sèrie de 249 il·lustracions per als Voyages dans l'ancienne France d'Isidore Sérverin. El 1837 la Inspecció General de Monuments es va convertir en la Comissió de Monuments Històrics. Aquesta comissió va tenir un paper decisiu en la recuperació del patrimoni devastat per la revolució del 1789. Vitet i Mérimée en van ser membres. Aquests, junt amb Achille Leclerc, que en aquella època era l'inspector general de la comissió, van influir perquè fos nomenat el 1838 auditor suplent. El 1840 va rebre l'encàrrec de restaurar l'església de l'abadia de Vézelay. Després d'aquesta restauració va treballar com a inspector, junt amb Jean-Baptiste Antoine Lassus, en la Sainte Chapelle de París. Amb ell va tornar a treballar en la restauració de Saint-Germain l'Auxerrois i en la catedral de Notre-Dame de París. En aquesta última va treballar-hi en solitari a partir del 1864. Entre 1844 i 1879 va treballar en l'església de Sant Serni de Tolosa. Entre 1849 i 1874 va restaurar la catedral d'Amiens. El 1858 va començar la restauració de Carcassona, i el 1859 va ser l'encarregat de la restauració del conjunt del Palau dels papes d'Avinyó.miniatura|500px|esquerra|Façana est del palau dels papes d'avignon, dibuix de Viollet-le-Duc
La seva relació amb Mérimée li va permetre realitzar viatges d'inspecció a partir del 1843 per tot França, el 1850 per Anglaterra i el 1854 per Alemanya. El 1846 va ser nomenat cap de l'Oficina de Monuments històrics. Aquest mateix any va ser el responsable de la restauració de la Basílica de Saint-Denis. El 1847 va supervisar 22 treballs de restauració més, i el 1853 el van nomenar inspector general del Servei dels Edificis Diocesans
Entre 1844 i 1847 va escriure nou articles per a la revista Annales archeologiques. En aquests articles va exposar per primera vegada les seves idees sobre l'art medieval, i més concretament, sobre l'arquitectura gòtica. Entre 1854 i 1868 va publicar per entregues el Dictionnaire Raisonné de l'Architecture, un compendi d'arquitectura religiosa, civil i militar des del fins al XVI. Entre 1858 i 1868 va publicar, també per entregues, el Dictionnaire Raisonné du Mobilier, complement de l'anterior El 1857 va obrir el seu propi taller, però pocs anys després va haver de tancar-lo degut a la falta de temps per a dedicar-hi. D'aquesta activitat van sorgir els seus Entretiens sur l'architectura, que reflectien el seu programa pedagògic i les seves intencions didàctiques. Aquests Entretiens, considerats fonamentals per a l'arquitectura moderna, es van convertir gairebé en una bíblia per a arquitectes com Victor Horta, Hector Guimard i Antoni Gaudí. Els milers de dibuixos, especialment naturalistes, que il·lustren les obres de Viollet-le-Duc també van servir com a font d'inspiració per a la següent generació de joves arquitectes a tot Europa.
Viollet-le-Duc, que va ser afí al règim de Napoleó III, va treballar en la cort, amb la qual ja havia tingut relació quan era petit gràcies a la influència de Mérimée. En aquest àmbit va ser responsable de les escenografies de representacions teatrals de les Teuleries i dels decorats per a la litúrgia a Notre-Dame de París. Posteriorment a aquests encàrrecs va restaurar, entre 1858 i 1870, el castell de Pierrefonds. miniatura|Església de Sant Martí à Aillant-sur-Tholon
Paral·lelament a les restauracions, va treballar també en l'escultura de ferro, com a dissenyador de mobiliari i d'objectes litúrgics i com a arquitecte. Entre les seves construccions arquitectòniques cal destacar l'església de Saint-Denis-de-l'Estrée, que va finalitzar el 1865, i l'església d'Aillant-sur-Tholon, conclosa el 1867. En forma part també, tot i que no es va dur a terme, el disseny de la façana per a l'església de Clermont-Ferrand. Pel que fa al seu treball amb l'escultura de ferro, cal destacar el disseny del cap de l'estàtua de la llibertat de Nova York, el qual es va exposar en l'Exposició Universal de París del 1878.
Napoleó III, influenciat pel pensament de Viollet-le-Duc, el 1863 va promulgar un decret segons el qual l'acadèmia i l'École des Beaux-Arts quedaven separades. Aquesta mesura entra dins del projecte reformista que estava patint la institució, Durant aquest període va ser nomenat professor d'història de l'art i estètica a l'École des Beaux-Arts de París. El seu objectiu era adaptar la formació de l'arquitecte a les necessitat de la seva època, però no ho va poder dur a terme, ja que les seves conferències van ser sistemàticament boicotejades. Després de la setena va renunciar a la feina com a professor. Tot i això, el 1864 va rebre el reconeixement del Royal Institute of British Architects, que el va premiar amb la Medalla d'Or. Per altra banda, fidel als seus convenciments antiacadèmics, va rebutjar dos cops, el 1868 i el 1873, l'oferiment de ser membre de l'Académie des inscriptions et belles-lettres. A partir del 1868, va començar a passar períodes de relax en el seu xalet a Chamonix, ubicat en el massís de Mont Blanc. De l'exploració del massís va resultar la publicació el 1879 de Le massif du Mont-Blanc.
Durant la guerra Franco-Prussiana que es va dur a terme entre juny del 1870 i maig del 1871, Viollet-le-Duc va col·laborar com a oficial supervisor de les defenses artilleres contra l'exèrcit prussià. Perseguit pel govern de la Comuna, va haver d'exiliar-se, primer a Gant i després a Florència i a Venècia. Amb la caiguda del govern al maig del 1871 va poder tornar a París. En els anys posteriors a la seva tornada va publicar una sèrie d'articles, informes i memòries, amb vocació didàctica, que es poden agrupar sota el títol Histories;
1873 Historie d'une maison 1874 Historie d'une forteresse 1875 Historie de l'habitation humaine depuis les temps préhistriques jusque'à nos jours 1878 Historie d'un hotel de ville et d'une catedral 1879 Historie d'un dessinateur, comment on aprend á dessiner.
Després de la caiguda del govern de la Comuna es va tornar més pròxim a la política, i entre el 1874 i el 1879 va ser regidor republicà de Montmartre. La seva ideologia política va entrar en conflicte amb l'Església. Això va provocar que es veiés obligat a deixar la majoria de les restauracions que tenia en curs i a abandonar la relació que tenia amb el Servei dels Edificis Diocesans. A partir d'aquest moment la seva producció es va centrar en l'educació, en la construcció d'edificis i en la redacció d'un total de 34 informes i d'articles per al diari. Entre 1875 i 1877 va elaborar, amb el seu deixeble Felix Narjoux, 85 làmines d'edificis d'habitatges amb el títol Habitations modernes. Dos anys abans de la seva mort va escriure una anàlisi sobre els elements tradicionals de l'arquitectura russa amb relació a l'arquitectura contemporània, anomenat L'art russe, ses origines, ses elements constitutifs son apogee, son avenir. Finalment el 17 de setembre del 1879 va morir al seu xalet a Chamonix, ubicat als afores de Lausanne.
Teoria de la Restauració El pensament teòric sobre l'arquitectura i la restauració de Viollet-le-Duc s'ha d'encabir dins del context en què va viure. Va ser en el , quan, per primer cop, es va fundar la restauració com a disciplina científica. Després dels desastres produïts per la revolució francesa del 1789, junt amb el sorgiment dels nacionalismes, es va començar a valorar el patrimoni històric, principalment el medieval, com a reflex de la identitat nacional.miniatura|Dibuix d'una de les torres del castell de Pierrefonds, per Viollet-le-Duc, 1857 Fins a la revolució francesa, tant la història com la història de l'art tan sols transmetien les gestes dels grans genis i herois. Va ser a partir d'aquell moment que la història es va començar a preocupar per reflectir i representar tot el conjunt de la societat. En aquest moment es van començar a valorar altres èpoques històriques i artístiques fins llavors menystingudes, com l'Edat Mitjana, altament estigmatitzada fins aleshores.